Benvinguda al bloc sobre maternitat i criança on
si el/la petit/a té gana ... popa, si té son... popa, si té fred o calor... popa, si té por... popa, si està content/a... popa ...
Així què, pipa o popa?


Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escolarització. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escolarització. Mostrar tots els missatges

dimarts, 3 de maig del 2011

Un preescolar alternatiu

Arran de l'article d'ahir en què explicava una situació que vaig veure de l'EB del meu poble em va venir al cap el reportatge que us passo avui del programa Gran Angular de La2 de TVE.

Es tracta d'un reporatge sobre el que s'anomena escoles lliures on pares i mares s'impliquen (més de lo habitual) en el projete educatiu de l'escola.

El problema d'aquests projectes és que n'hi ha pocs i quasi tots per Barcelona i si en vols crear un falta trobar amb qui fer-lo (ja m'agradaria engegar-ne un!).

Bé, com en tot hi ha coses més bones i coses menys bones.

Cliqueu l'enllaç: Un preescolar alternatiu

dilluns, 2 de maig del 2011

Portes obertes

Ara és temps en què les escoles bressols fan portes obertes, és a dir, que els pares podem anar a fer una visita a l'escola per conèixer-la, saber què fan, com ho fan i quants diners costa. A casa nostra, ja fa temps que tenim clar que no volem dur la nostra filla a l'escola bressol però l'altre dia que hi havia jornada de visita per conèixer l'EB del nostre poble, hi vaig voler anar. No tinc clar perquè, potser trobava alguna cosa que em feia canviar d'opinió o volia xafardejar per si podia agafar idees... la qüestió és que hi vaig anar.

Les classes em van semblar petites, molt petites (i l'educadora m'ho va reconèixer); els grups eren de 20 infants amb 2 educadores (però quan l'educadora m'explicava els horaris, hi havia unes hores en què sols n'hi havia una); em vaig mirar el projecte (bé, vull remarcar que de 38 pàgines, 23 eren de gestió del personal, organigrama, horaris... i les restants eren 3 propostes d'activitats dins l'apartat d'annex), ...

Mirant-me el "projecte" amb més deteniment vaig veure que una de les activitats principals i transversals a l'escola era el treball de les emocions. Ostres! Interessant! Vaig començar a llegir i una de les propostes era que cada dia a l'arribar a la classe farien una rotllana i es passarien la mascota de l'aula i li farien un petó o una abraçada. Què dius?! I no és més interessant que el facin a un company de la rotllana, per exemple?

Fins aquí, però, tampoc m'esperava res gaire diferent ni que fes canviar el pes de la balança.

El punt definitiu ha estat avui quan 3 educadores (dedueixo que 2 educadores i una auxiliar) han sortit a passejar amb els nens (feien pinta de ser de P1) fins a un camp que hi ha al costat de casa meva amb aufals o herbes (no ho sé) de fins a mig metre i roselles. Suposo que amb l'objectiu de collir floretes i gaudir una estona de la natura. Bona idea. El problema és que des que han fet entrar al nens al camp els plors no han parat (clar que no m'estranya ja que les herbotes els hi arribaven al coll!). I a l'hora de marxar algun nen no es podia (volia, segons les educadores) moure i no parava de plorar.
M'he posat molt nerviosa. Han estat uns 15 minuts (i no exagero perquè ho he calculat) d'un nen d'un any i mig (com a molt) plorant al mig d'un camp i amb unes senyores (ho sento no els hi puc dir edcadores en aquest cas) dient-li que anés cap a elles a uns 3, 5 , 10 metres progressivament (com si això el motivés a anar-hi) fins que hi hagut un moment que ni les veia! (la típica tècnica odiosa de si marxo -o més ben dit, l'abandono- vindrà). Finalment quan jo ja anava a sortir al carrer, agafar aquell nen, posar-me'l al coll, abraçar-lo fort i dir-li: - Petitó, tranquil, ja som fora del camp. I deixar-li anar a aquella senyora: - perdoni, que no ho veu que aquest nen no vol estar aquí?; llavors la senyora s'ha apropat de nou al petit (sense entrar al camp, no fos cas que li agafessin ganes de posar-se el nen al coll i treure'l ella!) i li ha dit: -au va vine! i el petit (sense deixar de plorar en cap moment) ha acabat sortint rebent un: - Molt bé! Ho veus com podies!?.

Sisplau! No sé que ha après aquest infant ni que a pretès que aprengués la seva "educadora", el que sí sé és que la nostra filla no aprendrà res d'aquesta manera!

divendres, 25 de març del 2011

El sistema educatiu és anacrònic

Avui us deixo un interessant reportatge que m'ha fet arribar la meva germana del programa de La2 de TVE, Redes dirigit per Eduard Punset, que parla sobre el sistema educatiu actual. A veure si us agrada. Necessiteu mitja horeta.

Aquí en teniu l'enllaç: El sistema educativo és anacrónico

dilluns, 17 de gener del 2011

Un munt de llibres!

Avui us recomano aquest article del Diari ARA sobre l'educació i la lectura. Molt interessant.


Una bona biblioteca a la llar, al barri o al col·legi, recepta contra el fracàs escolar

Com més llibres a casa, més bones notes a l'escola

Una bona biblioteca afavoreix la igualtat. L'últim informe PISA demostra que hi ha una relació directa entre el nombre de llibres que tenen els pares i la comprensió lectora dels fills.

Palafrugell, PISA CÈLIA ATSET CÈLIA ATSET MANOLO GARCÍA

Carme Fenoll és la directora de la biblioteca municipal de Palafrugell. Té dues filles de 3 i 5 anys que pràcticament han nascut envoltades de llibres; es passen moltes tardes a la biblioteca amb la seva mare. "Els nens han de tocar els llibres, palpar les textures i escollir ells mateixos el que més els agradi", explica Fenoll. I tot apunta que la professió -i vocació- de la mare marcarà per sempre la seva vida acadèmica. Els estudis vinculen els resultats escolars a l'hàbit de lectura. No hi ha res millor que un llibre per acabar amb el fracàs escolar.

La dada va passar força desapercebuda entre el patracol de l'últim informe PISA de l'OCDE -el principal estudi mundial per comparar les competències dels alumnes de 15 anys-. Com més llibres hi ha a casa, més bons resultats al PISA. Les dades són claríssimes. 481 punts van treure de mitjana els alumnes espanyols en les proves de comprensió lectora. Un qüestionari permet conèixer l'entorn socioeconòmic de l'alumne. La nota mitjana dels que deien tenir a casa més de 500 llibres es dispara fins als 526 punts (la Xina, el primer país del rànquing, va obtenir 556 punts de mitjana). En canvi, si els pares tenien entre 0 i 10 llibres, la nota cau fins als 400 punts. "Els nens copien models. Si a casa hi ha llibres, més fàcilment hi tindran accés, i més fàcilment s'hi aficionaran", diu Dolors Bundó, responsable de la biblioteca de l'escola Cossetània, a Vilanova i la Geltrú. "De fet, no és tan important tenir llibres a casa. Si els pares tenen l'hàbit d'anar a una biblioteca pública, els nens també agafaran aquest costum -puntualitza-. Cada nen hauria de tenir un model lector. Si no el té a la família, l'hauríem de donar a les escoles. Una bona biblioteca afavoreix la igualtat". La Dolors és "militant" de les biblioteques escolars, un centre de recursos a l'abast d'alumnes, mestres i famílies. L'escola Cossetània és petita, i això ha fet més fàcil que la biblioteca s'hagi convertit en "l'eix vertebral" de l'escola. "L'entenem com un suport a l'aprenentatge i a la recerca", diu satisfeta.

Olor de folrat
Quan entres a la biblioteca Joaquim Carbó de l'escola Sant Josep del Pi de l'Hospitalet de Llobregat tens una mena de sensació de pau difícilment explicable. L'olor dels llibres -potser del plàstic del folrat-, la sensació visual d'estar envoltat de prestatges plens, el silenci... tot plegat fa venir ganes de deixar-ho tot, seure en una cadira petita de nen i estrenar un llibre. En una paret hi ha una inscripció amb lletres adhesives: "Sempre vaig imaginar el paradís com una biblioteca plena de llibres i de silenci". Una frase de Jorge Luis Borges que hi va clavada.

La biblioteca, cor de l'escola . Així es diu el premiat llibre que el 2005 va escriure el responsable de l'espai, Jaume Centelles. "Els nens no hi vénen a llegir. La biblioteca és una excusa per parlar d'altres temes; ens ajuda a ser més bones persones", afirma. Els alumnes hi fan unes trenta sessions per curs. En 9 anys, hauran anat a la biblioteca 288 vegades! "El model és molt important -insisteix Centelles-. Si a casa estan tot el dia mirant la tele, els nens miraran la tele. Si es llegeixen diaris, els nens llegiran diaris". Ja fa anys que, amb l'impuls de Centelles, l'escola va voler trencar la visió clàssica de la biblioteca com un espai únicament de llibres de referència, plena de catàlegs. I s'ha convertit en el motor del centre. No només hi van mestres i alumnes, sovint pares i mares hi fan el cafè i parlen dels millors llibres per llegir amb la canalla. Una escola atípica, al cor de l'Hospitalet, gairebé aïllada dels barris que han acollit les últimes onades migratòries.

Els estudis de la mare
El PISA també certifica amb dades una altra evidència: com més nivell formatiu té la mare, més bons resultats acadèmics aconsegueixen fills. I encara una altra: la diferència entre els resultats acadèmics dels alumnes nadius i els dels nouvinguts és molt gran: gairebé 90 punts de diferència en la prova de comprensió lectora. A Sant Josep-El Pi hi ha molt pocs alumnes immigrants. Això empobreix l'escola i l'aïlla de la realitat, però fa, per exemple, que pràcticament no arribin alumnes a mig curs i no calguin reforços específics. El nivell econòmic dels pares és prou alt com perquè puguin ajudar a comprar llibres per al col·legi.

El contrast amb la biblioteca de l'escola Collaso i Gil, al cor del Raval de Barcelona, és evident. Una alumna amb vel s'acosta al mestre i li demana un llibre. El col·legi és un dels que té més alumnes immigrants de Catalunya. Carles Casanovas fa 12 anys que treballa al col·legi i en fa 5 que porta la biblioteca. Es va trobar una aula que era un magatzem i la va transformar en el que és ara: "Un lloc de relació, no sé si molt important o no, de mestres i alumnes. Un lloc de coneixement, de lectura i imaginació". La biblioteca té llibres en molts idiomes "per fer més fàcils els primers mesos dels alumnes nouvinguts", diu Casanovas.

Encara queda molta feina a fer. No totes les escoles fomenten la lectura de la mateixa manera. N'hi ha que cada matí, només començar les classes, dediquen cinc minuts a llegir. Una manera de fer agafar l'hàbit. El mestre i escriptor Jaume Cela creu que som una societat que "llegeix poc" i en què, malauradament, els referents dels joves, com els futbolistes, "no fan gala de llegir". Catalunya, de fet, no disposa d'un pla de lectura institucional, cosa que sí que tenen altres comunitats autònomes. Països com Finlàndia compten amb grans biblioteques escolars. El país nòrdic ocupa el tercer lloc en el rànquing de comprensió lectora del PISA.

No totes les escoles catalanes tenen biblioteca. La Glòria Durban és experta en biblioteques escolars. Admet que la situació no és bona, sobretot perquè falten recursos. La Generalitat impulsa des de fa anys el programa Puntedu, que dóna suport al centres educatius que volen crear o millorar la seva biblioteca. Tot i això, "estem endarrerits", conclou Durban.

Lectura digital
I enmig dels esforços de pares i mestres perquè la canalla agafi l'hàbit de llegir, irromp la pantalla digital. L'eclosió de les noves tecnologies, l'arribada dels ordinadors a l'aula i la fi del llibre de text tradicional transformen en part la relació de la canalla amb els llibres. El PISA ha incorporat per primera vegada una prova per avaluar les competències en lectura digital. L'escriptora Gemma Lienas té por que es perdi el contacte amb el paper. Lienas critica la tendència de reciclar llibres de text. "L'escola compra trenta llibres d'un autor i van passant d'un curs a l'altre. Abans els nens començaven de petits a tenir la seva biblioteca. I, arran d'això, ara ja no ho fan. El llibre l'has de poder marcar. No ha de ser una cosa escolar".

A l'escola, a casa, al barri, la biblioteca és com un oasi. "De vegades, tot ordenant, em trobo algun llibre amagat per aquí darrere amb el punt posat", revela Jaume Centelles de l'escola Sant Josep-El Pi. Un petit lector furtiu que volia tenir controlat el llibre per a la propera vegada. En temps de fracassos escolars i de lluites per superar-los, un llibre infantil en un amagatall secret és com un regal.

dimarts, 14 de desembre del 2010

Socialitzats?

Ara ja fa uns quants mesos (la petita tenia tot just uns quatre mesets) recordo un dia en què, en un espai de mares al que anava, parlàvem de dur els petits a l'escola bressol.

Recordo una de les mares assistents amb un petit de tot just 6 mesos que deia que ella, tot i no treballar, duria el seu fillet a l'escola bressol als 8 mesos. Quan ho explicava deia que sentia pena (era el seu tercer fill i últim, segons explicava) pel fet de no gaudir-lo aquelles hores però que ho creia molt important per al nen. Per la seva socialització.

Jo vaig dir-li poc més que trobava estrany que no treballant i tenint la contradicció emotiva que tenia pel fet de dur-lo a la llar d'infants, es decidís a fer-ho per un tema de socialització. Em semblava una estupidesa (però no li ho vaig pas dir això, només faltaria! Que cadascú faci el que vulgui i bonament pugui, no?). Ho veia molt important ella. No vam discutir-ho gaire més.

Ara, 1 any més tard d'aquella conversa, i amb la meva filla amb 16 mesos camí dels 17, em plantejo de nou que volia dir aquella mare. En aquell moment tenia ben clar que no duríem la nostra filla a l'escola bressol fins als 2 anys. Que estaria a casa amb nosaltres, amb mi en aquest cas. A partir dels 2 anys ja era una altra història.
Sé que hem fet bé, molt bé. Tant és que, ara tinc els meus dubtes de dur-li mai. Allò que em podia fer plantejar la possibilitat de portar-li a partir dels 2 anyets (no em pregunteu ben bé de que es tractava. Crec que en el fons era aquesta idea que ens han posat al cap que els nens necessiten anar a la llar d'infants per relacionar-se amb altres nens, o que els hi va bé per no entrar tan de cop a l'escola i, no sé quantes històries més) ara ja no ho crec important.

Socialització, segons l'Institut d'Estudis Catalans és (i cito textualment):

"1 f. [LC] Acció de socialitzar; l’efecte.
2 f. [SO] [PO] Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat social.
3 1 f. [SO] [PO] Procés pel qual un individu interioritza els esquemes de conducta del medi sociocultural al qual pertany.
3 2 [SO] [PO] socialització primària. Socialització que es produeix durant la infantesa, per mitjà de la qual l’individu es converteix en un membre de la societat.
3 3 [SO] socialització secundària. Socialització mitjançant les institucions educatives."

En aquest cas ens fixaríem en els punts 3.1, 3.2 i 3.3. En resum, socialització seria doncs el procès pel qual ens convertim en membres d'una societat, quedant les institucions educatives (Escoles Bressols incloses) relegades a una socialització secundària. Per què llavors ens hem de sentir dir que dur els nens a les llars d'infants és tan important per a la seva socialització? Com si els que no hi van anés en detriment d'aquesta? És que potser algú creu que la meva filla està menys socialitzada que aquell nen d'aquella mare que "obligada per la socialitació del seu fill" el va portar a l'escola als 8 mesos? Per què, com mesurem la socialització d'un infant? Per la seva capacitat d'aguantar moltes hores rodejat de desconeguts sense plorar? Per la quantitat de llàgrimes que li cauen (o que no li cauen!) quan la mare el deixa a classe? Pel munt d'activitats (manualitats, jocs, migdiades...) que pot arribar a fer en un dia?

Els meus pares no van anar a l'escola bressol. No n'hi havia. Jo vaig anar-hi de gran, abans de començar l'escola (no hi havia parvulari llavors). I molta altra gent de fa 30-40 anys tampoc van anar a les escoles bressol. És que vivim, doncs, en una societat plena d'individus menys socialitzats llavors? No! Anar a l'escola bressol ha de ser una necessitat i no una obligació. I cada cop més, veient les polítiques dels nostres governants em dóna la sensació que estem tendint cap a aquesta segona opció. Avui en dia, sembla inqüestionable dur els fills a l'escola bressol. Sinó pareu un moment i penseu: "quanta gent conec, actualment, que els seus fills no hagin anat mai a l'escola bressol? I si en conec, quina opinió en tinc?". Sigueu sincers.

Probablement la nostra filla haurà d'anar a la llar d'infants en algun moment o altre. Però ara ja tinc clar perquè serà. No serà per forçar cap "falsa socialització" sinó perquè, desgraciadament, el meu país té unes polítiques de conciliació laboral i familiar penoses que no em permetran poder continuar "socialitzant" al 100% a la meva filla amb i des de la seva família. Espero que algun dia poguem veure i viure millores en aquest sentit.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Aprendre a casa

Ja sabeu que de tant en tant m'agrada parlar d'aquest tema.

Us deixo un vídeo que he trobat i la sinòpsis que ells mateixos donaven.

"Programa emitido por TVE 2 el día 14 octubre 2007 sobre Educación en casa donde aparecen diversas familias que educan en casa explicando el porqué y como realizan esta tarea. Algunas intervenciones de la presidenta de ALE (Asociación para la Libre Educación) Sorina Oprean, Ana María Redondo procuradora y jurista, familias matriculadas en escuelas a distancia como Epysteme, Clonlara, familias que educan por libre, Peter Szil y Bippan Norberg pioneros en el movimiento homeschooling en España junto a su hijo. "


www.Tu.tv

divendres, 12 de novembre del 2010

Escoles rurals

El passat mes de maig un dels meus informadors fidels (mon marit!) em va portar un article del diari La Vanguardia que tractava sobre les escoles rurals i per una cosa o per altra encara no l'havia penjat així que aquí us el deixo avui:

La escuela rural está de moda

La universidad busca las claves del creciente éxito de la enseñanza en el pueblo


A favor: el alumno siente la escuela como suya, es un lugar de socialización. En contra: el escolar puede sentirse solo al ser el único del curso o ciclo y por estudiar en un entorno escolar reducido. Son algunos de los aspectos que cuentan a favor y en contra de la escuela rural. Pero si se ponen todos esos factores en una balanza, pesan muchos más los puntos positivos que los negativos. Y es que la escuela rural –que forma al 2% de los escolares de Catalunya– está más de moda que nunca y goza de una salud envidiable. Tanta, que se ha hecho merecedora de estudios universitarios centrados en descubrir las claves del éxito.

La facultad de Ciencias de la Educación de la Universitat de Lleida (UdL) está inmersa en uno de esos trabajos. Es la continuación de un estudio realizado a partir de encuestas en dos centenares de escuelas rurales de Catalunya. Lluís Samper, uno de los autores, afirma que la escuela rural nunca había despertado tanta atención en la investigación pedagógica. Los escolares de los colegios de pueblo pueden considerarse afortunados, pues las conclusiones de esos trabajos pintan una escuela rural de calidad, tanto en lo que respecta al ambiente y los métodos de aprendizaje como por los medios puestos a disposición de los alumnos.

Lluís Samper enumera tres aspectos que resultan claves en lo que él define como un "revival" de la escuela rural. En los estudios realizados por la UdL –con la participación, entre otros, de Teresa Sala y Xavier Burrial– "se ha constatado el buen clima de aprendizaje en esos centros, donde la relación entre profesor y alumno gana en el aspecto socioafectivo", indica Samper. "El programa, en estos pequeños colegios, es mucho más flexible que en los centros grandes. A veces es más importante cómo se educa que lo que se enseña", añade este sociólogo. Y pone un ejemplo: "En una escuela rural es más fácil romper con la metodología y posponer, por ejemplo, una clase de Matemáticas para aprovechar una jornada soleada y salir al exterior para realizar una charla sobre botánica". Para este profesor, esa posibilidad de cambio de planes resulta muy beneficioso para los alumnos, "que en ocasiones parecen estar inmersos en una cadena de montaje, con horarios y programas muy estrictos". El último factor clave de este éxito se refiere "a la implicación de la comunidad con la escuela", añade Samper. En los centros grandes, esos dos mundos están muy separados, pero en el ambiente rural los estudios realizados han demostrado que el alumno percibe su escuela "como un centro más socializador del pueblo". Ocurre porque ese colegio, además de ser un centro de enseñanza, suele acoger otras actividades extraescolares a las que acuden los padres de los niños.

El salto dado por la escuela rural –a punto de desaparecer en los últimos años del franquismo– asegura la supervivencia de este modelo educativo, pese a seguir siendo muy minoritario. Si años atrás las escuelas de pueblo eran como pequeñas islas desconectadas entre sí, ahora gozan de medios –tanto materiales como humanos– muy similares a los de los grandes centros. La figura del profesor itinerante y la creación de las zonas escolares rurales (ZER) han resultado claves en esta conquista de calidad educativa. Pero hay otros factores, fuera del ámbito educativo, que han actuado también en favor de la escuela de pueblo. Son, como indica Lluís Samper, los propios del entorno rural. "Todo lo natural, ecológico y rural está ahora más de moda que nunca, y eso ha beneficiado también la imagen de esa pequeña escuela, que ha dejado de ser la cenicienta del mundo escolar".

Este equipo de la UdL está ahora inmerso en un nuevo estudio que busca descubrir las claves del éxito de la escuela rural. En la primera investigación se realizaron encuestas en más de doscientos colegios de toda Catalunya y se montaron diferentes grupos de trabajo. En ese estudio se entrevistaron a decenas de padres y profesores, y de sus respuestas se traduce que pesan más los aspectos positivos que los negativos en el actual modelo de escuela rural. Sólo a título de ejemplo cabe destacar que casi un sesenta por ciento de los maestros encuestados calificaron como "muy positiva" la calidad en la enseñanza de pueblo gracias a las ZER.

Un laboratorio educativo para los maestros

Muchos docentes se licencian sin saber qué es un centro rural

"Cuando aterrizaban en una escuela rural, enseguida se percataban de que aquello que habían aprendido durante la formación inicial apenas les servía de nada porque no era aplicable en este tipo de centro". La reflexión está recogida en un artículo de Jordi Feu, sociólogo y pedagogo de la Universitat de Girona, estudioso de la escuela rural. Esos maestros recién licenciados y enviados a una escuela de pueblo no tenían respuesta a la primera pregunta que se planteaban sólo pisar sus nuevos destinos: "¿Cómo se enseña en una escuela rural?".

Este sociólogo escribe que algunos de esos maestros le han confesado años después que la única manera de superar la prueba –al no haberles enseñado en la universidad cómohay que trabajar en una escuela rural– era "experimentar". Y así es como muchos docentes han descubierto las claves para enseñar en la escuela de pueblo. "Después de crear e innovar para salir delante, crecíamos como profesionales al comprobar que aquello funcionaba y descubríamos cosas que jamás habíamos pensado", le contó ese mismo profesor a Feu. De ahí que este pedagogo hable ahora de la escuela rural como "un laboratorio educativo permanente".

La buena salud de la que gozan estas escuelas de pueblo queda reflejada en los programas universitarios de formación de maestros. Vic y Girona ya tienen clases y talleres específicos, y ahora es la UdL la que incluirá el próximo curso una asignatura de formación del maestro rural, anuncia Lluís Samper. Eso ayudará, sin duda, a todos los maestros que una vez licenciados sean enviados a escuelas pequeñas.

Con esta formación específica y la consolidación de las zonas rurales escolares (ZER), la escuela rural puede seguir ganando puntos, según consideran estos expertos. El intercambio de profesores, que recorren diferentes centros para impartir una misma materia, se ha demostrado muy eficaz a la hora de ganar en calidad educativa. Y en contra de lo que algunos podrían pensar, el hecho de que alumnos de diferentes cursos o ciclos estén totalmente mezclados en una misma aula favorece el aprendizaje entre esos escolares de diferentes edades, como ha quedado constatado en el estudio de la UdL.

dijous, 8 de juliol del 2010

Escoles i creativitat

Aquí teniu una conferència del Sr. Ken Robinson sobre educació a les escoles i creativitat. Són 20 minuts divertits i molt interessants amb una clara reflexió al voltant de la creativitat dels nens i nenes i el seu ús i desenvolupament a les escoles.

Val la pena escoltar-la i fer nosaltres també una reflexió sobre com volem educar els nostres nens i nenes, fills i filles. En definitiva, com volem que siguin la generació del futur.

Aquí teniu el vídeo (cliqueu a "view subtitles" per poder veure-ho subtitulat en català):

dilluns, 14 de juny del 2010

Escola a casa

Avui us penjo una entrevista feta el 2008 a Xavier Alà Aguilar, soci fundador de la Asociación por la Libre Educación (ALE). En algunes coses que comenta hi podria arribar a divergir però altres són força interessants.

Aquí la teniu:

"Los niños educados en casa son más flexibles y sociables"
IMA SANCHÍS - 15/09/2008 La Vanguardia

Tengo 45 años. Nací y vivo en Barcelona. Separado, con pareja y tres hijos de 19, 16 y 12 años que se han educado en casa. Licenciado en Filología Catalana, trabajo como profesor de secundaria. Mi política es que si a los niños se les deja, aprenden.

¿Un profesor que educa a sus hijos en casa?
Quería vivir la vida con mis hijos, eso de verlos sólo de ocho a nueve de la noche me parecía triste.

¿Qué más?
Sabía que por necesidad el sistema educativo y los currículos escolares son rígidos e inflexibles, que lo ideal es la atención individualizada y que por lo general se ha perdido la vocación de maestro.

¿Qué ocurre entonces?
Una lucha entre los alumnos y los profesionales de la enseñanza. Pero todo depende de lo que quieras conseguir: si quieres personas con criterio propio, la escuela no sirve para eso, pero sí para hacer personas amoldables socialmente.

Difícil elección.
La educación en familia implica asumir la educación, la formación y la instrucción de tus hijos; se trata de una educación flexible, lejos de horarios rígidos, de los cambios bruscos de materia y de la uniformidad escolar. Y hay muchas maneras de hacerlo.

Cuente.
Hay familias que siguen un sistema muy académico, haciendo horas en casa de materia de currículo que combinan con actividades fuera de casa, y otras que siguen lo que en Estados Unidos se llama el unschooling,que consiste en aprender y vivir sin los límites que impone la estructura escolar, que no es más que el reflejo de la sociedad.

¿En qué se traduce?
Es no vivir conforme a una vida que impone un horario, trabajar en algo que no te gusta para poder ganar un dinero que, a menudo, se gasta en cosas superfluas. Un niño que se educa en casa tiene más posibilidades de ir escogiendo lo que quiere hacer.

¿Qué dice la ley?
En el Reino Unido la educación en familia está aceptada y regulada, en España no está reconocida, hay un vacío legal. Si puedes demostrar que te estás ocupando de la educación de tus hijos, eso no es absentismo y, ante eso, la Administración no tiene respuesta.

¿Cuántas familias toman esta opción?
En el Reino Unido unas 25.000; en Francia, donde llevan más de 20 años, 3.000, y aquí se calcula que unas mil. Ejemplos conocidos son Mercè Rodoreda, Federica Montseny, Víctor Català y Joan Maragall, que educó a sus hijos en casa.

¿Padres con trabajos liberales?
Sin duda es una opción de vida, personas que renuncian a unas cosas en beneficio de otras y que se organizan para ello. Cada vez hay más casos de familias monoparentales.

¿Y si quieres un reconocimiento oficial de los estudios?
Tal como está la normativa española hoy, la única opción es presentarte a los 18 años a la prueba de madurez. Pero cada vez habrá más opciones, porque existe mucho fracaso escolar y muchos alumnos que se pierden por el camino. La otra opción es inscribir al niño en una escuela extranjera a distancia que pueda dar la opción de presentar un expediente de convalidación.

¿Llegan a la universidad?
Sí, algunos llegan, no es un impedimento educarse en casa, al revés, sus inclinaciones se perfilan más claramente y llegan a la universidad con más conocimiento sobre la materia escogida. Mi experiencia de 20 años como profesor de instituto es que muchos jóvenes se ven abocados a la universidad sin saber qué quieren hacer con sus vidas y que el fracaso universitario es muy alto, pero no hay estudios al respecto.

¿Y la socialización de los niños?
Ese es uno de los grandes mitos educativos, los niños educados en casa tienen un índice de socialización más elevado porque el hogar es una base desde la cual planear actividades, y se vinculan de manera mucho más libre con personas de diferentes edades y extractos culturales.

¿Son más flexibles y sociables?
Sí. Sin embargo, los niños escolarizados están muy acostumbrados a tratar con iguales y la relación con adultos suele estar más marcada por la indiferencia, y con los profesores a menudo es de manifiesta hostilidad.

¿Qué dicen los estudios?
El más reciente es el de Paula Rothermel (2002), de la Universidad de Durham, basado en 419 familias que educan en casa, con evaluaciones del desarrollo académico y psicosocial de los niños. Esos niños muestran una mayor destreza social y carencia de problemas de comportamiento, y académicamente altos niveles de logro. Los resultados en los exámenes
sorprendieron incluso a los propios padres.

¿A qué se debe?
Son niños acostumbrados a tomar responsabilidades en sus familias y a motivarse ellos mismos en sus actividades diarias, y se benefician de la libertad de desarrollar las habilidades a su propio ritmo.

¿Y qué dice el estudio de la percepción de las propias familias?
Que tienen más espacio para las actividades familiares, la discusión y la espontaneidad. Valoran la unidad familiar y los padres participan más de lo que es habitual.

¿Y las peleas entre hermanos?
Entre las familias estudiadas hay pocos indicios de las rivalidades entre hermanos que frecuentemente se aceptan como algo normal, y el aprendizaje es negociado y diferenciado para cada hijo. Sin excepción, todos los padres están determinados a proveer un ambiente enriquecedor para sus hijos.


dijous, 3 de juny del 2010

Els teus fills no són els teus fills

Els teus fills no són els teus fills
són fills de la vida
desitjosa de si mateixa.

No venen de tu, sinó a través teu
i, encara que estan amb tu,
no et pertanyen.

Pots donar-los-hi el teu amor
però no els teus pensaments,
doncs tenen els seus propis pensaments.

Pots abrigar els seus cossos,
però no les seves ànimes, perquè ells
viuen a la casa del demà
que no pots visitar,
ni tan sols en somnis.

Pots esforçar-te en ser com ells
però no procuris fer-los semblants a tu.
Perquè la vida no s'endarrereix
ni s'atura en l'ahir.

Tu ets l'arc del qual els teus fills,
com fletxes vives, són llançats.
Deixa que la inclinació,
a la teva mà d'arquer,
sigui per la felicitat.

KHALIL GIBRAN
(Del seu llibre "El profeta")

dimarts, 4 de maig del 2010

Aprendre a casa

Avui us penjo un vídeo del programa Entre línies de TV3 que es va emetre l'any 2007. En ell es tracta l'opció que prenen alguns pares catalans per educar els seus fills a casa. És un tema interessant tot i que trobo que força complexe. Com se sap que ho estàs fent bé? Que la decisió que has pres és la correcta? De nou, suposo que com tot, cal estar convençut de l'opció escollida i la decisió presa.

Al nostre país (i a Espanya tampoc) aquest tema no està regulat però hi ha força països d'Europa on sí que ho està. No els hi deu anar pas tan malament, doncs, no?

Aquí teniu el programa (abans de començar surten uns quants pits del reportatge següent, no us espanteu!).