Benvinguda al bloc sobre maternitat i criança on
si el/la petit/a té gana ... popa, si té son... popa, si té fred o calor... popa, si té por... popa, si està content/a... popa ...
Així què, pipa o popa?


Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Embaràs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Embaràs. Mostrar tots els missatges

dijous, 9 de juny del 2011

La pau al món comença al ventre de la mare

Tenia pendent penjar aquesta entrevista de La Vanguardia del passat divuit de maig a la psicoterapeuta familiar Evania Reichert.

Aquí la teniu:

Tengo 56 años. Nací y vivo en Porto Alegre. Vivo en pareja y tengo tres hijos de 34, 32 y 31 años. Soy de izquierdas y ecologista. No tengo creencias religiosas. A más besos y abrazos que demos a nuestros hijos. . . ¡más inteligentes serán! Educar bien es la verdadera revolución.

¿Qué es un niño?

Una persona con todas las posibilidades por desplegar, que podrá ser todo lo que quiera.

Fabuloso.

Si los adultos no lo impiden.

¿Boicoteamos a los hijos?

Los machacamos, les inyectamos complejos de inferioridad, les traspasamos neuras, les cortamos alas, segamos sus talentos, les impedimos desplegar todas sus posibilidades.

Quizá educar sea eso...

¡Discrepo! Educar es guiar, es formar sin castrar las potencias del niño.

¿Dejándole a su aire?

No. Contención, que no represión. Hay que fomentar en el niño su autorregulación: que aprenda a regular sus acciones en cada fase.

Poniendo límites, ¿no?

Las paredes del vientre materno son un cálido límite para el embrión. Los brazos paternos que le mecen son para el bebé un amoroso límite... Por tanto, hay contenciones, ¡pero con afecto y calidez y ánimo formativo!

¿Maltratamos a nuestros hijos?

¿Quién no ha abroncado a su hijo sólo porque en ese momento se sentía irritado, malhumorado? Nos vengamos en ellos de nuestros malos rollos, los humillamos, ¡y hasta llegamos a insultarlos!

Mujer…

Sí, sí: ¡los adultos somos muy cobardes! Lo que no osaríamos decirle o hacerle a un adulto en la calle o en el trabajo, ¡se lo decimos o hacemos a nuestros niños!

¿Tanto?

Los hogares albergan las mayores violencias consentidas.

¿Con qué consecuencias?

Fraguamos niños más inseguros, que no se valorarán, que tenderán a maltratarse o maltratar, a ser agresivos...

¿Cómo evitar eso?

Con conciencia: ayudarlos a autorregularse, evitando fustigarlos con nuestros brotes de rabia y fragilidades. Todo lo que hagamos o digamos debe tener propósito educativo. Pero claro, como es más fácil conducir a un niño reprimido que a un niño sano y libre... ¡tendemos a modelar a niños reprimidos!

¿Y cómo modelar a un niño sano?

Con la vacuna que la neurociencia nos confirma: cariño, afecto, amor.

¿Qué dice la neurociencia al respecto?

Que el afecto estimula la sinapsis, las interconexiones entre neuronas.

¿Sí?

¡Sí! De 0 a 1 año se establece en el cerebro humano el mayor número de interconexiones neuronales de toda su vida. Y se ha constatado que el amor de los padres y cuidadores, el cariño, el afecto expresado en caricias, besos, cosquillas, abrazos, pedorretas, achuchones... ¡fomenta las sinapsis, multiplica las redes neuronales!

O sea, que ese cerebro será más rico.

Tendrá mejores cimientos sobre los que levantar ulteriores capacidades. Haber sido mecido, acunado, besado, acariciado, amado, respetado... ¡te hará más inteligente! A más amor recibido, más inteligencia futura.

¿Qué se entiende por respeto al niño?

Tratarlo según lo que pueda esperarse de él en cada franja de edad.

Ponga un ejemplo.

De los 1,5 a los tres años, el neocórtex infantil es incapaz de procesar más de dos o tres prohibiciones. Si dirigimos 30 ¡noes! al niño... nos parecerá que nos desobedece 27 veces. ¡Y no es eso!

¿Y qué es?

Que no es capaz de grabar las órdenes. Y que decirnos ellos no es un primer paso de su autonomía personal, de perfilar su identidad: es, pues, algo saludable.

¿Y cuándo estará el niño en condiciones de entender los “noes”?

A partir de los 3,5 o cuatro años graban bien cualquier orden. Entonces sí hay que estar vigilante para evitar filiarcados.

¿Qué es eso?

Hay patriarcado (hegemonía del padre), matriarcado (de la madre) y filiarcado (del hijo): ¡busquemos mejor la heterarquía, es decir, que cada cual tenga un lugar!

¿A qué edad aparece en el niño la conciencia de género?

De los tres a los seis años se desarrolla la pulsión sexual a la par que la epistemofílica.

¿Qué pulsión es esa?

Curiosidad de saber, de conocer, de explorar: si reprimes la pulsión sexual de un niño, ¡reprimes su impulso de saber!

¿Qué hicieron mal sus papás?

Vivíamos en el campo y, por ignorancia, me pusieron a trabajar de muy niña, cargaron sobre mí altas responsabilidades familiares... Eso me ha hecho emprendedora, pero también sentirme imprescindible para el bienestar de los demás, cosa muy dañina...

El Gobierno español propone escolarizar a los niños desde su nacimiento...

Eso puede comprometer esa primera fase de formación de la persona, en la que el principal alimento es el afecto. ¡Alerta: la OMSanticipa que en 20 años la primera dolencia de la humanidad será la depresión!

Dígame que es optimista y que pronto mejorará la educación de los niños.

Seremos cada día más conscientes de la importancia de las primeras edades de la vida... o estaremos jugándonos el futuro de la humanidad. Nunca antes supimos tanto sobre la infancia: ¡si lo aplicamos, daremos lugar a la única gran revolución de verdad!

¿Sí?

Sí, la paz sobre la Tierra empieza en el vientre de la madre.


La edad sagrada

Nacido su primer hijo, las cuidadoras se lo retiraron durante dos días. Con su segundo hijo se repitió la operación, pero esta vez se plantó como leona para reclamarlo. Hoy se sabe que el contacto madre-hijo desde el nacimiento es básico para la buena crianza del niño, y ella es una gran experta en educación infantil, cuyos saberes vierte en Infancia, la edad sagrada (La Llave), libro que sintió que era urgente escribir... al saber del suicidio del hijo de una amiga, un niño de diez años de buena familia. Mejorar el trato con la infancia mejorará el mundo más que ninguna otra política, afirma Evânia

dissabte, 27 de novembre del 2010

Reflexions d'Eduard Punset

Us deixo les reflexions que he trobat en el seu bloc de l'advocat, economista i comunicador científic Eduard Punset de l'article amb títol "A veces invertimos más en un coche que en un hijo".

Aquí el teniu:
Lo tengo claro. Hace muy poco tiempo nadie se ocupaba seriamente del impacto que tendrían en el feto del vientre de la madre los niveles de estrés de esta última o, con menor razón, del padre. Está claro que el dilema consistía luego en enviarlo o no a la guardería como única alternativa para que ella no tuviera que abandonar el trabajo; muy pocos tenían la conciencia o el conocimiento para preocuparse del tratamiento educativo que recibía allí el recién nacido. Nadie sabía nada de los efectos que sobre la adolescencia de una niña tenía la ausencia del padre tras una separación.

Si mis lectores me insisten en que les diga cuál es el descubrimiento social más trascendental de estos dos últimos siglos, no tendré más remedio que responder: el impacto insospechado en su vida de adulto de lo acontecido al bebé desde el vientre de la madre.

Vayamos por partes. Cuando la madre está angustiada o estresada, ¿repercute en la salud del niño? Parece difícil negarlo. Un padre puede tener, biológicamente, muchísimos hijos, mientras que una madre apenas unos pocos. El resultado de esta diferencia comporta que el valor otorgado inconscientemente por uno y otro es distinto. Para la madre se trata de uno de los poquísimos activos biológicos con los que podrá contar en toda su vida. No es extraño que el grado de preocupación por el impacto en la vida del feto, o más tarde del bebé, de su propio estrés o angustia sea mucho mayor en el caso de ella que del padre.

¿Alguien puede sugerirme por qué intentamos esconder los resultados negativos de la mayoría de las encuestas y los análisis efectuados sobre el aprendizaje en las guarderías infantiles? Los resultados tienden a demostrar que se produce un aumento de la agresividad y violencia en edades posteriores cuando el régimen de las guarderías empezó antes de los cinco años, prolongándose durante muchos años durante 30 o 40 horas por semana. Como me dijo en una ocasión un gran neurólogo británico especializado en la educación infantil: “A veces estamos más dispuestos a pagar por un buen parking que por guardar a nuestros hijos”.

En lo anterior subyace una de las grandes contradicciones de nuestra sociedad. Tenemos el gran mérito –comparados con el mundo islámico– de haber sabido asimilar a la mujer en los procesos de producción y de ahí que otras civilizaciones basadas en religiones excluyentes no podrán competir jamás con nosotros. Ahora bien, está por realizar el sacrificio o la aplicación del conocimiento necesario para que esa incorporación de la mujer al trabajo se pueda hacer en las mejores condiciones, velando por la calidad de los contenidos físicos y académicos de las guarderías necesarias.

Por último, ahora también sabemos de la comunicación intergeneracional de los niños. Resulta que, en promedio, una niña abocada a crecer sin la presencia del padre a raíz de una separación del matrimonio accede antes de la edad promedio a la pubertad; y no solo eso, suele tener mayores dificultades de integración que el promedio de las niñas de su edad. La adolescente no para de hacerse a sí misma preguntas sobre su propia situación, acumula información codificada sobre el grado de confianza que puede depositar en los adultos y, muy particularmente, en los hombres. De esas preguntas surge una actitud decidida sobre el entorno familiar.

Tenemos que cuidar muchísimo más de lo que hemos querido o sabido hacer el aprendizaje emocional de los niños y no solo, como ha ocurrido hasta ahora, el aprendizaje cognitivo o académico. Hasta los siete años, los niños son el mejor ejemplo de un departamento de I+D con gastos pagados, que no podemos abandonar a su suerte si queremos sobrevivir.

Font: Blog de Eduard Punset » A veces, invertimos más en un coche que en un hijo

dijous, 16 de setembre del 2010

Estimada mare!

Estimada mare:

Des de ja fa uns quants dies sento que el meu espai cada cop és més reduït i ja quasi no em puc moure, però no m'importa perquè ser que ben aviat seré amb vosaltres.

Sento tot el que expliques, tot el que parles amb el pare, tot el que penses, tot el que em dius...
Sento que tens més ganes de veure'm. Ho noto perquè quan em dius coses ho fas amb una veu molt més brillant i alegre que mai.

Ben aviat deixaré d'estar dins teu per estar amb tu i sé que aquell dia serà un dia magnífic i inoblidable. Serem tu, jo i el pare. Estem preparades. Ho saps i, el pare també. No deixis que la gent ens condicioni. Tothom opina, tothom diu, tothom hi posa cullerada. Els sento com no parem d'explicar-te "a mi això, a mi allò... que si va per aquí o per allà... que si fa molt mal, que si és molt llarg..." i sé que algun cop fins i tot t'han pogut agobiar. Ho noto. Però no tinguis por, tu i jo som una i com durant aquests passats fantàstics 9 mesos el gran dia farem que sigui una experiència meravellosa. No ho dubtis mai!

Estimada Mare, sé que, com jo, ja tens ganes de veure'm, d'abraçar-me, de sentir la meva pell... Ja falta poc. Molt poc.

Ens veiem ben aviat! i segueix sempre amb aquesta il·lusió i alegria que has tingut des del dia que vas saber que existia, sens dubte és el millor que em pots donar.

T'estimo molt,
La teva filla.

*Per a una bona amiga que estan apunt de tenir la seva primera filla i a qui li desitgem un dia màgic!*

dimecres, 4 d’agost del 2010

Quants records!

Ara que ja fa un any, sí un any! Com passa el temps! Tan llunyà que semblava i ja ho tenim aquí! Com deia doncs, ara que ja fa un any que ha nascut la nostra filla no paren de venir-nos un munt de records a la memòria. Records d'aquells dies previs tan tranquils però inquiets alhora, d'aquell dia tan intens i feliç, d'aquells primers dies tan emocionants... Quin munt de records!

Recordo els dies previs al naixement com si fos el final d'un projecte on tot havia de quedar ben lligat. La previsió era pel dia 5. Tothom estava pendent del naixement de la petita per fer les seves vacances. "Quan hagi nascut la menuda marxarem" ens deien. Jo ja estava de baixa. Quedava acabar de comprar quatre coses pel dia del part. El pare havia de deixar-ho tot lligat a la feina. Les llevadores que volíem que ens atenguessin el part començaven vacances a primers d'agost... l'inici del mes era un punt d'inflexió en les dates per tothom.

Durant el curs de preparació a la maternitat i paternitat i a les visites amb les llevadores m'havien comentat diverses vegades que el naixement seria quan ambdues estiguéssim preparades. I així va ser! Recordo aquell dijous com si fos avui. Recordo la conversa que vaig mantenir amb la petita. Encara no havia nascut però entre ella i jo hi havia un nosequé que fins llavors no havíem tingut.

Li ho vaig explicar tot. "Mira cuqueta, aquí ja ho tenim tot preparat. Ja estic apunt per rebre't. El pare a partir de demà també està preparat. Ja ho ha pogut lligar tot. Els tiets t'estan esperant per marxar de vacances i la Pepi (la llevadora) aquest cap de setmana encara ens podria acompanyar. Tothom t'espera. Però tu fes tranquil·la i vine quan vulguis." Fins llavors no vaig sentir que la nostra petita podia arribar en qualsevol moment. No havia tingut falses contraccions ni res de res així que físicament podíem estar encara lluny del dia del part però psicològicament estàvem apunt i així va ser. Aquella matinada sense ser-ne conscients va començar tot!

Continuarà...

dilluns, 3 de maig del 2010

18 mesos

Diuen que el temps passa volant quan t'ho passes bé, i mai més ben dit! Tot just complim 18 mesos de la concepció de la petita i sembla que no pugui ser.

Durant els nou mesos d'embaràs cada dia t'acompanya una cosa nova. Al principi tot és més difús. L'absència de l'empipadora menstruació n'és el signe més evident o potser ets de les "afortunades" que com a mi algun que altre vòmit t'ajuda a racionalitzar que hi ha quelcom dins teu que és nou. Que algú està en camí. Més endavant, quan l'embaràs ja està més avançat, les emocions comencen a ser immenses. La panxa es comença a notar (ja no sols és cosa teva, ja és un fet social!), descobreixes si serà nena o nen (la gran incògnita per excel·lència de tot embaràs), comences el curs de preparació a la paternitat i maternitat, comencen els primers moviments interns... Finalment, quan entrem a l'última fase, les emocions estan servides! Els moviments van increscendo talment com si d'una pilota de ping-pong en joc es tractés, ja li podem escoltar els batecs del cor amb l'ajuda de la trompeta, la panxa està enorme... dins teu hi ha algú que està en camí, ja han passat nou mesos i la teva filla ja està apunt de sortir!

Ara, si durant l'embaràs cada dia era una cosa nova, nou mesos després del seu naixement cada dia en són moltes de coses noves! La quantitat de novetats i la rapidesa amb que esdevenen ens obliguen a no deixar d'estar alerta ni un segon. Cal estar sempre al seu costat. Per ella, acompanyant-la en el seu creixement i, per nosaltres, per disfrutar-ne al màxim! Com el munt de velles expertes que et trobes pel camí t'anuncien: "disfruta-ho ara que els nens es fan grans molt ràpid", cal aprofitar cada minut amb els petits i dels petits. Si t'apartes, encara que sigui un segon, potser ens haurem perdut la seva primera picada de mans, o el seu primer somriure, o el seu primer ta-ta-ta, o els seus primers moviments corporals al so d'una cançó, o simplement aquell bonic gest o aquell nou so, que sense saber-ho ens dedica amb amor.

Ja han passat divuit mesos (9+9) i cada dia neix una nova il·lusió. Sens dubte, ser mare és el millor del món! Gràcies filleta meva per dedicar-nos cada dia una nova rialla, un nou gest, una nova passa!

dimecres, 14 d’abril del 2010

Qui hi ha?

Sentim un motor. Les gosses borden. Qui hi ha? Qui hi ha? Els ulls se'ns il·luminen, els llavis comencen a fer un somriure... Qui hi ha? Qui hi ha? Sentim el xoc d'unes quantes claus entre elles. Comença l'eufòria. Qui hi ha? Qui hi ha? El grinyolar de la porta ja se sent. Rialles. Qui hi ha? Qui hi ha? Ja ha arribat el pare!

Aquest, sens dubte, és el millor moment del dia! Tan petita i tan conscient del que està a punt de passar. Petons, abraçades, paraules, rialles... què faríem sense el pare?

Segurament ho podríem fer tot (com tantes mares que ho fan per opció o per més remei), però amb ell tot és molt millor.

Amb aquella panxa, aquella enorme panxa, el seu suport ja era vital. Quan em sentia pesada, quan no em treia de sobre els vòmits, quan el neguit de tenir el niu acabat em perseguia... Aquell ja va ser un procés fantàstic! Quan ens preparàvem per ser pares, quan descobríem i escoltàvem la nostra petita...

Durant el part, allò va ser cosa de dos. De dins meu potser en va sortir la petita, però si no hagués estat per l'equip que vam formar segurament tot hagués estat diferent! Les abraçades, la tranquil·litat, les rialles... un record inoblidable!

I ara, quan juga amb la petita, quan ens mira quan popem, quan riem amb les anècdotes del metge, quan prepara el menjar, quan sopem tots tres a taula... la seva felicitat ens omple!

Qui hi ha? Qui hi ha? El pare ja és aquí!

No calen agraïments. Ho fa per amor. Però jo li ho vull agrair. Gràcies! Ets el millor pare i company del món!