PIPA O POPA

Indescriptible!

2011-10-11T12:08:00.003+02:00

Aquest estiu, tinc a ma filla popant i li pregunto:

- Cuca, a què té gust la popa?

Ella em mira amb cara juganera. Deixa el pit i em respon:

- A mare!

Es fica a riure. Em fico a riure. I tornar a popar amb un somriure.

Sens dubte, un moment fantàstic, únic, inoblidable... d'infinites emocions indescriptibles!

Petonets de tots colors!

2011-08-01T20:01:00.003+02:00

Avui per la nostra petitona... petonets de tots colors!

Per molts anys cuca!

Cada cop som més!

2011-07-29T10:25:00.001+02:00

Quasi la meitat de les dones a Catalunya segueixen amb l'alletament matern als sis mesos

Prop del 69% de les dones opten per la lactància materna exclusiva

Des de 2005, hi ha hagut un increment del 76% en el número de dones que continuen amb alletament matern després del primer any

Aquestes xifres indiquen l’èxit de la política de promoció de l’alletament matern que el Departament de Salut va iniciar el 2005 en col·laboració amb UNICEF

El secretari d’Estratègia i Coordinació del Departament de Salut, Francesc Sancho, i el director general de Salut Pública, Antoni Plasència, han presentat aquest matí l’Estudi de l’evolució dels indicadors de lactància materna a Catalunya 2010, desenvolupat a partir d’una enquesta telefònica de lactància materna, tabac i altres aspectes relacionats amb l’embaràs.

Aquesta enquesta, en la que s’han entrevistat més de 1500 mares a través del telèfon de Sanitat Respon, permet valorar la prevalença de la lactància materna al llarg del primer any de vida de l’infant.

A banda, Mireia Jané, responsable del Programa de Salut Maternoinfantil, ha presentat els nous materials gràfics de la campanya "Gaudeix l’alletament: Dóna el pit, dóna salut!", coordinada amb la implicació de la Societat Catalana de Pediatria, l’Associació Catalana de Llevadores, la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia, l’Associació Catalana d’Infermeria Pediàtrica, UNICEF, la Iniciativa Hospital Amics dels Nens (IHAN) i la Federació Catalana de Grups de Suport a la Lactància Materna.

La lactància materna i la salut maternoinfantil

La lactància materna suposa grans avantatges tant per la mare com per l´infant, no tant sols pels nutrients que aporta sinó perquè protegeix davant d’infeccions, al·lèrgies i altres malalties cròniques (com la diabetis o l’obesitat), permet mantenir una estreta relació mare i infant, disminueix per a la mare el risc de tenir anèmia, osteoporosis i càncer de mama o ovari i, a més, permet millorar la recuperació postpart.

La promoció de la lactància materna a Catalunya és una de les línies d’actuació prioritàries del Departament de Salut en l’àmbit específic de la millora de la salut maternoinfantil. En aquesta línia, des de l’any 2005, data en què el Departament de Salut va signar un conveni amb la UNICEF per promoure l’alletament matern en la nostra població, s’ha treballat per oferir a totes les dones una informació adequada per tal que escullin la millor forma d’alletar els seus fills.

Increment de la prevalença de la lactància materna

La política de promoció de l’alletament matern que el Departament de Salut va iniciar el 2005 en col·laboració amb UNICEF ha estat fonamental per l’efectivitat i l’èxit en els resultats positius obtinguts.

Les principals conclusions de l’estudi constaten que al llarg d’aquest últim any ha augmentat el nombre de dones que opten per l’alletament matern dels seus nadons, i que en els últims deu anys ha incrementat considerablement la prevalença d’aquest tipus d'alletament al llarg del primers dotze mesos de vida dels infants:

- En els darrers 10 anys hi ha hagut un augment relatiu del 114% de la prevalença de la lactància materna a partir dels sis mesos de vida del nadó.

- En els darrers 5 anys ha augmentat un 84% la prevalença de l’alletament matern als 9 mesos i pràcticament s’ha doblat el número de dones que continuen amb l’alletament matern després dels dotze mesos de vida dels seus fills: al 2005, el percentatge de mares que els seguien donant el pit era d’un 11,5%, mentre que al 2010 aquest percentatge ha arribat ja al 21,7%.

- L’edat de la mare influeix en el manteniment de la lactància: només el 33% de les mares menors de 20 anys continuen donant el pit als sis mesos, percentatge que augmenta fins el 46% en les dones de 20 a 34 anys.

- El tipus de part (natural, cesària...) no influeix en el fet que les mares donin el pit als nadons.

Notícia extreta del web de la Generalitat

Notícia al 3cat24.cat

Notícia a Telecinco

Cobertor per l'Alletament matern

2011-07-18T15:48:00.003+02:00

Ara sí que m'he quedat parada.

Com sabeu, jo cuso cosetes, i m'agrada buscar per la xarxa tutorials de projectes per fer. Recentment vaig trobar el blog d'una noia que en té molts de penjats i entre tots ells hi vaig trobar un apartat que es titulava: "Nursing cover".

No acabava d'entendre perquè servia allò que semblava un davantal desbocat. Doncs, ho he acabat descobrint. Es tracta d'una peça de roba en forma de trapezi o rectangle que té una tira per passar-la per darrera del cap i que serveix per alletar els fills en públic. Ostres! Un vestuari específic per alletar els fills i no ser vist! Bé, que no se't vegin els pits!

M'ha semblat molt estrany perquè a mi, personalment, no em suposa cap mena de problema donar el pit en públic i perquè que algú em vegi el pit mentre ho faig, tampoc (perquè, francament, no es veu gran cosa). Però reflexionant-hi una mica, me n'he adonat que, tot i que a vegades ens queixem dels comentaris o mirades que poden fer la gent de la nostra societat, desgraciadament, encara hi ha llocs que la situació és encara més pèssima!

El que m'alegra de tot plegat és que tot i les dificultats en què es deuen trobar moltes mares d'aquest món (d'haver-se de sentir avergonyides per donar el pit, o haver-se d'amagar per a fer-ho...), no perden les ganes de fer-ho i troben mitjans tan fantàstics com aquest senzill sistema de cobertor.

El que ens queda per descobrir...

Tinc pipí, tinc caca!

2011-07-14T13:18:00.000+02:00

Cada dia que passa em convenço més que tot plegat és més senzill del que ens volen vendre.

Un parell de dies abans de complir els 23 mesos, la menuda de la família es va despertar i em va dir que no volia posar-se el bolquer. D'acord! -li vaig dir jo. Al cap d'una estona em diu que té pipí i li proposo o posar-li el bolquer o anar al lavabo. I vet aquí que tria la segona opció. Ràpid! Al lavabo! Es baixa les úniques calcetes que teníem (ens les havia passat sa cosina), s'asseu a l'orinal (que ja feia uns dies que ens acompanyava però que encara no havia utilitzat mai) i shshshshshshshshsh! S'aixeca i ha fet el seu primer pipí al lavabo! Visca! Ella està molt contenta i jo també (a part de perplexa ja que no m'ho esperava pas !).

Bé, a veure que passa quan en torni a tenir... Doncs, que torna a voler anar al WC! I shshshshshshshsh... una altre pipí a l'orinal! Fantàstic! No m'ho puc creure! I quan tingui caca? Segur que li hauré de posar el bolquer... Mare tinc caca! Corre, corre!!! Plaf! S'aixeca de l'orinal i ha fet una caca! I així tot el dia, sense ni un escapament! Ni l'endemà, ni l'altre, ni... fins a data d'avui.

Ma filla va decidir que volia fer pipí i caca com tothom: al lavabo. I punt! Tan senzill com això! Ni li vam haver d'ensenyar res, ni li vam haver de fer premis cada cop que pixava, ni ... res de res. Es fa gran i ella i el seu cos saben el que necessiten.

Al cap d'una setmana ja havia fet pipí i caca a l'orinal, al wàter de casa, al d'uns amics, a casa els avis, de vacances... i ara fins i tot ja n'hem fet al bosc! I tan fàcil!

Ah, i bolquers per la migdiada i la nit?? No els vol pas! Un cop adormida li posava. Però a la migdiada ja no cal perquè no s'escapa res i a la nit aviat li treuré ja que s'aixeca seca!

Fantàstic! De nou, un exemple més que els nens saben el que es fan!

Va d'etiquetes

2011-07-11T18:05:00.002+02:00

Des que ens vam convertir en pares, la pluja d'etiquetes ha estat constant. Sense saber-ho (ni expressament voler-ho) ens vam trobar inmersos en l'etiqueta de "pares alternatius" i llegint una mica he vist que la nostra manera d'entendre la criança està dins la qualificada de "criança natural".

Vés per on, jo ho diria més simple i ras: a casa nostra ni moderns, ni alternatius, ni progres, ni a contracorrent... senzillament aplicant sempre el SENTIT COMÚ!

El remei de la llet materna

2011-06-28T22:00:00.003+02:00

Avui al diari Ara a la secció aradebat hi havia l'article que us transcric sobre la llet materna com a solució a la desnutrició infantil. Es tracta d'un article aparegut al The New York Times i traduit per al diari Ara, per tant té alguna informació que no s'acaba d'ajustar a la nostra realitat però no per això el deixa de fer interessant igualment.

Aquí el teniu:

El remei de la llet materna
NICHOLAS D. KRISTOF

I si els nutricionistes descobrissin un remei miraculós per a la desnutrició infantil? Una substància rica en proteïnes que no necessita refrigeració? Una substància gratuïta a què es pot accedir fins i tot en llocs tan remots com aquesta ciutat del Níger on sóc, on cada dia moren nadons per causes relacionades amb la fam? Us sembla impossible? Doncs aquest remei miraculós ja existeix: la llet materna.

De vegades, quan pensem en la pobresa mundial, donem per fet que els desafiaments són tan enormes que totes les solucions han de ser extraordinàriament complexes i cares. Bé, algunes sí que ho són. Però no hi ha gairebé res tan eficaç per combatre la fam al món com el súmmum de les solucions de baixa tecnologia: la lactància materna durant els primers sis mesos de vida. Això és el que recomana vivament l'Organització Mundial de la Salut.

La paradoxa és que, malgrat que es tracta d'una cosa barata i evident -gairebé instintiva-, també és poc freqüent. Aquí al Níger, només el 9% de nadons s'alimenten només de llet materna els primers sis mesos de vida, segons un estudi sobre nutrició elaborat el 2007. Val a dir, però, que això representa un augment respecte a l'1% del 1998. (Als Estats Units, aproximadament el 13% de nadons s'alimenten exclusivament de llet materna durant sis mesos, segons els centres federals de control i prevenció de malalties. La resta es crien majoritàriament amb llet maternitzada, que als Estats Units és un recurs força segur.)

A Burkina Faso, al costat del Níger, menys del 7% de nadons reben exclusivament lactància materna durant sis mesos; al Senegal, el 14%, i a Mauritània, el 3%. Aquests són alguns dels països que travessem en el meu viatge anual amb els guanyadors del concurs Un viatge amb Nicholas Kristof , que aquest any són Saumya Dave, estudiant de medicina d'Atlanta, i Noreen Connolly, una professora de Newark. Trenca el cor veure aquestes criatures greument desnodrides i conèixer tantes mares que han hagut d'enterrar els seus fills, quan es podria haver aplicat una solució tan senzilla per salvar vides. El principal problema és que moltes mares creuen que amb la llet materna no n'hi ha prou i que, quan fa molta calor, el nadó també necessita aigua.

En una carretera rural prop de la remota ciutat de Dogon Dutchi, al sud del Níger, ens vam trobar amb una família de tuaregs que viatjaven cap al nord. "Quan fa molta calor, els nadons necessiten aigua", em va dir Gayshita Abdullah, la mare. Em va explicar que intenta treure l'aigua d'un pou, però si no n'hi ha cap a prop, la treu d'un bassal de fang. De fet, gairebé tots els nutricionistes insisteixen que el millor per als nadons és alimentar-los exclusivament amb llet materna durant els sis primers mesos de vida (abans en recomanaven quatre, però ara diuen que en fan falta sis). A més, als països pobres l'aigua sol estar contaminada i és perillosa per als nadons. Segons els nutricionistes, encara que la mare estigui desnodrida, el seu cos produeix prou llet per al nen.

Un informe publicat el 2008 per The Lancet , la revista britànica de medicina, posava de manifest que un nadó alimentat només parcialment amb llet materna té una probabilitat de morir 2,8 vegades més alta que un que s'hagi criat exclusivament amb aquesta llet durant cinc mesos com a mínim. I un nadó que no és alletat té una probabilitat 14,4 vegades més alta de morir.

En total, deia The Lancet , cada any es podrien estalviar 1.400.000 morts si els nadons rebessin lactància materna. Això vol dir que cada 22 segons mor un nen innecessàriament.

"Vistes totes les intervencions nutricionals que s'han estudiat, tenim proves concloents de l'eficàcia de la lactància materna per reduir la mortalitat infantil", afirma Shawn Baker, especialista en nutrició de l'organització humanitària Helen Keller, que es dedica a aquests temes. "És la intervenció nutricional més antiga que coneix la nostra espècie i tothom la té a mà". I afegeix: "Però no té els seguidors que hauria de tenir en unes poblacions en vies de desenvolupament que estan massa centrades a assolir solucions tecnològiques".

Els desafiaments que planteja la lactància materna als països pobres no són els mateixos que han d'afrontar les dones occidentals, i al Tercer Món encara hi ha moltes mares que segueixen alletant els seus fills durant dos anys. El principal problema és que n'hi ha que donen aigua o llet animal als nadons, sobretot quan fa calor. Hi ha, a més, un altre problema: les mares dubten sovint del valor del calostre, la primera llet segregada després del part (que és espessa i groguenca, i que no té gaire aspecte de llet) i s'esperen un dia o dos per començar a alletar el nadó. Una mare de prop de la ciutat de Dosso, Fati Halidou, que ha perdut quatre dels set fills que ha tingut, em va dir que, després del part, el millor és donar a la criatura aigua amb sucre o aigua alcorànica. Per fer aquesta aigua, cal escriure un versicle de l'Alcorà en un tauló i rentar-lo tot seguit; creuen que aquesta aigua barrejada amb tinta protegirà el nadó.

No queda clar per què s'ha perdut l'instint humà d'alletar. ¿Té alguna cosa a veure amb les connotacions sexuals dels pits? ¿O amb els fabricants de llet maternitzada, que en el passat van fer una propaganda irresponsable dels seus productes, tot i que ara s'han moderat? ¿O només és que les mares creuen que els seus fills necessiten aigua quan fa calor? En realitat, no ho sap ningú. Però el que sí que és evident és que arreu del món disposem d'una meravellosa solució de baixa tecnologia per a la desnutrició infantil.

Lactància Materna perllongada

2011-06-27T09:03:00.005+02:00

Sí, ho sé, últimament escric molt poc però és que no em donen les hores!!! Aniré penjant articles de tant en tant...

Avui us penjo un vídeo elaborat i posat a disposició pública sobre lactància materna perllongada per Ana Romero Manzano (llevadora de l'Hospital Universitario de Canarias) i Marta Díaz Gómez (pediatra i professora de la Universidad de La Laguna).

L'original el podeu trobar a l'Associació Espanyola de Pediatria.

Aquí el teniu (tot i que millor que entreu al web original ja que no aconsegueixo que es visualitzi sencer, ok?):

Banc de Llet materna

2011-06-15T09:03:00.002+02:00

A través de la Lliga de la Llet de Catalunya m'ha arribat la següent informació que m'ha semblat d'interès penjar-la i compartir-la. Es tracta d'un banc de llet a l'estil d'un banc de sang. No sé si acabaré optant-hi (abans de parir donava sang regularment però ara he preferit aturar-ho fins que deixi de donar el pit. Aquesta opció de la llet l'he d'acabar de rumiar encara) però em sembla una bona inciativa per fer-ne difusió.

Aquí teniu el missatge que he rebut:

Benvolguda amiga/Benvolgut amic,

En aquesta ocasió ens posem en contacte amb tu per a explicar-te que des de principis d'any ha entrat en funcionament MAMA, el primer Banc de Llet Materna de Catalunya, vinculat al Banc de Sang i Teixits (http://www.bancsang.net).

Un banc de llet materna és un centre especialitzat les funcions del qual són conscienciar la societat sobre el valor de la lactància materna, així com recollir, analitzar, processar i distribuir la llet materna, d'una forma segura i eficaç. L'objectiu de MAMA és assegurar l'alimentació amb llet materna de tots els nadons de Catalunya que es trobin en circumstàncies especials. La llet materna del Banc de Llet va destinada a nadons prematurs nascuts amb menys de 32 setmanes de gestació o de menys d'un quilo i mig, i també en casos d'intolerància digestiva, de cirurgia abdominal, per a complementar la llet de la pròpia mare (en casos de parts múltiples) o quan, per les circumstàncies que siguin, la pròpia mare la no pot alletar. La llet es dóna sempre sota prescripció mèdica.

La història dels bancs de llet és relativament recent. El primer banc es va obrir l'any 1909 a Viena. A l'any 1943 l'Acadèmia Americana de Pediatria recomana la creació de Bancs de Llet Materna, però als anys 80 amb l'arribada de la llet de fórmula al mercat i la descoberta de l'HIV, perilla la seguretat de la llet donada i s'encareix el procés de tractament de la mateixa. Després de set anys d'estudis, apareix un article d'Alan Lucas sobre la importància del tipus de dieta seguit per un nadó prematur i les conseqüències en el seu desenvolupament motor i mental, així com en el seu creixement. I així és com a principis dels 90 els Bancs de Llet Materna tornen a recuperar la seva posició.

Actualment a Europa hi ha més de 160 bancs de llet materna (http://www.europeanmilkbanking.com/), dels quals 6 estan ubicats a Espanya (http://www.aeblh.org/tu-banco/). El Banc de Llet Materna de les Illes Balears va ser el pioner al nostre país obrint l'any 2001. Fins ara, quan una maternitat catalana necessitava llet materna de banc la demanava a les Illes Balears; gràcies, doncs, a la creació de MAMA, serà aquest Banc de Llet Materna ubicat a Barcelona qui proporcionarà llet materna a les maternitats catalanes que en necessitin.

Tot i que MAMA és molt jove, ja compta amb una quarantena de donants, 26 de les quals actives. Això ha suposat recollir ja 70 litres de llet, i dos hospitals (un de privat i un de públic) ja n'han fet ús. De totes maneres, la previsió de consum de llet materna de banc pel 2011 és de 400 litres, la qual cosa implica arribar a unes 200 donants.

Si una mare vol ser donant de llet només cal complir les condicions bàsiques següents:

- Estar alletant un nadó
- Tenir bona salut i dur uns hàbits de vida saludables
- No prendre medicació de forma regular ni tampoc consumir drogues o altres tòxics
- No fumar ni consumir begudes alcohòliques

El procediment per a ser donant és el següent:

- Posar-te en contacte amb el Banc de Llet (mamabancdelletmaterna@bstcatnet o bé 935573500) o bé amb un centre fix del Banc de Sang i Teixits (podeu trobar el llistat a http://www.bancsang.net/ca/informacio_corporativa/on_som.html)
- Identificar-te com a donant de llet
- En una entrevista mèdica, respondre un qüestionari mèdic breu i analítica de sang
- Si les anàlisis són correctes, t'expliquen com extreure la llet i com conservar-la fins al lliurament. El Banc de Llet et proporciona un tirallets manual i els envasos especials per a conservar la llet, i et passarà a recollir la llet a casa teva

Quan et converteixes en donant, et compromets a:

- Donar la quantitat de llet que vulguis i durant el temps que vulguis
- Pots deixar de donar llet quan vulguis, sempre que ho avisis al banc
- Informar el banc de llet de qualsevol canvi de salut o de medicació

Si voleu més informació, no dubteu a visitar el web http://www.bancsang.net i/o posar-vos en contacte amb el Banc de Llet ja sigui per telèfon, 935573500, o bé per correu electrònic, mamabancdelletmaterna@bstcat.net.

Esperem que aquesta informació sigui del teu interès i et demanem que en facis la màxima difusió. Perquè, així com gran part de la població pot ser donant de sang i, a més, durant molts i molts anys, només una petita part de la població i durant períodes de temps limitats pot ser donant de llet materna.

Cordialment,

La Lliga de la Llet de Catalunya
Premi UNICEF al voluntariat 2008
http://www.lalligadelallet.org

La pau al món comença al ventre de la mare

2011-06-09T20:18:00.003+02:00

Tenia pendent penjar aquesta entrevista de La Vanguardia del passat divuit de maig a la psicoterapeuta familiar Evania Reichert.

Aquí la teniu:

Tengo 56 años. Nací y vivo en Porto Alegre. Vivo en pareja y tengo tres hijos de 34, 32 y 31 años. Soy de izquierdas y ecologista. No tengo creencias religiosas. A más besos y abrazos que demos a nuestros hijos. . . ¡más inteligentes serán! Educar bien es la verdadera revolución.

¿Qué es un niño?

Una persona con todas las posibilidades por desplegar, que podrá ser todo lo que quiera.

Fabuloso.

Si los adultos no lo impiden.

¿Boicoteamos a los hijos?

Los machacamos, les inyectamos complejos de inferioridad, les traspasamos neuras, les cortamos alas, segamos sus talentos, les impedimos desplegar todas sus posibilidades.

Quizá educar sea eso...

¡Discrepo! Educar es guiar, es formar sin castrar las potencias del niño.

¿Dejándole a su aire?

No. Contención, que no represión. Hay que fomentar en el niño su autorregulación: que aprenda a regular sus acciones en cada fase.

Poniendo límites, ¿no?

Las paredes del vientre materno son un cálido límite para el embrión. Los brazos paternos que le mecen son para el bebé un amoroso límite... Por tanto, hay contenciones, ¡pero con afecto y calidez y ánimo formativo!

¿Maltratamos a nuestros hijos?

¿Quién no ha abroncado a su hijo sólo porque en ese momento se sentía irritado, malhumorado? Nos vengamos en ellos de nuestros malos rollos, los humillamos, ¡y hasta llegamos a insultarlos!

Mujer…

Sí, sí: ¡los adultos somos muy cobardes! Lo que no osaríamos decirle o hacerle a un adulto en la calle o en el trabajo, ¡se lo decimos o hacemos a nuestros niños!

¿Tanto?

Los hogares albergan las mayores violencias consentidas.

¿Con qué consecuencias?

Fraguamos niños más inseguros, que no se valorarán, que tenderán a maltratarse o maltratar, a ser agresivos...

¿Cómo evitar eso?

Con conciencia: ayudarlos a autorregularse, evitando fustigarlos con nuestros brotes de rabia y fragilidades. Todo lo que hagamos o digamos debe tener propósito educativo. Pero claro, como es más fácil conducir a un niño reprimido que a un niño sano y libre... ¡tendemos a modelar a niños reprimidos!

¿Y cómo modelar a un niño sano?

Con la vacuna que la neurociencia nos confirma: cariño, afecto, amor.

¿Qué dice la neurociencia al respecto?

Que el afecto estimula la sinapsis, las interconexiones entre neuronas.

¿Sí?

¡Sí! De 0 a 1 año se establece en el cerebro humano el mayor número de interconexiones neuronales de toda su vida. Y se ha constatado que el amor de los padres y cuidadores, el cariño, el afecto expresado en caricias, besos, cosquillas, abrazos, pedorretas, achuchones... ¡fomenta las sinapsis, multiplica las redes neuronales!

O sea, que ese cerebro será más rico.

Tendrá mejores cimientos sobre los que levantar ulteriores capacidades. Haber sido mecido, acunado, besado, acariciado, amado, respetado... ¡te hará más inteligente! A más amor recibido, más inteligencia futura.

¿Qué se entiende por respeto al niño?

Tratarlo según lo que pueda esperarse de él en cada franja de edad.

Ponga un ejemplo.

De los 1,5 a los tres años, el neocórtex infantil es incapaz de procesar más de dos o tres prohibiciones. Si dirigimos 30 ¡noes! al niño... nos parecerá que nos desobedece 27 veces. ¡Y no es eso!

¿Y qué es?

Que no es capaz de grabar las órdenes. Y que decirnos ellos no es un primer paso de su autonomía personal, de perfilar su identidad: es, pues, algo saludable.

¿Y cuándo estará el niño en condiciones de entender los “noes”?

A partir de los 3,5 o cuatro años graban bien cualquier orden. Entonces sí hay que estar vigilante para evitar filiarcados.

¿Qué es eso?

Hay patriarcado (hegemonía del padre), matriarcado (de la madre) y filiarcado (del hijo): ¡busquemos mejor la heterarquía, es decir, que cada cual tenga un lugar!

¿A qué edad aparece en el niño la conciencia de género?

De los tres a los seis años se desarrolla la pulsión sexual a la par que la epistemofílica.

¿Qué pulsión es esa?

Curiosidad de saber, de conocer, de explorar: si reprimes la pulsión sexual de un niño, ¡reprimes su impulso de saber!

¿Qué hicieron mal sus papás?

Vivíamos en el campo y, por ignorancia, me pusieron a trabajar de muy niña, cargaron sobre mí altas responsabilidades familiares... Eso me ha hecho emprendedora, pero también sentirme imprescindible para el bienestar de los demás, cosa muy dañina...

El Gobierno español propone escolarizar a los niños desde su nacimiento...

Eso puede comprometer esa primera fase de formación de la persona, en la que el principal alimento es el afecto. ¡Alerta: la OMSanticipa que en 20 años la primera dolencia de la humanidad será la depresión!

Dígame que es optimista y que pronto mejorará la educación de los niños.

Seremos cada día más conscientes de la importancia de las primeras edades de la vida... o estaremos jugándonos el futuro de la humanidad. Nunca antes supimos tanto sobre la infancia: ¡si lo aplicamos, daremos lugar a la única gran revolución de verdad!

¿Sí?

Sí, la paz sobre la Tierra empieza en el vientre de la madre.

La edad sagrada

Nacido su primer hijo, las cuidadoras se lo retiraron durante dos días. Con su segundo hijo se repitió la operación, pero esta vez se plantó como leona para reclamarlo. Hoy se sabe que el contacto madre-hijo desde el nacimiento es básico para la buena crianza del niño, y ella es una gran experta en educación infantil, cuyos saberes vierte en Infancia, la edad sagrada (La Llave), libro que sintió que era urgente escribir... al saber del suicidio del hijo de una amiga, un niño de diez años de buena familia. Mejorar el trato con la infancia mejorará el mundo más que ninguna otra política, afirma Evânia

Qui és la mare? jejeje

2011-06-08T10:19:00.004+02:00

M'ha arribat la típica bajanada per internet però que en aquest cas, pel tema en concret, m'ha fet gràcia penjar-la i compartir-la. Aquí la teniu (és en castellà ja que no tinc temps de traduir-la):

Qui és la mare?

- Mamá es esa señora que lleva en el bolso un pañuelo con mis mocos, un paquete de toallitas, un chupete y un pañal de emergencia.

- Mamá es ese cohete tan rápido que va por casa disparado y que está en todas partes al mismo tiempo.

- Mamá es esa malabarista que pone la lavadora con el abrigo puesto mientras le abre la puerta al gato con la otra, sosteniendo el correo con la barbilla y apartándome del cubo de basura con el pie.

- Mamá es esa maga que puede hacer desaparecer lágrimas con un beso.

- Mamá es esa Taekondista forzuda capaz de hacer tichigui a cualquiera por defender a sus criaturas de 0 a 50 años, y coger en un solo brazo mis 15 kilos mientras con el otro entra al carro lleno de compras.

- Mamá es esa campeona de atletismo capaz de llegar en décimas de segundo de 0 a 100 para evitar que me descuerne por las escaleras.

- Mamá es esa heroína que vence siempre a mis pesadillas con una caricia.

- Mamá es esa señora con el pelo de dos colores, que dice que en cuanto tenga otro huequito, sólo otro, va a la pelu.

- Mamá es ese cuenta cuentos que lee e inventa las historias más divertidas sólo para mí.

- Mamá es esa cheff que es capaz de hacerme una cena riquísima con dos tonterías que quedaban en la nevera porque se le olvidó comprar, aunque se quede ella sin cenar.

- Mamá es ese médico que sabe con sólo mirarme si tengo fiebre, cuánta, y lo que tiene que hacer.

- Mamá es esa economista capaz de ponerse la ropa de hace cientos de años para que yo vaya bien guapo.

- Mamá es esa cantante que todas las noches canta la canción más dulce mientras me acuna un ratito

- Mamá es esa payasa que hace que me tronche de risa con solo mover la cara.

- Mamá es esa sonámbula que puede levantarse dormida a las 4 de la mañana, mirar si me he hecho pis, cambiarme el pañal, darme jarabe para la tos, un poco de agua, ponerme el chupete, todo a oscuras y sin despertarse.

- Mamá es aquella mujer que jamás se dió cuenta que envejecia por ver a sus hijos realizarse, llorando de noche por que ya tienen alas y dentro de poco dejará el nido para buscar otro, y de día sonrie por ver que los hijos no tengan remordimientos en dejarla por que ella se siente felíz.

¿La ves? Es aquélla, la más guapa, la que sonríe.

La música ho és tot (especial tradicional)

2011-06-07T14:22:00.002+02:00

El primer cop que vaig parlar de música per a infants ja vaig deixar clar que amb la música es podia treballar moltíssimes coses (d'aquí el títol) i crec que va quedar clar que en sóc una apassionada, agradant-me especialment la música tradicional sigui per infants o per adults.

Avui us vull citar un parell de discos que tinc, i que us recomano, sobre música tradicional catalana. Amb aquest tipus de música es pot treballar molt bé els ritmes ja que són molt clars i ballables la qual cosa en facilita molt la comprensió. També m'agrada molt perquè hi sonen diferents instruments (guitarres, cascabells, acordions, violins, tambós, gralles...) que són molt fàcils de distingir entre ells i als petits els hi és molt més fàcil que segons quines músiques. I a sobre tenen l'afegit que toquen temes festius i populars alhora que serveixen per fer país i conèixer la nostra cultura.

Doncs us recomano que escolteu EL GALOP. Danses catalanes i jocs dansats d'El Sac de Danses i RECULL DE FOLKLORE. El cicle de l'any cantat per diversos autors (Auladell, Isbert, Llinares, Riva i Sala).

El primer el tinc en CD d'una edició revisada del 1994 que consta de dos discos que aglutinen els tres k-7 originals enregistrats el 1987, 1989 i 1990 respectivament. Actualment, crec que és el disc estrella de danses populars que pots trobar al mercat ja que no n'hi ha gaires.

El segon que us recomano no sé si encara es pot trobar al mercat ja que el tinc en k-7. Consta de 2 k-7 i 4 llibrets amb històries i partitures d'algunes cançons. És molt maco. Separa les cançons segons si són d'hivern, tardor, primavera o estiu. Data de l'any 1987 i no sé si hi ha alguna edició revisada però si no és el cas aprofito per demanar que la facin perquè val molt la pena.

Bé, espero que us agradi la meva proposta d'avui i si en sabeu algun altre que em pogueu aconsellar vosaltres doncs endavant!

Salut i molta música!

Veritat i mentida

2011-05-25T15:11:00.004+02:00

Els anuncis de detergents per la roba no canviaran mai: el que anucien sempre és millor que la resta (fins i tot dels seus propis!), sempre treu totes les taques, sempre fa una olor exquisida, sempre surt econòmicament a compte...

Però des que sóc mare he detectat dues coses que vull destacar especialment: una veritat i una mentida.

Per una banda, sempre m'han fet gràcia aquells anuncis en què es veu un terrat o jardí ple de llençols blancs estesos, impecables i olorosos (ho dedueixo), on un vailet hi juga a passar-hi per sota i a acariciar-los. Desprén una felicitat... Doncs he descobert que no és una simple estratègia comercial sinó una gran veritat ja que a ma filla li encata jugar entre els llençols i la roba estesa. S'ho passa bomba: córre, riu... Desprén una felicitat...

Però per altra, el que no puc aguantar dels anuncis de detergents és allò del missatge "El frotar se va a acabar!". Mentida!!! No hi ha cap sabó que tregui a la primera les taques de caca, ni de maduixa, ni de tomata, ni de les benvingudes cireres! A totes els hi cal una primera passada de lleixiu o KH7 o sabó casolà (alias lagarto) o cebralín... No ho suporto!

Res, una tonteria. Però em venia de gust compartir-la.

Aprendre a dormir

2011-05-14T17:41:00.003+02:00

Des que la nostra filla va complir els 21 mesos les nits han canviat molt. Des que va nèixer a casa nostra practiquem el llit familiar o el collit, o el que és el mateix, dormim tots junts cadascú amb el seu llit però (un de petit annexe al gran).

La qüestió és que de cop i volta la petita de la família ha decidit que vol dormir al llit que hi ha a l'habitació que vam muntar per ella. Aquella habitació que totes les mares (no en conec cap a qui no li hagi passat) vam haver de tenir muntada i preparada abans de parir (perquè sinó no sé pas que hagués passat!). Aquella mateixa habitació que només utilitzes durant molts mesos per fer-la servir de canviador o més endavant com a espai per jugar.

Doncs sí, sorprenentment un dia la menuda ens va dir que volia dormir "al llit de l'Andreu", el seu cosí de 5 anys que és qui el fa servir quan ve a passar uns dies de visita a casa nostra. Ostres! - Vaig exclamar jo! Segur? El pare i la mare dormirem allà, a l'altra habitació. I tu aquí. Nosaltres no hi serem (...)

Sí, volia dormir allà. Li feia il·lusió. Era el llit del seu cosí i hi volia dormir. I encara hi dorm. Cada nit des de fa un parell o tres de setmanes, i cada migdiada! Ja és el seu llit. Ara en té dos. Li encanta!

El problema el tinc jo. Cada nit encara li pregunto: On vols dormir avui? o li faig comentaris del tipus: El pare i la mare dormirem a l'altra habitació, eh!?, Ja saps que som allà, eh!?... I a ella li és igual, li agrada el nou llit. Té clar que hi vol dormir. I, per més sorpresa meva, ja ho sap que som allà. No necessita que li ho digui. Ho sap perquè sempre hi hem estat i li és igual on dormir, l'important és que se sap tranquil·la perquè ara també hi serem, encara que no ens pugui tocar.

És curiós, la situació amb que m'he trobat jo. No m'ho esperava i no teníem previst canviar-la d'habitació. Ja ens anava bé dormir plegats. Suposo que en el fons, els missatges que t'arriben sobre el món del son, encara que no t'afectin calen al teu subconscient. Sabíem que aniria a la "seva" habitació (la nostra també és seva, només faltaria!) quan ella ho volgués, però no m'esperava que fos tan petita. Es fa gran i li agrada descobrir noves coses i noves experiències. I això no ho canvia ningú.

El que hem queda clar de tot plegat (una vegada més) és que si els nens se senten feliços i segurs el seu desenvolupament avança amb total naturalitat i tranquil·litat. No calen manuals per aprendre a dormir per als nens. Potser el que ens cal són manuals per aprendre a dormir nosaltres. Ells ja saben el que es fan.

Aprendre a aprendre

2011-05-09T21:11:00.002+02:00

Us deixo un vídeo sobre el procès d'aprendre a aprendre. L'educador com aquell que acompanya i ajuda a desvetllar l'interès i els interessos de l'altre.

A veure si us agrada.

Quin és millor lloc per ser mare?

2011-05-04T08:38:00.002+02:00

Avui us deixo un article interessant de Save the Children. Si voleu més informació el trobareu a http://www.savethechildren.es

¿Cuál es el mejor lugar en el mundo para ser madre?

Presentamos el Informe sobre el Estado Mundial de las Madres 2011, en el que Noruega ocupa el primer puesto y Afganistán el peor. España, por su parte, se encuentra en el número 12, un puesto por encima con respecto al año anterior.

03/05/2011. Noruega, Australia e Islandia son los mejores lugares del mundo para ser madre, según el duodécimo Informe sobre el Estado Mundial de las Madres que presentamos hoy. En el informe se analizan los mejores y peores lugares para ser madre en función de factores relacionados con el estatus educativo, económico, de salud y político de las madres, así como con el bienestar básico de sus hijos e hijas. Ocho de los diez países que encabezan el ranking se encuentran en Europa, mientras que ocho de los diez peores países para ser madre se encuentran en África Subsahariana.

Afganistán es el último de una lista de 164 países analizados, donde dos de cada cinco niños y niñas sufren desnutrición y uno de cada cinco pierde la vida antes de su quinto cumpleaños. Las mujeres afganas tienen de media menos de cinco años de escolarización y su esperanza de vida es de 45 años. En Noruega, 1 de cada 333 niños y niñas muere antes de los cinco años y las mujeres, que tienen una esperanza de vida de 83 años, suelen terminar los 18 años de escolarización.

España ocupa el duodécimo lugar, un puesto por encima con respecto al año pasado, por debajo de Francia y Alemania y por encima de Reino Unido y Suiza. España presenta una elevada esperanza de vida femenina – 84 años- similar a la de Italia o Suiza y sólo superada por Francia y Japón y una tasa de mortalidad de menores de cinco años de 4 por cada 1.000.

En cuanto a la participación en política, España cuenta con un 34% de los escaños ocupados por mujeres – 3 puntos menos que el año pasado-. Las mujeres ganan 0,52 céntimos por cada dólar que gana un hombre y nuestro país está aún por debajo de otros países europeos en cuanto a la duración de la baja por maternidad, con 16 semanas, inferior a países como Reino Unido o Dinamarca con 52 semanas o Italia, con 20.

Si nos centramos en el bienestar de los niños y niñas, Suecia se coloca en primer lugar y Somalia en último de una lista de 168 países. Mientras que prácticamente todos los niños y niñas suecos disfrutan de una buena salud y educación, en Somalia uno de cada seis muere antes de cumplir los cinco años. España ocupa también ocupa en este ranking la duodécima posición, por debajo de Eslovenia y por encima de Portugal.

"La mayoría de las muertes de niños, niñas y sus madres se podrían evitar ampliando la cobertura de servicios sanitarios básicos y el número de trabajadores sanitarios locales. Es necesario que los ciudadanos presionen a sus gobiernos para que incrementen los fondos destinados a salud materno-infantil en los países en vías de desarrollo", explica Yolanda Román, Responsable de Incidencia Política. "Es fundamental que los líderes mundiales cumplan los compromisos adquiridos para alcanzar los Objetivos de Desarrollo del Milenio 4 y 5 relativos a salud materno-infantil así como que los países en vías de desarrollo apoyen a los trabajadores sanitarios locales e inviertan en su formación", añade Román.

Comparativa por países:

• En Afganistán sólo hay personal sanitario cualificado presente en un 14 % de los partos, mientras que en Noruega la práctica totalidad de los nacimientos cuentan con este tipo de asistencia.

• La esperanza de vida para las mujeres en Afganistán es de 45 años, mientras que en Japón es de 87.

• En Afganistán, Jordania, Líbano, Libia, Marruecos, Palestina, Oman, Pakistán, Arabia Saudí, Siria y Yemen las mujeres ganan 25 céntimos o menos por cada dólar que gana un hombre. En Mozambique son 90 céntimos por cada dólar.

• En Catar, Arabia Saudí y las Islas Salomón las mujeres no ocupan ni un escaño en sus parlamentos, mientras que en Ruanda más de la mitad están ocupados por mujeres.

• En Somalia solo el 1% de las mujeres usa métodos anticonceptivos mientras que en Noruega el porcentaje es de un 82%.

• En Somalia las mujeres reciben menos de dos años de educación mientras que en Australia o Nueva Zelanda la media de años que las mujeres reciben educación es de 20.

La importancia de invertir en salud-materno infantil

En este duodécimo informe sobre el Estado Mundial de las Madres, hemos reunido a algunas de las principales voces académicas y políticas, como Bingu wa Mutharika –presidente de Malawi-, del ámbito sanitario y de la investigación, como Carlos González o Clara Menéndez, y del mundo de la literatura y las artes, como Soledad Puértolas o Jennifer Garner, para llamar la atención sobre la necesidad de que los gobiernos continúen invirtiendo en programas de salud materno-infantil, así como de la importancia de prácticas como la lactancia materna.

“La lactancia está salvando cada año seis millones de vidas, y podría salvar al menos un millón más si se generalizase la lactancia materna hasta al menos los dos años […] Dar el pecho no es uno de los sacrificios que hacemos para prolongar la vida, sino uno de los motivos por los que queremos vivir. No es un medio para lograr un objetivo, sino un fin en sí mismo”, explica Carlos González, Pediatra y Fundador de la ACPAM en su ensayo sobre Lactancia Materna recogido en el Informe.

En el informe identifica a los países que se han quedado atrás en la lucha por salvar las vidas de madres e hijos. Además, muestra que existen soluciones efectivas y de bajo coste que se pueden afrontar económicamente incluso en los países más pobres del mundo.

Un preescolar alternatiu

2011-05-03T09:22:00.003+02:00

Arran de l'article d'ahir en què explicava una situació que vaig veure de l'EB del meu poble em va venir al cap el reportatge que us passo avui del programa Gran Angular de La2 de TVE.

Es tracta d'un reporatge sobre el que s'anomena escoles lliures on pares i mares s'impliquen (més de lo habitual) en el projete educatiu de l'escola.

El problema d'aquests projectes és que n'hi ha pocs i quasi tots per Barcelona i si en vols crear un falta trobar amb qui fer-lo (ja m'agradaria engegar-ne un!).

Bé, com en tot hi ha coses més bones i coses menys bones.

Cliqueu l'enllaç: Un preescolar alternatiu

Portes obertes

2011-05-02T14:33:00.005+02:00

Ara és temps en què les escoles bressols fan portes obertes, és a dir, que els pares podem anar a fer una visita a l'escola per conèixer-la, saber què fan, com ho fan i quants diners costa. A casa nostra, ja fa temps que tenim clar que no volem dur la nostra filla a l'escola bressol però l'altre dia que hi havia jornada de visita per conèixer l'EB del nostre poble, hi vaig voler anar. No tinc clar perquè, potser trobava alguna cosa que em feia canviar d'opinió o volia xafardejar per si podia agafar idees... la qüestió és que hi vaig anar.

Les classes em van semblar petites, molt petites (i l'educadora m'ho va reconèixer); els grups eren de 20 infants amb 2 educadores (però quan l'educadora m'explicava els horaris, hi havia unes hores en què sols n'hi havia una); em vaig mirar el projecte (bé, vull remarcar que de 38 pàgines, 23 eren de gestió del personal, organigrama, horaris... i les restants eren 3 propostes d'activitats dins l'apartat d'annex), ...

Mirant-me el "projecte" amb més deteniment vaig veure que una de les activitats principals i transversals a l'escola era el treball de les emocions. Ostres! Interessant! Vaig començar a llegir i una de les propostes era que cada dia a l'arribar a la classe farien una rotllana i es passarien la mascota de l'aula i li farien un petó o una abraçada. Què dius?! I no és més interessant que el facin a un company de la rotllana, per exemple?

Fins aquí, però, tampoc m'esperava res gaire diferent ni que fes canviar el pes de la balança.

El punt definitiu ha estat avui quan 3 educadores (dedueixo que 2 educadores i una auxiliar) han sortit a passejar amb els nens (feien pinta de ser de P1) fins a un camp que hi ha al costat de casa meva amb aufals o herbes (no ho sé) de fins a mig metre i roselles. Suposo que amb l'objectiu de collir floretes i gaudir una estona de la natura. Bona idea. El problema és que des que han fet entrar al nens al camp els plors no han parat (clar que no m'estranya ja que les herbotes els hi arribaven al coll!). I a l'hora de marxar algun nen no es podia (volia, segons les educadores) moure i no parava de plorar.
M'he posat molt nerviosa. Han estat uns 15 minuts (i no exagero perquè ho he calculat) d'un nen d'un any i mig (com a molt) plorant al mig d'un camp i amb unes senyores (ho sento no els hi puc dir edcadores en aquest cas) dient-li que anés cap a elles a uns 3, 5 , 10 metres progressivament (com si això el motivés a anar-hi) fins que hi hagut un moment que ni les veia! (la típica tècnica odiosa de si marxo -o més ben dit, l'abandono- vindrà). Finalment quan jo ja anava a sortir al carrer, agafar aquell nen, posar-me'l al coll, abraçar-lo fort i dir-li: - Petitó, tranquil, ja som fora del camp. I deixar-li anar a aquella senyora: - perdoni, que no ho veu que aquest nen no vol estar aquí?; llavors la senyora s'ha apropat de nou al petit (sense entrar al camp, no fos cas que li agafessin ganes de posar-se el nen al coll i treure'l ella!) i li ha dit: -au va vine! i el petit (sense deixar de plorar en cap moment) ha acabat sortint rebent un: - Molt bé! Ho veus com podies!?.

Sisplau! No sé que ha après aquest infant ni que a pretès que aprengués la seva "educadora", el que sí sé és que la nostra filla no aprendrà res d'aquesta manera!

Maternitat al Clínic 2

2011-04-14T13:45:00.002+02:00

Us penjo la segona part del reportatge que van emetre aquesta setmana al programa Entre Línies sobre parts a la Maternitat del Clínic.

Aquí el tebiu:

Maternitat al Clínic (2a part)

Apa, salut!

Maternitat al Clínic 1

2011-04-13T14:27:00.003+02:00

Us penjo l'enllaç del reportatge del Porgama Entre línies de la setmana passada en què explicaven un part natural desenvolupat a l'Hospital Clínic de Barcelona.

Aquí en teniu l'enllaç:

Maternitat al clínic (1a part)

Apa, salut!

Baldim, Baldom

2011-04-08T17:18:00.003+02:00

I també he penjat aquesta altra cançó que, en aquest cas, me la va fer arribar molt amablement l'Onavis una mare bona seguidora d'aquest i els meus altres blocs.

A veure si us agrada. A mi em fa molt riure. Bé en realitat la lletra no fa gaire gràcia ja que van esquarterant un rei mort, però ja sabem com van aquestes cançons infantils... algunes lletres fan por!

Aquí la teniu (cliqueu damunt la cançó per sentir-ne la música):

Baldim, baldom,
les campanes de Salom,
toquen a terra i fan bim bom.
Lo rei s'ha mort, l'enterrarem
a les tombes del convent,
si no hi cap, li tallarem lo cap
si no hi entre, li tallarem lo ventre,
si no hi seu, li tallarem lo peu.
I si no,
li farem
marramiu marrameu!

Nyigo, nyago

2011-04-08T17:16:00.003+02:00

He penjat aquesta altra cançó de falda al bloc de Jocs de falda que espero que també us agradi. És molt divertida!

(Cliqueu damunt la cançó per sentir-ne la música)

Nyigo, nyago
calces de paper,
lo xicot del sastre
fa de sabater.
Al castell!
Al castell!

Mans Manetes

2011-04-08T17:13:00.005+02:00

He penjat aquesta nova cançoneta al bloc de Jocs de falda que espero que us agradi (Cliqueu damunt la cançó per sentir-ne la música):

Mans manetes
Cucuruetes,
Mans manons
Cucuruons!

El part d'una gossa

2011-04-01T10:25:00.001+02:00

Avui us penjo el part d'una gossa, la Dana, que vaig veure ahir al programa veterinaris de TV3. Amb quina pau que pareix!

Aquí el teniu:

Llenties amb verduretes

2011-03-31T14:24:00.003+02:00

Fa dies que no paro de veure un anunci televisiu d'una marca d'alimentació infantil que m'ha provocat la inquietut d'escriure-hi al respecte.

Es tracta d'un espot en què anuncien un dinar excel·lent per als més petits: Llenties amb verduretes. Sens dubte donar-li al teu fill un bon plat de llenties amb verdures és una elecció molt bona (en un sol plat hi ha llegum i verdures i si li afegeixes trossets de carn i arròs ja és la bomba!). Fins aquí, tot va bé.

A més es pot veure com el nen és a la cuina quan els seus pares preparen el dinar. Molt bé, també. Tot i que encara seria millor si el fessin participar amb l'elaboració, cosa que sovint no se'ls hi deixa fer i jo personalment trobo que és molt interessant. Fins aquí, també, tot va bé.

Una altra cosa que podem veure a l'anunci és com el petit menja assegut a taula i al mateix moment que la resta de la família. Fantàstic! Tandebó sempre es fes així. Opció que, des de la meva pràctica personal, aconsello especialment. Fins aquí, de nou, tot va bé.

Però finalment arriba el moment que em desespera: quan serveixen a taula la cassola de llenties amb verduretes. Aquelles que fan tan bona pinta, que treuen un fumet suposadament olorós, aquelles que tan de gust li vénen al petitó de la família... I zas! Li passen pel davant i no les hi deixen tastar! A canvi li enxufen un "potito" de "llenties amb verduretes" alegant que són el mateix que es menjaran els seus pares i germans. Sisplau, un respecte, pobra canalla!

De cop un anunci que em podia semblar interessant i tot, es converteix en nefast. D'acord, segurament aquests "potitos" no tenen aliments dolents (aquest no és el problema), ni mataran el nostre fill (tampoc vaig per aquí); però el que estar clar és que mai poden substituir un bon àpat fet a casa (no em convenceran!). Usar aquest tipus d'alimentació hauria de ser per casos de necessitat extrema (no arribes a temps a un lloc on pugui menjar, o surts a la muntanya uns dies i no has pogut fer-ho d'una altra manera...); ara bé, quan s'ha estat cuinant per a tota la família, plantufar-li al petit això em sembla una burla. Quin sentit té?

De debò, el publicista que ha fet aquest anunci, o no té fills, o no sap cuinar, o (com a l'empresa) l'únic que els interessa és la pela i no el benestar dels nostres fills com ens volen fer creure, francament.

Res, que avui he fet llenties amb verduretes i, igual que quan tenia 1 any, ma filla les ha trobat boníssimes!

Febre i medicaments

2011-03-30T21:32:00.002+02:00

Us penjo un article del diari La Vanguardia del passat 21/03/2011 on parla sobre l'ús de medicaments quan els més menuts tenen febre.

Aquí el teniu:

Nuevas normas para el uso de fármacos contra la fiebre en niños

Deben darse para combatir el malestar, no para lograr una temperatura normal

Josep Corbella| 21/03/2011

Aunque un niño tenga fiebre, no conviene darle fármacos para que le baje la temperatura si parece encontrarse bien.

Tampoco hay que despertarle para que tome Dalsy o Apiretal, los dos fármacos más populares contra la fiebre infantil en España, aunque sí habría que hacerlo si debe tomar un antibiótico.

Es aconsejable calcular las dosis teniendo en cuenta el peso de los niños, más que teniendo en cuenta su edad o su altura.

Ambos fármacos tienen una eficacia similar, aunque combinarlos (es decir, alternar las dosis de uno y otro) parece aún más eficaz, según los limitados estudios que han analizado esta cuestión.

Y aunque los dos productos son seguros si se dan en las dosis adecuadas, es importante no superar estas dosis como se hace en muchos hogares para evitar efectos secundarios que pueden llegar a ser graves.

Estas son las principales recomendaciones que hace el nuevo documento sobre tratamiento de la fiebre de la Academia Americana de Pediatría (AAP), presentado en el último número de la revista Pediatrics. Con más de 60.000 afiliados, la AAP es la asociación de pediatría más importante del mundo y sus recomendaciones suelen ser seguidas por pediatras de otros países –entre ellos, España–.

“La fiebre no es una enfermedad, sino un mecanismo fisiológico que tiene efectos beneficiosos en combatir las infecciones”, destaca el documento. Entre estos efectos beneficiosos, la AAP recuerda que la fiebre limita la proliferación de bacterias y virus y favorece el crecimiento de células inmunitarias. Por contra, suele comportar una sensación de malestar con irritabilidad, abatimiento y pérdida de apetito, entre otros síntomas. Por lo tanto, el objetivo del tratamiento no debe ser conseguir una temperatura normal sino restaurar el bienestar del niño.

El tratamiento debe realizarse con paracetamol o ibuprofeno. Debe evitarse la aspirina, ya que en niños puede provocar síndrome de Reye.

La fiebre debida a una infección, destaca la AAP, no empeora la evolución de una enfermedad ni tiene efectos adversos a largo plazo. La única situación en que la fiebre es una enfermedad en sí es cuando se produce una hipertermia, un trastorno infrecuente en que el cerebro pierde la capacidad de regular la temperatura corporal –por ejemplo, tras un golpe de calor– y pueden producirse daños neurológicos e incluso la muerte. Pero esta es una reacción febril distinta de la que se produce a raíz de las infecciones habituales en la infancia.

El sistema educatiu és anacrònic

2011-03-25T08:48:00.004+01:00

Avui us deixo un interessant reportatge que m'ha fet arribar la meva germana del programa de La2 de TVE, Redes dirigit per Eduard Punset, que parla sobre el sistema educatiu actual. A veure si us agrada. Necessiteu mitja horeta.

Aquí en teniu l'enllaç: El sistema educativo és anacrónico

902 111 444

2011-03-24T10:14:00.002+01:00

Ti-tu-ti-to-ti-tu-ta!

- Sanitat Respon. Bona nit, l'atèn Susanna. Digui'm!
- Bona nit. Voldria fer-los una consulta.
- Sanitària o Pediàtrica?
- Pediàtrica.
- Molt bé. M'haurà de donar unes dades: el seu nom, la seva edat (per estadística), el seu telèfon (per posar-nos en contacte si es talla la conversa).
- Elisenda...
- Molt bé, Sra. Elisenda. Li passo amb el servei mèdic de pediatria.

- Bona nit, sóc la infermera de pediatria, em dic Laia. Vostè dirà.
- Miri doncs, la meva filla que té 19 mesos porta des d'ahir a la matinada amb febre (38ºC-38'5ºC) i descomposició i algun vòmit. Hem fet això (...)
- (...) Ho estan fent bé. Si vol, ara doncs el que pot fer és fer una banyera generosa a la seva filla (uns 10 minuts, que jugui un ratet) i després li posa cremeta que sempre ajuda a refredar i si després encara veu que té febre li pot donar ibuprofè.
- El panflet diu cada 8 hores.
- Li'n pot donar cada 6, en aquest cas. I si veu que demà al matí els símptomes perduren , la porta al CAP i que li facin una ullada.
- Perfecte! Gràcies!
- De res. Gràcies a vostè, bona nit!

Tut-tut-tut...

Afortunadament, la nostra filla no s'ha posat malalta durant aquests 19-20 mesos. Algun cop ha tingut una mica de febre o alguna descomposició o mocs o vòmit però mai ha calgut donar-li medicaments. Aquest cop, però, veient que la febre es mantenia vam optar per donar-li ibuprofè infantil. A l'acabar el dia i veient que persistien els símptomes vam optar per trucar a Sanitat Respon (ni a urgències, ni hospital). Una trucada. Una bona atenció. I una bona resolució.

Tenint serveis públics d'aquesta qualitat (les 24h! els 365 dies de l'any!) no entenc els anuncis de mútues absurds, ni la gent fent cues als hospitals o a urgències per simples refredats. Si mai no heu fet ús d'aquest servei, us el recomanem ja que sempre que hi hem trucat ens han atès ràpidament i fantàstic. És un plaer! I t'estalvies d'anar al metge (que és el mateix que dir que t'estalvies de sortir de casa, fer cues i exposar-te a altres virus...).

Apa, salut!

Bones idees (de nou)

2011-03-15T11:18:00.003+01:00

No sé si són bones idees o coses pràctiques però jo us les apunto per si us poden ser útils:

- Segur que totes heu anat amb els vostres fills a alguna festa major, fira, "cavallitos"... sense anar més lluny segur que totes heu anat a algun acte del Carnestoltes d'aquest passat cap de setmana. I totes haureu vist els tan apreciats pels nens globus gegants i cars i que duren poc a les mans dels nens perquè s'escapen volant i ... sí, aquells globos que tots els nens acaben demanant algun dia i el que tots els pares de ben segur que acaben picant i comprant.
Doncs a casa nostra hem trobat la solució (al menys de moment). Es tracta d'aprofitar i no llençar aquell pal que algun dia t'han donat enganxat amb un globus en alguna botiga i tenir a casa un paquet d'aquests inflables. I llestos, abans de sortir de casa a passejar per la fira heu d'inflar un globus, posar-lo enganxat a aquell pal que tenim guardat i ja està! A passejar amb la filla contenta amb el seu globus! I el que és més important: lliures d'estar temptats per aquells enormes i cars inflables!

- Les joguines de bany sempre acaben sent aneguets, ninotets que disparen aigua, llibres de plàstic... joguines que van prou bé una època, però que es fan aborrides a mesura que els nens es van fent grans. Una proposta que alhora ens servirà per afavorir el desenvolupament motriu i la curiositat dels nostres fills és donar-los un parell de gots de plàstic (d'aquells reutilitzables de les festes i que no acabes tornant mai per col·laborar p.ex) i un colador de cuina, per exemple. Amb ells podran fer trasvassaments d'aigua o descobrir com s'escola l'aigua o... També donar-los un parell o tres de pilotetes: una d'aquelles d'espuma que absorveix l'aigua però continua flotant, una de plàstic típica que flota i una de les que s'enfosen (tipus golf). Amb elles descobriran i podran jugar a moltes coses convinades amb els gots i l'escorredor.

- Segur que quan vau parir us van regalar alguna cistelleta de mimbre. Si us la van regalar rectangular i una mica gran (i sinó la podeu comprar) la podeu fer servir per posar-hi uns quants contes dels vostres fills ben col·locats amb el llom mirant amunt i deixant-la a la seva altura (al terra és un bon lloc) de manera que sempre tindrà una selecció de contes a disposició per poder agafar els contes ell i escollir el que més li vingui de gust. Pot semblar una vajanada però és molt important per a la seva autonomia.

Espero que us serveixin les idees d'aquesta nova edició de Bones idees!

Apa, salut!

Avantatges i inconvenients

2011-03-13T22:31:00.007+01:00

Quan penso en els avantatges i els inconvenients de donar el pit a un nen gran, en el meu cas a una nena de quasi 20 mesos, la gran majoria podria dir que són avantatges. És més, quasi hi trobo més avantatges ara que no pas al principi de l'alletament, moment per la seva banda en què fracassen molts intents d'alletar maternament els fills.

Per això avui enumeraré la meva llista d'avantages i inconvenients per si a alguna mare que encara està als primers mesos d'alletament matern i, no té clar si continuar alletant o no, li serveix; i sinó, senzillament ho comparteixo amb totes les mares que estan al mateix moment que jo.

Alguns dels avantatges:

- D'entrada un d'econòmic: ja portem quasi 20 mesos sense gastar-nos ni un duro en llet per a la nostra filla! o dit d'una altra manera, que si fem un càlcul aproximat que pren 1/2 litre de llet a diari estem parlant d'un estalvi d'entre 300 i 900€. Poca broma!

- Un altre avantatge seria que ara és més fàcil saber quan vol pit. Ni desxifratge de cares, ni de moviments, ni plors... Senzillament t'ho diu: Mare popa!

- A les nits se sap servir tota sola cosa que t'ajuda a descansar millor.

- Com que pot popar en totes les posicions possibles (fins i tot les més inimaginables) t'allibera molt més les mans. Iep, sembla que no però això és important!

Alguns inconvenients:

- Que no paren quiets i sense voler pots rebre un cop de peu al lloc més inesperat! Catxin dena!

- Que alguns tenen la (odiosa) mania de voler fer com qui sintonitza una emisora de ràdio amb el pit amb què no estan popant! Però em sembla que he trobat la solució: que tinguin la mà ocupada!

I algunes tonterietes que diu alguna gent (evidentment els que no han donat el pit als seus fills a aquestes edats, és clar!) i que no són avantatges ni desavantatges, sinó mentides!:

- Que els nens han d'anar prenent autonomia i això de prendre el pit no els ajuda. Vajanades!

- Que la mare està "esclavitzada" perquè el seu fill encara depén d'ella amb aquest tema. Més vajanades!

I res, com deia al principi aquests són alguns dels avantatges i dels inconvenients. I els vostres?

Nou bloc amb jocs de falda!

2011-03-11T18:34:00.002+01:00

Des de ja fa molts dies em rondava pel cap poder fer vídeos amb jocs de falda per poder-los penjar i així compartir-los amb altres pares i mares. Finalment ho he aconseguit. De moment només n'he fet un, però a mesura que tingui temps n'aniré fent més.

Per tal de concentrar-los tots en un sol web he creat un nou bloc que es titula http://jocsdefalda.blogspot.com. Espero que us agradi la idea!

Aquí teniu el primer vídeo que he penjat: La Balangera del Colom que a la meva filla li encanta! I més quan el fa amb la seva padrina i els seus cosins.

Espero trobar-vos també pel nou bloc!

La Maternitat d'Elna

2011-03-03T18:30:00.003+01:00

Ja sabeu que quan ens convertim (per dir-ho d'alguna manera) en mares, les que som lectores habituals, de cop i volta no tenim gaire temps per llegir i el que tenim el dediquem a llegir temes i llibres d'infants (al menys al principi). Però tot torna i els bons costums no es poden deixar passar i cal buscar els moments d'allà on sigui!

Així que des de ja fa dies tenia ganes de compartir una lectura amb vosaltres. Una d'aquestes lectures llegida a trossets. És un llibre que ho permet ja que va explicant històries curtes de diferents dones que van viure l'exili després de la Guerra Civil espanyola.

Sóc una apassionada de la història recent d'Espanya i de Catalunya més concretament (Guerra Civil i Franquisme) i més encara si està vinculada a la dona. Ja porto uns quants (bastants) llibres sobre el tema i encara en sé tant poc... hi ha tant per explicar que no s'explica... per por, per vergonya, perquè potser pensen que no ens interessaria, per amagar-se, per... sigui el que sigui jo ho vull conèixer. Vull saber com van viure i què van viure les persones que formen part de la meva història (no els conec però ells són i han fet el que ara és el meu país!).

És per això que avui us vull recomanar una lectura que toca directament el tema d'aquest bloc, en aquest cas el naixement d'un infant. El naixement de quasi 600 infants catalans i espanyols la majoria i, les experiències de les seves mares que es van veure forçades a l'exili després de la Guerra Civil espanyola. Experiències dures, molt dures que van poder veure un toc de llum gràcies al que va ser l'anomenada Maternitat d'Elna i la que dóna nom al llibre d'Assumpta Montellà "La Maternitat d'Elna".

I des d'aquí, el meu humil bloc, vull aprofitar per fer un reconeixement especial a totes aquestes mares (i per extenció totes les persones civils que van haver de viure totes aquelles penúries) ja que sovint han quedat difuminades en la història injustament.

Llegir ens fa més lliures (4a part)

2011-02-27T22:26:00.004+01:00

Amb 19 mesos com ja té la petita de la família, els llibres i contes ja són una part molt important de la vida de la menuda. No hi ha cap dia en què no mirem uns quants contes. Ara ja els agafa i te'ls porta per mirar una cosa concreta que pugui tenir aquell llibre: la marieta que hi ha a la pàgina 5 o aquell nen que acompanya la cançó del Ball manetes o tantes altres coses... Aprofitant aquest interès, cada setmana anem a la biblioteca als espais que estan pensats pels més xics de les famílies, i mirem alguns contes i n'agafem algun per tenir-lo a casa. Us ho recomano. Em sembla una experiència d'aprenentatge molt interessant.

Avui us recomano:

- Així és la meva ciutat o La granja d'en Joan de l'editorial Beascoa. De Fisher-Price. Es tracta d'una col·lecció de llibres de format especial, amb planes força dobles i amb uns mecanismes que permeten moure figures de l'interior del conte. És prou divertit. Les imatges no maten però són entenedores i infantils. El text és molt simple i secundari.

- Olles, olles de vi blanc d'Edicions La Galera. És una selecció de cançons populars, jocs de falda i petits poemes feta per M. Eulàlia Valeri i Assumpció Lisson de "Rosa Sensat" amb dibuixos de Carme Solè i Fina Rifà. És bonic però molt antic així que no sé si és fàcil trobar-lo. Algunes cançons van amb la partitura inclosa per poder-les cantar i al final del llibre hi ha una petita explicació per poder dinamitzar el joc o cançoneta.

- Festes i tradicions de tot l'any. El costumari per a totes les edats d'Elena Ferro, editorial Baula. Va molt bé per poder anar explicant les festes que trobem durant l'any als petits de casa i, de pas ajudar-nos a fer memòria als grans! Les il·lustracions són molt xules i els textos no són molt llargs. Ara que són tan petits va bé per llegir-nos-ho nosaltres i així poder-los-hi explicar.

I res, aquesta és la selecció d'avui.

A llegir molt!

Esponja Ultrabsorvent!

2011-02-22T14:41:00.003+01:00

I és que ha arribat el moment en què podem afirmar amb total seguretat que a casa nostra hi viu una Esponja! I no es tracta pas d'una esponja qualsevol, estem davant de l'esponja que, si miréssim un anunci d'esponges, seria la més potent, la més bona, la més absorvent de tot el mercat!

Sí, ara més que mai, la nostra vida ha de ser allò que en diuen "una vida exemplar", perquè la nostra petita ho imita tot, tot i tot. No es perd detall! Fins i tot imita allò que per a nosaltres ha passat desapercebut, allò a què no hem donat cap rellevància o allò que no voldríem que imités.

Ara és el moment de no oblidar-nos de rentar-nos les mans abans de menjar, o de pentinar-nos cada matí, o de rentar-nos les dents... ara és el moment de no dir paraulotes, o no perdre els nervis, o... ara és el moment de fer-nos més petons, de riure molt i plorar quan calgui, de compartir...

Ara és el moment d'aprofitar que la nostra filla està "ultrabsorvent" per millorar la nostra vida!

Ho tenen tot, menys els pares

2011-02-20T18:45:00.002+01:00

Aquí teniu un article dels diari El País d'avui dia 20/02/2011. Com en tot hi ha coses més interessants que altres. Valoreu vosaltres mateixes:

Lo tienen todo menos lo imprescindible. Casas confortables, padres con profesiones de éxito, toda la tecnología casera disponible en el mercado, ropa de marca, dinero para gastos, caprichos... Pero les falta algo. Los adolescentes urbanos procedentes de familias de clase media y media alta empiezan a llenar las consultas de psicólogos y pediatras sociales aquejados del mal de la soledad. Han crecido casi por su cuenta, a cargo de cuidadoras ajenas a la familia, y sus padres, ocupados a tiempo completo en mantener el estatus social, carecen del tiempo que ellos demandan. Las consecuencias suelen ser perversas: trastornos de conducta, agresividad, enfrentamientos constantes con los padres... Y también una tendencia al aislamiento preocupante. Tanto, que algunos adolescentes han empezado ya a ser catalogados en situación de riesgo y enviados temporalmente a pisos tutelados por la Administración.

Es una circunstancia insólita, porque este tipo de centros -con capacidad para alrededor de media docena de chicos y chicas adolescentes, asistidos por psicólogos y trabajadores sociales- han estado habitados hasta ahora exclusivamente por chavales de familias desestructuradas, aquellas en las que los progenitores están en prisión, o enfermos sin medios de subsistencia, parados sin futuro y toxicómanos en el amplio sentido de la palabra, la mayoría alcohólicos. Ahora, sin embargo, empiezan a compartir habitación con adolescentes ricos a quienes nadie hubiera imaginado bajo la tutela de los servicios sociales de las comunidades autónomas. El nexo entre unos y otros es el desamparo.

En algunos casos los padres delegan el problema en la Administración; en otros, se sigue optando por el internado, dependiendo de su pertenencia a la escala baja o alta de la clase media. Según los expertos, ambas fórmulas de alejamiento del menor conflictivo del hogar se da cada vez con más frecuencia y aflora a edades más tempranas.

Estas conductas antisociales ¿obedecen a una venganza de los adolescentes contra los progenitores por haberles sometido a un semiabandono de hecho? ¿O es su manera de protegerse del desvalimiento propio de los años más confusos de la existencia? ¿Se recuperan socialmente estos chicos difíciles y solitarios?

"La víctima siempre es el menor", asegura Blanca Betes, responsable de la clínica madrileña Psiceduca, especializada en trastornos de la adolescencia. "Son situaciones difíciles que se pueden tratar con bastantes garantías de éxito si aún no han entrado en la adolescencia. Después es peor. Cuanto más se aplaza el problema menos solución hay. Son terapias largas, con un coste económico en ocasiones elevado y que requieren tiempo. Lo primero no es problema, casi siempre llegan a la consulta familias bien situadas. Lo difícil es el tiempo. Viajan mucho, están liadísimos. Alegan que no pueden y les creemos, porque llevamos un tren de vida frenético del que es muy difícil bajarse".

Pero se paga un precio alto por ello. El menor se enmaraña aún más en la espiral del conflicto y la desesperanza. Los padres se muestran derrotados y lamentan la desgracia de tener un hijo así.

El primer contacto con los profesionales proviene habitualmente de la madre. Aunque ambos progenitores trabajen, sigue siendo ella la que busca tiempo para recurrir a la ayuda de los expertos. El lamento inicial tiene un patrón común, según Blanca Betes: "Mi hijo es un desastre, no va a clase, suspende todo. Está agresivo, nos insulta y hasta nos pega. Vivimos en el infierno". Los padres siempre echan la culpa a los hijos. Se sienten víctimas de una injusticia: han dado todo por ellos y solo reciben disgustos. A medida que avanza la terapia, asoma el sentimiento de culpa. Al final, asumen que, efectivamente, le han dado todo, excepto su tiempo. Y no es un detalle menor.

Con más de una década de experiencia, Blanca Betes ha aprendido a traducir el lenguaje de los adolescentes: "Iros a la mierda", dirigido a los padres significa "estoy muy solo. No me queréis. No me cuidáis. Tenedme en cuenta; incluidme en vuestras vidas".

"Muy a mi pesar", añade la directora de Psiceduca, "en ocasiones los chicos están dispuestos a cambiar si sus padres también lo hacen, porque se sienten muy desgraciados. Pero la falta de tiempo de los mayores lo estropea todo. Un caso reciente mío concluyó con el internamiento del chaval en un colegio de élite de Suiza, porque a sus padres les resultaba imposible acudir a terapia".

A partir del alejamiento, bien sea en un piso tutelado o en un internado de lujo, el vínculo emocional corre serio peligro, según los expertos. "El internado es percibido por el menor como 'no solo me has abandonado, sino que me alejas de tu vida". La reacción típica es cerrarse aún más en su grupo de amigos y mostrarse insultante y agresivo con la familia.

Algunos profesionales califican el desinterés de hecho de los padres como malos tratos. Lo denominan "negligencia por omisión del deber" y es causa de privación de la patria potestad. En España hay 35.000 menores tutelados por las Administraciones, aunque no es posible obtener datos sobre cuántos de ellos corresponden a la omisión del deber paterno. Arturo Canalda, defensor del Menor de la Comunidad de Madrid, apunta la causa principal de la ausencia de estadísticas fiables: "Cada autonomía dispone de un sistema propio de calificación del abandono, y lo que en algunas es desamparo en otras es riesgo, y viceversa. Ninguna tiene la obligación de actualizar y especificar los datos, así que trabajamos un poco a ciegas, fiándonos del instinto y la experiencia".

El pediatra social del hospital Infantil Niño Jesús de Madrid Jesús García alertó a los senadores que consensuaron las líneas maestras de la futura reforma de la ley de adopción nacional de que "un padre sociópata no es solo quien abandona, maltrata o abusa sexualmente de sus hijos, sino quien hace omisión del deber de paternidad". Y reveló que la negligencia es la segunda causa de maltrato de la Comunidad de Madrid. Fruto de esta actitud, señala, "son los trastornos emocionales graves derivados de un abandono de hecho".

Cuenta este pediatra, que además preside la Asociación Madrileña para la Prevención del Maltrato Infantil: "Una madre, una profesional de mucho éxito, vino a mi consulta en demanda de ansiolíticos para su hijo porque mandaba 1.000 mensajes de móvil diarios. Sí, 1.000. Fui a ver su casa y su habitación era la cabina del Voyager: home cinema, mp3, iPhone, Mp4, Wii, consolas... todo. Sin embargo, era uno de los niños más desamparados que he visto. Sus trastornos eran una llamada desesperada de atención dirigida a los padres, a los que prácticamente no veía". Tras una terapia dura y prolongada, el caso empieza a arreglarse y el muchacho se está también recuperando de lo que los pediatras denominan ya "la sordera del MP3", que daña la capacidad auditiva, y la "artritis metacarpofalángica" de su mano derecha, resentida por tanto sms.

Otra pareja que pasó recientemente por su departamento en el Niño Jesús no pudo resolver el problema y perdió definitivamente la custodia por omisión del deber paterno. Eran dos ejecutivos veganos [vegetarianos estrictos] cuyo hijo presentaba encefalopatía grave por carencia de vitamina B12 y ácido fólico, "con unos retrasos mentales tremendos".

Este y los otros menores que han pasado por la misma causa a disposición de los servicios de protección de la Comunidad de Madrid padecen "encefalopatía hipóxico isquémica", lo que les convierte en dependientes de por vida. "A veces, el peor problema de los niños son los padres", concluye el pediatra, que combate con energía la teoría que surgió en los años sesenta -y aún sigue vigente en determinados ambientes- de que es mejor dedicar a los niños "tiempo cualitativo", es decir, poco tiempo pero proveniente de progenitores realizados, como se denominaba antes, que "tiempo cuantitativo": muchas horas, pero de madres presuntamente amargadas por su condición obligada de amas de casa. "Ni cuantitativo ni cualitativo", ataja el doctor García. "Los niños necesitan tiempo a secas".

En este contexto, ¿no se estará estigmatizando a este tipo de padres señalándoles con el dedo acusador? ¿No remueve esta situación el incómodo sentimiento de que triunfar en el trabajo implica descuidar a la familia? O su reverso: niños esmeradamente cuidados, ascensos imposibles, sobre todo en el caso de la mujer. ¿Siguen los estereotipos vigentes?

"Como en todo, hay que buscar el equilibrio. Pero en las actuales circunstancias no es fácil", comenta Jesús Poveda, psiquiatra de la Universidad Autónoma de Madrid y especialista en patologías de la adolescencia. "Los dos son a la vez culpables y víctimas. La educación de los hijos es su responsabilidad, pero si no se sabe o no se puede hacer mejor, el conflicto está asegurado". Muchos de estos padres son víctimas, a su vez, de la educación errónea que ellos mismos recibieron, y reproducen modelos difíciles de digerir para los jóvenes de la era digital.

"Antes los adolescentes tenían más fácil vivir lo que los psiquiatras llamamos 'factor de pertenencia' a través de la familia extensa y los amigos del barrio. Pero hoy eso rara vez lo tienen, y como el mundo real les resulta hostil buscan su pertenencia en el virtual. Vemos que tienen 500 amigos en Tuenti y ninguno en el barrio. No sirve".

A los padres, señala este psiquiatra, hay que ayudarles a distinguir lo necesario de lo urgente. "Cuando suena la alarma de la extrema gravedad -por ejemplo, un intento de suicidio por parte del menor- se apresuran a cambiar el horario laboral o buscan otro trabajo que les permita estar por la tarde con los hijos. Le han visto las orejas al lobo".

Jesús Palacios, catedrático de Psicología Evolutiva y de la Educación de la Universidad de Sevilla, no culpa ni exime a nadie. Solo destaca que "hay una curva ascendente de padres de clase media alta cuyos trabajos resultan tan absorbentes que no han prestado la atención debida a los hijos. Cuando eso se junta a los problemas de la adolescencia, ya han perdido el control de la situación familiar". En tales circunstancias, primero intentan que los educadores y los psicólogos remedien el problema. "Al final, ellos mismos piden a la Administración que se haga cargo de los hijos", añade Palacios.

El juez de menores de Granada Emilio Calatayud asegura: "El perfil del adolescente que agrede a sus padres o delinque a través de Internet o del móvil es de clase social acomodada, que lo ha tenido todo en el aspecto material y ha crecido solo, sin nadie con autoridad para marcar límites".

Este juez se hizo popular por dictar sentencias en las que colocaba al menor en el lugar de la víctima o su entorno. Si un chico apedreaba los cristales del instituto, la pena consistía en limpiarlos durante unos meses; si agredía a un compañero más débil, le obligaba a convivir con discapacitados; si había conducido borracho, a ayudar a los tetrapléjicos. Así ha conseguido éxitos en la reinserción de menores, pero ahora asegura sentirse algo desbordado por chavales agresivos con el entorno familiar y ciberdelincuentes reincidentes. Chicos que son separados temporalmente de sus padres y enviados a pisos tutelados. Al mismo tiempo, y si se cuenta con medios, se intenta que los progenitores cambien sus prioridades: sus hijos por delante del éxito profesional. "Más no podemos hacer".

Animalades

2011-02-18T22:22:00.002+01:00

De ben segur que la majoria estareu d'acord amb mi que els animals són un element molt present en els primers mesos i anys dels nostres infants. Per exemple, si pensem un moment en el primer llibre que van tenir els nostres petitons, probablement (i quasi posaria les mans al foc), era d'animals o tenia algun animal o, si pensem en el primer que van dir, desenganyem-nos, no va ser ni Papa ni Mama, segurament va ser Muuuuu!

A casa nostra tenim la sort i el privilegi (o mala sort per molts altres) de tenir força veïns amb animals. Sort ja que els tenim prou aprop per poder-los anar veure tot passejant però suficient lluny per no sentir-ne olors ni el guirigall i, privilegi perquè mirar contes està molt bé però veure'ls en directe és molt millor.

Avui mateix, per exemple, hem pogut fer la "ruta del bestiar": primer a Can Roig a veure les vaques (que resulta que ara ja no li agrada veure-les de tan aprop, deu ser que comença a sortir el sentiment de la por...); després cap a Can Feliuet a veure porcs (i els seus gossos bordadors); més a munt una altra granja de conills de no sé qui acompanyades de dues cabretes xafarderes (Tranca i Barranca em va dir que es deien la mestressa) i; per anar tancant la passejada a Can Oliveres a veure en Macario, un ruc vellet que últimament es deixa veure més i la Perleta, el seu gosset petaner d'aquells tan petitons que semblen boles. Sens dubte una ruta fantàstica i privilegiada que a mi i a la petita ens encanta!

I ja ens agradaria poder tenir tots aquests animals a casa però de moment ens conformem (i satisfets) de poder tenir dues gosses i dues gallines. La relació que es crea entre els infants i els animals és molt maca. Els infants aprenen coses dels animals que els humans no els podem donar ni ensenyar alhora que aprenen a tenir-ne cura i com es desenvolupen.

Amb els animals, tot és un munt d'avantatges. I si mai us heu plantejat tenir-ne un a casa (i parlo per un gos, per exemple), no tingueu por, els animals no ataquen les persones (ni es mengen els recent nascuts, ni cal que dormin amb la primera robeta del nadó, ni se li tiraran al damunt i el faran caure, ni li empeguen malalties...) si no és que hi ha alguna cosa estranya entremig i estan mal educats, és clar! El demés que sovint podem sentir... són simples animalades!

Entrevista de La Vanguardia

2011-02-16T12:17:00.003+01:00

Avui us penjo una entrevista de la contra del diari La Vanguardia del 15/02/11

"El parto es un acto fisiológico convertido en un acto infeliz"

Marta Espar, parturienta que lo sabe todo del parto feliz

Tengo 41 años. Nací en Barcelona y vivo en El Masnou. Soy periodista y psicóloga. Estoy casada, tengo dos hijos, Judit (7) y Guillem (4). . . ¡y ahora nacerá Ariadna! Creo en las libertades y en la información. Creía en Dios. . . , y hoy creo en la duda. Abogo por el parto respetado.

Cuándo sale de cuentas?

En diez días.

¿Cómo se encuentra?
¡Nunca estuve tan tranquila!

No es su primer parto…
Es el tercero.., pero es el primero en el que dispongo de plena información.
Y sé que estoy en buenas manos.

¿No fue así en los dos anteriores?
¡No! Fueron partos tecnológicos, es decir, partos muy medicalizados.

¿Y qué tiene eso de malo?
Que la parturienta es tratada como una niña, no se le informa de lo que le hacen, no se le respeta: como si fuese tontita de pronto.

¿Son así la mayoría de los partos hoy?
En España, sí. El parto es un acto fisiológico… que hemos convertido en algo artificioso, complicadísimo, medicalizado…, ¡en una experiencia infeliz para la mujer!

¿Tanto como infeliz..?
Hace ya 20 años que la OMS alerta que en países europeos como España hay en los partos intervenciones médicas excesivas, innecesarias, injustificadas.., y arriesgadas.

¿A qué se refiere?
A la inoculación de oxitocina y de epidural, a la práctica de episiotomía y de cesárea, al uso de fórceps y ventosas…

¿Tiene datos?
La episiotomía –un tajo en el perineo– es necesaria sólo en un 10%-30% de los casos.., ¡pero se practica en un 73% de parturientas!

¿Por qué tanto?
Por inercia, pese a la evidencia científica:no tiene efecto protector contra el desgarro. ¡Y qué desagradable y molesto es para la mujer! A algunas les arruina la vida sexual por meses… Y no digamos la cesárea…

¿También se aplica en exceso?
Sí: la cesárea está indicada sólo en un 15% de los partos, pero en Catalunya se aplica en un 23% de las clínicas públicas… ¡y en un 40% de las clínicas privadas!

Le pregunto lo mismo: ¿por qué razón?
Por la falsa creencia de que garantiza mayor seguridad perinatal. ¡Al contrario!: la madre queda postrada días, puede sufrir estrés postraumático, su bebé no recibe la inmunidad microbiana que proporciona pasar por la vagina… Los nacidos de cesárea padecen –ya hay estadísticas– más alergias y asmas…

Pero paliamos dolores en la madre.
Un parto duele.., ¡pero no es nada que una mujer no pueda sobrellevar! La medicina es bienvenida para complementar el parto fisiológico.., ¡pero no lo es si lo suprime!

¿Cómo es el buen parto fisiológico?
No con la parturienta estirada, de espaldas, inmovilizada, monitorizada… Así sus contracciones se ralentizan… por lo que le ponen gotero de oxitocina sintética… que genera bruscas contracciones… que hacen sufrir al feto… y que llevan a la mujer a rogar epidural… que adormece al bebé al nacer, con lo que le costará mucho más mamar…

¡Acaba de recitar la batería de atentados contra el parto fisiológico!
Sí, le he descrito el parto tecnológico: el que yo viví en mis dos primeros hijos, incluido el uso de fórceps, rotura con un palo de la bolsa amniótica… ¡Todo innecesario!

Pues describa ya el parto fisiológico.
Le llamamos también “parto respetado”: la mujer busca la postura más cómoda para pujar y parir: de pie, de rodillas, en cuclillas, apoyada en silla de partos, a cuatro patas…

Ah.
No está inmovilizada, puede moverse libremente, puede darse una ducha o baño calientes… Eso estimula contracciones normales, dilata bien… y puja, y el marido acompaña y corta el cordón cuando deja de latir.

¿Sin oxitocina ni epidural?
En España hay epidural en el 90% de los partos… cuando es de verdad necesaria sólo en el 55%. Las hormonas naturales son analgésicas. Y tampoco necesito médico: bastan comadronas bien formadas que den ánimo emocional, calor humano, masajes…

No sabía que el cordón umbilical late.
Sigue bombeando oxígeno durante un rato, ayuda a respirar al bebé: espera antes de cortarlo. Y nada de limpiar la grasita que cubre la piel del bebé, llamada vernix caseosa.

¿No? ¿Qué beneficio reporta eso?
Protege la piel del bebé de dermatitis y alergias. Se la dejaré a mi hija, hasta que su piel la absorba. Y pediré que me la pongan enseguida sobre el abdomen: su contacto me hará subir la leche antes. Y al cabo de una hora y media, su olfato la habrá guiado hasta mi pezón, se agarrará y mamará fácilmente. Y le daré pecho durante seis meses.

¿Hay algún país modélico en partos?
Ahora, Gran Bretaña y los países nórdicos, donde los partos se ajustan a las últimas evidencias científicas: son fisiológicos, con la tecnología médica en segundo plano.

¿Qué otros factores pueden contribuir a un parto más feliz?
Un espacio íntimo, con la compañía deseada, con una iluminación tenue, con una música suave elegida…

¿Conseguiremos esto en el sistema hospitalario español?
Confío en ello, porque el parto fisiológico, además de más feliz, es más barato: hospitalización más breve, menos instrumental… Por eso será más fácil que se extienda en nuestro sistema público que en el privado.

¿Cuál diría que es el requisito fundamental para el parto feliz?
Respetar a la mujer, darle toda la información veraz y que elija: es incoherente con el progreso feminista que en el crucial trance de parir entregue mi cuerpo a un médico que me haga de todo sin darme voz ni voto.

Plaga de cesáreas

De forma creciente las mujeres sienten que les han secuestrado un acto del que fueron protagonistas activas durante milenios: el parto. Un acto del que venimos todos, y que durante el siglo XX ha sido paulatinamente secuestrado por la tecnomedicina, con la mejor intención. Pero hoy muchas mujeres quieren recuperar la dignidad e intensidad emocional de esa vivencia fundacional de la existencia humana. Por eso es tan valiosa la obra ‘Los secretos de un parto feliz’ (Grijalbo) / ‘Els secrets d’un part feliç’ (Pagès), de Marta Espar: aclara lo que hoy dice la ciencia, como que es mejor tener sexo hasta el parto, o que (Odent) la cesárea deja en el nacido una huella de inseguridad…

Jocusixo (porta-petits)

2011-02-08T09:22:00.004+01:00

Ara fa dies que no penjava cap creació, si se li pot dir així, costurera. Però avui us en penjaré una, que per haver estat feta amb un parell d'hores trobo que m'ha quedat prou bé.

Es tracta d'una cosa per poder dur els petits que ja caminen al coll, que com bé sabeu no paren de pujar i baixar contínuament, amb l'objectiu que no et carreguis l'esquena ni les espatlles.

Abans d'ahir em vaig inspirar, i agafant la idea d'una cosa que havia vist a una amiga i que al mercat costa mínim 60€, em vaig fer això:

És com una ronyonera que porta porex dins la butxaca, de manera que queda com un seient dur on hi pot seure el petit. I queda així:

La veritat és que estèticament és molt lleig i no crec que ho porti pel carrer, però és pràctic i pel que he pogut comprovar de moment és força útil. Jo el porto posat (no pesa gens) i cada cop que vol pujar al coll me li assec. A ella li encanta!

Això sí, a diferència dels altres porta-nadons, amb aquest l'has d'aguantar amb el braç. Però sols està pensat per moments breus.

Si a alguna li interessen els detalls de com es fa, ja m'ho dirà.

Torneu-me el fill!

2011-02-05T22:37:00.002+01:00

No sé si vàreu tenir ocasió de veure el documental que van emetre aquest dimecres a TV3 al programa Sense Ficció sobre els nens robats del franquisme amb títol "Torneu-me el fill!". Si no és el cas aquí us el penjo perquè el pogueu mirar ja que em va semblar un documental interessantíssim i, des del meu punt de vista, d'aquells que quasi és obligatori mirar. Forma part de la nostra història recent i no ens podem permetre el luxe de no conèixer i passar comptes, francament.

Aquí el teniu:

Què fort!

2011-02-04T21:47:00.004+01:00

Segons sembla, la tan coneguda marca de bolquers Dodot, avui ha fet una bona relliscada (per dir-ho molt finament!). Han publicat al seu web un article sobre els "Càstigs físics" que després d'haver-se extés per la xarxa amb extenses crítiques ha estat retirat del web i han penjat una disculpa pública on neguen cap recolzament al maltractament infantil.

Com és possible un error com aquest? I més en una empresa tan gran com Dodot? Em sembla molt fort que a dia d'avui encara hi hagi gent, empreses o el que sigui que tinguin aquesta opinió respecte l'agressió a qualsevol persona, sigui adult o nen. Per més error que sigui, algú de l'empresa ha deixat passar un article d'aquestes característiques, la qual cosa és gravíssim. Espero que, com diuen a les seves disculpes, prenguin les mesures pertinents.

Us deixo còpia de l'article que havien penjat, ja us avanço que és molt fort.

“LOS CASTIGOS FÍSICOS
Sin lugar a dudas, el tema más debatido entre padres y médicos es si los castigos físicos como los cachetes debieran o no formar parte de la educación de los n …iños, el dilema de pegar o no pegar. Todos consideran que la disciplina es importante, pero no todos concuerdan en las formas en que ésta debe aplicarse.
En 1996, tras varios años de investigaciones y debates, la American Academy of Pediatrics (Academia Estadounidense de Pediatría) emitió una declaración de consenso acerca de los castigos físicos, cuyos puntos principales mencionamos a continuación.
Pegar, una de las formas de aplicar castigo físico, se define como:
Castigo físico que es no perjudicial.
Su objetivo es modificar el comportamiento.
Se aplica con la palma de la mano en los brazos, las piernas o las nalgas del niño.
Aunque ningún estudio a largo plazo ha mostrado la efectividad de los cachetes, tampoco existe ninguno que haya demostrado que este tipo de castigo cause efectos importantes a largo plazo.
Otro tema muy distinto son los castigos físicos infantiles que van más allá de estos límites, como por ejemplo, golpear con objetos, dar bofetadas en otras partes del cuerpo (como la cabeza o el rostro), causar heridas o combinar los castigos físicos con la rabia descontrolada.
Dicho tipo de castigo no modifica el comportamiento en forma permanente y se asocia con efectos negativos a largo plazo, tales como aumento de la agresividad, baja de la autoestima y problemas para relacionarse con el resto de las personas. Este tipo de castigo corporal se debe evitar.
Los cachetes no deberían ser la manera principal para aplicar disciplina a ningún niño. Si queremos lograr que un niño se comporte, existen métodos mejores, cuyos efectos son más duraderos y de menor riesgo.
No es recomendable pegar a bebés ni a niños menores de 2 años, ya que el riesgo de causar heridas y de que el castigo se intensifique es mayor para este grupo de edad.
Si el encargado de cuidar al niño siente que pierde el control, no es aconsejable que golpee al niño ya que en esas circunstancias, el peligro de causar daños físicos y psicológicos es mucho mayor.
Los castigos físicos en niños mayores y adolescentes no son efectivos y se les asocia a conductas agresivas y muchas otras formas de disfunción del comportamiento en etapas posteriores de la vida.
Si los padres sienten que pegan “constantemente” a su hijo, deberían retractarse y ver si pueden actuar de forma distinta. Por lo general, existen muchas formas que pueden ayudarnos a mejorar las cosas.
Disciplinar significa enseñar, pero la enseñanza o el aprendizaje no pueden llevarse a cabo si los niños siempre escuchan la palabra “No”. Los padres que pegan mucho generalmente sienten que pierden el control y no logran imponer disciplina de forma eficaz. Además, es posible que uno de los padres le esté exigiendo demasiado a su hijo, que éste se sienta muy herido o frustrado o que la situación empeore antes de que uno de los padres decida hacer algo al respecto.
Hoy en día, a todos nos preocupa la agresividad que existe en nuestra sociedad, la cual está siempre presente y a la cual nuestros hijos están expuestos de forma constante y abrumadora. Actualmente, el castigo físico tiene un significado distinto al que tenía hace un par de generaciones.
No es bueno enseñar a un niño que los problemas se resuelven mediante conductas agresivas, una lección que lamentablemente corren el riesgo de aprender a través de los medios de comunicación.
Si crees que debe pegar a un niño para que se comporte, al menos reserva ese castigo para las situaciones en que deseas lograr un impacto inmediato en él y mostrarle que esa conducta no sólo está prohibida, sino que también es peligrosa. Un ejemplo sería que el niño corra hacia una calle o encienda una cocina.
Por lo general, el castigo físico asusta y enoja al niño y resulta muy molesto para la mayoría de los padres. Estas riñas dejan cicatrices, por lo tanto, es importante que pienses bien antes de golpear a tu hijo para ver si realmente vale la pena hacerlo.
La información es clara con respecto a muchos puntos: golpear a niños mayores, golpear con objetos, golpear la cabeza, el rostro o el vientre, causar heridas o cicatrices permanentes, son acciones que producen daños que promueven la agresividad, los problemas de comportamiento y el resentimiento en el futuro.
Cualquiera que sea tu decisión con respecto a pegar, asegúrate de que todos los miembros de la familia y la niñera estén de acuerdo en la forma en que aplicarán la disciplina. Las contradicciones perjudicarán los planes mejor elaborados. Ten por seguro que los niños que perciben que hay diferencias de opinión van a causar una pelea entre sus padres o recurrirán a la abuela para que los proteja. Un niño que no conoce límites, que no está seguro de las consecuencias de sus actos o que cree que la disciplina es negociable, es un niño ansioso e infeliz. Juntaos y discutid este tema. Un plan de disciplina elaborado en conjunto es conveniente para todos.
Artículo realizado por la Dra. Suzanne Dixon.”

Si...

2011-01-24T14:14:00.005+01:00

Si pots dur el cap ben posat sobre les espatlles

quan altres el perden i a més te'n culpen;

Si pots confiar en tu quan tots de tu dubten,

però tenir compte de llurs dubtes;

Si pots esperar sense que et cansi l'espera,

o suportar calúmnies sense pagar en la mateixa moneda,

o ésser odiat sens donar cabuda a l'odi,

i no per això semblar massa bo o massa savi;

Si pots somiar sense que els teus somnis et dominin;

Si pots pensar sense que els pensaments siguin la teva meta,

Si te les pots veure amb el Triomf i el Desastre

i tractar per igual aqueixos dos farsants;

Si pots tolerar que els brètols

tergiversin la veritat que has expressat,

i la converteixin en trampa per a babaus,

o veure enrunada l'obra de la teva vida

i ajupir-te i reconstruir-la amb velles eines;

Si pots fer un lligat amb tots els teus guanys

i llençar-los al caprici de l'atzar,

i perdre'ls, i tornar a començar des de zero

sense que surti ni una queixa dels teus llavis;

Si pots posar al servei dels teus fins

cor, entusiasme i fortalesa, fins i tot exhaurits,

i resistir encara que no et quedi res,

tret de la Voluntat, que els digui: "Endavant!";

Si pots dirigir-te a les multituds sense perdre la teva virtut,

i alternar amb reis sense perdre la senzillesa;

Si no poden ferir-te amics ni enemics;

Si tots compten amb tu, però no massa;

Si pots omplir l'implacable minut

amb seixanta segons d'esforç agosarat,

teva es la Terra i tot allò que hi ha,

i, més encara: seràs home, fill meu.

Rudyard Kipling

Al seu fill John, 1910

(Traducció: Josep M. Albaigès, 1997)

Agenda d'activitats

2011-01-21T15:31:00.005+01:00

Una amiga em va passar 3 enllaços web molt interessants sobre activitats a fer amb els més menuts de casa. Són d'abast nacional excepte una que és per activitats a Barcelona específicament.

A mi m'han semblat molt útils ja que aglutinen el gran ventall d'activitats que es fan al territori adreçades als petits i grans de la família.

Una també inclou propostes d'excursions i altres activitats no dirigides.

Aquí les teniu. Espero que us siguin útils:

A disfrutar!

Mar de tendresa

2011-01-20T17:56:00.003+01:00

Us penjo un vídeo de promoció de l'alletament de la Lliga de la Llet de Bulgària.

A ma filla li ha encantat. A més de no parar de riure i de dir Popa! cada cop apretava més fort una de les seves nines inseparables.

Aquí el teniu. Espero que us agradi i us animi a continuar alletant als vostres petits!

Un munt de llibres!

2011-01-17T19:04:00.001+01:00

Avui us recomano aquest article del Diari ARA sobre l'educació i la lectura. Molt interessant.

Una bona biblioteca a la llar, al barri o al col·legi, recepta contra el fracàs escolar

Com més llibres a casa, més bones notes a l'escola

Una bona biblioteca afavoreix la igualtat. L'últim informe PISA demostra que hi ha una relació directa entre el nombre de llibres que tenen els pares i la comprensió lectora dels fills.

ISAAC SALVATIERRA

Barcelona | Actualitzada el 17/01/2011 00:00

CÈLIA ATSET CÈLIA ATSET MANOLO GARCÍA

Carme Fenoll és la directora de la biblioteca municipal de Palafrugell. Té dues filles de 3 i 5 anys que pràcticament han nascut envoltades de llibres; es passen moltes tardes a la biblioteca amb la seva mare. "Els nens han de tocar els llibres, palpar les textures i escollir ells mateixos el que més els agradi", explica Fenoll. I tot apunta que la professió -i vocació- de la mare marcarà per sempre la seva vida acadèmica. Els estudis vinculen els resultats escolars a l'hàbit de lectura. No hi ha res millor que un llibre per acabar amb el fracàs escolar.

La dada va passar força desapercebuda entre el patracol de l'últim informe PISA de l'OCDE -el principal estudi mundial per comparar les competències dels alumnes de 15 anys-. Com més llibres hi ha a casa, més bons resultats al PISA. Les dades són claríssimes. 481 punts van treure de mitjana els alumnes espanyols en les proves de comprensió lectora. Un qüestionari permet conèixer l'entorn socioeconòmic de l'alumne. La nota mitjana dels que deien tenir a casa més de 500 llibres es dispara fins als 526 punts (la Xina, el primer país del rànquing, va obtenir 556 punts de mitjana). En canvi, si els pares tenien entre 0 i 10 llibres, la nota cau fins als 400 punts. "Els nens copien models. Si a casa hi ha llibres, més fàcilment hi tindran accés, i més fàcilment s'hi aficionaran", diu Dolors Bundó, responsable de la biblioteca de l'escola Cossetània, a Vilanova i la Geltrú. "De fet, no és tan important tenir llibres a casa. Si els pares tenen l'hàbit d'anar a una biblioteca pública, els nens també agafaran aquest costum -puntualitza-. Cada nen hauria de tenir un model lector. Si no el té a la família, l'hauríem de donar a les escoles. Una bona biblioteca afavoreix la igualtat". La Dolors és "militant" de les biblioteques escolars, un centre de recursos a l'abast d'alumnes, mestres i famílies. L'escola Cossetània és petita, i això ha fet més fàcil que la biblioteca s'hagi convertit en "l'eix vertebral" de l'escola. "L'entenem com un suport a l'aprenentatge i a la recerca", diu satisfeta.

Olor de folrat
Quan entres a la biblioteca Joaquim Carbó de l'escola Sant Josep del Pi de l'Hospitalet de Llobregat tens una mena de sensació de pau difícilment explicable. L'olor dels llibres -potser del plàstic del folrat-, la sensació visual d'estar envoltat de prestatges plens, el silenci... tot plegat fa venir ganes de deixar-ho tot, seure en una cadira petita de nen i estrenar un llibre. En una paret hi ha una inscripció amb lletres adhesives: "Sempre vaig imaginar el paradís com una biblioteca plena de llibres i de silenci". Una frase de Jorge Luis Borges que hi va clavada.

La biblioteca, cor de l'escola . Així es diu el premiat llibre que el 2005 va escriure el responsable de l'espai, Jaume Centelles. "Els nens no hi vénen a llegir. La biblioteca és una excusa per parlar d'altres temes; ens ajuda a ser més bones persones", afirma. Els alumnes hi fan unes trenta sessions per curs. En 9 anys, hauran anat a la biblioteca 288 vegades! "El model és molt important -insisteix Centelles-. Si a casa estan tot el dia mirant la tele, els nens miraran la tele. Si es llegeixen diaris, els nens llegiran diaris". Ja fa anys que, amb l'impuls de Centelles, l'escola va voler trencar la visió clàssica de la biblioteca com un espai únicament de llibres de referència, plena de catàlegs. I s'ha convertit en el motor del centre. No només hi van mestres i alumnes, sovint pares i mares hi fan el cafè i parlen dels millors llibres per llegir amb la canalla. Una escola atípica, al cor de l'Hospitalet, gairebé aïllada dels barris que han acollit les últimes onades migratòries.

Els estudis de la mare
El PISA també certifica amb dades una altra evidència: com més nivell formatiu té la mare, més bons resultats acadèmics aconsegueixen fills. I encara una altra: la diferència entre els resultats acadèmics dels alumnes nadius i els dels nouvinguts és molt gran: gairebé 90 punts de diferència en la prova de comprensió lectora. A Sant Josep-El Pi hi ha molt pocs alumnes immigrants. Això empobreix l'escola i l'aïlla de la realitat, però fa, per exemple, que pràcticament no arribin alumnes a mig curs i no calguin reforços específics. El nivell econòmic dels pares és prou alt com perquè puguin ajudar a comprar llibres per al col·legi.

El contrast amb la biblioteca de l'escola Collaso i Gil, al cor del Raval de Barcelona, és evident. Una alumna amb vel s'acosta al mestre i li demana un llibre. El col·legi és un dels que té més alumnes immigrants de Catalunya. Carles Casanovas fa 12 anys que treballa al col·legi i en fa 5 que porta la biblioteca. Es va trobar una aula que era un magatzem i la va transformar en el que és ara: "Un lloc de relació, no sé si molt important o no, de mestres i alumnes. Un lloc de coneixement, de lectura i imaginació". La biblioteca té llibres en molts idiomes "per fer més fàcils els primers mesos dels alumnes nouvinguts", diu Casanovas.

Encara queda molta feina a fer. No totes les escoles fomenten la lectura de la mateixa manera. N'hi ha que cada matí, només començar les classes, dediquen cinc minuts a llegir. Una manera de fer agafar l'hàbit. El mestre i escriptor Jaume Cela creu que som una societat que "llegeix poc" i en què, malauradament, els referents dels joves, com els futbolistes, "no fan gala de llegir". Catalunya, de fet, no disposa d'un pla de lectura institucional, cosa que sí que tenen altres comunitats autònomes. Països com Finlàndia compten amb grans biblioteques escolars. El país nòrdic ocupa el tercer lloc en el rànquing de comprensió lectora del PISA.

No totes les escoles catalanes tenen biblioteca. La Glòria Durban és experta en biblioteques escolars. Admet que la situació no és bona, sobretot perquè falten recursos. La Generalitat impulsa des de fa anys el programa Puntedu, que dóna suport al centres educatius que volen crear o millorar la seva biblioteca. Tot i això, "estem endarrerits", conclou Durban.

Lectura digital
I enmig dels esforços de pares i mestres perquè la canalla agafi l'hàbit de llegir, irromp la pantalla digital. L'eclosió de les noves tecnologies, l'arribada dels ordinadors a l'aula i la fi del llibre de text tradicional transformen en part la relació de la canalla amb els llibres. El PISA ha incorporat per primera vegada una prova per avaluar les competències en lectura digital. L'escriptora Gemma Lienas té por que es perdi el contacte amb el paper. Lienas critica la tendència de reciclar llibres de text. "L'escola compra trenta llibres d'un autor i van passant d'un curs a l'altre. Abans els nens començaven de petits a tenir la seva biblioteca. I, arran d'això, ara ja no ho fan. El llibre l'has de poder marcar. No ha de ser una cosa escolar".

A l'escola, a casa, al barri, la biblioteca és com un oasi. "De vegades, tot ordenant, em trobo algun llibre amagat per aquí darrere amb el punt posat", revela Jaume Centelles de l'escola Sant Josep-El Pi. Un petit lector furtiu que volia tenir controlat el llibre per a la propera vegada. En temps de fracassos escolars i de lluites per superar-los, un llibre infantil en un amagatall secret és com un regal.

La maruja que ells creuen

2011-01-16T17:49:00.005+01:00

Què fàcil és dir paraules i què fàcil és ofendre. I que difícil i sorprenent és la poca capacitat que tenen algunes persones per adonar-se que, encara que no busquessin el resultat obtingut, podríen tenir més cura amb el vocabulari que utilitzen per dirigir-se als altres. En resum, que segons com, allò que diuen: "Calladet estàs més guapo!".

I perquè ho dic això? Com sempre i, basant-me en la meva experiència personal, l'altre dia una amiga (dada important però fet, alhora, que em farà no tenir-li en compte) xerrant de la vida, de les inquietuds com a mares i com a professionals; davant del meu posicionament de voler fer una criança activa i per tant, temporalment allunyada de la meva professió em va deixar anar quelcom semblant a "que era com una maruja". No hi vaig donar importància. Que digui el que vulgui (ella i tothom).

Sé que en el fons no va pensar el que deia. Però això és el que em preocupa de les persones, que no parem a pensar i ens limitem a parlar.

Segons la Real Academia Española, Maruja és:
1. f. despect. coloq. Ama de casa de bajo nivel cultural.

Segons el web Diccionarios.com:
2. coloquial. Mujer que se dedica exclusivamente a las tareas domésticas y al cuidado de la familia; es un apelativo despectivo que se asocia a ciertos tópicos, como tener poca formación cultural, chismorrear, ver telenovelas, leer revistas del corazón, hablar de las tareas domésticas, etc.

Segons el diccionari de El Mundo (no m'ho tingueu en compte, però es que aporta dades noves):
f. col. Mujer dedicada exclusivamente al trabajo del hogar, sin inquietudes culturales, sociales ni de otro tipo.

No em considero per res del món una maruja, ans al contrari. Si m'hagués d'assemblar en alguna cosa a una persona amb aquestes característiques només coincidiríem en què sóc mestressa de casa. Però sort! Si no ho sóc jo qui ho serà? La veïna?

Em sorprén, doncs, el llenguatge que ens permetem utilitzar. En el fons res més que un reflex de la nostra societat, en aquest cas, un clar exemple de la gran ignorància que tenim al voltant d'una cosa tan seriosa com l'opció de viure l'educació integral dels fills des de la pròpia família. Opció, des del meu punt de vista, molt més progressista del que molts es pensen.

Dolços moments...

2011-01-04T18:56:00.002+01:00

Avui ha fet un dia bonic. Aprofitant els últims raigs de sol hem anat a passejar una estona, com cada dia.
Al bosc, assegudes, hem contemplat els alts pins i el munt de romanís que tapissen tot el terra.
La seva flaira, el cant dels ocells, la llum i l'escalfor del sol acaronant-nos... ens han regalat un dolç moment.
Envoltades d'aquesta senzillesa que ens dóna la natura només un "Mama! Popa!" el podien convertir en un moment immillorable!

Avui volia compartir amb totes vosaltres aquest moment, per mi tan autèntic, i desitjar-vos que aquest nou any que tot just engega ens regali dolços moments a totes com aquest o com tants altres que cada dia ens donen els nostres fills.

Què? Us hi identifiqueu?

2010-12-28T23:45:00.001+01:00

Un estudi francès relaciona la professió de la mare amb el mes en què dóna a llum

28/12/2010

El mes del naixement no és, en molts casos, fruit de l'atzar. Això és almenys el que sosté un estudi de l'economista Julien Grenet, del Centre Nacional francès de la Investigació Científica, que publica el diari "Le Monde". Tot i que l'estudi està fet analitzant els casos de nens i nenes francesos, les conclusions també són aplicables a altres països, segons els responsables. El document reflecteix que les dones que es dediquen a la docència acostumen a tenir descendència a l'abril, mentre que els fills de les dones amb responsabilitats executives neixen entre el maig i el setembre i els petits de les obreres vénen al món majoritàriament al juliol.

L'estudi de Julien Grenet relaciona la professió de les dones amb el seu moment àlgid de concepció i també amb el mes que naixeran els seus fills. Segons aquesta anàlisi, les dones amb responsabilitats executives acostumen a quedar-se embarassades durant les vacances d'estiu o, en menys proporció, durant les d'hivern i, per tant, tenen majoritàriament els fills entre el maig i el setembre.

Mentrestant, les dones que es dediquen a la pagesia acostumen a tenir descendència entre l'agost i el novembre i els seus moments de concepció i de donar llum estan relacionats amb els moments de menys feina al camp.

A més, segons aquesta anàlisi està creixent el nombre de mestres i professores que planifiquen els seus embarassos perquè els nadons vinguin al món durant l'abril per poder allargar el temps que estaran amb els seus fills entre la baixa i les vacances.

L'estudi de l'economista que ha aportat totes aquestes dades, però, tenia com a primer objectiu demostrar que el sistema educatiu francès penalitza els infants nascuts al desembre, ja que considera que el 34% dels alumnes nascuts durant l'últim mes de l'any repeteixen curs i que, molts d'ells tenen dificultats per aconseguir atrapar el ritme de la classe.

Bon Nadal!

2010-12-24T21:51:00.003+01:00

Us vull desitjar a tots i a totes un molt Bon Nadal i per a fer-ho he escollit una cançó que m'agrada molt del disc Altres cançons de Nadal 1.

Espero que tingueu un molt bon dia i que el Tió us cagui moltes coses! I no mengeu massa!

La música ho és tot (especial Nadal)

2010-12-24T10:27:00.003+01:00

Ara feia molt temps que no parlava de música, com també ho fa que no parlo de llibres, però aquests els deixo per després de Reis perquè em sembla que n'arribaran uns quants...

Doncs, som-hi! De música deia, oi? Sí, i us vull fer un Especial de Nadal. Ara ja fa uns quants dies que a casa nostra ens acompanyen les cançons de Nadal o nadales. Es que ens agraden molt!

Bé, però diguem la veritat: ens agraden molt excepte totes aquelles que les canten tants nens desafinats que et deixen el cap com un timbal! Però, per aquest Nadal n'hem descobert un que ens encanta! Té cançons (totes populars) que no havia sentit mai i musicalment és senzill (pocs instruments i una veu masculina tota sola) cosa que és d'agrair. Però, com podria semblar, no es tracta pas d'un disc concebut com a "novetats", ans al contrari! Es tracta d'un disc enregistrat el 22 d'octubre del 1982 cantat pel conegut Xesco Boix i amb títol "Caga Tió. Cançons de Nadal per a Infants". Era un disc del pare de la criatura i és molt bonic. Si el teniu o el podeu aconseguir us l'aconsello especialment.

També n'escoltem d'altres, com per exemple un de molt més modern: "Nadal amb les Tres Bessones" de l'any 2005. Simula que el canten Les Tres Bessones i si l'escoltes massa et produeix mal de cap, però les cançons són les de tota la vida i és prou maco.

I per posar-ne un tercer, us proposo un disc ben diferent dels anteriors amb orquestra i coral que tampoc no està gens malament: "Cançons per al poble De Nadal 1". Com a diferència és que inclou força cançons nadalenques de d'altres punts d'Europa.

I, per no deixar-nos les noves tecnologies en l'oblit us deixo l'enllaç al web d'edu365 on hi ha un apartat on et pots descarregar cançons de Nadal només instrumentals o amb cants o descarregar-te'n la partitura: http://www.edu365.cat/nadales/index.htm

Apa, a cantar molt! I Bones vigílies!

No! Compte! Quiet!

2010-12-21T09:54:00.003+01:00

Per molts pares (massa pares) una de les grans precupacions que tenen és si els seus fills acceptaran el (seu) "No", si sabran respondre com ells volen a la (seva) autoritat fins al punt de viure pendents (fins a l'absurd) d'aquest factor.

Un dia, explicant a un grup de mares (no em pregunteu d'on veníem) que a casa nostra vivíem la criança de la nostra filla des de la base de la comprensió i la llibertat i per tant, si la petita no volia que l'ageguéssim per canviar-li el bolquer, per exemple, li ho feiem drets i punt; la primera pregunta que em va fer una d'aquelles mares va ser: "home... però quan li dius que "No", què passa?". Ho vaig tenir clar i fàcil: "a casa nostra no ens cal dir No", però veient la cara d'escepticisme de la meva interlocutora vaig continuar "i si mai cal, doncs no passa res, ho entén i llestos". Crec que les meves paraules no van acabar de quallar en les altres mares, les seves cares, sobretot de la interrogadora, ho deien tot. Com sempre, no hi vam donar més voltes.

Però el cap de la qüestió és: per què sempre hem de pensar en el "No"? O per què a molts nens sempre els acompanya un "Compte" o un "Quiet"?

Si és sabut que els nens aprenen i creixen per imitació, que es relacionen amb el món a través dels seus sentits, que necessiten moure's per dotar-se d'autonomia i autoconeixement... per què tants pares es capfiquen en pretendre que els seus fills es comportin com un adult? Que no plorin quan marxa la mare, que estiguin quiets tot un dinar familiar (d'aquests tan llargs que ara ens arriben), que no siguin capriciosos, que no demanin, que no plorin, que no s'enfadin, que no toquin...?

No és més fàcil viure deixant que el petit convisqui amb les emocions sense haver-les de reprimir (en referència, per exemple, al fet de no deixar-los plorar quan marxa la mare)? O deixant que pugui tocar, manipular, experimentar (per exemple, amb tots aquells objectes que hi ha per casa, o dins els calaixos o als armaris)? O, és que no volem que els nostres fills tinguin el seu propi criteri i siguin capaços de decidir el que més els hi convé (per exemple, quan en comptes de canviar-li el bolquer ajagut ho fem drets)? Què hi guanyem quan li diem al petitó que no plori? O que no toqui algun objecte? O que tan sí com no li canviem el bolquer ajagut al canviador? Sí, haurà entés qui té l'autoritat. Però és aquesta l'autoritat que volem que aprenguin?

Crec que no. Al menys a casa nostra.

Socialitzats?

2010-12-14T18:34:00.001+01:00

Ara ja fa uns quants mesos (la petita tenia tot just uns quatre mesets) recordo un dia en què, en un espai de mares al que anava, parlàvem de dur els petits a l'escola bressol.

Recordo una de les mares assistents amb un petit de tot just 6 mesos que deia que ella, tot i no treballar, duria el seu fillet a l'escola bressol als 8 mesos. Quan ho explicava deia que sentia pena (era el seu tercer fill i últim, segons explicava) pel fet de no gaudir-lo aquelles hores però que ho creia molt important per al nen. Per la seva socialització.

Jo vaig dir-li poc més que trobava estrany que no treballant i tenint la contradicció emotiva que tenia pel fet de dur-lo a la llar d'infants, es decidís a fer-ho per un tema de socialització. Em semblava una estupidesa (però no li ho vaig pas dir això, només faltaria! Que cadascú faci el que vulgui i bonament pugui, no?). Ho veia molt important ella. No vam discutir-ho gaire més.

Ara, 1 any més tard d'aquella conversa, i amb la meva filla amb 16 mesos camí dels 17, em plantejo de nou que volia dir aquella mare. En aquell moment tenia ben clar que no duríem la nostra filla a l'escola bressol fins als 2 anys. Que estaria a casa amb nosaltres, amb mi en aquest cas. A partir dels 2 anys ja era una altra història.
Sé que hem fet bé, molt bé. Tant és que, ara tinc els meus dubtes de dur-li mai. Allò que em podia fer plantejar la possibilitat de portar-li a partir dels 2 anyets (no em pregunteu ben bé de que es tractava. Crec que en el fons era aquesta idea que ens han posat al cap que els nens necessiten anar a la llar d'infants per relacionar-se amb altres nens, o que els hi va bé per no entrar tan de cop a l'escola i, no sé quantes històries més) ara ja no ho crec important.

Socialització, segons l'Institut d'Estudis Catalans és (i cito textualment):

"1 f. [LC] Acció de socialitzar; l’efecte.
2 f. [SO] [PO] Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat social.
3 1 f. [SO] [PO] Procés pel qual un individu interioritza els esquemes de conducta del medi sociocultural al qual pertany.
3 2 [SO] [PO] socialització primària. Socialització que es produeix durant la infantesa, per mitjà de la qual l’individu es converteix en un membre de la societat.
3 3 [SO] socialització secundària. Socialització mitjançant les institucions educatives."

En aquest cas ens fixaríem en els punts 3.1, 3.2 i 3.3. En resum, socialització seria doncs el procès pel qual ens convertim en membres d'una societat, quedant les institucions educatives (Escoles Bressols incloses) relegades a una socialització secundària. Per què llavors ens hem de sentir dir que dur els nens a les llars d'infants és tan important per a la seva socialització? Com si els que no hi van anés en detriment d'aquesta? És que potser algú creu que la meva filla està menys socialitzada que aquell nen d'aquella mare que "obligada per la socialitació del seu fill" el va portar a l'escola als 8 mesos? Per què, com mesurem la socialització d'un infant? Per la seva capacitat d'aguantar moltes hores rodejat de desconeguts sense plorar? Per la quantitat de llàgrimes que li cauen (o que no li cauen!) quan la mare el deixa a classe? Pel munt d'activitats (manualitats, jocs, migdiades...) que pot arribar a fer en un dia?

Els meus pares no van anar a l'escola bressol. No n'hi havia. Jo vaig anar-hi de gran, abans de començar l'escola (no hi havia parvulari llavors). I molta altra gent de fa 30-40 anys tampoc van anar a les escoles bressol. És que vivim, doncs, en una societat plena d'individus menys socialitzats llavors? No! Anar a l'escola bressol ha de ser una necessitat i no una obligació. I cada cop més, veient les polítiques dels nostres governants em dóna la sensació que estem tendint cap a aquesta segona opció. Avui en dia, sembla inqüestionable dur els fills a l'escola bressol. Sinó pareu un moment i penseu: "quanta gent conec, actualment, que els seus fills no hagin anat mai a l'escola bressol? I si en conec, quina opinió en tinc?". Sigueu sincers.

Probablement la nostra filla haurà d'anar a la llar d'infants en algun moment o altre. Però ara ja tinc clar perquè serà. No serà per forçar cap "falsa socialització" sinó perquè, desgraciadament, el meu país té unes polítiques de conciliació laboral i familiar penoses que no em permetran poder continuar "socialitzant" al 100% a la meva filla amb i des de la seva família. Espero que algun dia poguem veure i viure millores en aquest sentit.

Un altre gran invent

2010-12-13T17:39:00.003+01:00

Què terribles són aquelles nits en què els petits es desperten constament i no saps per què i, finalment descobreixes que senzillament era que tenien fred! Sí, fred! Pobrissons... per això no volien popa sinó sols tenir l'escalfor de la mare... i és que els petits ens ho diuen tot i a nosaltres ens costa tant entedre'ls a vegades...

Bé, doncs per evitar que els nostres petits es despertin perquè tenen fred existeixen un parell de coses molt i molt útils. Per una banda, trobem els sacs per nadons. Només els hi surten el cap i els braços (alguns tenen mànigues que es poden posar i treure). I per altra, els anomenats pijames manta que són igual que un pijama però s'obren pel davant amb una cremallera i es posen damunt de l'altre pijama.

Després d'haver-los provat tots dos, us recomano el sac per quan són més petits (fins a l'any per exemple) i el pijama manta per més granadets (a partir de l'any) ja que al moure's molt més se senten més lliures (al menys és el cas de la meva super belluguet que ni dormint pot parar!).

Això sí, només tenen un defecte i és que si tenen calor no es poden destapar (jo li baixo una mica la cremellera...).

Espero que aquesta entrada d'avui us sigui útil a totes aquelles i aquells que algun dia el vostre petit s'ha passat la nit gemegant i encara no heu descobert perquè.

Salut! I a dormir ben abrigadets que no hi ha res pitjor que passar fred quan dorms!

Entrevista a la pediatra Ma. Teresa Hernández

2010-12-06T16:27:00.003+01:00

Avui us penjo un article sortit al diari El Mundo el passat 4 de desembre. Es tracta d'una entrevista a la pediatra Mª Teresa Hernández, que alhora coordina una xarxa mundial per a la lactància materna.

Aquí la teniu:

“Amamantar es un privilegio que la mujer debe reivindicar”

Si a una mujer le ofrecen un remedio que garantiza el mejor desarrollo físico y psíquico de su bebé, lo protege de infecciones y de enfermedades futuras y la protege a ella misma, ¿quién se negaría a aceptarlo teniendo en cuenta que es gratis y está al alcance de todas?

Es la simple y eficaz reflexión que plantea Mª Teresa Hernández Aguilar, pediatra del centro de salud Fuente de San Luis de Valencia, recientemente nombrada Coordinadora de la Red Mundial de Coordinadores de la IHAN para los países desarrollados, un cargo que reconoce sus 20 años de implicación en la protección y promoción de la lactancia materna.

IHAN son las siglas de Iniciativa para la Humanización de la Asistencia al Nacimiento y la Lactancia, una estrategia conjunta de la Organización Mundial de la Salud (OMS) y UNICEF, lanzada a principios de los años noventa para animar a los hospitales y servicios de salud a adoptar prácticas que aseguren la mejor atención al nacimiento y la lactancia materna.

“Nuestro objetivo es que las mujeres que decidan libremente amamantar a sus hijos puedan hacerlo sin dificultad mediante un apoyo eficaz y de máxima calidad en todo el proceso perinatal”, dice Hernández Aguilar. Con ese fin, IHAN otorga el galardón ‘IHAN’ a aquellos hospitales que tras una auditoría externa demuestran que ofrecen la mejor calidad en la atención a la madre y al recién nacido.

“El número de mujeres que dan el pecho ha aumentado a partir de los años setenta alrededor de diez puntos, del 72% al 82%, pero todavía hay un elevado índice de abandonos. En la Comunitat Valenciana, por ejemplo, se estima en un 69,65% a las seis semanas de vida y sólo un 25,61% a los seis meses. Es necesario trabajar mejor para conseguir lactancias con más éxito”, comenta Hernández. “Cuando se presentan problemas como que el bebé no se agarre o no tome suficiente alimento, que aparezcan grietas, dolor, o incompatibilidades laborales, la madre suele cambiar a la leche de farmacia. Hace falta crear una red de apoyo para ellas, con técnicas y rutinas que les ayude en estos temas”.
La lactancia, un privilegio
Ilustración: El Mundo

Hoy en día, muchas madres con el apoyo suficiente compatibilizan profesiones como la abogacía, el periodismo y la arquitectura con la lactancia materna. No son heroínas ni mártires. Son mujeres que disfrutan su lactancia, y reivindican de nuestra sociedad el derecho a que sus deseos sean respetados y el reconocimiento por el gran regalo que nos hacen a todos: niños sanos y felices. La lactancia es un privilegio que los movimientos feministas más avanzados deben reclamar como un derecho de la mujer que la sociedad debe reconocer y apoyar.

¿Pero cuáles son exactamente las ventajas de la lecha materna? “Los que trabajamos en lactancia ya no usamos el término ‘ventaja’ porque el amamantamiento es la forma natural de crianza para nuestra especie. Quién tendría que demostrar sus ventajas, en cualquier caso, serían los métodos alternativos”, responde Hernández. “La leche materna y el amamantamiento proporcionan al recién nacido todo lo que éste necesita para un óptimo desarrollo físico y psíquico, lo protege de las infecciones en una etapa de máxima vulnerabilidad y desarrolla adecuadamente las conexiones de su cerebro, algo fundamental pues el humano es muy inmaduro. Por otra parte, al amamantar, la madre se asegura protección frente a múltiples enfermedades, algunas tan importantes como el cáncer de mama. Mitos como que la lactancia estropea el pecho femenino han sido desmentidos recientemente en publicaciones especializadas de cirujanos estéticos”.

No sólo es importante la leche materna, el contacto físico durante el amamantamiento es necesario y estrecha el vínculo madre hijo. “El contacto piel con piel inmediato tras el parto es fundamental para el bienestar del recién nacido: favorece lactancias más felices y protege al bebé”, comenta Hernández. La lactancia materna, además de proteger la salud de la madre y del niño, cuando funciona bien, es una fuente de placer para la mujer, “un privilegio a reivindicar”. “Si se siente dolor es que algo no va bien y hay que pedir ayuda”, subraya Hernández.

Además de Fuente de San Luis, otros centros de salud valencianos que han iniciado el camino para la acreditación son: Moncada, Almàssera, Fuensanta y el consultorio auxiliar Barrio de la Luz.

Mª Teresa Hernández madre de dos hijos, se formó en el Hospital La Fe y en la Universidad de Berkeley en California (EEUU), ha trabajado además en el Hospital de Xátiva y lleva 15 años dedicada a la Atención Primaria. Defiende la lactancia desde hace 20 y en la actualidad es la coordinadora del comité de Lactancia Materna de la Asociación Española de Pediatría y delegada internacional de la IHAN España.

Anunci sobre LM

2010-12-04T21:32:00.002+01:00

Aquest anunci sobre Lactància materna fet per Unicef-Venezuela m'ha semblat divertit i aquí us el deixo:

Mans fredes!

2010-12-04T19:19:00.003+01:00

Si a l'estiu titulava un dels meus articles que parlaven de la lactància materna amb el títol "Pit i cuixa" ara que ja tenim l'hivern a sobre vull titular l'article d'avui amb "Mans fredes!".

Sí, també va d'alletament matern i condicions climàtiques i és força fàcil deduir-ne el perquè d'aquest títol, no?

I es que... com us ho feu per donar-li el pit als petits després que portin una estona jugant al carrer???? Havent d'aixecar-nos la samarreta (no és que existeixin gaires samarretes de lactància a la venda i que a sobre siguin maques!)???? I amb aquelles mans dels nostres belluguets taaaaaaant fredes!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!???????????????

Quan aquelles mans tan fredes em toquen la panxa... Aix! Quin fred!

Novetats interessants

2010-12-03T22:39:00.003+01:00

Com segurament sabreu, des del dia 28 de novembre tenim al nostre abast un nou diari, l'Ara. No sé si heu tingut ocasió de tafanejar-lo però de moment sembla força interessant. Ho comento ja que cada dissabte (a partir de demà) treuran un suplement que es dirà AraCriatures amb aportacions de persones conegudes com el pediatra Carlos González, segons diuen.

Res, només volia fer-vos arribar aquesta informació per si no la teníeu. Us deixo, també, l'enllaç al seu web on ja hi ha molts articles (es tracta, segons m'ha semblat, de l'antiga web que es deia criatures.cat). Aquí el teniu: http://criatures.ara.cat/

A jornada complerta

2010-12-02T21:48:00.005+01:00

La veritat és que el que opini la gent sobre com fem o deixem de fer la criança de la nostra filla m'importa ben poc. Però hi ha una cosa que m'ofén especialment i és que la gent es pensi (i tinguin els nassos de dir-t'ho) que pel fet d'estar fent de mare i no exercir la meva professió a canvi de remuneració econòmica, la meva vida sigui millor i més fàcil.

Jo no em queixo de res perquè no tinc res de què queixar-me. Faig de mare a jornada complerta perquè així ho hem escollit i ho hem volgut el meu company i jo. I n'estic orgullosa. N'estem orgullosos. Però com hi pot haver gent que es cregui que la meva vida és més fàcil que la seva?

Durant aquests 16 mesos que fa que sóc mare me n'he sentit unes quantes (per sort no moltes! no voldria exagerar tampoc). M'he sentit a dir frases com (tot comentant que a la nit, el fill de la que deixa anar la frase, se li ha despertat tants cops...) "Tu rai que al matí no t'has de llevar d'hora per anar a treballar!" o altres com (comentant que he estrenat nou bloc i que per tant ara en gestiono dos!) "Ostres! Jo vull ser mare! Que tu tens molt temps!".

Però es que potser es pensen que jo no em llevo a les 7 de matí quan la petita ja no té més son? O que em passo el dia dormint per "recuperar" la son d'aquells dies que la petita ha dormit més malament? O que a la meva filla no l'atèn ningú perquè jo pugui estar rascant-me els nassos? o...

No, no! Que ningú es confongui, fer de mare a jornada complerta implica passar-se el dia (i la nit) amb la teva filla fent mil i una activitats (jugant, estenent roba, pintant, dinant, popant, ficant-la guapa...) sense temps per parar. Ni quan fa la migdiada (que només ho fa entre 1h i 2h al dia)!

Però en una cosa no s'equivoquen. La meva vida és molt més fàcil i molt millor que la de tots aquests que tenen els nassos d'etzibar aquestes frases als altres. Més fàcil, perquè si una cosa no faig jo és queixar-me de res, ni comparar-me amb ningú. Tot el que faig o deixo de fer ho faig perquè així ho he escollit. I molt millor, perquè jo tinc la sort de poder veure i viure cada minut de la meva filla i això no ens ho treurà mai ningú!

Reflexions d'Eduard Punset

2010-11-27T20:27:00.002+01:00

Us deixo les reflexions que he trobat en el seu bloc de l'advocat, economista i comunicador científic Eduard Punset de l'article amb títol "A veces invertimos más en un coche que en un hijo".

Aquí el teniu:
Lo tengo claro. Hace muy poco tiempo nadie se ocupaba seriamente del impacto que tendrían en el feto del vientre de la madre los niveles de estrés de esta última o, con menor razón, del padre. Está claro que el dilema consistía luego en enviarlo o no a la guardería como única alternativa para que ella no tuviera que abandonar el trabajo; muy pocos tenían la conciencia o el conocimiento para preocuparse del tratamiento educativo que recibía allí el recién nacido. Nadie sabía nada de los efectos que sobre la adolescencia de una niña tenía la ausencia del padre tras una separación.

Si mis lectores me insisten en que les diga cuál es el descubrimiento social más trascendental de estos dos últimos siglos, no tendré más remedio que responder: el impacto insospechado en su vida de adulto de lo acontecido al bebé desde el vientre de la madre.

Vayamos por partes. Cuando la madre está angustiada o estresada, ¿repercute en la salud del niño? Parece difícil negarlo. Un padre puede tener, biológicamente, muchísimos hijos, mientras que una madre apenas unos pocos. El resultado de esta diferencia comporta que el valor otorgado inconscientemente por uno y otro es distinto. Para la madre se trata de uno de los poquísimos activos biológicos con los que podrá contar en toda su vida. No es extraño que el grado de preocupación por el impacto en la vida del feto, o más tarde del bebé, de su propio estrés o angustia sea mucho mayor en el caso de ella que del padre.

¿Alguien puede sugerirme por qué intentamos esconder los resultados negativos de la mayoría de las encuestas y los análisis efectuados sobre el aprendizaje en las guarderías infantiles? Los resultados tienden a demostrar que se produce un aumento de la agresividad y violencia en edades posteriores cuando el régimen de las guarderías empezó antes de los cinco años, prolongándose durante muchos años durante 30 o 40 horas por semana. Como me dijo en una ocasión un gran neurólogo británico especializado en la educación infantil: “A veces estamos más dispuestos a pagar por un buen parking que por guardar a nuestros hijos”.

En lo anterior subyace una de las grandes contradicciones de nuestra sociedad. Tenemos el gran mérito –comparados con el mundo islámico– de haber sabido asimilar a la mujer en los procesos de producción y de ahí que otras civilizaciones basadas en religiones excluyentes no podrán competir jamás con nosotros. Ahora bien, está por realizar el sacrificio o la aplicación del conocimiento necesario para que esa incorporación de la mujer al trabajo se pueda hacer en las mejores condiciones, velando por la calidad de los contenidos físicos y académicos de las guarderías necesarias.

Por último, ahora también sabemos de la comunicación intergeneracional de los niños. Resulta que, en promedio, una niña abocada a crecer sin la presencia del padre a raíz de una separación del matrimonio accede antes de la edad promedio a la pubertad; y no solo eso, suele tener mayores dificultades de integración que el promedio de las niñas de su edad. La adolescente no para de hacerse a sí misma preguntas sobre su propia situación, acumula información codificada sobre el grado de confianza que puede depositar en los adultos y, muy particularmente, en los hombres. De esas preguntas surge una actitud decidida sobre el entorno familiar.

Tenemos que cuidar muchísimo más de lo que hemos querido o sabido hacer el aprendizaje emocional de los niños y no solo, como ha ocurrido hasta ahora, el aprendizaje cognitivo o académico. Hasta los siete años, los niños son el mejor ejemplo de un departamento de I+D con gastos pagados, que no podemos abandonar a su suerte si queremos sobrevivir.

Font: Blog de Eduard Punset » A veces, invertimos más en un coche que en un hijo

Com cada 28 dies...

2010-11-26T11:24:00.004+01:00

Aquest tema d'avui potser no interessarà gaire a aquelles que no esteu amb la lactància activa. Ho sé. Però, després de dies de pensar que ho volia compartir avui les casualitats m'han empés a fer-ho.

Sí, pel títol potser ja ho podeu intuir. Cada 28 dies... torna la menstruació (bé, cada 28 dies és el número estàndar però a cadascuna li fa el que vol, no?). A mi, em va tornar als 9 mesos d'haver parit, fins a cert punt era lògic: la petita ja menjava de tot, el pit estava més espaiat... però hi ha afortunades a qui amb 1 any que tenen els seus petits encara no els hi ha tornat a venir! Quina enveja (sana, és clar!).

El que més m'ha sorprés d'aquest retorn post-embaràs, post-part i post-nou mesos de petita, és la irregularitat i els símptomes pre-menstruals. Tinc entés, que mentre continuem donant el pit, el cos continua segregant hormones que faran que no s'acabi de regular al 100% el cos i per tant, la menstruació pot no ser com la que podíem tenir abans de l'embaràs. I aquest és el meu cas. Fins a la 5a menstruació que vaig tenir (ara fa un mes) després del retorn d'aquesta, podia afirmar que tenia la regla però era tan lleu que ni me n'adonava quasibé. Per tant, hagués pogut dir que fins als 14 mesos després de parir no vaig tenir la regla, però no! Els símptomes premenstruals sí que hi eren! I ben diferents dels anteriors!

Abans que em retornés, un dia em van començar a fer mal els mugrons cada cop que la petita s'agafava al pit per popar i, com que encara no tenia cap dent em vaig pensar que de cop i volta havia oblidat l'art de popar! Però no! Era un dolor premenstrual (fet que he pogut corroborar després de viure-ho mes rere mes... i ja us avanço que no fa gaire goig la veritat! A algú més li passa?).

Un altre símptoma (i aquest porta més cua...) és un dolor als angonals (algun cop quasi fins al punt d'impedir-me caminar!). Després de diverses visites al metge, la llevadora del CAP, l'osteòpata o la ginecòloga de l'entitat amb qui vaig parir estic començant a deduir que aquest dolor també forma part dels del grup prementrual. I deia que portava més cua perquè quan vaig anar a visitar-me a la llevadora del CAP l'única cosa que em va saber dir davant del meu problema (i de veure que físicament tot estava bé) va ser: " a veure, aquí el que passa i, ho sabem bé les dos, és que portes massa la teva filla al coll!" I deixant anar aquesta sentència va donar la visita per finalitzada. Tu creus? Jo vaig allà amb un problema i em deixa anar que no puc dur la meva filla a coll! I jo, amb el dolor que m'acompanyava, per mig dia em vaig pensar que podria tenir raó! Sort que només van ser unes hores! (debien ser uns altres símptomes premenstruals d'aquells que no fan mal però que et trastoquen fins al punt de fer bajanades com arribar-me a creure un supòsit tan absurd com el d'aquella "professional"!).

Abans de parir, la menstruació no em suposava cap dolor físic (afortunada de mi, ho sé!) però això no em farà defallir i li continuaré donant el pit igual a ma filla tot i els dolors o la continuaré portant igual al coll tot i que em faci pronunciar el dolor als angonals, només faltaria!

Prou Caterines!

2010-11-25T19:18:00.003+01:00

Ja fa temps vaig sentir la cançó "Caterina de Lió" cantada per la coneguda Lídia Pujol i em va impressionar moltíssim. I avui m'ha semblat un bon dia per penjar-vos-la ja que com ja debeu saber avui és el dia mundial contra la violència de gènere.

Aquí us deixo la cançó i un vídeo que he trobat d'uns alumnes de 3er d'ESO on narren la història d'aquest romanç:

Pots amb pots! El meu altre nou bloc

2010-11-24T11:17:00.003+01:00

Sí, m'he decidit a fer un nou bloc per a posar-hi cosetes culinàries com ara com fer melmelades o compotes o bullir els llegums secs o com fer olives... No patiu, que no faré la competència als blocs plens de receptes, ja hi són ells! Jo només hi vull posar totes aquelles tècniques que he aprés i vaig aprenent per conservar aliments o coccions que ens fan l'alimentació més saludable.

El podreu trobar a l'enllaç Pots amb pots! Ja ho veieu m'agraden els noms dels blogs complicats que juguin amb les paraules!

Espero que us agradi la iniciativa i que us en feu seguidors i seguidores!

Salut i bons aliments!

Fem país!

2010-11-24T08:27:00.003+01:00

Vivim en un país molt gran culturalment on la llengua té un paper molt important. Desgraciadament, cada dia hi ha més persones (i ho podem veure descaradament aquests dies aprofitant la campanya electoral) que fan polèmica sobre aquest tret identitari nostre volent menystenir una llengua que té moltíssims anys d'història i amb ella la història del nostre país. Però no serà gràcies a mi (i ningú de la meva família) que deixarem que ataquin i anulin aquesta gran riquesa de la nostra societat.

I perquè aquesta entrada? Si això no va de "mares i pares"? Doncs sí, per mi sí que va de criança perquè del que jo li pugui transmetre a la meva filla ara en depén el seu futur i jo vull un futur lliure per a ella. Lliure d'atacs al nostre país, a la nostra llengua, a la nostra cultura. Lliure de bajanades i falses polèmiques que creen alguns per malmetre un sentit de país que no apagaran així com així.

I com puc fer-ho per transmetre-li a la meva filla la nostra cultura? Doncs amb iniciatives tan interessants com la de la plana web que us enllaço Musiquetes.cat la qual pretén fer arribar la cultura catalana als nens i nenes (i grans també) de la Catalunya Nord a través de cançons populars i tradicionals de totes les contrades del nostre país.

Totes les cançons es poden escoltar i estan versionades per cantants coneguts. És xulo! A veure si us agrada a vosaltres també.

Salta MIralta

2010-11-23T21:00:00.002+01:00

Seguint amb el meu objectiu d'aprofitar el bloc per anar fent un recull de jocs de falda avui us en penjo un que actualment a casa nostra és un èxit!

Es tracta del que s'anomena Salta Miralta. Crec que és el joc de falda que conec que té més versions de lletres que no de moviments.

El funcionament del joc és amb l'infant de peu dret en un lloc una mica elevat (una cadira, un tamboret, al 2n graó de l'escala...) i agafat de la mà amb l'adult. Mentre es canta la cançó se li fa fer saltets fins que a l'última frase se'l fa saltar fins al terra tot fent-lo volar (amb una mica més de gràcia que al vídeo que us penjo, ok?).

Les lletres que conenc jo són:

Salta Miralta
trenca una galta,
si la galta cau
(nom de l'infant) adéu-siau!

Salta Miralta
trenca una galta,
Sant Pere i Sant Pau
feu-me fer un bon salt!

Salta Miralta
trenca una galta,
Nostre Senyor
et donarà un petó!

I aquesta que us posaré ara és la que fem a casa nostra que és la que m'ha traspassat la meva mare (padrina de la petita). A més a més, crec que és molt afortunada perquè la facilitat de l'última frase fa que la petita tot i que encara no sap parlar li sigui fàcil imitar-la:

Salta Miralta
trenca una galta,
Sant Canut
tut-tu-ru-rut!

Aquí teniu un vídeo que he trobat que us pot ajudar amb la tonada de la cançoneta:

Aprendre a casa

2010-11-20T11:08:00.002+01:00

Ja sabeu que de tant en tant m'agrada parlar d'aquest tema.

Us deixo un vídeo que he trobat i la sinòpsis que ells mateixos donaven.

"Programa emitido por TVE 2 el día 14 octubre 2007 sobre Educación en casa donde aparecen diversas familias que educan en casa explicando el porqué y como realizan esta tarea. Algunas intervenciones de la presidenta de ALE (Asociación para la Libre Educación) Sorina Oprean, Ana María Redondo procuradora y jurista, familias matriculadas en escuelas a distancia como Epysteme, Clonlara, familias que educan por libre, Peter Szil y Bippan Norberg pioneros en el movimiento homeschooling en España junto a su hijo. "

Petits grans plaers...

2010-11-19T10:38:00.003+01:00

Dedicar-se al 100% als teus fills vol dir dedicar-s'hi les 24h del dia. Per mi és un gran plaer però de tant en tant també agraeixes els petits grans plaers...

... quan et cau l'aigua per damunt del cap i et regalima per tot el cos d'aquella tan desitjada dutxa (o mitja dutxa!) sola al bany sense sentir res més que el soroll de l'aigua com cau... mmmm! quin relax!

... quan et menges aquell geladet o et prens aquell tè aprofitant que fa un sontet... mmmm! què saboròs!

... quan, aquell cap de setmana que ets de visita a cals padrins, agafen la petita per jugar quan la senten que ja comença a xerrar i riure a primera hora... mmmm! quins últims minuts de son!

... quan estàs ajasada a l'hamaca aprofitant que juga amb el pare... mmmm! quina pau!

Mmmm! Els petits grans plaers!

En la violència de gènere no hi ha una sola víctima

2010-11-18T21:26:00.003+01:00

Us deixo l'espot que ha fet Save the Children en la seva nova campanya de sensibilització:

"En lo que va de año 4 niños han perdido la vida como consecuencia de la violencia de género y 40 han quedado huérfanos. Casi un 17% de la población cree que las mujeres perdonan a sus agresores "por sus hijos".

Con esta nueva campaña de sensibilización queremos gritar bien alto para que los niños y las niñas que sufren las consecuencias de la violencia de género dejen de ser invisibles y reciban la protección y la atención que necesitan"

18/11/2010. “Las emociones que tenía en esos momentos concretos eran de soledad sobre todo, tanto si estaba feliz como si estaba triste. Estuviera como estuviera anímicamente en ese momento, una gran parte de mí sabía que no tenía a nadie al lado en quién apoyarme para poder salir de esa situación (…)”

“Y la otra era miedo. Miedo hacia la persona que en esos momentos me dañaba a mí, o a mi madre, y también hacia la gente en general porque no tenía seguridad en ningún lado. Para mí la seguridad era mi habitación, cuando yo estaba sola”.

Este es el testimonio de Marta*, una chica de 18 años que sufrió la violencia de género en su casa cuando era una niña. Se estima que, como ella, 800.000 niños y niñas en toda España sufren las consecuencias de la violencia de género.

Aquí us deixo l'enllaç on hi ha la informació completa.

Escoles rurals

2010-11-12T21:58:00.004+01:00

El passat mes de maig un dels meus informadors fidels (mon marit!) em va portar un article del diari La Vanguardia que tractava sobre les escoles rurals i per una cosa o per altra encara no l'havia penjat així que aquí us el deixo avui:

La escuela rural está de moda

La universidad busca las claves del creciente éxito de la enseñanza en el pueblo

A favor: el alumno siente la escuela como suya, es un lugar de socialización. En contra: el escolar puede sentirse solo al ser el único del curso o ciclo y por estudiar en un entorno escolar reducido. Son algunos de los aspectos que cuentan a favor y en contra de la escuela rural. Pero si se ponen todos esos factores en una balanza, pesan muchos más los puntos positivos que los negativos. Y es que la escuela rural –que forma al 2% de los escolares de Catalunya– está más de moda que nunca y goza de una salud envidiable. Tanta, que se ha hecho merecedora de estudios universitarios centrados en descubrir las claves del éxito.

La facultad de Ciencias de la Educación de la Universitat de Lleida (UdL) está inmersa en uno de esos trabajos. Es la continuación de un estudio realizado a partir de encuestas en dos centenares de escuelas rurales de Catalunya. Lluís Samper, uno de los autores, afirma que la escuela rural nunca había despertado tanta atención en la investigación pedagógica. Los escolares de los colegios de pueblo pueden considerarse afortunados, pues las conclusiones de esos trabajos pintan una escuela rural de calidad, tanto en lo que respecta al ambiente y los métodos de aprendizaje como por los medios puestos a disposición de los alumnos.

Lluís Samper enumera tres aspectos que resultan claves en lo que él define como un "revival" de la escuela rural. En los estudios realizados por la UdL –con la participación, entre otros, de Teresa Sala y Xavier Burrial– "se ha constatado el buen clima de aprendizaje en esos centros, donde la relación entre profesor y alumno gana en el aspecto socioafectivo", indica Samper. "El programa, en estos pequeños colegios, es mucho más flexible que en los centros grandes. A veces es más importante cómo se educa que lo que se enseña", añade este sociólogo. Y pone un ejemplo: "En una escuela rural es más fácil romper con la metodología y posponer, por ejemplo, una clase de Matemáticas para aprovechar una jornada soleada y salir al exterior para realizar una charla sobre botánica". Para este profesor, esa posibilidad de cambio de planes resulta muy beneficioso para los alumnos, "que en ocasiones parecen estar inmersos en una cadena de montaje, con horarios y programas muy estrictos". El último factor clave de este éxito se refiere "a la implicación de la comunidad con la escuela", añade Samper. En los centros grandes, esos dos mundos están muy separados, pero en el ambiente rural los estudios realizados han demostrado que el alumno percibe su escuela "como un centro más socializador del pueblo". Ocurre porque ese colegio, además de ser un centro de enseñanza, suele acoger otras actividades extraescolares a las que acuden los padres de los niños.

El salto dado por la escuela rural –a punto de desaparecer en los últimos años del franquismo– asegura la supervivencia de este modelo educativo, pese a seguir siendo muy minoritario. Si años atrás las escuelas de pueblo eran como pequeñas islas desconectadas entre sí, ahora gozan de medios –tanto materiales como humanos– muy similares a los de los grandes centros. La figura del profesor itinerante y la creación de las zonas escolares rurales (ZER) han resultado claves en esta conquista de calidad educativa. Pero hay otros factores, fuera del ámbito educativo, que han actuado también en favor de la escuela de pueblo. Son, como indica Lluís Samper, los propios del entorno rural. "Todo lo natural, ecológico y rural está ahora más de moda que nunca, y eso ha beneficiado también la imagen de esa pequeña escuela, que ha dejado de ser la cenicienta del mundo escolar".

Este equipo de la UdL está ahora inmerso en un nuevo estudio que busca descubrir las claves del éxito de la escuela rural. En la primera investigación se realizaron encuestas en más de doscientos colegios de toda Catalunya y se montaron diferentes grupos de trabajo. En ese estudio se entrevistaron a decenas de padres y profesores, y de sus respuestas se traduce que pesan más los aspectos positivos que los negativos en el actual modelo de escuela rural. Sólo a título de ejemplo cabe destacar que casi un sesenta por ciento de los maestros encuestados calificaron como "muy positiva" la calidad en la enseñanza de pueblo gracias a las ZER.

Un laboratorio educativo para los maestros

Muchos docentes se licencian sin saber qué es un centro rural

"Cuando aterrizaban en una escuela rural, enseguida se percataban de que aquello que habían aprendido durante la formación inicial apenas les servía de nada porque no era aplicable en este tipo de centro". La reflexión está recogida en un artículo de Jordi Feu, sociólogo y pedagogo de la Universitat de Girona, estudioso de la escuela rural. Esos maestros recién licenciados y enviados a una escuela de pueblo no tenían respuesta a la primera pregunta que se planteaban sólo pisar sus nuevos destinos: "¿Cómo se enseña en una escuela rural?".

Este sociólogo escribe que algunos de esos maestros le han confesado años después que la única manera de superar la prueba –al no haberles enseñado en la universidad cómohay que trabajar en una escuela rural– era "experimentar". Y así es como muchos docentes han descubierto las claves para enseñar en la escuela de pueblo. "Después de crear e innovar para salir delante, crecíamos como profesionales al comprobar que aquello funcionaba y descubríamos cosas que jamás habíamos pensado", le contó ese mismo profesor a Feu. De ahí que este pedagogo hable ahora de la escuela rural como "un laboratorio educativo permanente".

La buena salud de la que gozan estas escuelas de pueblo queda reflejada en los programas universitarios de formación de maestros. Vic y Girona ya tienen clases y talleres específicos, y ahora es la UdL la que incluirá el próximo curso una asignatura de formación del maestro rural, anuncia Lluís Samper. Eso ayudará, sin duda, a todos los maestros que una vez licenciados sean enviados a escuelas pequeñas.

Con esta formación específica y la consolidación de las zonas rurales escolares (ZER), la escuela rural puede seguir ganando puntos, según consideran estos expertos. El intercambio de profesores, que recorren diferentes centros para impartir una misma materia, se ha demostrado muy eficaz a la hora de ganar en calidad educativa. Y en contra de lo que algunos podrían pensar, el hecho de que alumnos de diferentes cursos o ciclos estén totalmente mezclados en una misma aula favorece el aprendizaje entre esos escolares de diferentes edades, como ha quedado constatado en el estudio de la UdL.

Llibertat o coacció

2010-11-11T23:06:00.007+01:00

Ara fa uns quants dies em va arribar a les mans un article del diari El Mundo que no podia no penjar i comentar en aquest bloc (tot i que es mereixerien que no hi perdessim el temps, francament).

L'article es titula "La era de las madres vaca" i tracta de la lactància materna des d'un punt de vista força pejoratiu sinó només cal veure el principi de l'article o si més no amb una forta tendència en contra de l'alletament natural. En resum, l'article vé a dir que moltes dones se senten presionades a alletar degut a la "defensa amb incontestable insistència" de milions de metges, l'OMS o l'UNICEF amb la conseqüent experiència traumàtica que els hi causa aquest fet o que les campanyes proalletament matern tenen el propòsit d'allunyar la dona del món laboral (dit des d'una dona feminista!).

Només el títol de l'article ja em fa gràcia. Ens comparen a les mares que alletem de forma natural amb vaques. A mi personalment no m'importa, m'honora saber que estic fent una de les funcions per la qual he estat creada (ja m'enteneu) igual que tots els animals mamífers. La pena és que avui en dia ni les vaques poden alletar els seus vedells! O es que us penseu que les vedelles que ens mengem han popat de sa mare? No pas! Les separen recent nascudes i a prendre llet artificial i la de la pobra vaca ens la fotem nosaltres! Ai... quina vida... plena de contradiccions... vaques que produeixen llet per persones, persones que prenen medicaments per no alletar els seus fills, fills de persones que s'alimenten amb llet de vaca, vedelles que s'alimenten amb vés a saber què... amb lo senzill que és fer allò que és natural...

L'article comença amb l'experiència d'una mare que es va sentir presionada a donar el pit i que ho va passar malament. Sento pena per aquesta mare i m'amoïna que hi pugui haver dones que se sentin així (tot i que dubto que el percentatge de casos en aquesta situació siguin gaires). Donar el pit s'ha de fer amb llibertat i sense cap tipus de coacció. Donar el pit no és només una qüestió d'alimentació i salut, no ens enganyem. Donar el pit és donar vida i donar amor o més ben dit és vida i amor. No ens podem deixar coaccionar, només nosaltres, ni la OMS ni cap metge ni cap familiar ni amic ens pot dir si fer-ho o no. Donar el pit coaccionades no té cap sentit! Ni per la mare ni pel fill. Sisplau! Una mica de personalitat! Si no ho vols fer no ho fas i si ho vols fer ho fas! I sempre seràs la millor mare del món!

Per altra banda, les afirmacions que fa la periodista i advocada Lidia Falcón (suposada feminista) no tenen desperdici i fins i tot, algunes em fan sentir vergonya aliena. Segons aquesta senyora les campanyes prolactància són una "artimanya" per anular les dones tan socialment com laboralment. En relació això tinc poc a dir, només el meu senzill exemple: dono el pit asseguda al sofà, dono el pit enmig d'una reunió de Junta directiva, dono el pit tot comprant a la carnisseria, dono el pit en una taula d'un restaurant dinant amb amics o familiars, dono el pit al mig de la muntanya mentre busquem bolets, dono el pit tumbada a la tumbona del jardí... dono el pit on em (ens) dona la gana i quan em (ens) dona la gana i no m'ha afectat gens socialment! Només faltaria que fer-ho m'hagués condicionat la vida en negatiu! Quina falta de personalitat!
I laboralment... aquesta senyora que es fa dir feminista s'hauria de plantejar coses molt més progressistes i alliberadores com augmentar les baixes maternals alhora que fer-les compartides de debò amb els pares! Això sí que seria feminista de debò.

Bé, llegiu-vos vosaltres mateixes/os l'article i feu-vos-en la vostra idea. Aquí us en deixo l'enllaç clicant a la imatge (aneu directament a la pàgina 36 que és on comença):

Bones idees... per aprendre!

2010-11-09T19:58:00.003+01:00

Fa temps que tenia al cap unes idees i no hi pensava mai a compartir-les així que aquí les teniu:

1. Una família de conte. Es tracta de fer-los-hi un àlbum de fotos als nostres petits amb imatges de la família. És una idea que va tenir una amiga meva per a la seva filla i em va semblar genial. Mitjançant aquests webs amb què es pot fer àlbums amb les fotografies digitals fas un àlbum en què a cada pàgina hi ha un membre de la família (avis, padrins, tiets, cosins, pares). És molt senzill de fer i queda molt "resultón" alhora que molt resistent.

2. Pintant. Aquesta és una idea de ma cunyada i la trobo força interessant ara que els nostres petits aviat voldran començar a experimentar amb les pintures. El que hem de fer és guardar (o aconseguir) els pots de desodorant buits del tipus roll-on, rentar-los bé i deprés obrir-los i posar-los-hi pintura. I finalment... via lliure per pintar!

3. Llums de colors. Als nens els crida molt l'atenció les coses de colors. El que us proposo és fer tints de colors amb aigua i posar-los en pots o ampolles de plastic ben tapades. Després en una habitació fosca es posen els pots en fila i se'ls-hi projecta llum amb una llanterna i veureu com els petits al·lucinen. Es pot acompanyar amb música o amb un conte... Per fer el tint de color es pot fer sucant-hi paper pinotxo de colors o bé (i a mi m'agrada més perquè així recicles) posant-hi rotuladors secs que en contacte amb l'aigua perden el color que queda a l'espuma que porten. Tingueu la precaució de tancar bé les ampolles!

A veure si us agraden aquestes idees que com veieu són totes molt senzilles de fer i tenen molt bon resultat.

Xup, xup, xup!

2010-11-03T08:41:00.004+01:00

Xup, xup, xup... mama la petita.
Xup, xup, xup... mama amb gran delit.

No para quieta,
dempeus, panxa en terra,
del dret i del revés.

Xup, xup, xup... mama la petita.
Xup, xup, xup... mama amb gran delit.

Mans i peus tot va bellugant.
Peus en bicicleta,
mans sintonitzant!

Xup, xup, xup... mama la petita.
Xup, xup, xup... mama amb gran delit.

De cop tot para,
"l'anestèsia" ha fet efecte,
ja res es mou...

Xup, xup, xup... mama la petita.
Xup, xup, xup... mama amb gran delit.
Xup, xup, xup... la belluguet ja s'ha adormit!

Shhhhh! Bona nit!

A la tardor... ni fred ni calor!

2010-11-02T19:35:00.005+01:00

Ja sé que ja ha passat un dia de la festa de la Castanyada però ja fa dies que volia penjar-vos la cançó i el conte de la Castanyera i a l'estar malaltones no ho havia pogut fer. Així que aquí les teniu:

La cançó la teniu en aquest vídeo:

El conte el teniu en aquest enllaç: La castanyera

La feina o la vida

2010-11-02T11:52:00.003+01:00

Avui us deixo un article que m'ha arribat escrit per la periodista Eva Piqué sobre el llibre que acaba d'editar "La Feina o la Vida".

Algunes coses de les que es diuen a l'article són interessants, altres matitzables... serà qüestió de llegir-nos el llibre, no?

Aquí el teniu (gràcies com sempre a les informadores que em fan arribar notícies fresques per poder-les penjar!):

Conciliació laboral i familiar? Una llegenda urbana

La periodista Eva Piquer publica 'La feina o la vida' (Columna) on reflexiona sobre aspectes de la maternitat, els fills i la dificultat de conjugar vida familiar i vida laboral

La periodista cultural Eva Piquer manté el bloc 'La feina o la vida' on parla de la dificultat d'una dona d'avui de conciliar la vida familiar amb la vida laboral: 'El problema de tenir fills, diu Piquer, és que, a partir d'aleshores, els tens. Vull dir que els tens també quan es posen malalts, quan et falla la cangur, quan la feina t'impedeix anar a recollir-los a l'escola i quan pagaries el triple del teu sou per poder dormir vuit hores seguides.' D'aquests aspectes de la vida contemporània tracta el llibre del mateix nom, que acaba de publicar a Columna.

Eva Piquer té quatre fills. Va ser mare als 26 anys, als 28, als 33 i als 39. Diu que 'amb cada nou fill, el dilema entre la feina i la vida m'ha tornat a esclatar a la cara. Cada cop més viu, cada cop amb més força. Fins que he entès que no podia continuar ignorant-lo. D'aquí neix aquest llibre.'

D'experiència en té en l'afer de la conciliació laboral i familiar, i a més hi ha reflexionat. Una de les constatacions que fa és que tal com està organitzada la societat, la dona es veu obligada a triar i, en consqüència, a fer renúncies: 'Avui en dia molts de nosaltres ens veiem obligats a triar entre una cosa i l'altra. I triar implica renunciar. Combinar-ho tot sense renúncies és impossible. Les dones renunciem a tenir fills, o a tenir-ne més, o a veure'ls tant com voldríem, o a tenir la feina que mereixeríem. I els homes ho tenen més fàcil per combinar els fills i la feina, però sovint renuncien a una cosa molt maca que és viure de prop la criança dels fills.'

Escriu Piquer en el segon capítol de 'La feina o la vida': 'L’autora nord-americana Isabel Fonseca va explicar el setembre del 2009 a Barcelona que, per a una dona novel·lista, cada fill representa dues novel·les menys. El seu marit, el novel·lista britànic Martin Amis, va donar fe del càlcul i va admetre que, a ell, cada fill només li impedeix escriure un conte. La sinceritat s’agraeix però desanima'.

Continua Piquer: 'Com que no volem ser només professionals o només mestresses de casa, les dones d'avui intentem combinar com podem la feina i la vida. I anem tot el dia amb un coet al cul, amb la llengua als peus i amb la culpabilitat per bufanda. No em queixo ni ho denuncio: ho constato. Amb certa sorpresa, perquè jo estava convençuda que podria arribar a tot arreu.'

I constata: 'La conciliació dels nassos és una paraulota fantasma: se’n parla molt però no se l’ha vista mai enlloc. Com a màxim, algú coneix algú que coneix algú que coneix algú que diu que té una amiga que es veu que s'ho munta com vol per conciliar sense renúncies la vida laboral i la vida familiar. Això no és una realitat: és una llegenda urbana.'

'Les dones amb professions qualificades només tenen dues opcions: o renuncien a la maternitat, o tenen fills però ho dissimulen. No estaria ben vist que pleguessin a l’hora en punt per anar a recollir els nens a l’escola, ni que s’escapessin de la feina quan se’ls posa un nen malalt, ni que fessin cara de pomes agres quan les convoquen a una reunió a les vuit del vespre. La tercera opció passa per conformar-se amb una feina de menys qualificació. Si fas feines poc valorades socialment, té lògica que els fills siguin la teva prioritat. Però si aspires a més, et tocarà demostrar que ser mare no t’inhabilita per exercir una professió respectable. '

'El mite de la superdona no és un mite: és l'estafa del segle. Algun desaprensiu disfressat de feminista va fer córrer el rumor que les dones ambicioses podíem combinar els canviadors de bolquers i les mitges d'executiva, i ens el vam creure. Santa innocència. No vull menysprear les conquestes de la revolució femenina, sort en tenim, però aquesta revolució s’ha traduït en milions de dones insatisfetes que tenen un peu a cada món i que es perden el millor dels dos mons.'

I després d'exposar aquesta realitat extrema, on la dona fins i tot s'hi juga la salut, Eva Piquer s'encamina cap a algunes vies que podrien millorar el problema: 'La solució passa per un canvi de mentalitat. Més i millors baixes de maternitat i de paternitat, autèntiques mesures de conciliació laboral i familiar, i una major implicació real dels homes en les tasques domèstiques i de criança dels fills. Perquè la dona ha sortit de casa però l'home encara no ha acabat d'entrar-hi.'

'L'objectiu és no haver de triar. Que la conjunció acabi sent copulativa: hem de poder tenir feina i vida.'

Autèntic calvari

2010-10-26T10:44:00.006+02:00

Sí! Ja torno a ser aquí! Després d'uns dies que han estat un autèntic calvari ja puc tornar a escriure!

No sabia com titular aquest article: "Incompatibilitats", "Flors i violes", "Xarxa"... però finalment ha guanyat "Autèntic calvari". Sí, aquest és el títol que li vull donar a un article on vull expressar com i què he sentit després d'estar (i encara dura!) una setmaneta malalta.

Doncs, sí, he estat malalta amb el que en diuen vertigen o vèrtig. És a dir, m'he estat els últims dies sense quasi no poder ni moure'm i amb prou feines parlar perquè si ho feia era talment com estar dins una rentadora en plena centrifugació i evidentment els conseqüents vòmits estaven garantits, us ho imagineu, oi? Doncs això sol ja era un calvari. Però si el volem fer autèntic li faltaven uns quants ingredients més com han estat (i els vincularé amb els altres títols que m'havia plantejat):

- "Xarxa". Ens llevem un dia com cada matí, la petita i jo. El pare ja ha marxat a la feina. Jo estic marejada, molt marejada! i quasi no puc ni moure'm. Però ho he de fer, la menuda té 15 mesos i se l'ha d'atendre. El pare just avui ha marxat lluny i tardaria a tornar unes hores. Truquem a l'àvia que viu al poble del costat però just avui no hi és i tardaria unes hores en poder arribar. Ja no em queda ningú més, només esperar. Mentrestant, continuo com en una centrifugadora, ensenyant-li contes a ma filla que no puc ni mirar, vomitant tot veient a la petita desconcertada sense saber si riure o plorar... i jo desesperada! Finalment, faig un un sobresforç i derrotada com estic m'apropo a casa una veïna que amb prou feines coneixem (és jove, amable, educadora i mare de dos infants la petita dels quals té la mateixa edat que la nostra) i li demano si es pot quedar amb la nostra menuda. I sort! (encara queda bona gent al món) se la queda fins que no arribi el seu pare per cuidar-nos. Quin descans que em queda, almenys la petitona estarà bé.

Quan vius en un poble nou, que no coneixes gaire gent, que no hi tens família... cal cuidar els veïns i treballar per un bon veïnatge. Potser un dia ens podran ajudar més que per un simple grapat de sal!

- "Flors i violes". Amb els 15 mesos que fa que sóc mare mai abans fins aquests dies havia volgut no donar el pit. Sí, em sap greu haver-li trobat un inconvenient a la lactància materna però ha passat, l'he trobat: està malalta i haver de donar el pit dista bastant de ser flors i violes! La pobra petitona, mig conscient que allà passava alguna cosa (tot el dia la mare al llit o al sofà, el pare o l'àvia sempre a casa, sense poder fer res amb la mare...), quasi ni em demanava el pit però hi ha hores claus com és la nit que no ens les podíem saltar. Quina tortura! Donar el pit i haver de parar a vomitar de marejada com estava... totalment indesitjable per ningú! Us ho asseguro. Però com ho fas sinó? La llet l'havia de prendre igual i una mica de mare també la necessitava pobreta, no?

- "Incompatibilitats". I finalment, aquest últim títol. Per tal de trobar-me millor va venir a casa el senyor metge i em va receptar un antivòmits i un antivertiginós. El primer que vaig fer va ser comentar-li que donava el pit a una nena de 15 mesos. La seva resposta va ser la típica d'un metge que no domina el món de la lactància materna, francament. Em va dir que cap dels dos medicaments era fiable però com que la nena ja era gran i ja no feia tan pit que no hauria de passar res. Bé, era el que hi havia. O em prenia allò o no me'n sortia. Per acabar de tenir-ho clar vam voler consultar la web que teniu enllaçada al bloc des de fa temps del servei de pediatria de l'Hospital de Dènia, per saber quin era el risc exacte del consum d'aquests medicaments per a la nostra filla.
Com sabeu, als prospectes dels medicaments posen al mateix calaix embaràs i lactància quan no tenen res a veure i per això sovint et diuen que no són compatibles amb la LM. En aquesta plana web hi vam veure que el medicament pels vòmits tenia risc 0 però l'antivertiginós era de risc 1 sobre 3 podent provocar-li vòmits i diarrea. Però ens vam arriscar, el risc era de caràcter molt lleu segons deia.
Però va passar, al cap de 3 dies van començar els vòmits i la diarrea. Ella estava com sempre, enèrgica, divertida... però sense voler menjar res més que el pit i amb diarrea... Que havia de fer si només volia el que probablement (també podria ser una passa gastrointestinal convencional) li causava el "mal"? Doncs vaig haver de deixar el medicament, no deixaré pas el pit quan més el necessita! Ni pensar-ho!
Així que una bona llevadora que domina la LM em va aconsellar visitar-me per un homeòpata per poder fer compatibles la meva curació i la LM. I amb això estem... de moment una mica millor...

I res, aquestes són les meves emocions d'aquests últims dies... com titulava: un autèntic calvari!

Dia mundial del càncer de mama

2010-10-19T10:10:00.002+02:00

Si no vaig errada avui és el dia mundial del càncer de mama i, atès que encara avui són moltes les dones que es veuen afectades per aquesta malaltia, m'ha semblat oportú parlar-ne.

Com sabeu i coneixeu el diagnòstic precoç està sent clau per combatre aquesta malaltia que sol trobar-se en dones de 35 anys en endavant, és a dir, dones com totes nosaltres.

Aquí us deixo unes dades sobre la incidència d'aquest càncer extret del web de l'Associació Espanyola Contra el Càncer i un seguit d'enllaços que m'han semblat d'interès sobre la malaltia i la seva prevenció.

El cáncer de mama es el tumor maligno más frecuente entre las mujeres de todo el mundo, (a excepción de los tumores cánceres de piel no melanomas).

Considerando los dos sexos, es el segundo en frecuencia en el mundo después del cáncer de pulmón.

Su incidencia aumenta con el nivel económico. Más de la mitad de los casos se diagnostican en los países desarrollados: 370.000 casos al año en Europa (27,4%) y 230.000 en Norteamérica (31,3%). La prevalencia más baja la tienen países como Japón, Tailandia, Nigeria e India.

La incidencia en España es baja. Es menor que la de Estados Unidos y Canadá, Reino Unido, Paises Bajos, Bélgica, Alemania, Francia y Suiza. Es similar al resto de paises de Europa Mediterránea, Centroeuropeos, Portugal e Irlanda.

La tasa ajustada mundial es de 37,4 casos/100.000 h/año, la de Europa del Norte de 82,5 casos/100.000 h/año, la de Europa del Sur de 62,4 casos/100.000 h/año y la española de 50,9 casos/100.000 h/año. La norteamericana es de 99,4 casos/100.000 h/año mientras que la de países en desarrollo es de 23,8 casos/100.000 h/año.

En España se diagnostican unos 22.000 casos al año, lo que representa casi el 30% de todos los tumores del sexo femenino en nuestro país. La mayoría de los casos se diagnostican entre los 35 y los 80 años, con un máximo entre los 45 y los 65. No obstante, no disponemos de un sistema Nacional de registro de tumores para conocer las cifras exactas.

Tanto el número de casos como las tasas de incidencia aumentan lentamente en España y en el mundo, probablemente debido al envejecimiento de la población y a un diagnóstico cada vez más precoz. El aumento de la incidencia se estima en un 1-2% anual y es constante desde 1960 en Estados Unidos.

Se estima que el riesgo de padecer cáncer de mama es de, aproximadamente, 1 de cada 8 mujeres.

En España existe una distribución geográfica de incidencia notablemente variable según las provincias. Así en Cataluña la tasa de incidencia es de 83,9 casos /100.000 habitantes, mientras que la media nacional se sitúa en 50,9 casos / 100.000 habitantes.

Els enllaços següents també ens poden ajudar a conèixer millor la malaltia i a saber com fer-ne una prevenció:

Col·legi de Farmacèutics de Barcelona

Associació Espanyola Contra el Càncer

GaMis. Grup d'Ajuda Mama i Salut

Que no ens faci mandra!

La música ho és tot! (2a part)

2010-10-12T12:59:00.003+02:00

Com ja vaig dir ara fa uns mesos, la música ens agrada molt a casa nostra tant que quasi totes les activitats que fem tenen alguna cançó inventada per explicar-les i és que llevar-se cantant i ballant et fa encarar el dia amb molta energia, o fer el dinar entonant alguna cançó o senzillament anant enumerant els ingredients et fa fer-lo més gustós! Cantar així, alegra l'ànima, et fa riure, et fa moure el cos, et fa aprendre del que et rodeja... és fantàstic!

Us animo a perdre tota la vergonya i a cantar molt! No m'agrada sentir allò de "jo no sé cantar". Au va! I què! A qui li importa... si sou a casa vostra! Els vostres fills us ho agrairan. Us ho asseguro. Quan veig la nostra filla com riu, o que ve corrent a ballar, o que comença a moure el cos al ritme de la cançó (bé, al seu ritme!) m'és ben igual si afino o si al principi és un rap o evoluciona a una òpera... la qüestió és viure la vida amb música!

Però bé, per si sou dels que preferiu cantar acompanyats d'un CD o aprofitar melodies conegudes us deixo un parell de discos de recopilatoris que us hi podran ajudar:

Escudella de cançons interpretat per diversos grups com Ara va de bo, El sac de danses, Samfaina de colors, La Pataqueta, El sac de gemecs i Queta & Teo. Té cançons infantils de sempre com La masovera, el Cucut i la Guimbarda o el Cric-crata-crec i, que actualment ha estat reeditat. Són cançons boniques que tots els infants algun dia acabaran coneixent perquè les cantaran a l'escola. Què millor que ja les aprenguin amb nosaltres a casa, no?

Cantant i jugant (les millors cançons de participació) interpretat també per diversos artistes com són Xesco Boix, Toni Giménez, El sac de Danses i Ara va de bo. Trobem des del Plou i fa sol, el Caragol treu banya, o l'Olles olles de vi blanc entre altres. Unes cançons molt maques i que de segur ens transporten a la nostra infància.

Bé, espero que us agradin i que canteu molt!

LM i el pediatra Carlos González

2010-10-11T18:30:00.004+02:00

Avui us penjo un segon article, concretament un sobre Lactància Materna (LM) que estic escrivint mentre alleto a la petita. Es tracta d'un vídeo on el pediatra Carlos González dóna algunes respostes sobre la LM.

No diu res que no s'hagi dit en aquest bloc anteriorment però ja sabeu que m'agrada anar penjant coses sobre l'alletament matern.

Aquí el teniu (està situat a l'Aragó però no crec que divergeixi tant de Catalunya):

Caca!

2010-10-11T16:23:00.004+02:00

Això és caca! No, perdó, això és una pedra i sí, millor que no se la posi a la boca.

Això és caca! No, perdó, això és la brossa i sí, millor que no la toqui.

Això és caca! No, perdó, això és la menjadora de les gosses i sí, millor que no hi jugui.

Això és caca! No, perdó, això és una burilla que algun berro ha tirat per terra i sí, millor que no la toqui.

Això és popó! No, perdó, aixó SÍ que és caca!!!

Quina mania té alguna gent de dir-li a les coses un nom que no és??? Sisplau! Que els confonem!

El monstre de casa meva

2010-10-05T13:50:00.004+02:00

Què li passa pel cap a un pare, tiet, mare, avi... per abusar dels seus propis fills, nebots, néts? Com hi pot haver gent tan repugnant i menyspreable per fer una cosa com aquesta?

En més casos dels que ens podem imaginar i se sap, molts infants són abusats per familiars seus. D'això en parla el documental que us penjo avui emès aquest diumenge al 30 minuts de TV3.

Aquí el teniu (cliqueu sobre la imatge que us enllaçarà al web del programa):

Sensacions

2010-10-04T10:11:00.000+02:00

Qui sóc jo? Sóc qui era?

Algú, veient aquestes preguntes podria dir que estic davant d'una crisi existencial però no vaig pas per aquí. Ans al contrari.

Des de fa un temps el meu cos i la meva ment estan plens de noves sensacions. Sento que faci el que faci, faci amb qui ho faci, faci on ho faci... jo ja no sóc jo sola. Darrera meu (o amb mi) sempre hi ha una altra persona.

Conduir per l'autopista plovent a bots i a barrals ja no és tan fàcil, per exemple, ja que la por que pugui passar quelcom s'apodera de mi. Mai abans havia tingut aquesta sensació. No pateixo pas per mi sinó pel que implicaria per la meva filla la meva absència.

I això ja m'ha passat amb altres coses. El meu sentit de la vida ha canviat, ja no faig el camí sola. I no és una qüestió racional (ja ho sabem que la vida canvia) sinó una experiència emotiva (el sentit de la vida) molt difícil d'explicar però que segurament moltes i molts (els pares també, és clar) la podeu entendre perquè també la viviu, oi?

Reflexions de la psicòloga i psicopediatra Rosa Jové

2010-09-30T23:15:00.004+02:00

Rosa Jové, psicòloga clínica i psicopediatra, exposa en aquest article les seves reflexions i opinions sobre el conegut Mètode Estivill per ensenyar a dormir als nens.

1. No estoy en contra del método. Simplemente quiero lo mismo que se les pide a otros métodos o fármacos; es decir, que alguien me demuestre que no son perjudiciales para la salud.

De momento no hay ningún estudio que demuestre que a los niños que se les ha aplicado este método no tengan secuelas psicológicas de mayores. En cambio hay estudios científicos importantes (Spitz, Harlow, Bolwby, Mckenna, …) sobre lo perjudicial que es dejar llorar a los niños, no consolarlos, dejarlos solos, etc…

El día que me demuestren que no es perjudicial para la salud quizás lo recomiende, mientras tanto … no.

2. No estoy en contra del método. Simplemente quiero que me demuestren lo que dicen.

No hay en todo el libro de Estivill una nota bibliográfica de ningún estudio y de ningún autor que avalen sus palabras. Me enseñaron en la universidad que todo trabajo científico debe ir acompañado de estudios y citas que avalen lo que uno dice; en caso contrario, no es ciencia, sino periodismo. Por cierto, … ¿por qué un hombre de “ciencia”, como Estivill, elige a una periodista, como Silvia de Béjar, para escribir su libro?

El día que me demuestren lo que dicen quizás lo recomiende, mientras tanto …. no.

3. No estoy en contra del método. Simplemente quiero que me demuestren que sirve para solucionar los problemas del sueño.

Estivill dice en el prólogo de su libro que funciona en el 96% de los casos (sin citar ningún estudio que avale sus palabras, ¡claro!). En cambio en el capítulo VI cita que hay problemas que no tiene solución como las pesadillas (45% de niños), el sonambulismo (15%), etc… A ver, repasemos matemáticas. Si del 100% de niños con problemas de sueño (donde se supone que incluye a los de las pesadillas) el 96% se “curan” con el método, pero el 45% del 100% no pueden ser curados …. hay algo en esta suma que me falla. O me sobran niños o me faltan curaciones.

¿Qué pasa? Pues que Estivill no tiene la solución para los verdaderos problemas del sueño. Sólo trata esos casos leves de niños que tienen necesidad de sus padres para dormir (cosa que se cura sola con el tiempo). Lo único que les “enseña” a los niños con su método es a darse cuenta de que nadie les hará caso y, por lo tanto, a la larga aprenden a no quejarse más. Muchos ni siquiera se duermen enseguida, sino que se quedan quietos en silencio.

El día que me demuestren que sirve para solucionar los problemas del sueño quizás lo recomiende, mientras tanto … no.

4. No estoy en contra del método. Simplemente creo, como hacemos la mayoría de profesionales de la salud, que ante un diagnóstico es de elección el tratamiento menos agresivo para la persona.

Ante un niño que todavía necesita dormir en compañía o que le duerman, hay muchas cosas que funcionan, entre ellas el mecerlos, el dormir acompañados o el dejar pasar el tiempo. La mayoría de problemas se resuelven solos, y ¡total! si el método es tan bueno, funcionará igual a los pocos meses que a los 3 años (época en la que se suelen solucionar gran parte de los problemas). ¿Por qué empezar con el que hará sufrir más a nuestro hijo?

El día que me demuestren que es el único método que funciona en estos casos (o el menos agresivo) quizás lo recomiende, mientras tanto …… no.

5. No estoy en contra del método. Simplemente me pregunto ¿qué método?

Desde Valman hasta Estivill conozco varios autores que se han adjudicado la autoría del método en los últimos 30 años. El que mejor lo ha desarrollado es Ferber (de hecho, menos en España, en todo el mundo a nuestro supuesto método Estivill, le llaman método Ferber). Si tiene la oportunidad de ojear su libro “Solucione los Problemas de Sueño de su Hijo” (Ed. Medici), en la página 91 verá publicado el método “Estivill” 5 años antes de que el primer “Duermete niño” apareciera en el mercado.

¡Ah! ¡Por eso lo escribió una periodista! Estivill simplemente hizo de intermediario: cogió las ideas de Ferber y se las dio a Silvia de Béjar.

El día que me demuestren que el método Estivill no es una estafa quizás lo recomiende, mientras tanto……no.

6. No estoy en contra del método. Simplemente tengo una lista con 10 o 15 preguntas más que me quedan sin contestar.

Soy persona de ciencia (o lo intento) y necesito respuestas antes de hacer llorar a mi hijo.

El día que me den todas las respuestas que necesito quizás lo recomiende, mientras tanto….. intente no creer todo lo que la publicidad dice. Busque, investigue y pregúntese. Sus hijos lo merecen.

Llegir ens fa més lliures (3a part)

2010-09-28T21:22:00.006+02:00

Ja fa molt temps que no parlo de llibres així que avui ho faré. Si fins fa poc l'interès de la petita pels llibres estava limitat a toquejar-los i jugar-hi, actualment són un dels seus primers interessos a l'hora de fer coses. Ja els agafa, els tria, se'ls mira, te'ls porta perquè els hi ensenyis, xerra i s'exclama quan els fulleja, senyala les imatges... és molt divertit!

Tots els llibres d'avui són en format especial, és a dir, amb les pàgines de cartró i d'animals.

Aquí us en cito uns quants:

Animals i contraris. Mou i descobreix d'Alex Steele-Morgan de l'Editorial Beascoa. És un llibre ple d'animals diversos il·lustrats. Disposa a més d'unes pestanyes que corren i destapen l'animal contrari al que es veia primer (lent i ràpid, gros i petit...). Les imatges són boniques i ben definides i hi ha animals força coneguts i variats. Per un petit d'1 any (com és el cas) encara és massa aviat per la part dels contraris. A la nostra petita li encanta!

Els animals o La natura tots ells de la col·lecció Minidiccionari en imatges de Panini. Són molt xulos i hi ha un munt d'animals dividits per si són de la granja o de la selva o del desert... o flors i arbres. Les il·lustracions són molt mones i ben definides. Aconsellable. La resta de llibres de la col·lecció són per infants més grans però també són molt xulos.

Quin dia, Mumu! de la col·lecció Els cap de drap de l'Editorial Lupita Books. És un llibre amb finestretes i que té un ninotet de drap. Els personatges són animals gens realistes però el fet de tenir finestretes i un ninot el fa un llibre divertit perquè serveix també per jugar.

Els meus primers animals de l'Editorial Beascoa. És un llibre amb molts tipus d'animals fotografiats dividits per si són amb taques o poderosos o veloços o horripilants. És molt guapo i totalment aconsellable.

A veure si us agraden!

Salut i a llegir molt!

Pipa comparada

2010-09-26T20:44:00.008+02:00

De ben segur que moltes haureu pogut viure una situació com aquesta sigui en primera persona o simplement com a observadors:

Estem en una botiga comprant amb la nostra filla a coll i de cop i volta una dona que no coneixem de res li diu al seu fill que tot just deu tenir 2 o 3 anyets: "Mira fill aquesta nena, és més petita que tu i no porta pipa". - Se'l mira. "Ho veus fill?" - Li remarca.

Segur que l'heu viscuda algun cop, oi? Jo personalment ja l'he sentit més d'un cop i voldria fer algunes reflexions al respecte.

D'entrada dir que agrairia que la gent no es dediqués a fer comparacions i menys amb la meva filla. Comparar (amb connotacions negatives com és en aquest cas) és molt lleig i més en públic. En aquest cas la meva filla en surt afavorida però quina imatge els hi donem fent això als petits? Que ella és millor que els altres? Que l'altre nen és pitjor?

I, per altra banda, que en treu aquest nen de que sa mare li digui al mig d'una botiga plena de desconeguts (o coneguts) que l'altra nena ja no dur la pipa? Potser es pensa que la deixarà perquè algú més petit que ell no la dur? Des del meu punt de vista només el fa sentir malament i li fa fer el ridícul amb la qual cosa no crec que li faci cap bé, francament.

Però en tot cas, entenc que quan una mare "es veu obligada" a dir-li en públic al seu fill que deixi la pipa tot fent ús de la comparació és perquè ja porta uns dies demanant al petit que ho faci mitjançant tot tipus de tàctiques i es troba desesperada pel fracàs dels seus intents.

Davant d'això jo li demanaria que sisplau continués provant altres mètodes que no fos aquest el qual segur que no serveix de res, al menys positiu. I utilitzés el mètode que utilitzés, li demanaria que no perdés de vista que qui va "enganxar" al petit a la pipa probablement va ser ella. Perquè li agradi o no sentir-ho, els xumets no es posen espontàniament a la boca del seu fill. Per tant i en definitiva, li estem exigint a un petit de 2 o 3 anys que deixi un "vici" al que l'han fet atrapar al·legant coses com que ja és gran, que si les dents, que si que diran els altres... com es deu sentir? La seva mare que li posava un objecte estrany a la boca cada cop que volia popa i "encara no era l'hora" o que la volia a ella o que estava neguitós per vés a saber què, ara li diu que el deixi perquè ja és gran (almenys més que aquella nena de la botiga), o perquè els altres diran no se què... No ho veig clar, que voleu que us hi digui.

Bé, sigui com sigui, dir, des de la meva modesta experiència que si ens volem estalviar el famós procés que el nostre fill deixi la pipa i estalviar-nos alhora l'anar fent el ridícul fent comparacions absurdes pel carrer, només cal no donar-li mai el xumet als nostres fills i, no patiu! no és cert que si no fan xumet fan dit (motiu que he sentit algun cop). Com sempre, una altra llegenda urbana.

Arri arri tatanet!

2010-09-22T22:19:00.004+02:00

Aquí us deixo un vídeo casolà que he trobat d'una mare fent l'Arri Arri Tatanet a les seves filles.

És un dels jocs de falda més coneguts que hi ha i un dels més divertits. Es tracta de posar el menut a la nostra falda asseguts i li cantem la cançoneta tot movent les nostres cames al ritme de la cançó fins que diem "per la Mariona (en el cas del vídeo) no n'hi haurà!" que el fem tirar enrere.

A casa nostra la cançó l'hem de cantar molt ràpid ja que la nostra petita té molta impaciència per arribar al final!

Aquí teniu el vídeo:

I aquí la lletra:

Arri arri tatanet,
anirem a Sant Benet,
comprarem un formatget
per dinar
per sopar
i per ... no n'hi haurà!

Lactància animada

2010-09-20T21:56:00.006+02:00

Aquí us deixo un vídeo animat sobre lactància:

Encara seguim de vacances...

Estimada mare!

2010-09-16T17:53:00.005+02:00

Estimada mare:

Des de ja fa uns quants dies sento que el meu espai cada cop és més reduït i ja quasi no em puc moure, però no m'importa perquè ser que ben aviat seré amb vosaltres.

Sento tot el que expliques, tot el que parles amb el pare, tot el que penses, tot el que em dius...
Sento que tens més ganes de veure'm. Ho noto perquè quan em dius coses ho fas amb una veu molt més brillant i alegre que mai.

Ben aviat deixaré d'estar dins teu per estar amb tu i sé que aquell dia serà un dia magnífic i inoblidable. Serem tu, jo i el pare. Estem preparades. Ho saps i, el pare també. No deixis que la gent ens condicioni. Tothom opina, tothom diu, tothom hi posa cullerada. Els sento com no parem d'explicar-te "a mi això, a mi allò... que si va per aquí o per allà... que si fa molt mal, que si és molt llarg..." i sé que algun cop fins i tot t'han pogut agobiar. Ho noto. Però no tinguis por, tu i jo som una i com durant aquests passats fantàstics 9 mesos el gran dia farem que sigui una experiència meravellosa. No ho dubtis mai!

Estimada Mare, sé que, com jo, ja tens ganes de veure'm, d'abraçar-me, de sentir la meva pell... Ja falta poc. Molt poc.

Ens veiem ben aviat! i segueix sempre amb aquesta il·lusió i alegria que has tingut des del dia que vas saber que existia, sens dubte és el millor que em pots donar.

T'estimo molt,
La teva filla.

*Per a una bona amiga que estan apunt de tenir la seva primera filla i a qui li desitgem un dia màgic!*

Una altra història!

2010-09-09T20:52:00.006+02:00

Després d'uns dies de vacances al Delta de l'Ebre en família (és a dir: pare, mare, filla d'1 any i dues gosses), amb la furgo (tenim una VW-T5 de les que en diuen càmper), de càmping i amb bicicletes, hem pogut constatar que fer vacances amb fills ja és una altra història!

Hem tingut moments bons, dolents, per riure... anècdotes de tot tipus... però moments d'aquells que tant agraden quan estàs de vacances coneguts com "moments per descansar i relaxar-se" ni un!!! Ingènua de mi vaig pensar: "m'enduré un parell de llibres*, que segur que tindrem moments per poder-los llegir quan la petita dormi o jugui aprofitant que no haurem de fer res de la llar..." i res de res! Ni poder-los obrir!

Però bé, altres moments han estat únics com les excursionetes amb bicicleta pels molts camins i carrils super-plans que voregen algunes basses o llacunes del Delta (La Tancada i l'Encanyissada) o cap a les seves immenses platges (res a envejar a les tan exòtiques que ens venen de Cancún o similars)... tot gràcies al remolc que tenim per poder portar la petita enganxada a la nostra bici (totalment aconsellable si us agrada anar amb bicicleta)!

També hem tingut anècdotes divertides i ridícules (perquè no dir-ho) com: "Córrer, aprofita ara que està despistada per anar-te a dutxar"- diu el meu company mentre fa de paret amb el seu cos a la menuda. I ja em veus a mi corrent per un càmping embolicada amb una tovallola i sabons en mà directe cap a les dutxes aprofitant que ma filla s'ha despistat uns minuts i no em té controlada!!! Com ens hem de veure! jejeje!

Però més enllà de tot plegat em quedo amb la imatge que el Delta és magnífic. Allà, mirant aquelles immenses platges buides de gent i de la petjada humana o guaitant el munt d'ocells que ens hi podem trobar, amb els flamencs com a amfitrions o tot aquell munt d'arrossars apunt de ser segats, me n'he adonat de la grandesa del nostre país. Sens dubte, únic.

Si mai hi voleu anar amb els petitons, té algun lloc bo com la Badia dels Alfacs per la bora del Trabucador on s'hi poden banyar fantàsticament ja que l'aigua no puja més de 2 o 3 pams, no hi ha ones i està calenteta.

* A part dels contes, a casa nostra ens agrada llegir altres coses així que aprofito per citar-vos els llibres que ens estem llegint i ens podeu conèixer una mica més a nosaltres: "Anatomía de un instante" de Javier Cercas, "Entre tu pediatra y tú" de Carlos González, "No hi ha terceres persones" de l'Empar Moliné i "Reflexions des del compromís" de Pere Casaldàliga.

Recuperant la posició vertical

2010-09-03T23:02:00.003+02:00

Us penjo un vídeo sobre el fet de parir en posició vertical. Hi ha algunes imatges boniques sobre naixements i està musicat amb cançons de la Rosa Zaragoza del seu disc "Néixer, renéixer".

A veure si us agrada:

Dolors de part?

2010-08-30T11:46:00.004+02:00

Una de les coses que més temor fa a les dones a l'hora de tenir un fill sol ser el dolor que farà tenir-lo.

Evidentment, el dolor (com m'apuntava un dia una lectora) depèn de cada persona. Tot i així, i pel que fa a mi, crec que aquest tema el tenim massa sobrevalorat i fa que massa sovint s'opti per parts medicalitzats (epidural) sense saber/conèixer la realitat del mal que ens farà o no ens farà parir.

Amb el tema del dolor als parts hem acabat sent una societat massa preventiva fent un ús excessiu dels medicaments i anul·lant així l'instint animal que tenim. Perquè no ho oblidem, per sobre de tot som animals mamífers i com a tals estem preparades per afrontar un part (amb tot el que aquest comporta).

Quan ens preparàvem pel dia del naixement de la nostra petita (a les visites de seguiment i acompanyament) una de les coses que ens van preguntar era si teníem pors. He de reconèixer, que tot i no amb pànic una de les "pors" o més ben dit, incògnites que tenia era si resistiria el dolor. La resposta va ser: parir no ha de perquè fer mal, qualsevol dolor que puguis tenir té un motiu (el naixement de la vostra filla) i per tant l'has d'encaminar cap això. Aquesta resposta (segurament adaptada per mi després de quasi 2 anys) em va crear una confiança que ara, després d'haver viscut l'experiència, em fa poder afirmar tranquil·lament que parir no és dolorós.

Nosaltres, com ja he dit en alguna ocasió, vàrem rebre la nostra filla a casa acompanyats d'un parell de llevadores. Recordo aquell dia molt intensament. Va ser un dia molt tranquil. No em feia por res. Havia de néixer la nostra filla i nosaltres estàvem allà disposats a acompanyar-la.

A jutjar per algun dels crits que es van poder sentir algú diria que les contraccions em feien molt mal però no és cert. No recordo dolor. No recordo mal. Només recordo que aquelles contraccions que em feien deixar de caminar per una estona o abraçar-me més fort al meu company o rebregar-me per uns minuts... eren la meva filla apunt d'arribar i no li podia fer el lleig de viure-les amb dolor.

Parir no és dolorós*. Només ens cal un bon lloc on ens hi trobem a gust i ens sentim còmodes; uns bons acompanyants amb qui poder viure-ho i conviure-ho tot i, tenir el convenciment que ho podem fer i que estem preparades per a fer-ho. En definitiva i, el més important de tot, només ens cal ser positives, molt positives i fer més cas al nostre instint!

*Parlo des d'un punt de vista d'un embaràs i un part catalogats de baix risc (una altra cosa no la conec pas).

Un brindis a les bones idees!

2010-08-28T09:17:00.003+02:00

Avui us vull parlar de la Copa menstrual. Segurament moltes no ho coneixeu. És fàcil. Se sol conèixer pel boca-orella. Es tracta d'un sistema que s'utilitza quan es té la menstruació en comptes d'utilitzar compreses o bé tampons.

Ara deu fer uns 5 o 6 anys en vaig sentir a parlar per primer cop. Em va semblar una bona idea: pràctica, útil, econòmica i ecològica, però quan em vaig interessar per comprar-ho em van indicar solament una casa ocupa de Barcelona. La veritat és que em va fer mandra haver d'anar-hi i tampoc vaig buscar gaire més fins al punt d'haver-me'n oblidat, fins que em vaig quedar embarassada.

No sé ben bé perquè va ser en aquest moment de la meva vida si precisament em quedaven molts dies per tornar a tenir la regla... La qüestió és que per internet vaig veure que en venien a molts llocs (virtuals i físics) i finalment ara fa uns mesos me la vaig comprar.

Després d'haver-la provat l'he trobat molt pràctica (es fàcil de posar i de treure), higiènica (encara que no ho pugui semblar), eficaç (fa la seva funció perfectament), econòmica (inversió inicial d'entre 25 i 30€ i ja està per mínim 1 any!) i ecològica (el medi s'estalvia un munt de merda!). Si en teniu ganes, us l'aconsello.

Us deixo un vídeo on expliquen què és i com funciona. Aquí el teniu:

Bolquers d'un sol o molts usos?

2010-08-27T00:01:00.002+02:00

Us deixo una breu notícia sobre els bolquers de tela que va sortir l'any 2007 al portal web de notícies 3cat24:

Els nous bolquers de roba són menys contaminants que els sintètics, que triguen entre 200 i 500 anys a desintegrar-se
26/02/2007

Hi ha moltes coses que fan mal al medi ambient; algunes, d'ús tan quotidià com uns bolquers. Són uns residus molt contaminants perquè estan fets d'una manera que costen molt de desintegrar. Molts pares han començat a prendre consciència d'aquest efecte i han optat per tornar als bolquers de roba, que avui en dia ja no són tan incòmodes com abans i contaminen moltíssim menys.

Es renten a la rentadora i s'assequen com qualsevol altra peça de roba. Actualment, es fabriquen molts models diferents de bolquers de tela, amb dissenys i materials nous que són tan pràctics com els d'un sol ús. Amb una trentena se substitueixen els aproximadament 6.000 bolquers d'un sol ús que es fan servir durant els primers anys de vida d'un nen.

Exigeixen una inversió inicial relativament alta, però a la llarga surten més econòmics. De tota manera, la principal motivació per utilitzar-los és mediambiental: per rentar-los, es gasta menys aigua i energia que la necessària per fabricar els bolquers de llençar -sobretot si s'assequen a l'estenedor- i, a més, no produeixen residus.

Els bolquers que genera cada mes Espanya són més o menys com el camp del Barça ple fins 10 metres cada mes i tarden entre 200 i 500 anys a desfer-se. Els bolquers de tela els fabriquen empreses petites de països anglosaxons i europeus i es comercialitzen, sobretot, a través d'internet.

Els bolquers representen per a una família una despesa d'uns 1.000 euros durant els dos primers anys de vida del nen.

Aquest és el pare...

2010-08-26T22:09:00.003+02:00

Us penjo un nou vídeo d'un Joc de Falda. Es tracta d'un joc de dits que en diuen. No tenen gaire moviment però són per conèixer les mans i els dits.

La versió que us adjunto jo no la coneixia però em serveix perquè pugueu veure quin és el procediment del joc.

La lletra que jo conec és la versió de la meva mare i padrina (àvia), que és aquesta:

Aquest és el pare,
aquesta és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes
i aquest diu: Piu, piu, piu, piu! Que no pot pujar al niu!

En algun llibre he llegit:

Aquest és el pare,
aquesta és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes
i aquest diu: Piu, piu, piu, piu! Que no n'hi ha pel caganiu!?

Jo la trobo molt xula i a la nostra petita li agrada força, clar que a mi sempre m'agrada poder cantar-li cançons i fer-li jocs que em feien a mi de xica i que em retornen a la memòria ma padrina i mare.

Aquí teniu el vídeo:

Dins del meu cor

2010-08-20T16:56:00.003+02:00

Avui permeteu-me que pengi un segon missatge.

Us vull dedicar aquesta cançó d'una coneguda pel·lícula dita Tarzan que vaig veure ahir (era l'única que teníem a mà però va anar com anell al dit sinó escolteu-ne atentament la lletra de la cançó).

I aquí us en deixo la versió original interpretada pel magnífic Phil Collins:

Definitivament... millor amb parella!

2010-08-20T12:33:00.003+02:00

No cal dir gran cosa més. En el tema de la criança i del dia a dia en general dels infants... dos millor que un!

Quan s'han de prendre decisions importants... dos opinions millor que una!

Quan se li ha de canviar el bolquer a una super-belluguet... dos mans millor que una!

Quan la petita té un dia dels que vol passar-se'l a coll... dos esquenes millor que una!

Quan la petita plora i (estrany!) però no saps per què... dos millor que un!

Quan la petita té ganes de canya i tu ganes de descansar... dos millor que un!

I és que criar un fill tota sola és possible però si ho pots fer acompanyat... molt millor (i més descansat!!!!!!)

Entrevista al pediatra Jose Maria Paricio

2010-08-17T10:05:00.003+02:00

Avui us penjo una entrevista molt interessant que li van fer al Pediatra Jose María Paricio, actual cap del servei de pediatria de l'Hospital de Dènia (País Valencià), arran d'unes jornades que es van fer a Albacete sobre Lactància Materna.

Us deixo els enllaços als dos webs a què fa esment a l'entrevista:

Telasmoteca: museu virtual sobre la lactància materna.
Lactància i Medicaments: web de l'hospital de Dènia sobre la compatibilitat de medicaments i LM

El pediatra José María Paricio nos acerca a la Lactancia
Cargado por AlbaceteTeVe. -

I us penjo un altre vídeo d'una notícia breu sobre el mateix tema on hi parla el mateix pediatra:

Jocusixo! (4a part)

2010-08-13T13:02:00.006+02:00

Com bé sabeu fa pocs dies va ser l'aniversari de la petita de la casa i per celebrar-ho vaig fer-li una corona i un vestit i per la resta de família un detallet acord amb el vestit de la petita.

Us en deixo unes fotos per compartir la idea i per si us serveix d'inspiració.

Heus aquí la corona, feta de feltre groc per davant i verd per darrere amb un parell d'estrelles també de feltre. La veta del darrere és amb cotó i goma perquè li duri i la pugui fer servir per jugar. Li quedava molt simpàtica. És molt, molt, molt senzilla de fer i fa patxoca!

Heus aquí el vestidet, fet a partir d'una samarreta llisa del Decathlon (3€) on li he cosit una faldilleta amb cotó estampat amb gometa a la cintura. Els detalls de la samarreta són floretes fetes amb feltre. Va ser ideal per gatejar, perquè al fer-li jo li vaig fer a la mida bona per no aixafar-se'l amb els genolls i li quedava just per sota la calceta i estava molt cuca. (Perdoneu les taques que porta però la foto és posterior a la festa! Ja se sap!)

I finalment, el detallet que vaig fer per la família. Amb la mateixa roba de la faldilla del vestit vaig fer uns saquets amb plantes aromàtiques dins lligats amb una cinta amb una targeteta amb el seu nom penjada. També és molt fàcil de fer!

Va quedar força bonicó i per fer la gràcia d'aquell dia va quedar molt bé, estava guapíssima! Clar que amb bolquer i prou també ho hagués estat, no?

A veure si us agrada! Salut!

El joc heurístic

2010-08-11T16:02:00.003+02:00

Com a continuació a la Panera dels tresors trobem l'anomenat "Joc heurístic amb objectes" pensat per a infants d'entre 12 i 20/24 mesos. Es tracta d'una activitat pensada per fer amb un grupet de menuts dins el context de l'escola bressol però és fàcilment adaptable per fer-la a casa.

El joc heurístic amb objectes és una activitat que aprofita les accions espontànies dels petits i les potencia. Contribueix a estructurar el pensament, el llenguatge i les accions dels infants. Té dues fases: durant la primera, exploren el material i combinen uns objectes amb altres; durant la segona fase, orientats per l'adult (en aquest cas el pare o la mare) i de manera organitzada, recullen el material.

Per tal de desenvolupar l'activitat cal tres tipus de material:

Els objectes: han de ser fàcilment combinables entre ells recuperats de la natura, recollits a casa, al comerç, confeccionats expressament o comprats. Han de ser fàcilment manejables i n'hi ha d'haver en quantitat suficient (entre 15 o 20).

Els contenidors: pots de cartró, de llauna, capses de fusta o similars... (de 20cm de base a tot estirar. El seu objectiu és servir de receptacle a un objecte o més, facilitar tot tipus d'activitat i afavorir les consegüents experiències d'exploració. 3 o 4 pots per infant.

Les bosses: Són de roba d'uns 50x50cm i n'hi ha d'haver una per cada tipus d'objecte. Tenen l'objectiu de conservar el material quan no s'utilitza i permetre la recollida dels objectes acabada l'activitat.

En què consisteix l'activitat? Doncs es disposa en diferents punts d'un espai lliure d'altres coses que puguin distreure l'atenció del petit, "focus de material" constituïts cada un per un grapat d'objectes de tres o quatre tipus i alguns contenidors. L'adult estarà a un punt on pugui veure i ser vist pel petit.

El joc té, com dèiem, 2 parts: una primera d'exploració on l'infant troba el material i actua lliurement amb ell i l'explora i el combina (ficar i treure, arrenglerar, aparellar, empilar, encaixar...) i, una segona de recollida on és l'hora d'aplegar tot el material posant-lo a la bossa corresponent que els hi oferirem l'adult. Aquesta part estarà dirigida per nosaltres.

Amb aquesta activitat, que no durarà més de 45 minuts i que anirem fent de tant en tant, podem aconseguir un munt de coses com avançar amb l'estructuració del pensament, augmentar la capacitat de concentració i comprensió verbal pel fet de relacionar fets i esdeveniments concrets amb el llenguatge, entre molts altres.

Us penjo un vídeo que he trobat per fer-vos una idea de l'activitat:

Des del meu punt de vista, tot això es pot adaptar perfectament a l'especificitat pròpia de cada llar aprofitant allò que ens agradi més a pares i petits.

Si voleu més informació sobre l'activitat podeu trobar-la al llibre "El Joc de la Descoberta" de la Tere Majem i Pepa Òdena de venda a les llibreries Abacus.

Entrevista a la psicòloga clínica Yolanda González

2010-08-10T09:49:00.005+02:00

Us penjo una breu entrevista que li han fet a aquesta psicòloga en motiu de la reedició del seu llibre "Amar si miedo a malcriar". Potser l'haurem de llegir.

«Sugiero a los padres que se agachen para hablar a los niños» Yolanda González
La psicóloga clínica busca orientar a los padres para que afronten los problemas de la crianza

26.07.10 -LEIRE ESCALADA | Donosti

Enllaç original a www.DiarioVasco.com

Yolanda González, con el libro recién editado 'Amar sin miedo a malcriar'. :: NAGORE IRAOLA

Una niña corretea entre las sillas para colocarse en primera fila. Su madre la observa sonriente. ¿Qué debería hacer si su hija comienza a llorar desesperadamente? Yolanda González Vara, psicóloga clínica, busca orientar a los padres para afrontar estos conflictos, y cualquier tema relacionado con la infancia, en su libro ‘Amar sin miedo a malcriar’, que lanza este mes su segunda edición en la editorial RBA. La obra busca cuestionar distintos modelos de crianza y escoger el más adecuado para los pequeños.

- Pregunta obligada, ¿es usted madre?

- Sí, de una chica de 18 años.

- ¿Su relación con su hija cuando era una niña siguió las recomendaciones de su libro?

- Estaba formada previamente en el campo de la promoción de la salud y la prevención infantil. Intenté ser coherente con este modelo de salud que considero fundamental. Por eso decidí parir en casa, con dos matronas y toda la seguridad hospitalaria, aunque respeto que otras personas den a luz en el hospital. Después decidí dar lactancia prolongada durante los cuatro primeros años de mi hija y he continuado con esa filosofía.

- En su obra explica esa filosofía. ¿Cuál es el objetivo?

- No es una guía de recetas y de métodos para lograr la obediencia ciega, que es lo que a muchos padres y educadores les gustaría. Es un libro que ayuda a reflexionar sobre la forma de interacción del adulto con el niño pequeño. Es importante fomentar niños que sepan llegar a acuerdos. Por ejemplo, si un niño quiere ver la televisión cinco horas y nosotros sólo le dejamos cinco minutos, al final podemos acordar verla media hora.

- ¿Por qué el libro aborda los comportamientos de niños entre cero y siete años?

- Porque es la etapa crucial del desarrollo humano, cuando se desarrolla el carácter. Aunque no determina nuestra percepción de vida para siempre, sí nos condiciona. Esos primeros siete años de vida son como las raíces y el tronco de un árbol. Cuanta más calidad afectiva haya en los primeros siete años de vida, la adolescencia será un tránsito más suave.

- ¿Cuáles son las cuestiones qué más preocupan a los padres?

- Una es el tema de los límites. Yo les llevo a pensar cuándo, cómo y por qué aplicarlos. Otros son el de compartir o el de los celos. Hago un paralelismo constantemente entre las emociones de los niños pequeños con las de los adultos. Hay que mirar desde abajo. Sugiero a los padres que se agachen cuando van a hablar a los hijos en lugar de mirarles desde arriba.

- ¿Cree que los niños están sobreprotegidos?

- Ese es uno de los tópicos más tradicionales. ¿Cómo van a estar sobreprotegidos si los padres están trabajando, tienen cien mil actividades extraescolares.? Muchas veces están desorientados y, más de una vez, solos.

- Explica que hay que modificar la sociedad y no a los niños. ¿Cómo se puede conciliar la vida familiar y laboral?

- No es conciliable tal y como se plantea en la actualidad, salvo obligando a los más pequeños a renunciar a sus derechos. Se trata de cuestionar el funcionamiento social que lleva a la mujer o al hombre a estresarse para intentar trabajar y, al mismo tiempo, atender a la familia. Se puede lograr como se hace en otros países europeos, reivindicando excedencias remuneradas durante los tres primeros años de vida.

- ¿Cómo influye en un niño pasar mucho tiempo en una guardería?

-Depende de la edad evolutiva. No es lo mismo dejarles con dos añitos que con cinco o seis. Si el niño responde bien, no llora y disfruta, es un buen criterio que esté con otros.

«Los primeros siete años de vida son cruciales, como las raíces y el tronco de un árbol»

«Deberían existir excedencias remuneradas durante los primeros tres años de vida del niño»

«Escolarizarse es la decisión que toma el adulto de llevar al niño a la escuela»

- ¿Qué pueden hacer unos padres si su hijo llora porque no quiere ir a la guardería o al colegio?

- Tengo escrito un artículo que se titula ‘Soy demasiado pequeño para ir al cole’. Hay que ver si el niño está preparado para escolarizarse, que no es lo mismo que socializarse. Escolarizarse es la decisión del adulto de llevar al niño a la escuela. Socializarse es el deseo que surge del niño de estar con otros.

- ¿Qué edad es la recomendable?

-La observación y el desarrollo evolutivo marca la edad óptima entre los 3,5 y los 4,5 años para intentar una escolarización.

Som el que mengem!

2010-08-09T09:15:00.005+02:00

A casa nostra ens agrada menjar bé i bo però no qualsevol cosa sinó aliments de qualitat. Som dels que podem abaratir costos amb el que calgui però amb l'alimentació mai i menys ara que som tres a alimentar i un d'ells una menuda d'un any. Com diuen alguns "Som el que mengem!" així que mengem bé!

Per tal de menjar aliments de qualitat entenem també que cal tenir en compte l'element de proximitat (alhora que incentives l'economia del territori i evites la sobre-contaminació), per tant a casa nostra ens alimentem a base de la carn de la carnisseria del poble (que tenen la granja ells mateixos), el peix de la peixateria del poble (el que es pesca a la nostra costa) i verdura d'una cooperativa ecològica del poble del costat o del nostre propi hort i a males de Catalunya com a molt lluny. Per la resta, el pa el fem, els ous són ecològics d'uns productors del poble (ja arribarà el dia que tindrem les nostres gallines!), els iogurts artesanals del poble veí, la llet amb envasos retornables, la llegum la bullim a casa i si ens queda temps ens fem algunes conserves (melmelades, tomata, sucs...).

Aprofitant, doncs, que la nostra petita ja té un any i menja de tot us deixo alguna informació que us pot ser d'interès respecte els aliments que els hi esteu donant o els hi donareu aviat als vostres petits:

- Numeració dels ous. Ho vaig sentir en un reportatge per la radio però ho podeu trobar fàcilment. Si us hi heu fixat (tret que produïu els vostres propis ous) aquests sempre porten un número pintat a la closca. Per saber en quines condicions ha estat criada la gallina heu de mirar-vos el primer número que hi ha que sempre serà o bé 0 o 1 o 2 o 3. Sent 0 els millors i 3 els pitjors. Els ous amb el número 0 són de gallines criades ecològicament (lliures pel corral i amb pinso ecològic) i les que duen el número 3 estan engabiades sense espai per moure's si no els hi tallen fins i tot el bec perquè no es facin mal. Entremig hi ha els termes mitjos.

- Peix blau i peix blanc. Potser no tothom té una bona peixateria a prop o una bona peixatera que domini la professió així que us explico el que em va explicar la nostra per saber diferenciar-los ara que en poden menjar de blanc però no de blau. La clau és a la cua de l'animal. Si aquesta és recta i per tant tota ella té forma de triangle (la típica cua que fem quan dibuixem un peix) es tracta de peix blanc, si per contra té la cua en forma de ve baixa (uve en castellà) és a dir que queda com separada en dos es tracta de peix blau. Això també ens pot ser útil per quan marxem de vacances i no és la nostra peixateria habitual i sinó ho preguntem o agafem lluç que sempre és més fàcil.

- Sucs tot l'any. Als petits se'ls hi sol donar sucs per acompanyar el berenar o si se surt d'excursió. Ara que és temps de prèssec us proposo que us els feu vosaltres que sempre seran més bons i sans que els que es venen fets (sabreu la fruita i el sucre que contenen) i en tindreu fins l'estiu vinent. En un pot poseu 1kg de fruita pelada, sense pinyol i trossejada amb una miqueta d'aigua perquè no s'enganxi i ho feu coure durant 20 minuts aproximadament remenant-ho perquè no s'enganxi. Un cop cuita s'hi afegeix 1l d'aigua i el sucre que volgueu (mínim hi posaria 50gr però tasteu-lo). Ho tritureu tot ben fi i llestos! Ho poseu en pots de vidre (són ideals els dels sucs que et serveixen als bars) i els tapeu. Els poseu submergits dins una olla gran plena d'aigua i els feu bullir durant 20 minutets. En acabat ja els podeu deixar refredar i guardar al rebost per quan us els volgueu beure.

Bé, espero que us serveixi.

Salut i bons aliments!

Aprenent a ser mamífers de nou

2010-08-06T00:00:00.005+02:00

Avui us penjo un article del diari El País del passat 04/08/2010 sobre el tema de la lactància. És llarg però val la pena tenint en compte que es tracta d'un diari no especialitzat. Us deixo l'enllaç al diari ja que hi ha algun vídeo interessant adjuntat.

Aprendiendo a ser mamíferos de nuevo
Pocas mujeres dan a sus bebés el pecho pese a las políticas públicas de fomento de la lactancia materna - Pesan la cultura del biberón y la falta de formación y apoyo de los profesionales

CECILIA JAN 04/08/2010

Una de las experiencias más agobiantes para una madre primeriza es intentar que el bebé llorón y hambriento que acaba de revolucionar su mundo se enganche al pezón, dolorido por las grietas, mientras su suegra repite: "Dale un biberón, se crían igual de bien". Y es que cualquier conversación de madres, un vistazo a los foros de Internet, o la cantidad de artilugios inventados para facilitar la lactancia materna parecen indicar que somos unos extraños mamíferos que ya no sabemos alimentar a nuestros bebés, y que nos extinguiríamos si no existieran los biberones.

¿Por qué algo en teoría natural resulta tan difícil hoy en día, hasta el punto de que muchas madres deciden no dar a sus bebés leche materna, pese a sus incontables beneficios, tanto para la salud como para la vinculación afectiva? La Organización Mundial de la Salud (OMS), Unicef y la Asociación Española de Pediatría (AEP) recomiendan amamantar de forma exclusiva (sin agua, zumos, infusiones, ni leche artificial) hasta los seis meses de vida, y seguir con la lactancia, junto con otros alimentos, hasta los dos años o más.

Pero la realidad es muy distinta: aunque a la salida del hospital, la mayoría de las madres (80%) dan el pecho, a los tres meses solo el 52,5% de los niños toman leche materna en exclusiva, y a los seis, el 36%, según los datos que dio el lunes, comienzo de la semana mundial por la lactancia, la AEP.

Una mezcla de falta de formación y de apoyo coordinado de los profesionales, junto con la información insuficiente de la futura madre, sometida a un bombardeo de falsos mitos y presiones familiares y sociales, dificultan que se cumplan las recomendaciones sanitarias y los deseos de muchas mujeres de prolongar la lactancia. Subyace la pérdida de referentes culturales, tras décadas en las que no hemos podido aprender a amamantar observando a otras mujeres pues el biberón se ha convertido en la norma, en gran parte por la mercadotecnia agresiva de los fabricantes, que han logrado que se vea como positivo alimentar a los bebés con leche de otra especie -la vaca- en la que hay que eliminar y añadir componentes para imitar a la leche materna. Si se suman las raquíticas políticas para compaginar lactancia y trabajo, como la baja maternal de 16 semanas, el resultado es obvio.

La vivencia de Mónica Cuello, de 31 años, es un ejemplo de esta conjunción de factores. No pensaba amamantar -"mi madre no pudo", dice, algo de lo que están convencidas muchas mujeres que dieron a luz en la segunda mitad del siglo XX-, pero tras las clases de preparación al parto, decidió hacerlo. "El problema es que te dicen que es importante dar el pecho, pero no cómo ni qué esperar", opina esta mujer trabajadora. "No me informé más pues creía que era algo natural".

Cuando nació Alejandro, hace 15 meses, se dio de bruces con la realidad. "El primer día ni me preguntaron cómo me iba. Sólo me dijeron que me lo pusiera 10 minutos a cada pecho cada tres horas". Cuello pensaba que mamaba bien, pero al día siguiente había perdido el 7% de peso, y le dieron un biberón de leche de fórmula. Cuando al fin una matrona le ayudó a colocarse al niño al pecho, le dolió mucho. "Me dijo que tenía que doler". Esta madre abandonó la lactancia antes de salir del hospital. "Del dolor tan fuerte me deprimía y no me permitía estar bien con el bebé".

"El mayor error es que las madres lleguen pensando que dar el pecho es fácil", opina Jesús Martín-Calama, coordinador nacional de la Iniciativa para la Humanización de la Asistencia al Nacimiento y la Lactancia. Lanzada por la OMS y Unicef, acredita a los hospitales que cumplen una docena de pasos con el sello IHAN, que en muchos países se identifica con una atención de calidad. "En el 50% de los casos, hay problemas", dice Martín-Calama. "Los bebés se tienen que adaptar al pecho de su madre, y para eso, necesitan paz, tranquilidad, tiempo para ponerse en contacto y acoplarse", explica. "Que quede claro que los primeros 10 días no es fácil, no es lo bonito que vendrá luego. Pero como no ayudes a la madre esos primeros 10 días, se quedará sin vivir esa experiencia".

Para Martín-Calama, "lo que distorsiona todo es la gran facilidad para solucionar cualquier problema con un biberón, lo que no sucede en la naturaleza. Al mínimo contratiempo, se tira la toalla", afirma. "El mundo sanitario sigue sin confiar en que la madre produzca suficiente leche, lo que hace que muchas abandonen en los primeros meses", critica Gema Cárcamo, presidenta de Multilacta, una asociación madrileña de apoyo a la lactancia.

"Ni para ser médico ni pediatra me enseñaron nada sobre lactancia", dice Carlos González, autor de Un regalo para toda la vida. Guía de la lactancia materna. "Ahora sí se hace, pero los médicos que llevan más años necesitan un reciclaje". Es un problema común en los países desarrollados. "Con demasiada frecuencia, cuando hay dificultades, los profesionales de la salud suplementan con biberones, por falta de las destrezas o la experiencia necesarias", dice Bernadette Daelmans, médica del equipo de salud y desarrollo de recién nacidos y niños de la OMS.

Josefa Aguayo, miembro del comité de lactancia materna de la AEP y jefa de sección de Neonatología del Hospital Virgen del Rocío de Sevilla va más allá: "Hay muchas interferencias. Empieza desde la medicalización del parto, lo que se ha extrapolado a la lactancia y la crianza", opina. "Aún hace falta mucha formación", afirma Aguayo, para la que es fundamental que los profesionales, desde atención primaria, transmitan un "único mensaje" a la mujer. Coincide Concepción Martínez, vicepresidenta de la Federación de Asociaciones de Matronas de España, quien añade: "Se ha perdido el instinto. Un recién nacido, si lo dejas sobre su madre, piel con piel, a los 70 minutos como máximo empieza a mamar".

La experiencia de Cuello también muestra una situación frecuente, tanto en centros públicos como privados: la contradicción de que una política oficial de apoyo a la lactancia materna, en la práctica, choca con rutinas anticuadas, falta de formación o un simple comentario de un profesional, que dicho en un momento de máxima sensibilidad y agobio, puede acabar con el deseo de amamantar de la mujer.

Aunque el hospital de Cuello siguió la recomendación de poner al recién nacido sobre la madre, llevó a cabo prácticas desaconsejadas: fijar duración y tiempo a la toma, dar leche artificial sin haber intentado que la madre se extrajera leche, y hacerlo en biberón en vez de con jeringuilla (para evitar que el bebé confunda el modo de succionar la tetina con el del pezón, totalmente distintos). Y por último, dejar que la mujer se fuera con la convicción de que dar el pecho es doloroso, cuando con solo corregir la postura podría haber dejado de serlo.

"Desde 2008, sabiendo que las cosas no se hacían bien, empezamos un proyecto de fomento de la lactancia materna", explica la doctora Begoña Arias, responsable de este programa en los hospitales de Sanitas, entre ellos el de La Moraleja, donde dio a luz Cuello. Arias reconoce que, por desgracia, "estas cosas puntuales seguirán pasando", aunque se trabaja para evitarlo: han dado charlas de formación a todo el personal, están cambiando protocolos de actuación, y han creado una consulta externa de lactancia para las madres una vez recibida el alta.

"Es muy difícil lograr el cambio de mentalidad de todos los profesionales de un centro", confirma Martín-Calama. En España, sólo hay 15 hospitales acreditados por la IHAN, y otros dos están en proceso muy avanzado. Son menos del 10% del total, frente al 90% en países como Suecia o Noruega. "Hay que poner a todo un hospital, incluidos auxiliares o celadores, a trabajar para una causa", explica.

El 12 de Octubre (Madrid) está a punto de lograr la acreditación, algo meritorio, según Martín-Calama, dado el tamaño del centro, con 7.000 trabajadores. Es el primer hospital español con un banco de leche materna, y sigue prácticas como limpiar al recién nacido o valorar su salud encima de la madre, incluso tras una cesárea si su estado lo permite. Las vacunas o el peso se posponen dos horas, y se intenta que madre y niño se separen lo mínimo. Un profesional observa la primera toma para prevenir problemas.

Este centro cuenta con una consultora certificada en lactancia materna, Juana María Aguilar. Una de sus labores es impartir talleres a las madres ingresadas. En camisón, y la mayoría con el bebé de pocos días en brazos, las mujeres, algunas muy jóvenes, muchas inmigrantes, desgranan sus dudas. "Las clásicas son: 'No tengo leche', '¿Le alimentará lo suficiente?' y '¿Se queda con hambre?", resume Aguilar. Durante la charla, muy participativa, esta enfermera intenta reforzar la confianza de las madres.

"El pilar fundamental es que la mujer desee lactar. Cuantas más armas le ofrezcamos para que informe a la familia y a la pareja, mejor", afirma. Armas necesarias para vencer la presión de madres y suegras de las parturientas. "Pues yo te crié con biberón y mira qué bien estás". O "¿Por qué pide tanto? Se ha quedado con hambre", son dos clásicos que alimentan las inseguridades maternas.

Una vez la madre consigue lo más difícil, instaurar la lactancia, las presiones, incluso de los propios pediatras, continúan con comentarios como "ya es muy grande para tomar el pecho" o "lo estás malcriando". "A menudo, familiares y amigas de la madre saben muy poco de lactancia, o han tenido experiencias negativas y no la pueden ayudar. De hecho, puede oír todo tipo de comentarios destructivos de gente ignorante que no entiende el proceso de la lactancia", afirma por correo electrónico Christiane Rudert, experta en nutrición de Unicef.

Por suerte, el panorama, poco a poco, está cambiando. "Hace 20 años, era rarísimo que alguien diera el pecho más de seis meses", asegura Carlos González, quien reivindica el amamantamiento, más allá de los beneficios para la salud, como "un derecho, una experiencia vital" muy importante para muchas mujeres. "Mejorará a medida que salgan nuevas generaciones de médicos con formación en lactancia materna, y se vean más mujeres dando el pecho. Es un círculo virtuoso".

Falsos mitos sobre la lactancia materna

Los expertos consultados para este artículo responden:

- No tendré suficiente leche. Muy pocas mujeres no producen leche. Tener más depende de que el bebé mame muchas veces y de forma eficaz, vaciando el pecho. Para que el pecho adapte su producción a la necesidad del niño, hay que darle cada vez que pida, no "cada tres horas 10 minutos de cada pecho".

- Se queda con hambre. Al dar el pecho, nunca sabemos cuánto toma el bebé. Por eso hay que darle según pida y dejar que llegue a la leche del final, más grasa. Hay épocas en que mama con más frecuencia (brotes de crecimiento), para aumentar la producción.

- El calostro no es bueno. La primera leche, muy concentrada, tiene muchas proteínas y defensas. Se produce poca porque el estómago del recién nacido es muy pequeño, como una canica.

- Dar de mamar duele. En situaciones normales, no duele. El dolor es síntoma de problemas, como las grietas, que son fruto de una mala postura al mamar, y desaparecen al corregirla.

- Mi bebé crece menos que los que toman biberón. Hasta hace poco, las curvas de crecimiento se basaban en niños alimentados con leche artificial, lo que podía llevar a recomendar una obesidad prematura. La OMS ha publicado nuevas tablas, con los niños amamantados como referencia de crecimiento saludable.

- Toma el pecho por vicio, lo malcriaré. La OMS recomienda amamantar como mínimo hasta los dos años. El pecho no solo es alimento, también consuelo, por eso los chupetes imitan al pezón.

- No puedo dar el pecho porque tomo medicamentos. Muy pocos tienen efectos sobre la leche materna. Consulte si es compatible aquí (hospital de Denia).

Los riesgos del biberón

Si hubiera una vacuna que redujera el riesgo de meningitis bacteriana, diarrea, otitis, infecciones respiratorias, diabetes, linfoma, leucemia, obesidad, asma y síndrome de muerte súbita del lactante, ¿se la pondría a su hijo? ¿Y si además protegiera a la madre de la osteoporosis, el cáncer de mama y de ovarios y la ayudara a perder peso? Esa vacuna existe, pero pocos niños y mujeres se benefician de ella, y menos de la forma óptima recomendada por las organizaciones médicas. Es la leche materna.

"Las ventajas son tantas que más bien hay que hablar de los inconvenientes de los sucedáneos de la lactancia materna. Es como con el tabaco: hay que proteger de la lactancia artificial, no demostrar las ventajas de la lactancia materna", afirma Josefa Aguayo, del Comité de Lactancia Materna de la Asociación Española de Pediatría. Aunque la creencia popular es que las leches de fórmula son casi tan buenas como la materna, los expertos alertan de sus riesgos: "Hay más alergias, riesgo de desarrollar procesos infecciosos, obesidad...", cita Aguayo.

Según la OMS, la prolongación de la lactancia hasta los seis meses en exclusiva y hasta los dos años de forma complementaria salvaría cerca de 1,5 millones de vidas anualmente. Incluso en sociedades industrializadas, la leche artificial se asocia a mayor riesgo de enfermedad y muerte: "Un estudio muestra que se podrían salvar 9.000 vidas al año en EE UU mediante el amamantamiento exclusivo y prolongado" por la reducción del riesgo de muerte súbita, dice Christiane Rudert, de Unicef.

El fomento de la lactancia es "una prioridad", dice Concepción Colomer, directora del Observatorio de Salud de las Mujeres, del Ministerio de Sanidad. "Aquí no hay controversia, está demostrado que es lo más conveniente". Por eso la estrategia de salud sexual y reproductiva que preparan Gobierno, comunidades autónomas y asociaciones científicas incluye un apartado sobre el tema. Uno de los puntos del texto, al que ha tenido acceso EL PAÍS, es "aplicar el código de comercialización de sucedáneos de leche materna" para "proteger la lactancia materna de prácticas publicitarias engañosas que inducen al abandono de la misma". El marketing de los fabricantes fue uno de los factores que hicieron que en el siglo XX la lactancia materna casi desapareciera en los países desarrollados. El código, aprobado en 1981 por la OMS, prohíbe anunciar leche artificial o dar muestras. Pero en España y en el resto de la UE sólo se aplica parcialmente.

¿Y si la madre no quiere dar el pecho o no lo consigue? "Lo importante es que la decisión sea informada. No hay que presionar a la mujer", dice Aguayo. "Prefiero una madre que dé el biberón con cariño a una que amamanta con mala leche", opina Gema Cárcamo, de la asociación Multilacta. Carlos González tiene otra visión: "La lactancia es una parte muy importante del ciclo de vida de la mujer. Por desgracia, la sociedad no comprende que, si no lo logra, es normal que le dé pena o rabia".

Quants records!

2010-08-04T14:26:00.004+02:00

Ara que ja fa un any, sí un any! Com passa el temps! Tan llunyà que semblava i ja ho tenim aquí! Com deia doncs, ara que ja fa un any que ha nascut la nostra filla no paren de venir-nos un munt de records a la memòria. Records d'aquells dies previs tan tranquils però inquiets alhora, d'aquell dia tan intens i feliç, d'aquells primers dies tan emocionants... Quin munt de records!

Recordo els dies previs al naixement com si fos el final d'un projecte on tot havia de quedar ben lligat. La previsió era pel dia 5. Tothom estava pendent del naixement de la petita per fer les seves vacances. "Quan hagi nascut la menuda marxarem" ens deien. Jo ja estava de baixa. Quedava acabar de comprar quatre coses pel dia del part. El pare havia de deixar-ho tot lligat a la feina. Les llevadores que volíem que ens atenguessin el part començaven vacances a primers d'agost... l'inici del mes era un punt d'inflexió en les dates per tothom.

Durant el curs de preparació a la maternitat i paternitat i a les visites amb les llevadores m'havien comentat diverses vegades que el naixement seria quan ambdues estiguéssim preparades. I així va ser! Recordo aquell dijous com si fos avui. Recordo la conversa que vaig mantenir amb la petita. Encara no havia nascut però entre ella i jo hi havia un nosequé que fins llavors no havíem tingut.

Li ho vaig explicar tot. "Mira cuqueta, aquí ja ho tenim tot preparat. Ja estic apunt per rebre't. El pare a partir de demà també està preparat. Ja ho ha pogut lligar tot. Els tiets t'estan esperant per marxar de vacances i la Pepi (la llevadora) aquest cap de setmana encara ens podria acompanyar. Tothom t'espera. Però tu fes tranquil·la i vine quan vulguis." Fins llavors no vaig sentir que la nostra petita podia arribar en qualsevol moment. No havia tingut falses contraccions ni res de res així que físicament podíem estar encara lluny del dia del part però psicològicament estàvem apunt i així va ser. Aquella matinada sense ser-ne conscients va començar tot!

Continuarà...