Benvinguda al bloc sobre maternitat i criança on
si el/la petit/a té gana ... popa, si té son... popa, si té fred o calor... popa, si té por... popa, si està content/a... popa ...
Així què, pipa o popa?


dimarts, 28 de desembre del 2010

Què? Us hi identifiqueu?

Un estudi francès relaciona la professió de la mare amb el mes en què dóna a llum

28/12/2010

El mes del naixement no és, en molts casos, fruit de l'atzar. Això és almenys el que sosté un estudi de l'economista Julien Grenet, del Centre Nacional francès de la Investigació Científica, que publica el diari "Le Monde". Tot i que l'estudi està fet analitzant els casos de nens i nenes francesos, les conclusions també són aplicables a altres països, segons els responsables. El document reflecteix que les dones que es dediquen a la docència acostumen a tenir descendència a l'abril, mentre que els fills de les dones amb responsabilitats executives neixen entre el maig i el setembre i els petits de les obreres vénen al món majoritàriament al juliol.

L'estudi de Julien Grenet relaciona la professió de les dones amb el seu moment àlgid de concepció i també amb el mes que naixeran els seus fills. Segons aquesta anàlisi, les dones amb responsabilitats executives acostumen a quedar-se embarassades durant les vacances d'estiu o, en menys proporció, durant les d'hivern i, per tant, tenen majoritàriament els fills entre el maig i el setembre.

Mentrestant, les dones que es dediquen a la pagesia acostumen a tenir descendència entre l'agost i el novembre i els seus moments de concepció i de donar llum estan relacionats amb els moments de menys feina al camp.

A més, segons aquesta anàlisi està creixent el nombre de mestres i professores que planifiquen els seus embarassos perquè els nadons vinguin al món durant l'abril per poder allargar el temps que estaran amb els seus fills entre la baixa i les vacances.

L'estudi de l'economista que ha aportat totes aquestes dades, però, tenia com a primer objectiu demostrar que el sistema educatiu francès penalitza els infants nascuts al desembre, ja que considera que el 34% dels alumnes nascuts durant l'últim mes de l'any repeteixen curs i que, molts d'ells tenen dificultats per aconseguir atrapar el ritme de la classe.

divendres, 24 de desembre del 2010

Bon Nadal!

Us vull desitjar a tots i a totes un molt Bon Nadal i per a fer-ho he escollit una cançó que m'agrada molt del disc Altres cançons de Nadal 1.

Espero que tingueu un molt bon dia i que el Tió us cagui moltes coses! I no mengeu massa!

La música ho és tot (especial Nadal)

Ara feia molt temps que no parlava de música, com també ho fa que no parlo de llibres, però aquests els deixo per després de Reis perquè em sembla que n'arribaran uns quants...

Doncs, som-hi! De música deia, oi? Sí, i us vull fer un Especial de Nadal. Ara ja fa uns quants dies que a casa nostra ens acompanyen les cançons de Nadal o nadales. Es que ens agraden molt!

Bé, però diguem la veritat: ens agraden molt excepte totes aquelles que les canten tants nens desafinats que et deixen el cap com un timbal! Però, per aquest Nadal n'hem descobert un que ens encanta! Té cançons (totes populars) que no havia sentit mai i musicalment és senzill (pocs instruments i una veu masculina tota sola) cosa que és d'agrair. Però, com podria semblar, no es tracta pas d'un disc concebut com a "novetats", ans al contrari! Es tracta d'un disc enregistrat el 22 d'octubre del 1982 cantat pel conegut Xesco Boix i amb títol "Caga Tió. Cançons de Nadal per a Infants". Era un disc del pare de la criatura i és molt bonic. Si el teniu o el podeu aconseguir us l'aconsello especialment.

També n'escoltem d'altres, com per exemple un de molt més modern: "Nadal amb les Tres Bessones" de l'any 2005. Simula que el canten Les Tres Bessones i si l'escoltes massa et produeix mal de cap, però les cançons són les de tota la vida i és prou maco.

I per posar-ne un tercer, us proposo un disc ben diferent dels anteriors amb orquestra i coral que tampoc no està gens malament: "Cançons per al poble De Nadal 1". Com a diferència és que inclou força cançons nadalenques de d'altres punts d'Europa.

I, per no deixar-nos les noves tecnologies en l'oblit us deixo l'enllaç al web d'edu365 on hi ha un apartat on et pots descarregar cançons de Nadal només instrumentals o amb cants o descarregar-te'n la partitura: http://www.edu365.cat/nadales/index.htm

Apa, a cantar molt! I Bones vigílies!

dimarts, 21 de desembre del 2010

No! Compte! Quiet!

Per molts pares (massa pares) una de les grans precupacions que tenen és si els seus fills acceptaran el (seu) "No", si sabran respondre com ells volen a la (seva) autoritat fins al punt de viure pendents (fins a l'absurd) d'aquest factor.

Un dia, explicant a un grup de mares (no em pregunteu d'on veníem) que a casa nostra vivíem la criança de la nostra filla des de la base de la comprensió i la llibertat i per tant, si la petita no volia que l'ageguéssim per canviar-li el bolquer, per exemple, li ho feiem drets i punt; la primera pregunta que em va fer una d'aquelles mares va ser: "home... però quan li dius que "No", què passa?". Ho vaig tenir clar i fàcil: "a casa nostra no ens cal dir No", però veient la cara d'escepticisme de la meva interlocutora vaig continuar "i si mai cal, doncs no passa res, ho entén i llestos". Crec que les meves paraules no van acabar de quallar en les altres mares, les seves cares, sobretot de la interrogadora, ho deien tot. Com sempre, no hi vam donar més voltes.

Però el cap de la qüestió és: per què sempre hem de pensar en el "No"? O per què a molts nens sempre els acompanya un "Compte" o un "Quiet"?

Si és sabut que els nens aprenen i creixen per imitació, que es relacionen amb el món a través dels seus sentits, que necessiten moure's per dotar-se d'autonomia i autoconeixement... per què tants pares es capfiquen en pretendre que els seus fills es comportin com un adult? Que no plorin quan marxa la mare, que estiguin quiets tot un dinar familiar (d'aquests tan llargs que ara ens arriben), que no siguin capriciosos, que no demanin, que no plorin, que no s'enfadin, que no toquin...?

No és més fàcil viure deixant que el petit convisqui amb les emocions sense haver-les de reprimir (en referència, per exemple, al fet de no deixar-los plorar quan marxa la mare)? O deixant que pugui tocar, manipular, experimentar (per exemple, amb tots aquells objectes que hi ha per casa, o dins els calaixos o als armaris)? O, és que no volem que els nostres fills tinguin el seu propi criteri i siguin capaços de decidir el que més els hi convé (per exemple, quan en comptes de canviar-li el bolquer ajagut ho fem drets)? Què hi guanyem quan li diem al petitó que no plori? O que no toqui algun objecte? O que tan sí com no li canviem el bolquer ajagut al canviador? Sí, haurà entés qui té l'autoritat. Però és aquesta l'autoritat que volem que aprenguin?

Crec que no. Al menys a casa nostra.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Socialitzats?

Ara ja fa uns quants mesos (la petita tenia tot just uns quatre mesets) recordo un dia en què, en un espai de mares al que anava, parlàvem de dur els petits a l'escola bressol.

Recordo una de les mares assistents amb un petit de tot just 6 mesos que deia que ella, tot i no treballar, duria el seu fillet a l'escola bressol als 8 mesos. Quan ho explicava deia que sentia pena (era el seu tercer fill i últim, segons explicava) pel fet de no gaudir-lo aquelles hores però que ho creia molt important per al nen. Per la seva socialització.

Jo vaig dir-li poc més que trobava estrany que no treballant i tenint la contradicció emotiva que tenia pel fet de dur-lo a la llar d'infants, es decidís a fer-ho per un tema de socialització. Em semblava una estupidesa (però no li ho vaig pas dir això, només faltaria! Que cadascú faci el que vulgui i bonament pugui, no?). Ho veia molt important ella. No vam discutir-ho gaire més.

Ara, 1 any més tard d'aquella conversa, i amb la meva filla amb 16 mesos camí dels 17, em plantejo de nou que volia dir aquella mare. En aquell moment tenia ben clar que no duríem la nostra filla a l'escola bressol fins als 2 anys. Que estaria a casa amb nosaltres, amb mi en aquest cas. A partir dels 2 anys ja era una altra història.
Sé que hem fet bé, molt bé. Tant és que, ara tinc els meus dubtes de dur-li mai. Allò que em podia fer plantejar la possibilitat de portar-li a partir dels 2 anyets (no em pregunteu ben bé de que es tractava. Crec que en el fons era aquesta idea que ens han posat al cap que els nens necessiten anar a la llar d'infants per relacionar-se amb altres nens, o que els hi va bé per no entrar tan de cop a l'escola i, no sé quantes històries més) ara ja no ho crec important.

Socialització, segons l'Institut d'Estudis Catalans és (i cito textualment):

"1 f. [LC] Acció de socialitzar; l’efecte.
2 f. [SO] [PO] Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat social.
3 1 f. [SO] [PO] Procés pel qual un individu interioritza els esquemes de conducta del medi sociocultural al qual pertany.
3 2 [SO] [PO] socialització primària. Socialització que es produeix durant la infantesa, per mitjà de la qual l’individu es converteix en un membre de la societat.
3 3 [SO] socialització secundària. Socialització mitjançant les institucions educatives."

En aquest cas ens fixaríem en els punts 3.1, 3.2 i 3.3. En resum, socialització seria doncs el procès pel qual ens convertim en membres d'una societat, quedant les institucions educatives (Escoles Bressols incloses) relegades a una socialització secundària. Per què llavors ens hem de sentir dir que dur els nens a les llars d'infants és tan important per a la seva socialització? Com si els que no hi van anés en detriment d'aquesta? És que potser algú creu que la meva filla està menys socialitzada que aquell nen d'aquella mare que "obligada per la socialitació del seu fill" el va portar a l'escola als 8 mesos? Per què, com mesurem la socialització d'un infant? Per la seva capacitat d'aguantar moltes hores rodejat de desconeguts sense plorar? Per la quantitat de llàgrimes que li cauen (o que no li cauen!) quan la mare el deixa a classe? Pel munt d'activitats (manualitats, jocs, migdiades...) que pot arribar a fer en un dia?

Els meus pares no van anar a l'escola bressol. No n'hi havia. Jo vaig anar-hi de gran, abans de començar l'escola (no hi havia parvulari llavors). I molta altra gent de fa 30-40 anys tampoc van anar a les escoles bressol. És que vivim, doncs, en una societat plena d'individus menys socialitzats llavors? No! Anar a l'escola bressol ha de ser una necessitat i no una obligació. I cada cop més, veient les polítiques dels nostres governants em dóna la sensació que estem tendint cap a aquesta segona opció. Avui en dia, sembla inqüestionable dur els fills a l'escola bressol. Sinó pareu un moment i penseu: "quanta gent conec, actualment, que els seus fills no hagin anat mai a l'escola bressol? I si en conec, quina opinió en tinc?". Sigueu sincers.

Probablement la nostra filla haurà d'anar a la llar d'infants en algun moment o altre. Però ara ja tinc clar perquè serà. No serà per forçar cap "falsa socialització" sinó perquè, desgraciadament, el meu país té unes polítiques de conciliació laboral i familiar penoses que no em permetran poder continuar "socialitzant" al 100% a la meva filla amb i des de la seva família. Espero que algun dia poguem veure i viure millores en aquest sentit.

dilluns, 13 de desembre del 2010

Un altre gran invent

Què terribles són aquelles nits en què els petits es desperten constament i no saps per què i, finalment descobreixes que senzillament era que tenien fred! Sí, fred! Pobrissons... per això no volien popa sinó sols tenir l'escalfor de la mare... i és que els petits ens ho diuen tot i a nosaltres ens costa tant entedre'ls a vegades...

Bé, doncs per evitar que els nostres petits es despertin perquè tenen fred existeixen un parell de coses molt i molt útils. Per una banda, trobem els sacs per nadons. Només els hi surten el cap i els braços (alguns tenen mànigues que es poden posar i treure). I per altra, els anomenats pijames manta que són igual que un pijama però s'obren pel davant amb una cremallera i es posen damunt de l'altre pijama.

Després d'haver-los provat tots dos, us recomano el sac per quan són més petits (fins a l'any per exemple) i el pijama manta per més granadets (a partir de l'any) ja que al moure's molt més se senten més lliures (al menys és el cas de la meva super belluguet que ni dormint pot parar!).

Això sí, només tenen un defecte i és que si tenen calor no es poden destapar (jo li baixo una mica la cremellera...).

Espero que aquesta entrada d'avui us sigui útil a totes aquelles i aquells que algun dia el vostre petit s'ha passat la nit gemegant i encara no heu descobert perquè.

Salut! I a dormir ben abrigadets que no hi ha res pitjor que passar fred quan dorms!

dilluns, 6 de desembre del 2010

Entrevista a la pediatra Ma. Teresa Hernández

Avui us penjo un article sortit al diari El Mundo el passat 4 de desembre. Es tracta d'una entrevista a la pediatra Mª Teresa Hernández, que alhora coordina una xarxa mundial per a la lactància materna.

Aquí la teniu:

“Amamantar es un privilegio que la mujer debe reivindicar”


Si a una mujer le ofrecen un remedio que garantiza el mejor desarrollo físico y psíquico de su bebé, lo protege de infecciones y de enfermedades futuras y la protege a ella misma, ¿quién se negaría a aceptarlo teniendo en cuenta que es gratis y está al alcance de todas?

Es la simple y eficaz reflexión que plantea Mª Teresa Hernández Aguilar, pediatra del centro de salud Fuente de San Luis de Valencia, recientemente nombrada Coordinadora de la Red Mundial de Coordinadores de la IHAN para los países desarrollados, un cargo que reconoce sus 20 años de implicación en la protección y promoción de la lactancia materna.

IHAN son las siglas de Iniciativa para la Humanización de la Asistencia al Nacimiento y la Lactancia, una estrategia conjunta de la Organización Mundial de la Salud (OMS) y UNICEF, lanzada a principios de los años noventa para animar a los hospitales y servicios de salud a adoptar prácticas que aseguren la mejor atención al nacimiento y la lactancia materna.

“Nuestro objetivo es que las mujeres que decidan libremente amamantar a sus hijos puedan hacerlo sin dificultad mediante un apoyo eficaz y de máxima calidad en todo el proceso perinatal”, dice Hernández Aguilar. Con ese fin, IHAN otorga el galardón ‘IHAN’ a aquellos hospitales que tras una auditoría externa demuestran que ofrecen la mejor calidad en la atención a la madre y al recién nacido.

“El número de mujeres que dan el pecho ha aumentado a partir de los años setenta alrededor de diez puntos, del 72% al 82%, pero todavía hay un elevado índice de abandonos. En la Comunitat Valenciana, por ejemplo, se estima en un 69,65% a las seis semanas de vida y sólo un 25,61% a los seis meses. Es necesario trabajar mejor para conseguir lactancias con más éxito”, comenta Hernández. “Cuando se presentan problemas como que el bebé no se agarre o no tome suficiente alimento, que aparezcan grietas, dolor, o incompatibilidades laborales, la madre suele cambiar a la leche de farmacia. Hace falta crear una red de apoyo para ellas, con técnicas y rutinas que les ayude en estos temas”.
La lactancia, un privilegio
Ilustración: El Mundo

Hoy en día, muchas madres con el apoyo suficiente compatibilizan profesiones como la abogacía, el periodismo y la arquitectura con la lactancia materna. No son heroínas ni mártires. Son mujeres que disfrutan su lactancia, y reivindican de nuestra sociedad el derecho a que sus deseos sean respetados y el reconocimiento por el gran regalo que nos hacen a todos: niños sanos y felices. La lactancia es un privilegio que los movimientos feministas más avanzados deben reclamar como un derecho de la mujer que la sociedad debe reconocer y apoyar.

¿Pero cuáles son exactamente las ventajas de la lecha materna? “Los que trabajamos en lactancia ya no usamos el término ‘ventaja’ porque el amamantamiento es la forma natural de crianza para nuestra especie. Quién tendría que demostrar sus ventajas, en cualquier caso, serían los métodos alternativos”, responde Hernández. “La leche materna y el amamantamiento proporcionan al recién nacido todo lo que éste necesita para un óptimo desarrollo físico y psíquico, lo protege de las infecciones en una etapa de máxima vulnerabilidad y desarrolla adecuadamente las conexiones de su cerebro, algo fundamental pues el humano es muy inmaduro. Por otra parte, al amamantar, la madre se asegura protección frente a múltiples enfermedades, algunas tan importantes como el cáncer de mama. Mitos como que la lactancia estropea el pecho femenino han sido desmentidos recientemente en publicaciones especializadas de cirujanos estéticos”.

No sólo es importante la leche materna, el contacto físico durante el amamantamiento es necesario y estrecha el vínculo madre hijo. “El contacto piel con piel inmediato tras el parto es fundamental para el bienestar del recién nacido: favorece lactancias más felices y protege al bebé”, comenta Hernández. La lactancia materna, además de proteger la salud de la madre y del niño, cuando funciona bien, es una fuente de placer para la mujer, “un privilegio a reivindicar”. “Si se siente dolor es que algo no va bien y hay que pedir ayuda”, subraya Hernández.

Además de Fuente de San Luis, otros centros de salud valencianos que han iniciado el camino para la acreditación son: Moncada, Almàssera, Fuensanta y el consultorio auxiliar Barrio de la Luz.

Mª Teresa Hernández madre de dos hijos, se formó en el Hospital La Fe y en la Universidad de Berkeley en California (EEUU), ha trabajado además en el Hospital de Xátiva y lleva 15 años dedicada a la Atención Primaria. Defiende la lactancia desde hace 20 y en la actualidad es la coordinadora del comité de Lactancia Materna de la Asociación Española de Pediatría y delegada internacional de la IHAN España.

dissabte, 4 de desembre del 2010

Anunci sobre LM

Aquest anunci sobre Lactància materna fet per Unicef-Venezuela m'ha semblat divertit i aquí us el deixo:


Mans fredes!

Si a l'estiu titulava un dels meus articles que parlaven de la lactància materna amb el títol "Pit i cuixa" ara que ja tenim l'hivern a sobre vull titular l'article d'avui amb "Mans fredes!".

Sí, també va d'alletament matern i condicions climàtiques i és força fàcil deduir-ne el perquè d'aquest títol, no?

I es que... com us ho feu per donar-li el pit als petits després que portin una estona jugant al carrer???? Havent d'aixecar-nos la samarreta (no és que existeixin gaires samarretes de lactància a la venda i que a sobre siguin maques!)???? I amb aquelles mans dels nostres belluguets taaaaaaant fredes!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!???????????????

Quan aquelles mans tan fredes em toquen la panxa... Aix! Quin fred!

divendres, 3 de desembre del 2010

Novetats interessants

Com segurament sabreu, des del dia 28 de novembre tenim al nostre abast un nou diari, l'Ara. No sé si heu tingut ocasió de tafanejar-lo però de moment sembla força interessant. Ho comento ja que cada dissabte (a partir de demà) treuran un suplement que es dirà AraCriatures amb aportacions de persones conegudes com el pediatra Carlos González, segons diuen.

Res, només volia fer-vos arribar aquesta informació per si no la teníeu. Us deixo, també, l'enllaç al seu web on ja hi ha molts articles (es tracta, segons m'ha semblat, de l'antiga web que es deia criatures.cat). Aquí el teniu: http://criatures.ara.cat/

dijous, 2 de desembre del 2010

A jornada complerta

La veritat és que el que opini la gent sobre com fem o deixem de fer la criança de la nostra filla m'importa ben poc. Però hi ha una cosa que m'ofén especialment i és que la gent es pensi (i tinguin els nassos de dir-t'ho) que pel fet d'estar fent de mare i no exercir la meva professió a canvi de remuneració econòmica, la meva vida sigui millor i més fàcil.

Jo no em queixo de res perquè no tinc res de què queixar-me. Faig de mare a jornada complerta perquè així ho hem escollit i ho hem volgut el meu company i jo. I n'estic orgullosa. N'estem orgullosos. Però com hi pot haver gent que es cregui que la meva vida és més fàcil que la seva?

Durant aquests 16 mesos que fa que sóc mare me n'he sentit unes quantes (per sort no moltes! no voldria exagerar tampoc). M'he sentit a dir frases com (tot comentant que a la nit, el fill de la que deixa anar la frase, se li ha despertat tants cops...) "Tu rai que al matí no t'has de llevar d'hora per anar a treballar!" o altres com (comentant que he estrenat nou bloc i que per tant ara en gestiono dos!) "Ostres! Jo vull ser mare! Que tu tens molt temps!".

Però es que potser es pensen que jo no em llevo a les 7 de matí quan la petita ja no té més son? O que em passo el dia dormint per "recuperar" la son d'aquells dies que la petita ha dormit més malament? O que a la meva filla no l'atèn ningú perquè jo pugui estar rascant-me els nassos? o...

No, no! Que ningú es confongui, fer de mare a jornada complerta implica passar-se el dia (i la nit) amb la teva filla fent mil i una activitats (jugant, estenent roba, pintant, dinant, popant, ficant-la guapa...) sense temps per parar. Ni quan fa la migdiada (que només ho fa entre 1h i 2h al dia)!

Però en una cosa no s'equivoquen. La meva vida és molt més fàcil i molt millor que la de tots aquests que tenen els nassos d'etzibar aquestes frases als altres. Més fàcil, perquè si una cosa no faig jo és queixar-me de res, ni comparar-me amb ningú. Tot el que faig o deixo de fer ho faig perquè així ho he escollit. I molt millor, perquè jo tinc la sort de poder veure i viure cada minut de la meva filla i això no ens ho treurà mai ningú!

dissabte, 27 de novembre del 2010

Reflexions d'Eduard Punset

Us deixo les reflexions que he trobat en el seu bloc de l'advocat, economista i comunicador científic Eduard Punset de l'article amb títol "A veces invertimos más en un coche que en un hijo".

Aquí el teniu:
Lo tengo claro. Hace muy poco tiempo nadie se ocupaba seriamente del impacto que tendrían en el feto del vientre de la madre los niveles de estrés de esta última o, con menor razón, del padre. Está claro que el dilema consistía luego en enviarlo o no a la guardería como única alternativa para que ella no tuviera que abandonar el trabajo; muy pocos tenían la conciencia o el conocimiento para preocuparse del tratamiento educativo que recibía allí el recién nacido. Nadie sabía nada de los efectos que sobre la adolescencia de una niña tenía la ausencia del padre tras una separación.

Si mis lectores me insisten en que les diga cuál es el descubrimiento social más trascendental de estos dos últimos siglos, no tendré más remedio que responder: el impacto insospechado en su vida de adulto de lo acontecido al bebé desde el vientre de la madre.

Vayamos por partes. Cuando la madre está angustiada o estresada, ¿repercute en la salud del niño? Parece difícil negarlo. Un padre puede tener, biológicamente, muchísimos hijos, mientras que una madre apenas unos pocos. El resultado de esta diferencia comporta que el valor otorgado inconscientemente por uno y otro es distinto. Para la madre se trata de uno de los poquísimos activos biológicos con los que podrá contar en toda su vida. No es extraño que el grado de preocupación por el impacto en la vida del feto, o más tarde del bebé, de su propio estrés o angustia sea mucho mayor en el caso de ella que del padre.

¿Alguien puede sugerirme por qué intentamos esconder los resultados negativos de la mayoría de las encuestas y los análisis efectuados sobre el aprendizaje en las guarderías infantiles? Los resultados tienden a demostrar que se produce un aumento de la agresividad y violencia en edades posteriores cuando el régimen de las guarderías empezó antes de los cinco años, prolongándose durante muchos años durante 30 o 40 horas por semana. Como me dijo en una ocasión un gran neurólogo británico especializado en la educación infantil: “A veces estamos más dispuestos a pagar por un buen parking que por guardar a nuestros hijos”.

En lo anterior subyace una de las grandes contradicciones de nuestra sociedad. Tenemos el gran mérito –comparados con el mundo islámico– de haber sabido asimilar a la mujer en los procesos de producción y de ahí que otras civilizaciones basadas en religiones excluyentes no podrán competir jamás con nosotros. Ahora bien, está por realizar el sacrificio o la aplicación del conocimiento necesario para que esa incorporación de la mujer al trabajo se pueda hacer en las mejores condiciones, velando por la calidad de los contenidos físicos y académicos de las guarderías necesarias.

Por último, ahora también sabemos de la comunicación intergeneracional de los niños. Resulta que, en promedio, una niña abocada a crecer sin la presencia del padre a raíz de una separación del matrimonio accede antes de la edad promedio a la pubertad; y no solo eso, suele tener mayores dificultades de integración que el promedio de las niñas de su edad. La adolescente no para de hacerse a sí misma preguntas sobre su propia situación, acumula información codificada sobre el grado de confianza que puede depositar en los adultos y, muy particularmente, en los hombres. De esas preguntas surge una actitud decidida sobre el entorno familiar.

Tenemos que cuidar muchísimo más de lo que hemos querido o sabido hacer el aprendizaje emocional de los niños y no solo, como ha ocurrido hasta ahora, el aprendizaje cognitivo o académico. Hasta los siete años, los niños son el mejor ejemplo de un departamento de I+D con gastos pagados, que no podemos abandonar a su suerte si queremos sobrevivir.

Font: Blog de Eduard Punset » A veces, invertimos más en un coche que en un hijo

divendres, 26 de novembre del 2010

Com cada 28 dies...

Aquest tema d'avui potser no interessarà gaire a aquelles que no esteu amb la lactància activa. Ho sé. Però, després de dies de pensar que ho volia compartir avui les casualitats m'han empés a fer-ho.

Sí, pel títol potser ja ho podeu intuir. Cada 28 dies... torna la menstruació (bé, cada 28 dies és el número estàndar però a cadascuna li fa el que vol, no?). A mi, em va tornar als 9 mesos d'haver parit, fins a cert punt era lògic: la petita ja menjava de tot, el pit estava més espaiat... però hi ha afortunades a qui amb 1 any que tenen els seus petits encara no els hi ha tornat a venir! Quina enveja (sana, és clar!).

El que més m'ha sorprés d'aquest retorn post-embaràs, post-part i post-nou mesos de petita, és la irregularitat i els símptomes pre-menstruals. Tinc entés, que mentre continuem donant el pit, el cos continua segregant hormones que faran que no s'acabi de regular al 100% el cos i per tant, la menstruació pot no ser com la que podíem tenir abans de l'embaràs. I aquest és el meu cas. Fins a la 5a menstruació que vaig tenir (ara fa un mes) després del retorn d'aquesta, podia afirmar que tenia la regla però era tan lleu que ni me n'adonava quasibé. Per tant, hagués pogut dir que fins als 14 mesos després de parir no vaig tenir la regla, però no! Els símptomes premenstruals sí que hi eren! I ben diferents dels anteriors!

Abans que em retornés, un dia em van començar a fer mal els mugrons cada cop que la petita s'agafava al pit per popar i, com que encara no tenia cap dent em vaig pensar que de cop i volta havia oblidat l'art de popar! Però no! Era un dolor premenstrual (fet que he pogut corroborar després de viure-ho mes rere mes... i ja us avanço que no fa gaire goig la veritat! A algú més li passa?).

Un altre símptoma (i aquest porta més cua...) és un dolor als angonals (algun cop quasi fins al punt d'impedir-me caminar!). Després de diverses visites al metge, la llevadora del CAP, l'osteòpata o la ginecòloga de l'entitat amb qui vaig parir estic començant a deduir que aquest dolor també forma part dels del grup prementrual. I deia que portava més cua perquè quan vaig anar a visitar-me a la llevadora del CAP l'única cosa que em va saber dir davant del meu problema (i de veure que físicament tot estava bé) va ser: " a veure, aquí el que passa i, ho sabem bé les dos, és que portes massa la teva filla al coll!" I deixant anar aquesta sentència va donar la visita per finalitzada. Tu creus? Jo vaig allà amb un problema i em deixa anar que no puc dur la meva filla a coll! I jo, amb el dolor que m'acompanyava, per mig dia em vaig pensar que podria tenir raó! Sort que només van ser unes hores! (debien ser uns altres símptomes premenstruals d'aquells que no fan mal però que et trastoquen fins al punt de fer bajanades com arribar-me a creure un supòsit tan absurd com el d'aquella "professional"!).

Abans de parir, la menstruació no em suposava cap dolor físic (afortunada de mi, ho sé!) però això no em farà defallir i li continuaré donant el pit igual a ma filla tot i els dolors o la continuaré portant igual al coll tot i que em faci pronunciar el dolor als angonals, només faltaria!

dijous, 25 de novembre del 2010

Prou Caterines!

Ja fa temps vaig sentir la cançó "Caterina de Lió" cantada per la coneguda Lídia Pujol i em va impressionar moltíssim. I avui m'ha semblat un bon dia per penjar-vos-la ja que com ja debeu saber avui és el dia mundial contra la violència de gènere.

Aquí us deixo la cançó i un vídeo que he trobat d'uns alumnes de 3er d'ESO on narren la història d'aquest romanç:



dimecres, 24 de novembre del 2010

Pots amb pots! El meu altre nou bloc

Sí, m'he decidit a fer un nou bloc per a posar-hi cosetes culinàries com ara com fer melmelades o compotes o bullir els llegums secs o com fer olives... No patiu, que no faré la competència als blocs plens de receptes, ja hi són ells! Jo només hi vull posar totes aquelles tècniques que he aprés i vaig aprenent per conservar aliments o coccions que ens fan l'alimentació més saludable.

El podreu trobar a l'enllaç Pots amb pots! Ja ho veieu m'agraden els noms dels blogs complicats que juguin amb les paraules!

Espero que us agradi la iniciativa i que us en feu seguidors i seguidores!

Salut i bons aliments!

Fem país!

Vivim en un país molt gran culturalment on la llengua té un paper molt important. Desgraciadament, cada dia hi ha més persones (i ho podem veure descaradament aquests dies aprofitant la campanya electoral) que fan polèmica sobre aquest tret identitari nostre volent menystenir una llengua que té moltíssims anys d'història i amb ella la història del nostre país. Però no serà gràcies a mi (i ningú de la meva família) que deixarem que ataquin i anulin aquesta gran riquesa de la nostra societat.

I perquè aquesta entrada? Si això no va de "mares i pares"? Doncs sí, per mi sí que va de criança perquè del que jo li pugui transmetre a la meva filla ara en depén el seu futur i jo vull un futur lliure per a ella. Lliure d'atacs al nostre país, a la nostra llengua, a la nostra cultura. Lliure de bajanades i falses polèmiques que creen alguns per malmetre un sentit de país que no apagaran així com així.

I com puc fer-ho per transmetre-li a la meva filla la nostra cultura? Doncs amb iniciatives tan interessants com la de la plana web que us enllaço Musiquetes.cat la qual pretén fer arribar la cultura catalana als nens i nenes (i grans també) de la Catalunya Nord a través de cançons populars i tradicionals de totes les contrades del nostre país.

Totes les cançons es poden escoltar i estan versionades per cantants coneguts. És xulo! A veure si us agrada a vosaltres també.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Salta MIralta

Seguint amb el meu objectiu d'aprofitar el bloc per anar fent un recull de jocs de falda avui us en penjo un que actualment a casa nostra és un èxit!

Es tracta del que s'anomena Salta Miralta. Crec que és el joc de falda que conec que té més versions de lletres que no de moviments.

El funcionament del joc és amb l'infant de peu dret en un lloc una mica elevat (una cadira, un tamboret, al 2n graó de l'escala...) i agafat de la mà amb l'adult. Mentre es canta la cançó se li fa fer saltets fins que a l'última frase se'l fa saltar fins al terra tot fent-lo volar (amb una mica més de gràcia que al vídeo que us penjo, ok?).

Les lletres que conenc jo són:

Salta Miralta
trenca una galta,
si la galta cau
(nom de l'infant) adéu-siau!

Salta Miralta
trenca una galta,
Sant Pere i Sant Pau
feu-me fer un bon salt!

Salta Miralta
trenca una galta,
Nostre Senyor
et donarà un petó!

I aquesta que us posaré ara és la que fem a casa nostra que és la que m'ha traspassat la meva mare (padrina de la petita). A més a més, crec que és molt afortunada perquè la facilitat de l'última frase fa que la petita tot i que encara no sap parlar li sigui fàcil imitar-la:

Salta Miralta
trenca una galta,
Sant Canut
tut-tu-ru-rut!

Aquí teniu un vídeo que he trobat que us pot ajudar amb la tonada de la cançoneta:

dissabte, 20 de novembre del 2010

Aprendre a casa

Ja sabeu que de tant en tant m'agrada parlar d'aquest tema.

Us deixo un vídeo que he trobat i la sinòpsis que ells mateixos donaven.

"Programa emitido por TVE 2 el día 14 octubre 2007 sobre Educación en casa donde aparecen diversas familias que educan en casa explicando el porqué y como realizan esta tarea. Algunas intervenciones de la presidenta de ALE (Asociación para la Libre Educación) Sorina Oprean, Ana María Redondo procuradora y jurista, familias matriculadas en escuelas a distancia como Epysteme, Clonlara, familias que educan por libre, Peter Szil y Bippan Norberg pioneros en el movimiento homeschooling en España junto a su hijo. "


www.Tu.tv

divendres, 19 de novembre del 2010

Petits grans plaers...

Dedicar-se al 100% als teus fills vol dir dedicar-s'hi les 24h del dia. Per mi és un gran plaer però de tant en tant també agraeixes els petits grans plaers...

... quan et cau l'aigua per damunt del cap i et regalima per tot el cos d'aquella tan desitjada dutxa (o mitja dutxa!) sola al bany sense sentir res més que el soroll de l'aigua com cau... mmmm! quin relax!

... quan et menges aquell geladet o et prens aquell tè aprofitant que fa un sontet... mmmm! què saboròs!

... quan, aquell cap de setmana que ets de visita a cals padrins, agafen la petita per jugar quan la senten que ja comença a xerrar i riure a primera hora... mmmm! quins últims minuts de son!

... quan estàs ajasada a l'hamaca aprofitant que juga amb el pare... mmmm! quina pau!

Mmmm! Els petits grans plaers!

dijous, 18 de novembre del 2010

En la violència de gènere no hi ha una sola víctima

Us deixo l'espot que ha fet Save the Children en la seva nova campanya de sensibilització:



"En lo que va de año 4 niños han perdido la vida como consecuencia de la violencia de género y 40 han quedado huérfanos. Casi un 17% de la población cree que las mujeres perdonan a sus agresores "por sus hijos".

Con esta nueva campaña de sensibilización queremos gritar bien alto para que los niños y las niñas que sufren las consecuencias de la violencia de género dejen de ser invisibles y reciban la protección y la atención que necesitan"

18/11/2010. “Las emociones que tenía en esos momentos concretos eran de soledad sobre todo, tanto si estaba feliz como si estaba triste. Estuviera como estuviera anímicamente en ese momento, una gran parte de mí sabía que no tenía a nadie al lado en quién apoyarme para poder salir de esa situación (…)”

“Y la otra era miedo. Miedo hacia la persona que en esos momentos me dañaba a mí, o a mi madre, y también hacia la gente en general porque no tenía seguridad en ningún lado. Para mí la seguridad era mi habitación, cuando yo estaba sola”.

Este es el testimonio de Marta*, una chica de 18 años que sufrió la violencia de género en su casa cuando era una niña. Se estima que, como ella, 800.000 niños y niñas en toda España sufren las consecuencias de la violencia de género.

Aquí us deixo l'enllaç on hi ha la informació completa.

divendres, 12 de novembre del 2010

Escoles rurals

El passat mes de maig un dels meus informadors fidels (mon marit!) em va portar un article del diari La Vanguardia que tractava sobre les escoles rurals i per una cosa o per altra encara no l'havia penjat així que aquí us el deixo avui:

La escuela rural está de moda

La universidad busca las claves del creciente éxito de la enseñanza en el pueblo


A favor: el alumno siente la escuela como suya, es un lugar de socialización. En contra: el escolar puede sentirse solo al ser el único del curso o ciclo y por estudiar en un entorno escolar reducido. Son algunos de los aspectos que cuentan a favor y en contra de la escuela rural. Pero si se ponen todos esos factores en una balanza, pesan muchos más los puntos positivos que los negativos. Y es que la escuela rural –que forma al 2% de los escolares de Catalunya– está más de moda que nunca y goza de una salud envidiable. Tanta, que se ha hecho merecedora de estudios universitarios centrados en descubrir las claves del éxito.

La facultad de Ciencias de la Educación de la Universitat de Lleida (UdL) está inmersa en uno de esos trabajos. Es la continuación de un estudio realizado a partir de encuestas en dos centenares de escuelas rurales de Catalunya. Lluís Samper, uno de los autores, afirma que la escuela rural nunca había despertado tanta atención en la investigación pedagógica. Los escolares de los colegios de pueblo pueden considerarse afortunados, pues las conclusiones de esos trabajos pintan una escuela rural de calidad, tanto en lo que respecta al ambiente y los métodos de aprendizaje como por los medios puestos a disposición de los alumnos.

Lluís Samper enumera tres aspectos que resultan claves en lo que él define como un "revival" de la escuela rural. En los estudios realizados por la UdL –con la participación, entre otros, de Teresa Sala y Xavier Burrial– "se ha constatado el buen clima de aprendizaje en esos centros, donde la relación entre profesor y alumno gana en el aspecto socioafectivo", indica Samper. "El programa, en estos pequeños colegios, es mucho más flexible que en los centros grandes. A veces es más importante cómo se educa que lo que se enseña", añade este sociólogo. Y pone un ejemplo: "En una escuela rural es más fácil romper con la metodología y posponer, por ejemplo, una clase de Matemáticas para aprovechar una jornada soleada y salir al exterior para realizar una charla sobre botánica". Para este profesor, esa posibilidad de cambio de planes resulta muy beneficioso para los alumnos, "que en ocasiones parecen estar inmersos en una cadena de montaje, con horarios y programas muy estrictos". El último factor clave de este éxito se refiere "a la implicación de la comunidad con la escuela", añade Samper. En los centros grandes, esos dos mundos están muy separados, pero en el ambiente rural los estudios realizados han demostrado que el alumno percibe su escuela "como un centro más socializador del pueblo". Ocurre porque ese colegio, además de ser un centro de enseñanza, suele acoger otras actividades extraescolares a las que acuden los padres de los niños.

El salto dado por la escuela rural –a punto de desaparecer en los últimos años del franquismo– asegura la supervivencia de este modelo educativo, pese a seguir siendo muy minoritario. Si años atrás las escuelas de pueblo eran como pequeñas islas desconectadas entre sí, ahora gozan de medios –tanto materiales como humanos– muy similares a los de los grandes centros. La figura del profesor itinerante y la creación de las zonas escolares rurales (ZER) han resultado claves en esta conquista de calidad educativa. Pero hay otros factores, fuera del ámbito educativo, que han actuado también en favor de la escuela de pueblo. Son, como indica Lluís Samper, los propios del entorno rural. "Todo lo natural, ecológico y rural está ahora más de moda que nunca, y eso ha beneficiado también la imagen de esa pequeña escuela, que ha dejado de ser la cenicienta del mundo escolar".

Este equipo de la UdL está ahora inmerso en un nuevo estudio que busca descubrir las claves del éxito de la escuela rural. En la primera investigación se realizaron encuestas en más de doscientos colegios de toda Catalunya y se montaron diferentes grupos de trabajo. En ese estudio se entrevistaron a decenas de padres y profesores, y de sus respuestas se traduce que pesan más los aspectos positivos que los negativos en el actual modelo de escuela rural. Sólo a título de ejemplo cabe destacar que casi un sesenta por ciento de los maestros encuestados calificaron como "muy positiva" la calidad en la enseñanza de pueblo gracias a las ZER.

Un laboratorio educativo para los maestros

Muchos docentes se licencian sin saber qué es un centro rural

"Cuando aterrizaban en una escuela rural, enseguida se percataban de que aquello que habían aprendido durante la formación inicial apenas les servía de nada porque no era aplicable en este tipo de centro". La reflexión está recogida en un artículo de Jordi Feu, sociólogo y pedagogo de la Universitat de Girona, estudioso de la escuela rural. Esos maestros recién licenciados y enviados a una escuela de pueblo no tenían respuesta a la primera pregunta que se planteaban sólo pisar sus nuevos destinos: "¿Cómo se enseña en una escuela rural?".

Este sociólogo escribe que algunos de esos maestros le han confesado años después que la única manera de superar la prueba –al no haberles enseñado en la universidad cómohay que trabajar en una escuela rural– era "experimentar". Y así es como muchos docentes han descubierto las claves para enseñar en la escuela de pueblo. "Después de crear e innovar para salir delante, crecíamos como profesionales al comprobar que aquello funcionaba y descubríamos cosas que jamás habíamos pensado", le contó ese mismo profesor a Feu. De ahí que este pedagogo hable ahora de la escuela rural como "un laboratorio educativo permanente".

La buena salud de la que gozan estas escuelas de pueblo queda reflejada en los programas universitarios de formación de maestros. Vic y Girona ya tienen clases y talleres específicos, y ahora es la UdL la que incluirá el próximo curso una asignatura de formación del maestro rural, anuncia Lluís Samper. Eso ayudará, sin duda, a todos los maestros que una vez licenciados sean enviados a escuelas pequeñas.

Con esta formación específica y la consolidación de las zonas rurales escolares (ZER), la escuela rural puede seguir ganando puntos, según consideran estos expertos. El intercambio de profesores, que recorren diferentes centros para impartir una misma materia, se ha demostrado muy eficaz a la hora de ganar en calidad educativa. Y en contra de lo que algunos podrían pensar, el hecho de que alumnos de diferentes cursos o ciclos estén totalmente mezclados en una misma aula favorece el aprendizaje entre esos escolares de diferentes edades, como ha quedado constatado en el estudio de la UdL.

dijous, 11 de novembre del 2010

Llibertat o coacció

Ara fa uns quants dies em va arribar a les mans un article del diari El Mundo que no podia no penjar i comentar en aquest bloc (tot i que es mereixerien que no hi perdessim el temps, francament).

L'article es titula "La era de las madres vaca" i tracta de la lactància materna des d'un punt de vista força pejoratiu sinó només cal veure el principi de l'article o si més no amb una forta tendència en contra de l'alletament natural. En resum, l'article vé a dir que moltes dones se senten presionades a alletar degut a la "defensa amb incontestable insistència" de milions de metges, l'OMS o l'UNICEF amb la conseqüent experiència traumàtica que els hi causa aquest fet o que les campanyes proalletament matern tenen el propòsit d'allunyar la dona del món laboral (dit des d'una dona feminista!).

Només el títol de l'article ja em fa gràcia. Ens comparen a les mares que alletem de forma natural amb vaques. A mi personalment no m'importa, m'honora saber que estic fent una de les funcions per la qual he estat creada (ja m'enteneu) igual que tots els animals mamífers. La pena és que avui en dia ni les vaques poden alletar els seus vedells! O es que us penseu que les vedelles que ens mengem han popat de sa mare? No pas! Les separen recent nascudes i a prendre llet artificial i la de la pobra vaca ens la fotem nosaltres! Ai... quina vida... plena de contradiccions... vaques que produeixen llet per persones, persones que prenen medicaments per no alletar els seus fills, fills de persones que s'alimenten amb llet de vaca, vedelles que s'alimenten amb vés a saber què... amb lo senzill que és fer allò que és natural...

L'article comença amb l'experiència d'una mare que es va sentir presionada a donar el pit i que ho va passar malament. Sento pena per aquesta mare i m'amoïna que hi pugui haver dones que se sentin així (tot i que dubto que el percentatge de casos en aquesta situació siguin gaires). Donar el pit s'ha de fer amb llibertat i sense cap tipus de coacció. Donar el pit no és només una qüestió d'alimentació i salut, no ens enganyem. Donar el pit és donar vida i donar amor o més ben dit és vida i amor. No ens podem deixar coaccionar, només nosaltres, ni la OMS ni cap metge ni cap familiar ni amic ens pot dir si fer-ho o no. Donar el pit coaccionades no té cap sentit! Ni per la mare ni pel fill. Sisplau! Una mica de personalitat! Si no ho vols fer no ho fas i si ho vols fer ho fas! I sempre seràs la millor mare del món!

Per altra banda, les afirmacions que fa la periodista i advocada Lidia Falcón (suposada feminista) no tenen desperdici i fins i tot, algunes em fan sentir vergonya aliena. Segons aquesta senyora les campanyes prolactància són una "artimanya" per anular les dones tan socialment com laboralment. En relació això tinc poc a dir, només el meu senzill exemple: dono el pit asseguda al sofà, dono el pit enmig d'una reunió de Junta directiva, dono el pit tot comprant a la carnisseria, dono el pit en una taula d'un restaurant dinant amb amics o familiars, dono el pit al mig de la muntanya mentre busquem bolets, dono el pit tumbada a la tumbona del jardí... dono el pit on em (ens) dona la gana i quan em (ens) dona la gana i no m'ha afectat gens socialment! Només faltaria que fer-ho m'hagués condicionat la vida en negatiu! Quina falta de personalitat!
I laboralment... aquesta senyora que es fa dir feminista s'hauria de plantejar coses molt més progressistes i alliberadores com augmentar les baixes maternals alhora que fer-les compartides de debò amb els pares! Això sí que seria feminista de debò.

Bé, llegiu-vos vosaltres mateixes/os l'article i feu-vos-en la vostra idea. Aquí us en deixo l'enllaç clicant a la imatge (aneu directament a la pàgina 36 que és on comença):


dimarts, 9 de novembre del 2010

Bones idees... per aprendre!

Fa temps que tenia al cap unes idees i no hi pensava mai a compartir-les així que aquí les teniu:

1. Una família de conte. Es tracta de fer-los-hi un àlbum de fotos als nostres petits amb imatges de la família. És una idea que va tenir una amiga meva per a la seva filla i em va semblar genial. Mitjançant aquests webs amb què es pot fer àlbums amb les fotografies digitals fas un àlbum en què a cada pàgina hi ha un membre de la família (avis, padrins, tiets, cosins, pares). És molt senzill de fer i queda molt "resultón" alhora que molt resistent.

2. Pintant. Aquesta és una idea de ma cunyada i la trobo força interessant ara que els nostres petits aviat voldran començar a experimentar amb les pintures. El que hem de fer és guardar (o aconseguir) els pots de desodorant buits del tipus roll-on, rentar-los bé i deprés obrir-los i posar-los-hi pintura. I finalment... via lliure per pintar!

3. Llums de colors. Als nens els crida molt l'atenció les coses de colors. El que us proposo és fer tints de colors amb aigua i posar-los en pots o ampolles de plastic ben tapades. Després en una habitació fosca es posen els pots en fila i se'ls-hi projecta llum amb una llanterna i veureu com els petits al·lucinen. Es pot acompanyar amb música o amb un conte... Per fer el tint de color es pot fer sucant-hi paper pinotxo de colors o bé (i a mi m'agrada més perquè així recicles) posant-hi rotuladors secs que en contacte amb l'aigua perden el color que queda a l'espuma que porten. Tingueu la precaució de tancar bé les ampolles!

A veure si us agraden aquestes idees que com veieu són totes molt senzilles de fer i tenen molt bon resultat.

dimecres, 3 de novembre del 2010

Xup, xup, xup!

Xup, xup, xup... mama la petita.
Xup, xup, xup... mama amb gran delit.

No para quieta,
dempeus, panxa en terra,
del dret i del revés.

Xup, xup, xup... mama la petita.
Xup, xup, xup... mama amb gran delit.

Mans i peus tot va bellugant.
Peus en bicicleta,
mans sintonitzant!

Xup, xup, xup... mama la petita.
Xup, xup, xup... mama amb gran delit.

De cop tot para,
"l'anestèsia" ha fet efecte,
ja res es mou...

Xup, xup, xup... mama la petita.
Xup, xup, xup... mama amb gran delit.
Xup, xup, xup... la belluguet ja s'ha adormit!

Shhhhh! Bona nit!

dimarts, 2 de novembre del 2010

A la tardor... ni fred ni calor!

Ja sé que ja ha passat un dia de la festa de la Castanyada però ja fa dies que volia penjar-vos la cançó i el conte de la Castanyera i a l'estar malaltones no ho havia pogut fer. Així que aquí les teniu:

La cançó la teniu en aquest vídeo:



El conte el teniu en aquest enllaç: La castanyera

La feina o la vida

Avui us deixo un article que m'ha arribat escrit per la periodista Eva Piqué sobre el llibre que acaba d'editar "La Feina o la Vida".

Algunes coses de les que es diuen a l'article són interessants, altres matitzables... serà qüestió de llegir-nos el llibre, no?

Aquí el teniu (gràcies com sempre a les informadores que em fan arribar notícies fresques per poder-les penjar!):

Conciliació laboral i familiar? Una llegenda urbana

La periodista Eva Piquer publica 'La feina o la vida' (Columna) on reflexiona sobre aspectes de la maternitat, els fills i la dificultat de conjugar vida familiar i vida laboral

La periodista cultural Eva Piquer manté el bloc 'La feina o la vida' on parla de la dificultat d'una dona d'avui de conciliar la vida familiar amb la vida laboral: 'El problema de tenir fills, diu Piquer, és que, a partir d'aleshores, els tens. Vull dir que els tens també quan es posen malalts, quan et falla la cangur, quan la feina t'impedeix anar a recollir-los a l'escola i quan pagaries el triple del teu sou per poder dormir vuit hores seguides.' D'aquests aspectes de la vida contemporània tracta el llibre del mateix nom, que acaba de publicar a Columna.

Eva Piquer té quatre fills. Va ser mare als 26 anys, als 28, als 33 i als 39. Diu que 'amb cada nou fill, el dilema entre la feina i la vida m'ha tornat a esclatar a la cara. Cada cop més viu, cada cop amb més força. Fins que he entès que no podia continuar ignorant-lo. D'aquí neix aquest llibre.'

D'experiència en té en l'afer de la conciliació laboral i familiar, i a més hi ha reflexionat. Una de les constatacions que fa és que tal com està organitzada la societat, la dona es veu obligada a triar i, en consqüència, a fer renúncies: 'Avui en dia molts de nosaltres ens veiem obligats a triar entre una cosa i l'altra. I triar implica renunciar. Combinar-ho tot sense renúncies és impossible. Les dones renunciem a tenir fills, o a tenir-ne més, o a veure'ls tant com voldríem, o a tenir la feina que mereixeríem. I els homes ho tenen més fàcil per combinar els fills i la feina, però sovint renuncien a una cosa molt maca que és viure de prop la criança dels fills.'

Escriu Piquer en el segon capítol de 'La feina o la vida': 'L’autora nord-americana Isabel Fonseca va explicar el setembre del 2009 a Barcelona que, per a una dona novel·lista, cada fill representa dues novel·les menys. El seu marit, el novel·lista britànic Martin Amis, va donar fe del càlcul i va admetre que, a ell, cada fill només li impedeix escriure un conte. La sinceritat s’agraeix però desanima'.

Continua Piquer: 'Com que no volem ser només professionals o només mestresses de casa, les dones d'avui intentem combinar com podem la feina i la vida. I anem tot el dia amb un coet al cul, amb la llengua als peus i amb la culpabilitat per bufanda. No em queixo ni ho denuncio: ho constato. Amb certa sorpresa, perquè jo estava convençuda que podria arribar a tot arreu.'

I constata: 'La conciliació dels nassos és una paraulota fantasma: se’n parla molt però no se l’ha vista mai enlloc. Com a màxim, algú coneix algú que coneix algú que coneix algú que diu que té una amiga que es veu que s'ho munta com vol per conciliar sense renúncies la vida laboral i la vida familiar. Això no és una realitat: és una llegenda urbana.'

'Les dones amb professions qualificades només tenen dues opcions: o renuncien a la maternitat, o tenen fills però ho dissimulen. No estaria ben vist que pleguessin a l’hora en punt per anar a recollir els nens a l’escola, ni que s’escapessin de la feina quan se’ls posa un nen malalt, ni que fessin cara de pomes agres quan les convoquen a una reunió a les vuit del vespre. La tercera opció passa per conformar-se amb una feina de menys qualificació. Si fas feines poc valorades socialment, té lògica que els fills siguin la teva prioritat. Però si aspires a més, et tocarà demostrar que ser mare no t’inhabilita per exercir una professió respectable. '

'El mite de la superdona no és un mite: és l'estafa del segle. Algun desaprensiu disfressat de feminista va fer córrer el rumor que les dones ambicioses podíem combinar els canviadors de bolquers i les mitges d'executiva, i ens el vam creure. Santa innocència. No vull menysprear les conquestes de la revolució femenina, sort en tenim, però aquesta revolució s’ha traduït en milions de dones insatisfetes que tenen un peu a cada món i que es perden el millor dels dos mons.'

I després d'exposar aquesta realitat extrema, on la dona fins i tot s'hi juga la salut, Eva Piquer s'encamina cap a algunes vies que podrien millorar el problema: 'La solució passa per un canvi de mentalitat. Més i millors baixes de maternitat i de paternitat, autèntiques mesures de conciliació laboral i familiar, i una major implicació real dels homes en les tasques domèstiques i de criança dels fills. Perquè la dona ha sortit de casa però l'home encara no ha acabat d'entrar-hi.'

'L'objectiu és no haver de triar. Que la conjunció acabi sent copulativa: hem de poder tenir feina i vida.'

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Autèntic calvari

Sí! Ja torno a ser aquí! Després d'uns dies que han estat un autèntic calvari ja puc tornar a escriure!

No sabia com titular aquest article: "Incompatibilitats", "Flors i violes", "Xarxa"... però finalment ha guanyat "Autèntic calvari". Sí, aquest és el títol que li vull donar a un article on vull expressar com i què he sentit després d'estar (i encara dura!) una setmaneta malalta.

Doncs, sí, he estat malalta amb el que en diuen vertigen o vèrtig. És a dir, m'he estat els últims dies sense quasi no poder ni moure'm i amb prou feines parlar perquè si ho feia era talment com estar dins una rentadora en plena centrifugació i evidentment els conseqüents vòmits estaven garantits, us ho imagineu, oi? Doncs això sol ja era un calvari. Però si el volem fer autèntic li faltaven uns quants ingredients més com han estat (i els vincularé amb els altres títols que m'havia plantejat):

- "Xarxa". Ens llevem un dia com cada matí, la petita i jo. El pare ja ha marxat a la feina. Jo estic marejada, molt marejada! i quasi no puc ni moure'm. Però ho he de fer, la menuda té 15 mesos i se l'ha d'atendre. El pare just avui ha marxat lluny i tardaria a tornar unes hores. Truquem a l'àvia que viu al poble del costat però just avui no hi és i tardaria unes hores en poder arribar. Ja no em queda ningú més, només esperar. Mentrestant, continuo com en una centrifugadora, ensenyant-li contes a ma filla que no puc ni mirar, vomitant tot veient a la petita desconcertada sense saber si riure o plorar... i jo desesperada! Finalment, faig un un sobresforç i derrotada com estic m'apropo a casa una veïna que amb prou feines coneixem (és jove, amable, educadora i mare de dos infants la petita dels quals té la mateixa edat que la nostra) i li demano si es pot quedar amb la nostra menuda. I sort! (encara queda bona gent al món) se la queda fins que no arribi el seu pare per cuidar-nos. Quin descans que em queda, almenys la petitona estarà bé.

Quan vius en un poble nou, que no coneixes gaire gent, que no hi tens família... cal cuidar els veïns i treballar per un bon veïnatge. Potser un dia ens podran ajudar més que per un simple grapat de sal!

- "Flors i violes". Amb els 15 mesos que fa que sóc mare mai abans fins aquests dies havia volgut no donar el pit. Sí, em sap greu haver-li trobat un inconvenient a la lactància materna però ha passat, l'he trobat: està malalta i haver de donar el pit dista bastant de ser flors i violes! La pobra petitona, mig conscient que allà passava alguna cosa (tot el dia la mare al llit o al sofà, el pare o l'àvia sempre a casa, sense poder fer res amb la mare...), quasi ni em demanava el pit però hi ha hores claus com és la nit que no ens les podíem saltar. Quina tortura! Donar el pit i haver de parar a vomitar de marejada com estava... totalment indesitjable per ningú! Us ho asseguro. Però com ho fas sinó? La llet l'havia de prendre igual i una mica de mare també la necessitava pobreta, no?

- "Incompatibilitats". I finalment, aquest últim títol. Per tal de trobar-me millor va venir a casa el senyor metge i em va receptar un antivòmits i un antivertiginós. El primer que vaig fer va ser comentar-li que donava el pit a una nena de 15 mesos. La seva resposta va ser la típica d'un metge que no domina el món de la lactància materna, francament. Em va dir que cap dels dos medicaments era fiable però com que la nena ja era gran i ja no feia tan pit que no hauria de passar res. Bé, era el que hi havia. O em prenia allò o no me'n sortia. Per acabar de tenir-ho clar vam voler consultar la web que teniu enllaçada al bloc des de fa temps del servei de pediatria de l'Hospital de Dènia, per saber quin era el risc exacte del consum d'aquests medicaments per a la nostra filla.
Com sabeu, als prospectes dels medicaments posen al mateix calaix embaràs i lactància quan no tenen res a veure i per això sovint et diuen que no són compatibles amb la LM. En aquesta plana web hi vam veure que el medicament pels vòmits tenia risc 0 però l'antivertiginós era de risc 1 sobre 3 podent provocar-li vòmits i diarrea. Però ens vam arriscar, el risc era de caràcter molt lleu segons deia.
Però va passar, al cap de 3 dies van començar els vòmits i la diarrea. Ella estava com sempre, enèrgica, divertida... però sense voler menjar res més que el pit i amb diarrea... Que havia de fer si només volia el que probablement (també podria ser una passa gastrointestinal convencional) li causava el "mal"? Doncs vaig haver de deixar el medicament, no deixaré pas el pit quan més el necessita! Ni pensar-ho!
Així que una bona llevadora que domina la LM em va aconsellar visitar-me per un homeòpata per poder fer compatibles la meva curació i la LM. I amb això estem... de moment una mica millor...

I res, aquestes són les meves emocions d'aquests últims dies... com titulava: un autèntic calvari!

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Dia mundial del càncer de mama

Si no vaig errada avui és el dia mundial del càncer de mama i, atès que encara avui són moltes les dones que es veuen afectades per aquesta malaltia, m'ha semblat oportú parlar-ne.

Com sabeu i coneixeu el diagnòstic precoç està sent clau per combatre aquesta malaltia que sol trobar-se en dones de 35 anys en endavant, és a dir, dones com totes nosaltres.

Aquí us deixo unes dades sobre la incidència d'aquest càncer extret del web de l'Associació Espanyola Contra el Càncer i un seguit d'enllaços que m'han semblat d'interès sobre la malaltia i la seva prevenció.

El cáncer de mama es el tumor maligno más frecuente entre las mujeres de todo el mundo, (a excepción de los tumores cánceres de piel no melanomas).

Considerando los dos sexos, es el segundo en frecuencia en el mundo después del cáncer de pulmón.

Su incidencia aumenta con el nivel económico. Más de la mitad de los casos se diagnostican en los países desarrollados: 370.000 casos al año en Europa (27,4%) y 230.000 en Norteamérica (31,3%). La prevalencia más baja la tienen países como Japón, Tailandia, Nigeria e India.

La incidencia en España es baja. Es menor que la de Estados Unidos y Canadá, Reino Unido, Paises Bajos, Bélgica, Alemania, Francia y Suiza. Es similar al resto de paises de Europa Mediterránea, Centroeuropeos, Portugal e Irlanda.

La tasa ajustada mundial es de 37,4 casos/100.000 h/año, la de Europa del Norte de 82,5 casos/100.000 h/año, la de Europa del Sur de 62,4 casos/100.000 h/año y la española de 50,9 casos/100.000 h/año. La norteamericana es de 99,4 casos/100.000 h/año mientras que la de países en desarrollo es de 23,8 casos/100.000 h/año.

En España se diagnostican unos 22.000 casos al año, lo que representa casi el 30% de todos los tumores del sexo femenino en nuestro país. La mayoría de los casos se diagnostican entre los 35 y los 80 años, con un máximo entre los 45 y los 65. No obstante, no disponemos de un sistema Nacional de registro de tumores para conocer las cifras exactas.

Tanto el número de casos como las tasas de incidencia aumentan lentamente en España y en el mundo, probablemente debido al envejecimiento de la población y a un diagnóstico cada vez más precoz. El aumento de la incidencia se estima en un 1-2% anual y es constante desde 1960 en Estados Unidos.

Se estima que el riesgo de padecer cáncer de mama es de, aproximadamente, 1 de cada 8 mujeres.

En España existe una distribución geográfica de incidencia notablemente variable según las provincias. Así en Cataluña la tasa de incidencia es de 83,9 casos /100.000 habitantes, mientras que la media nacional se sitúa en 50,9 casos / 100.000 habitantes.

Els enllaços següents també ens poden ajudar a conèixer millor la malaltia i a saber com fer-ne una prevenció:
Que no ens faci mandra!

dimarts, 12 d’octubre del 2010

La música ho és tot! (2a part)

Com ja vaig dir ara fa uns mesos, la música ens agrada molt a casa nostra tant que quasi totes les activitats que fem tenen alguna cançó inventada per explicar-les i és que llevar-se cantant i ballant et fa encarar el dia amb molta energia, o fer el dinar entonant alguna cançó o senzillament anant enumerant els ingredients et fa fer-lo més gustós! Cantar així, alegra l'ànima, et fa riure, et fa moure el cos, et fa aprendre del que et rodeja... és fantàstic!

Us animo a perdre tota la vergonya i a cantar molt! No m'agrada sentir allò de "jo no sé cantar". Au va! I què! A qui li importa... si sou a casa vostra! Els vostres fills us ho agrairan. Us ho asseguro. Quan veig la nostra filla com riu, o que ve corrent a ballar, o que comença a moure el cos al ritme de la cançó (bé, al seu ritme!) m'és ben igual si afino o si al principi és un rap o evoluciona a una òpera... la qüestió és viure la vida amb música!

Però bé, per si sou dels que preferiu cantar acompanyats d'un CD o aprofitar melodies conegudes us deixo un parell de discos de recopilatoris que us hi podran ajudar:

  • Escudella de cançons interpretat per diversos grups com Ara va de bo, El sac de danses, Samfaina de colors, La Pataqueta, El sac de gemecs i Queta & Teo. Té cançons infantils de sempre com La masovera, el Cucut i la Guimbarda o el Cric-crata-crec i, que actualment ha estat reeditat. Són cançons boniques que tots els infants algun dia acabaran coneixent perquè les cantaran a l'escola. Què millor que ja les aprenguin amb nosaltres a casa, no?
  • Cantant i jugant (les millors cançons de participació) interpretat també per diversos artistes com són Xesco Boix, Toni Giménez, El sac de Danses i Ara va de bo. Trobem des del Plou i fa sol, el Caragol treu banya, o l'Olles olles de vi blanc entre altres. Unes cançons molt maques i que de segur ens transporten a la nostra infància.
Bé, espero que us agradin i que canteu molt!

dilluns, 11 d’octubre del 2010

LM i el pediatra Carlos González

Avui us penjo un segon article, concretament un sobre Lactància Materna (LM) que estic escrivint mentre alleto a la petita. Es tracta d'un vídeo on el pediatra Carlos González dóna algunes respostes sobre la LM.

No diu res que no s'hagi dit en aquest bloc anteriorment però ja sabeu que m'agrada anar penjant coses sobre l'alletament matern.

Aquí el teniu (està situat a l'Aragó però no crec que divergeixi tant de Catalunya):


Caca!

Això és caca! No, perdó, això és una pedra i sí, millor que no se la posi a la boca.

Això és caca! No, perdó, això és la brossa i sí, millor que no la toqui.

Això és caca! No, perdó, això és la menjadora de les gosses i sí, millor que no hi jugui.

Això és caca! No, perdó, això és una burilla que algun berro ha tirat per terra i sí, millor que no la toqui.

Això és popó! No, perdó, aixó SÍ que és caca!!!

Quina mania té alguna gent de dir-li a les coses un nom que no és??? Sisplau! Que els confonem!

dimarts, 5 d’octubre del 2010

El monstre de casa meva

Què li passa pel cap a un pare, tiet, mare, avi... per abusar dels seus propis fills, nebots, néts? Com hi pot haver gent tan repugnant i menyspreable per fer una cosa com aquesta?

En més casos dels que ens podem imaginar i se sap, molts infants són abusats per familiars seus. D'això en parla el documental que us penjo avui emès aquest diumenge al 30 minuts de TV3.

Aquí el teniu (cliqueu sobre la imatge que us enllaçarà al web del programa):


dilluns, 4 d’octubre del 2010

Sensacions

Qui sóc jo? Sóc qui era?

Algú, veient aquestes preguntes podria dir que estic davant d'una crisi existencial però no vaig pas per aquí. Ans al contrari.

Des de fa un temps el meu cos i la meva ment estan plens de noves sensacions. Sento que faci el que faci, faci amb qui ho faci, faci on ho faci... jo ja no sóc jo sola. Darrera meu (o amb mi) sempre hi ha una altra persona.

Conduir per l'autopista plovent a bots i a barrals ja no és tan fàcil, per exemple, ja que la por que pugui passar quelcom s'apodera de mi. Mai abans havia tingut aquesta sensació. No pateixo pas per mi sinó pel que implicaria per la meva filla la meva absència.

I això ja m'ha passat amb altres coses. El meu sentit de la vida ha canviat, ja no faig el camí sola. I no és una qüestió racional (ja ho sabem que la vida canvia) sinó una experiència emotiva (el sentit de la vida) molt difícil d'explicar però que segurament moltes i molts (els pares també, és clar) la podeu entendre perquè també la viviu, oi?

dijous, 30 de setembre del 2010

Reflexions de la psicòloga i psicopediatra Rosa Jové

Rosa Jové, psicòloga clínica i psicopediatra, exposa en aquest article les seves reflexions i opinions sobre el conegut Mètode Estivill per ensenyar a dormir als nens.

1. No estoy en contra del método. Simplemente quiero lo mismo que se les pide a otros métodos o fármacos; es decir, que alguien me demuestre que no son perjudiciales para la salud.

De momento no hay ningún estudio que demuestre que a los niños que se les ha aplicado este método no tengan secuelas psicológicas de mayores. En cambio hay estudios científicos importantes (Spitz, Harlow, Bolwby, Mckenna, …) sobre lo perjudicial que es dejar llorar a los niños, no consolarlos, dejarlos solos, etc…

El día que me demuestren que no es perjudicial para la salud quizás lo recomiende, mientras tanto … no.

2. No estoy en contra del método. Simplemente quiero que me demuestren lo que dicen.

No hay en todo el libro de Estivill una nota bibliográfica de ningún estudio y de ningún autor que avalen sus palabras. Me enseñaron en la universidad que todo trabajo científico debe ir acompañado de estudios y citas que avalen lo que uno dice; en caso contrario, no es ciencia, sino periodismo. Por cierto, … ¿por qué un hombre de “ciencia”, como Estivill, elige a una periodista, como Silvia de Béjar, para escribir su libro?

El día que me demuestren lo que dicen quizás lo recomiende, mientras tanto …. no.

3. No estoy en contra del método. Simplemente quiero que me demuestren que sirve para solucionar los problemas del sueño.

Estivill dice en el prólogo de su libro que funciona en el 96% de los casos (sin citar ningún estudio que avale sus palabras, ¡claro!). En cambio en el capítulo VI cita que hay problemas que no tiene solución como las pesadillas (45% de niños), el sonambulismo (15%), etc… A ver, repasemos matemáticas. Si del 100% de niños con problemas de sueño (donde se supone que incluye a los de las pesadillas) el 96% se “curan” con el método, pero el 45% del 100% no pueden ser curados …. hay algo en esta suma que me falla. O me sobran niños o me faltan curaciones.

¿Qué pasa? Pues que Estivill no tiene la solución para los verdaderos problemas del sueño. Sólo trata esos casos leves de niños que tienen necesidad de sus padres para dormir (cosa que se cura sola con el tiempo). Lo único que les “enseña” a los niños con su método es a darse cuenta de que nadie les hará caso y, por lo tanto, a la larga aprenden a no quejarse más. Muchos ni siquiera se duermen enseguida, sino que se quedan quietos en silencio.

El día que me demuestren que sirve para solucionar los problemas del sueño quizás lo recomiende, mientras tanto … no.

4. No estoy en contra del método. Simplemente creo, como hacemos la mayoría de profesionales de la salud, que ante un diagnóstico es de elección el tratamiento menos agresivo para la persona.

Ante un niño que todavía necesita dormir en compañía o que le duerman, hay muchas cosas que funcionan, entre ellas el mecerlos, el dormir acompañados o el dejar pasar el tiempo. La mayoría de problemas se resuelven solos, y ¡total! si el método es tan bueno, funcionará igual a los pocos meses que a los 3 años (época en la que se suelen solucionar gran parte de los problemas). ¿Por qué empezar con el que hará sufrir más a nuestro hijo?

El día que me demuestren que es el único método que funciona en estos casos (o el menos agresivo) quizás lo recomiende, mientras tanto …… no.

5. No estoy en contra del método. Simplemente me pregunto ¿qué método?

Desde Valman hasta Estivill conozco varios autores que se han adjudicado la autoría del método en los últimos 30 años. El que mejor lo ha desarrollado es Ferber (de hecho, menos en España, en todo el mundo a nuestro supuesto método Estivill, le llaman método Ferber). Si tiene la oportunidad de ojear su libro “Solucione los Problemas de Sueño de su Hijo” (Ed. Medici), en la página 91 verá publicado el método “Estivill” 5 años antes de que el primer “Duermete niño” apareciera en el mercado.

¡Ah! ¡Por eso lo escribió una periodista! Estivill simplemente hizo de intermediario: cogió las ideas de Ferber y se las dio a Silvia de Béjar.

El día que me demuestren que el método Estivill no es una estafa quizás lo recomiende, mientras tanto……no.

6. No estoy en contra del método. Simplemente tengo una lista con 10 o 15 preguntas más que me quedan sin contestar.

Soy persona de ciencia (o lo intento) y necesito respuestas antes de hacer llorar a mi hijo.

El día que me den todas las respuestas que necesito quizás lo recomiende, mientras tanto….. intente no creer todo lo que la publicidad dice. Busque, investigue y pregúntese. Sus hijos lo merecen.

dimarts, 28 de setembre del 2010

Llegir ens fa més lliures (3a part)

Ja fa molt temps que no parlo de llibres així que avui ho faré. Si fins fa poc l'interès de la petita pels llibres estava limitat a toquejar-los i jugar-hi, actualment són un dels seus primers interessos a l'hora de fer coses. Ja els agafa, els tria, se'ls mira, te'ls porta perquè els hi ensenyis, xerra i s'exclama quan els fulleja, senyala les imatges... és molt divertit!

Tots els llibres d'avui són en format especial, és a dir, amb les pàgines de cartró i d'animals.

Aquí us en cito uns quants:

  • Animals i contraris. Mou i descobreix d'Alex Steele-Morgan de l'Editorial Beascoa. És un llibre ple d'animals diversos il·lustrats. Disposa a més d'unes pestanyes que corren i destapen l'animal contrari al que es veia primer (lent i ràpid, gros i petit...). Les imatges són boniques i ben definides i hi ha animals força coneguts i variats. Per un petit d'1 any (com és el cas) encara és massa aviat per la part dels contraris. A la nostra petita li encanta!
  • Els animals o La natura tots ells de la col·lecció Minidiccionari en imatges de Panini. Són molt xulos i hi ha un munt d'animals dividits per si són de la granja o de la selva o del desert... o flors i arbres. Les il·lustracions són molt mones i ben definides. Aconsellable. La resta de llibres de la col·lecció són per infants més grans però també són molt xulos.
  • Quin dia, Mumu! de la col·lecció Els cap de drap de l'Editorial Lupita Books. És un llibre amb finestretes i que té un ninotet de drap. Els personatges són animals gens realistes però el fet de tenir finestretes i un ninot el fa un llibre divertit perquè serveix també per jugar.
  • Els meus primers animals de l'Editorial Beascoa. És un llibre amb molts tipus d'animals fotografiats dividits per si són amb taques o poderosos o veloços o horripilants. És molt guapo i totalment aconsellable.
A veure si us agraden!

Salut i a llegir molt!

diumenge, 26 de setembre del 2010

Pipa comparada

De ben segur que moltes haureu pogut viure una situació com aquesta sigui en primera persona o simplement com a observadors:

Estem en una botiga comprant amb la nostra filla a coll i de cop i volta una dona que no coneixem de res li diu al seu fill que tot just deu tenir 2 o 3 anyets: "Mira fill aquesta nena, és més petita que tu i no porta pipa". - Se'l mira. "Ho veus fill?" - Li remarca.

Segur que l'heu viscuda algun cop, oi? Jo personalment ja l'he sentit més d'un cop i voldria fer algunes reflexions al respecte.

D'entrada dir que agrairia que la gent no es dediqués a fer comparacions i menys amb la meva filla.
Comparar (amb connotacions negatives com és en aquest cas) és molt lleig i més en públic. En aquest cas la meva filla en surt afavorida però quina imatge els hi donem fent això als petits? Que ella és millor que els altres? Que l'altre nen és pitjor?

I, per altra banda, que en treu aquest nen de que sa mare li digui al mig d'una botiga plena de desconeguts (o coneguts) que l'altra nena ja no dur la pipa? Potser es pensa que la deixarà perquè algú més petit que ell no la dur? Des del meu punt de vista només el fa sentir malament i li fa fer el ridícul amb la qual cosa no crec que li faci cap bé, francament.

Però en tot cas, entenc que quan una mare "es veu obligada" a dir-li en públic al seu fill que deixi la pipa tot fent ús de la comparació és perquè ja porta uns dies demanant al petit que ho faci mitjançant tot tipus de tàctiques i es troba desesperada pel fracàs dels seus intents.

Davant d'això jo li demanaria que sisplau continués provant altres mètodes que no fos aquest el qual segur que no serveix de res, al menys positiu. I utilitzés el mètode que utilitzés, li demanaria que no perdés de vista que qui va "enganxar" al petit a la pipa probablement va ser ella. Perquè li agradi o no sentir-ho, els xumets no es posen espontàniament a la boca del seu fill. Per tant i en definitiva, li estem exigint a un petit de 2 o 3 anys que deixi un "vici" al que l'han fet atrapar al·legant coses com que ja és gran, que si les dents, que si que diran els altres... com es deu sentir? La seva mare que li posava un objecte estrany a la boca cada cop que volia popa i "encara no era l'hora" o que la volia a ella o que estava neguitós per vés a saber què, ara li diu que el deixi perquè ja és gran (almenys més que aquella nena de la botiga), o perquè els altres diran no se què... No ho veig clar, que voleu que us hi digui.

Bé, sigui com sigui, dir, des de la meva modesta experiència que si ens volem estalviar el famós procés que el nostre fill deixi la pipa i estalviar-nos alhora l'anar fent el ridícul fent comparacions absurdes pel carrer, només cal no donar-li mai el xumet als nostres fills i, no patiu! no és cert que si no fan xumet fan dit (motiu que he sentit algun cop). Com sempre, una altra llegenda urbana.


dimecres, 22 de setembre del 2010

Arri arri tatanet!

Aquí us deixo un vídeo casolà que he trobat d'una mare fent l'Arri Arri Tatanet a les seves filles.

És un dels jocs de falda més coneguts que hi ha i un dels més divertits. Es tracta de posar el menut a la nostra falda asseguts i li cantem la cançoneta tot movent les nostres cames al ritme de la cançó fins que diem "per la Mariona (en el cas del vídeo) no n'hi haurà!" que el fem tirar enrere.

A casa nostra la cançó l'hem de cantar molt ràpid ja que la nostra petita té molta impaciència per arribar al final!

Aquí teniu el vídeo:


I aquí la lletra:

Arri arri tatanet,
anirem a Sant Benet,
comprarem un formatget
per dinar
per sopar
i per ... no n'hi haurà!

dilluns, 20 de setembre del 2010

Lactància animada

Aquí us deixo un vídeo animat sobre lactància:





Encara seguim de vacances...

dijous, 16 de setembre del 2010

Estimada mare!

Estimada mare:

Des de ja fa uns quants dies sento que el meu espai cada cop és més reduït i ja quasi no em puc moure, però no m'importa perquè ser que ben aviat seré amb vosaltres.

Sento tot el que expliques, tot el que parles amb el pare, tot el que penses, tot el que em dius...
Sento que tens més ganes de veure'm. Ho noto perquè quan em dius coses ho fas amb una veu molt més brillant i alegre que mai.

Ben aviat deixaré d'estar dins teu per estar amb tu i sé que aquell dia serà un dia magnífic i inoblidable. Serem tu, jo i el pare. Estem preparades. Ho saps i, el pare també. No deixis que la gent ens condicioni. Tothom opina, tothom diu, tothom hi posa cullerada. Els sento com no parem d'explicar-te "a mi això, a mi allò... que si va per aquí o per allà... que si fa molt mal, que si és molt llarg..." i sé que algun cop fins i tot t'han pogut agobiar. Ho noto. Però no tinguis por, tu i jo som una i com durant aquests passats fantàstics 9 mesos el gran dia farem que sigui una experiència meravellosa. No ho dubtis mai!

Estimada Mare, sé que, com jo, ja tens ganes de veure'm, d'abraçar-me, de sentir la meva pell... Ja falta poc. Molt poc.

Ens veiem ben aviat! i segueix sempre amb aquesta il·lusió i alegria que has tingut des del dia que vas saber que existia, sens dubte és el millor que em pots donar.

T'estimo molt,
La teva filla.

*Per a una bona amiga que estan apunt de tenir la seva primera filla i a qui li desitgem un dia màgic!*

dijous, 9 de setembre del 2010

Una altra història!

Després d'uns dies de vacances al Delta de l'Ebre en família (és a dir: pare, mare, filla d'1 any i dues gosses), amb la furgo (tenim una VW-T5 de les que en diuen càmper), de càmping i amb bicicletes, hem pogut constatar que fer vacances amb fills ja és una altra història!

Hem tingut moments bons, dolents, per riure... anècdotes de tot tipus... però moments d'aquells que tant agraden quan estàs de vacances coneguts com "moments per descansar i relaxar-se" ni un!!! Ingènua de mi vaig pensar: "m'enduré un parell de llibres*, que segur que tindrem moments per poder-los llegir quan la petita dormi o jugui aprofitant que no haurem de fer res de la llar..." i res de res! Ni poder-los obrir!

Però bé, altres moments han estat únics com les excursionetes amb bicicleta pels molts camins i carrils super-plans que voregen algunes basses o llacunes del Delta (La Tancada i l'Encanyissada) o cap a les seves immenses platges (res a envejar a les tan exòtiques que ens venen de Cancún o similars)... tot gràcies al remolc que tenim per poder portar la petita enganxada a la nostra bici (totalment aconsellable si us agrada anar amb bicicleta)!

També hem tingut anècdotes divertides i ridícules (perquè no dir-ho) com: "Córrer, aprofita ara que està despistada per anar-te a dutxar"- diu el meu company mentre fa de paret amb el seu cos a la menuda. I ja em veus a mi corrent per un càmping embolicada amb una tovallola i sabons en mà directe cap a les dutxes aprofitant que ma filla s'ha despistat uns minuts i no em té controlada!!! Com ens hem de veure! jejeje!

Però més enllà de tot plegat em quedo amb la imatge que el Delta és magnífic. Allà, mirant aquelles immenses platges buides de gent i de la petjada humana o guaitant el munt d'ocells que ens hi podem trobar, amb els flamencs com a amfitrions o tot aquell munt d'arrossars apunt de ser segats, me n'he adonat de la grandesa del nostre país. Sens dubte, únic.

Si mai hi voleu anar amb els petitons, té algun lloc bo com la Badia dels Alfacs per la bora del Trabucador on s'hi poden banyar fantàsticament ja que l'aigua no puja més de 2 o 3 pams, no hi ha ones i està calenteta.


* A part dels contes, a casa nostra ens agrada llegir altres coses així que aprofito per citar-vos els llibres que ens estem llegint i ens podeu conèixer una mica més a nosaltres: "Anatomía de un instante" de Javier Cercas, "Entre tu pediatra y tú" de Carlos González, "No hi ha terceres persones" de l'Empar Moliné i "Reflexions des del compromís" de Pere Casaldàliga.

divendres, 3 de setembre del 2010

Recuperant la posició vertical

Us penjo un vídeo sobre el fet de parir en posició vertical. Hi ha algunes imatges boniques sobre naixements i està musicat amb cançons de la Rosa Zaragoza del seu disc "Néixer, renéixer".

A veure si us agrada:

dilluns, 30 d’agost del 2010

Dolors de part?

Una de les coses que més temor fa a les dones a l'hora de tenir un fill sol ser el dolor que farà tenir-lo.

Evidentment, el dolor (com m'apuntava un dia una lectora) depèn de cada persona. Tot i així, i pel que fa a mi, crec que aquest tema el tenim massa sobrevalorat i fa que massa sovint s'opti per parts medicalitzats (epidural) sense saber/conèixer la realitat del mal que ens farà o no ens farà parir.

Amb el tema del dolor als parts hem acabat sent una societat massa preventiva fent un ús excessiu dels medicaments i anul·lant així l'instint animal que tenim. Perquè no ho oblidem, per sobre de tot som animals mamífers i com a tals estem preparades per afrontar un part (amb tot el que aquest comporta).

Quan ens preparàvem pel dia del naixement de la nostra petita (a les visites de seguiment i acompanyament) una de les coses que ens van preguntar era si teníem pors. He de reconèixer, que tot i no amb pànic una de les "pors" o més ben dit, incògnites que tenia era si resistiria el dolor. La resposta va ser: parir no ha de perquè fer mal, qualsevol dolor que puguis tenir té un motiu (el naixement de la vostra filla) i per tant l'has d'encaminar cap això. Aquesta resposta (segurament adaptada per mi després de quasi 2 anys) em va crear una confiança que ara, després d'haver viscut l'experiència, em fa poder afirmar tranquil·lament que parir no és dolorós.

Nosaltres, com ja he dit en alguna ocasió, vàrem rebre la nostra filla a casa acompanyats d'un parell de llevadores. Recordo aquell dia molt intensament. Va ser un dia molt tranquil. No em feia por res. Havia de néixer la nostra filla i nosaltres estàvem allà disposats a acompanyar-la.

A jutjar per algun dels crits que es van poder sentir algú diria que les contraccions em feien molt mal però no és cert. No recordo dolor. No recordo mal. Només recordo que aquelles contraccions que em feien deixar de caminar per una estona o abraçar-me més fort al meu company o rebregar-me per uns minuts... eren la meva filla apunt d'arribar i no li podia fer el lleig de viure-les amb dolor.

Parir no és dolorós*. Només ens cal un bon lloc on ens hi trobem a gust i ens sentim còmodes; uns bons acompanyants amb qui poder viure-ho i conviure-ho tot i, tenir el convenciment que ho podem fer i que estem preparades per a fer-ho. En definitiva i, el més important de tot, només ens cal ser positives, molt positives i fer més cas al nostre instint!




*Parlo des d'un punt de vista d'un embaràs i un part catalogats de baix risc (una altra cosa no la conec pas).

dissabte, 28 d’agost del 2010

Un brindis a les bones idees!

Avui us vull parlar de la Copa menstrual. Segurament moltes no ho coneixeu. És fàcil. Se sol conèixer pel boca-orella. Es tracta d'un sistema que s'utilitza quan es té la menstruació en comptes d'utilitzar compreses o bé tampons.

Ara deu fer uns 5 o 6 anys en vaig sentir a parlar per primer cop. Em va semblar una bona idea: pràctica, útil, econòmica i ecològica, però quan em vaig interessar per comprar-ho em van indicar solament una casa ocupa de Barcelona. La veritat és que em va fer mandra haver d'anar-hi i tampoc vaig buscar gaire més fins al punt d'haver-me'n oblidat, fins que em vaig quedar embarassada.

No sé ben bé perquè va ser en aquest moment de la meva vida si precisament em quedaven molts dies per tornar a tenir la regla... La qüestió és que per internet vaig veure que en venien a molts llocs (virtuals i físics) i finalment ara fa uns mesos me la vaig comprar.

Després d'haver-la provat l'he trobat molt pràctica (es fàcil de posar i de treure), higiènica (encara que no ho pugui semblar), eficaç (fa la seva funció perfectament), econòmica (inversió inicial d'entre 25 i 30€ i ja està per mínim 1 any!) i ecològica (el medi s'estalvia un munt de merda!). Si en teniu ganes, us l'aconsello.

Us deixo un vídeo on expliquen què és i com funciona. Aquí el teniu:

divendres, 27 d’agost del 2010

Bolquers d'un sol o molts usos?

Us deixo una breu notícia sobre els bolquers de tela que va sortir l'any 2007 al portal web de notícies 3cat24:

Els nous bolquers de roba són menys contaminants que els sintètics, que triguen entre 200 i 500 anys a desintegrar-se

26/02/2007

Hi ha moltes coses que fan mal al medi ambient; algunes, d'ús tan quotidià com uns bolquers. Són uns residus molt contaminants perquè estan fets d'una manera que costen molt de desintegrar. Molts pares han començat a prendre consciència d'aquest efecte i han optat per tornar als bolquers de roba, que avui en dia ja no són tan incòmodes com abans i contaminen moltíssim menys.

Es renten a la rentadora i s'assequen com qualsevol altra peça de roba. Actualment, es fabriquen molts models diferents de bolquers de tela, amb dissenys i materials nous que són tan pràctics com els d'un sol ús. Amb una trentena se substitueixen els aproximadament 6.000 bolquers d'un sol ús que es fan servir durant els primers anys de vida d'un nen.

Exigeixen una inversió inicial relativament alta, però a la llarga surten més econòmics. De tota manera, la principal motivació per utilitzar-los és mediambiental: per rentar-los, es gasta menys aigua i energia que la necessària per fabricar els bolquers de llençar -sobretot si s'assequen a l'estenedor- i, a més, no produeixen residus.

Els bolquers que genera cada mes Espanya són més o menys com el camp del Barça ple fins 10 metres cada mes i tarden entre 200 i 500 anys a desfer-se. Els bolquers de tela els fabriquen empreses petites de països anglosaxons i europeus i es comercialitzen, sobretot, a través d'internet.

Els bolquers representen per a una família una despesa d'uns 1.000 euros durant els dos primers anys de vida del nen.