Maternitat al Clínic 2

Us penjo la segona part del reportatge que van emetre aquesta setmana al programa Entre Línies sobre parts a la Maternitat del Clínic.

Aquí el tebiu:

Maternitat al Clínic (2a part)

Apa, salut!

Maternitat al Clínic 1

Us penjo l'enllaç del reportatge del Porgama Entre línies de la setmana passada en què explicaven un part natural desenvolupat a l'Hospital Clínic de Barcelona.

Aquí en teniu l'enllaç:

Maternitat al clínic (1a part)

Apa, salut!

El part d'una gossa

Avui us penjo el part d'una gossa, la Dana, que vaig veure ahir al programa veterinaris de TV3. Amb quina pau que pareix!

Aquí el teniu:

Entrevista de La Vanguardia

Avui us penjo una entrevista de la contra del diari La Vanguardia del 15/02/11

"El parto es un acto fisiológico convertido en un acto infeliz"

Marta Espar, parturienta que lo sabe todo del parto feliz

Tengo 41 años. Nací en Barcelona y vivo en El Masnou. Soy periodista y psicóloga. Estoy casada, tengo dos hijos, Judit (7) y Guillem (4). . . ¡y ahora nacerá Ariadna! Creo en las libertades y en la información. Creía en Dios. . . , y hoy creo en la duda. Abogo por el parto respetado.

Cuándo sale de cuentas?

En diez días.

¿Cómo se encuentra?
¡Nunca estuve tan tranquila!

No es su primer parto…
Es el tercero.., pero es el primero en el que dispongo de plena información.
Y sé que estoy en buenas manos.

¿No fue así en los dos anteriores?
¡No! Fueron partos tecnológicos, es decir, partos muy medicalizados.

¿Y qué tiene eso de malo?
Que la parturienta es tratada como una niña, no se le informa de lo que le hacen, no se le respeta: como si fuese tontita de pronto.

¿Son así la mayoría de los partos hoy?
En España, sí. El parto es un acto fisiológico… que hemos convertido en algo artificioso, complicadísimo, medicalizado…, ¡en una experiencia infeliz para la mujer!

¿Tanto como infeliz..?
Hace ya 20 años que la OMS alerta que en países europeos como España hay en los partos intervenciones médicas excesivas, innecesarias, injustificadas.., y arriesgadas.

¿A qué se refiere?
A la inoculación de oxitocina y de epidural, a la práctica de episiotomía y de cesárea, al uso de fórceps y ventosas…

¿Tiene datos?
La episiotomía –un tajo en el perineo– es necesaria sólo en un 10%-30% de los casos.., ¡pero se practica en un 73% de parturientas!

¿Por qué tanto?
Por inercia, pese a la evidencia científica:no tiene efecto protector contra el desgarro. ¡Y qué desagradable y molesto es para la mujer! A algunas les arruina la vida sexual por meses… Y no digamos la cesárea…

¿También se aplica en exceso?
Sí: la cesárea está indicada sólo en un 15% de los partos, pero en Catalunya se aplica en un 23% de las clínicas públicas… ¡y en un 40% de las clínicas privadas!

Le pregunto lo mismo: ¿por qué razón?
Por la falsa creencia de que garantiza mayor seguridad perinatal. ¡Al contrario!: la madre queda postrada días, puede sufrir estrés postraumático, su bebé no recibe la inmunidad microbiana que proporciona pasar por la vagina… Los nacidos de cesárea padecen –ya hay estadísticas– más alergias y asmas…

Pero paliamos dolores en la madre.
Un parto duele.., ¡pero no es nada que una mujer no pueda sobrellevar! La medicina es bienvenida para complementar el parto fisiológico.., ¡pero no lo es si lo suprime!

¿Cómo es el buen parto fisiológico?
No con la parturienta estirada, de espaldas, inmovilizada, monitorizada… Así sus contracciones se ralentizan… por lo que le ponen gotero de oxitocina sintética… que genera bruscas contracciones… que hacen sufrir al feto… y que llevan a la mujer a rogar epidural… que adormece al bebé al nacer, con lo que le costará mucho más mamar…

¡Acaba de recitar la batería de atentados contra el parto fisiológico!
Sí, le he descrito el parto tecnológico: el que yo viví en mis dos primeros hijos, incluido el uso de fórceps, rotura con un palo de la bolsa amniótica… ¡Todo innecesario!

Pues describa ya el parto fisiológico.
Le llamamos también “parto respetado”: la mujer busca la postura más cómoda para pujar y parir: de pie, de rodillas, en cuclillas, apoyada en silla de partos, a cuatro patas…

Ah.
No está inmovilizada, puede moverse libremente, puede darse una ducha o baño calientes… Eso estimula contracciones normales, dilata bien… y puja, y el marido acompaña y corta el cordón cuando deja de latir.

¿Sin oxitocina ni epidural?
En España hay epidural en el 90% de los partos… cuando es de verdad necesaria sólo en el 55%. Las hormonas naturales son analgésicas. Y tampoco necesito médico: bastan comadronas bien formadas que den ánimo emocional, calor humano, masajes…

No sabía que el cordón umbilical late.
Sigue bombeando oxígeno durante un rato, ayuda a respirar al bebé: espera antes de cortarlo. Y nada de limpiar la grasita que cubre la piel del bebé, llamada vernix caseosa.

¿No? ¿Qué beneficio reporta eso?
Protege la piel del bebé de dermatitis y alergias. Se la dejaré a mi hija, hasta que su piel la absorba. Y pediré que me la pongan enseguida sobre el abdomen: su contacto me hará subir la leche antes. Y al cabo de una hora y media, su olfato la habrá guiado hasta mi pezón, se agarrará y mamará fácilmente. Y le daré pecho durante seis meses.

¿Hay algún país modélico en partos?
Ahora, Gran Bretaña y los países nórdicos, donde los partos se ajustan a las últimas evidencias científicas: son fisiológicos, con la tecnología médica en segundo plano.

¿Qué otros factores pueden contribuir a un parto más feliz?
Un espacio íntimo, con la compañía deseada, con una iluminación tenue, con una música suave elegida…

¿Conseguiremos esto en el sistema hospitalario español?
Confío en ello, porque el parto fisiológico, además de más feliz, es más barato: hospitalización más breve, menos instrumental… Por eso será más fácil que se extienda en nuestro sistema público que en el privado.

¿Cuál diría que es el requisito fundamental para el parto feliz?
Respetar a la mujer, darle toda la información veraz y que elija: es incoherente con el progreso feminista que en el crucial trance de parir entregue mi cuerpo a un médico que me haga de todo sin darme voz ni voto.

Plaga de cesáreas

De forma creciente las mujeres sienten que les han secuestrado un acto del que fueron protagonistas activas durante milenios: el parto. Un acto del que venimos todos, y que durante el siglo XX ha sido paulatinamente secuestrado por la tecnomedicina, con la mejor intención. Pero hoy muchas mujeres quieren recuperar la dignidad e intensidad emocional de esa vivencia fundacional de la existencia humana. Por eso es tan valiosa la obra ‘Los secretos de un parto feliz’ (Grijalbo) / ‘Els secrets d’un part feliç’ (Pagès), de Marta Espar: aclara lo que hoy dice la ciencia, como que es mejor tener sexo hasta el parto, o que (Odent) la cesárea deja en el nacido una huella de inseguridad…

Estimada mare!

Estimada mare:

Des de ja fa uns quants dies sento que el meu espai cada cop és més reduït i ja quasi no em puc moure, però no m'importa perquè ser que ben aviat seré amb vosaltres.

Sento tot el que expliques, tot el que parles amb el pare, tot el que penses, tot el que em dius...
Sento que tens més ganes de veure'm. Ho noto perquè quan em dius coses ho fas amb una veu molt més brillant i alegre que mai.

Ben aviat deixaré d'estar dins teu per estar amb tu i sé que aquell dia serà un dia magnífic i inoblidable. Serem tu, jo i el pare. Estem preparades. Ho saps i, el pare també. No deixis que la gent ens condicioni. Tothom opina, tothom diu, tothom hi posa cullerada. Els sento com no parem d'explicar-te "a mi això, a mi allò... que si va per aquí o per allà... que si fa molt mal, que si és molt llarg..." i sé que algun cop fins i tot t'han pogut agobiar. Ho noto. Però no tinguis por, tu i jo som una i com durant aquests passats fantàstics 9 mesos el gran dia farem que sigui una experiència meravellosa. No ho dubtis mai!

Estimada Mare, sé que, com jo, ja tens ganes de veure'm, d'abraçar-me, de sentir la meva pell... Ja falta poc. Molt poc.

Ens veiem ben aviat! i segueix sempre amb aquesta il·lusió i alegria que has tingut des del dia que vas saber que existia, sens dubte és el millor que em pots donar.

T'estimo molt,
La teva filla.

*Per a una bona amiga que estan apunt de tenir la seva primera filla i a qui li desitgem un dia màgic!*

Recuperant la posició vertical

Us penjo un vídeo sobre el fet de parir en posició vertical. Hi ha algunes imatges boniques sobre naixements i està musicat amb cançons de la Rosa Zaragoza del seu disc "Néixer, renéixer".

A veure si us agrada:

Dolors de part?

Una de les coses que més temor fa a les dones a l'hora de tenir un fill sol ser el dolor que farà tenir-lo.

Evidentment, el dolor (com m'apuntava un dia una lectora) depèn de cada persona. Tot i així, i pel que fa a mi, crec que aquest tema el tenim massa sobrevalorat i fa que massa sovint s'opti per parts medicalitzats (epidural) sense saber/conèixer la realitat del mal que ens farà o no ens farà parir.

Amb el tema del dolor als parts hem acabat sent una societat massa preventiva fent un ús excessiu dels medicaments i anul·lant així l'instint animal que tenim. Perquè no ho oblidem, per sobre de tot som animals mamífers i com a tals estem preparades per afrontar un part (amb tot el que aquest comporta).

Quan ens preparàvem pel dia del naixement de la nostra petita (a les visites de seguiment i acompanyament) una de les coses que ens van preguntar era si teníem pors. He de reconèixer, que tot i no amb pànic una de les "pors" o més ben dit, incògnites que tenia era si resistiria el dolor. La resposta va ser: parir no ha de perquè fer mal, qualsevol dolor que puguis tenir té un motiu (el naixement de la vostra filla) i per tant l'has d'encaminar cap això. Aquesta resposta (segurament adaptada per mi després de quasi 2 anys) em va crear una confiança que ara, després d'haver viscut l'experiència, em fa poder afirmar tranquil·lament que parir no és dolorós.

Nosaltres, com ja he dit en alguna ocasió, vàrem rebre la nostra filla a casa acompanyats d'un parell de llevadores. Recordo aquell dia molt intensament. Va ser un dia molt tranquil. No em feia por res. Havia de néixer la nostra filla i nosaltres estàvem allà disposats a acompanyar-la.

A jutjar per algun dels crits que es van poder sentir algú diria que les contraccions em feien molt mal però no és cert. No recordo dolor. No recordo mal. Només recordo que aquelles contraccions que em feien deixar de caminar per una estona o abraçar-me més fort al meu company o rebregar-me per uns minuts... eren la meva filla apunt d'arribar i no li podia fer el lleig de viure-les amb dolor.

Parir no és dolorós*. Només ens cal un bon lloc on ens hi trobem a gust i ens sentim còmodes; uns bons acompanyants amb qui poder viure-ho i conviure-ho tot i, tenir el convenciment que ho podem fer i que estem preparades per a fer-ho. En definitiva i, el més important de tot, només ens cal ser positives, molt positives i fer més cas al nostre instint!




*Parlo des d'un punt de vista d'un embaràs i un part catalogats de baix risc (una altra cosa no la conec pas).

Quants records!

Ara que ja fa un any, sí un any! Com passa el temps! Tan llunyà que semblava i ja ho tenim aquí! Com deia doncs, ara que ja fa un any que ha nascut la nostra filla no paren de venir-nos un munt de records a la memòria. Records d'aquells dies previs tan tranquils però inquiets alhora, d'aquell dia tan intens i feliç, d'aquells primers dies tan emocionants... Quin munt de records!

Recordo els dies previs al naixement com si fos el final d'un projecte on tot havia de quedar ben lligat. La previsió era pel dia 5. Tothom estava pendent del naixement de la petita per fer les seves vacances. "Quan hagi nascut la menuda marxarem" ens deien. Jo ja estava de baixa. Quedava acabar de comprar quatre coses pel dia del part. El pare havia de deixar-ho tot lligat a la feina. Les llevadores que volíem que ens atenguessin el part començaven vacances a primers d'agost... l'inici del mes era un punt d'inflexió en les dates per tothom.

Durant el curs de preparació a la maternitat i paternitat i a les visites amb les llevadores m'havien comentat diverses vegades que el naixement seria quan ambdues estiguéssim preparades. I així va ser! Recordo aquell dijous com si fos avui. Recordo la conversa que vaig mantenir amb la petita. Encara no havia nascut però entre ella i jo hi havia un nosequé que fins llavors no havíem tingut.

Li ho vaig explicar tot. "Mira cuqueta, aquí ja ho tenim tot preparat. Ja estic apunt per rebre't. El pare a partir de demà també està preparat. Ja ho ha pogut lligar tot. Els tiets t'estan esperant per marxar de vacances i la Pepi (la llevadora) aquest cap de setmana encara ens podria acompanyar. Tothom t'espera. Però tu fes tranquil·la i vine quan vulguis." Fins llavors no vaig sentir que la nostra petita podia arribar en qualsevol moment. No havia tingut falses contraccions ni res de res així que físicament podíem estar encara lluny del dia del part però psicològicament estàvem apunt i així va ser. Aquella matinada sense ser-ne conscients va començar tot!

Continuarà...

Mètode cangur

Guiteu si és sa i bo duu els nens a coll, que s'ha pogut demostrar que amb nadons prematurs si els poses i s'estan llargues estones al pit (pit de pecho no de mama) de la mare no els hi calen incubadores!

Us deixo una conferència de la pediatre Nathalie Charpack que des de l'any 1994 presideix la Fundació Cangur, una entitat sense ànim de lucre que pretén humanitzar la neonatologia aplicant mètodes com aquest tan natural i saludable.

Aquí el teniu:

Diferents o iguals?

Avui us penjo un petit reportatge que es va fer a la TVE 2.

Tracta de mares que transporten als seus nadons lligats amb mocadors, que donen el pit durant anys, que dormen amb els nens... Són mares immigrades que parlen de la maternitat als seus països d'origen i com la viuen a Espanya.

Després de veure'l em sento molt de tot arreu, perquè a casa nostra hi tenim una miqueta de tot! Si en el fons no som tan diferents...

Part respectat

Aquest dissabte al vespre fent un zapping a la tele vaig tenir la sort (força difícil de trobar tenint en compte la programació televisiva que sol haver-hi) d'ensopegar amb el programa Gran Angular de la TVE2. En ell hi emetien el desenvolupament d'un part a l'hospital de Santa Caterina de Salt (al costadet de Girona).

Ja en vaig parlar un dia d'aquest hospital. És molt interessant el que hi proposen. En altres hospitals també es pot optar per l'anomenat Pla de part on la parella hi pot deixar escrit tot allò que vol i que no vol que li facin a la mare i al nadó en el moment del part i postpart immediat.

Aquí teniu l'enllaç del vídeo: Parir. A més a més, en aquesta plana web trobareu enllaços d'hospitals i diversos articles d'interès sobre el tema per si hi esteu interessats.

L'instint de vida

Avui, en motiu de la setmana per un Part Respectat, vull penjar el vídeo d'un naixement. Però no es tracta d'un naixement qualsevol sinó d'un naixement on l'instint animal i la lluita per la vida fan d'aquest part un part molt emocionant i emotiu.

Encertadament, a més (si no m'erro) han posat de fons la música de la cançó titulada "Circle of life" de la banda sonora de la pel·lícula "El Rei Lleó" de Walt Disney. Una de les seves primeres grans bandes sonores composada pel conegut Elton John.

Aquí teniu el vídeo:

És possible disfrutar del part

El passat divendres al diari "La vanguardia" van publicar una interessant entrevista a la ginecòloga Montse Catalan on explica la seva trajectòria i visió dels parts i els neixements després de portar més de 20 anys acompanyant dones.

Per nosaltres, parir la petita a casa va ser una de les millors decisions que vam prendre. Va ser una experiència tranquil·la, agradable, romàntica, divertida, feliç... totalment recomanable!

Aquí en teniu la transcripció (ja sabeu que aquest diari, malauradament, tot i ser català s'edita en castellà):

“Es posible disfrutar del parto"
LA CONTRA; IMA SANCHÍS - 23/04/2010

Tengo 60 años. Nací en Manresa y vivo en Sant Vicenç de Castellet. Vivo en pareja, tengo dos hijos y tres nietos. Licenciada en Medicina y especializada en Ginecología y Obstetricia. Creo en el comunismo desde el corazón. No tengo creencias, con el ser humano me basta
¿Usted nació en casa?
Soy la mayor de cuatro hermanas y la única que nació en casa. Dos de mis hermanas murieron a los pocos días de nacer.
¿Cómo vivió esas muertes?
Lo difícil fue el oscurantismo en el que me crié. Yo no me enteré de los tres embarazos de mis hermanas, pasaron desapercibidos. El sexo era pecado.
Y decidió traer niños al mundo.
Trabajé en plantas de obstetricia y ginecología y el trato que se daba a la vivencia de un momento tan importante como es el dar a luz no tenía nada que ver con mis sentimientos. La mujer ha estado muy maltratada en las salas de parto, y quise ofrecer otra forma de parir y de nacer.
¿Por eso se fue a La Habana?
Era el año 1990, quería saber cómo se vivía el socialismo que había soñado. Me fui a realizar la especialidad de obstetricia y ginecología durante cuatro años.
¿La falta de recursos le motivaba?
En Cuba, pese a tener una tecnología muy limitada, se obtenían resultados en morbimortalidad materno-infantil similares a los europeos. Aprendí a tratar los partos con naturalidad, dejarlos transcurrir. Tuve un profesor que me dijo algo fundamental.
¿Qué le dijo?
Cuando una mujer grita, no la dejes sola. Cuando volví, trabajé durante seis años en una cooperativa que asistía partos en casa y en una maternidad. Luego con dos compañeras creamos Migjorn, una casa a la sombra de la montaña de Montserrat para cuidar de los partos de las mujeres y de los nacimientos de los bebés.
Más de veinte años ayudando a parir a las mujeres, ¿qué ha entendido?
Que el parto puede ser vivido y sentido con toda su intensidad. Trato de que las mujeres entiendan que la fisiología está a favor de la vida, que si dos celulitas, el óvulo y el espermatozoide, que iban a vivir sólo dos o tres días, por el hecho de unirse consiguen multiplicarse y multiplicarse...
Hasta llegar a ser millones.
... Y acabar formando cada pestaña o huesecillo de un pequeño bebé capaz de crecer, nacer y continuar su desarrollo, ¿cómo es posible desconfiar de que esta misma naturaleza ponga tantas dificultades al parto?
Doler, duele.
Lo fisiológico no duele: respirar, digerir..., nuestro cuerpo pulsa continuamente, se contrae y se expande, lo hace el corazón, las arterias, los intestinos, la pupila, los esfínteres, los músculos. ¿Por qué duele el parto? ¿? El útero, pequeño como una pera de san Juan, se reblandece y crece hasta albergar al niño, y esta dilatación tampoco duele, como el estómago cuando lo llenamos.
¿Qué me quiere decir?
Que el dolor y el miedo están muy relacionados, y que es posible disfrutar del parto. Y que atreverse a confiar en la sabiduría de nuestro cuerpo, con todas las precauciones necesarias, refuerza a las mujeres, a los bebés y también a los hombres.
¿A los hombres?
Un hombre tiene un papel muy importante en un parto en casa. Las mujeres no se confían a la anestesia epidural y la oxitocina... y "que me lo saquen, por favor", sino que es algo que realizan ellas, y su punto de anclaje es su pareja y los profesionales que estamos ahí para ayudar.
¿Tiene más riesgos parir en casa?
La mortalidad de los partos en casa es igual a la de los hospitales, donde hay más riesgo de efectos secundarios por la anestesia, la episiotomía (el corte vaginal), o al intensificar la dinámica del parto con la oxitocina.
Sin embargo, da miedo parir en casa.
Está reconocida a nivel internacional la gran satisfacción que obtienen las mujeres en los partos en casa o en las casas de parto en las que los protagonistas son los padres y el bebé. La mujer se siente acompañada, y usamos el agua, los masajes, la homeopatía y la palabra para tranquilizarlas, y sobre todo no intensificamos el ritmo del parto.
¿Esperan pacientemente a que la criatura decida salir?
Sí, horas y días. Los partos se han hecho insoportables cuando se ha intensificado el ritmo del parto con la administración intravenosa de oxitocina, lo que ha hecho que se generalizara la petición de epidural.
Ustedes han asistido más de 600 partos en diez años, ¿ningún problema?
Una tercera parte, en el domicilio de las propias mujeres, y el resto, en el centro de Migjorn. El 75% de los partos en el domicilio han sido completamente normales, un 9% han requerido ser acompañados al hospital y se han solucionado sin intervenciones; un 9% ha requerido cesáreas, y un 7%, ser ayudados por fórceps y otro instrumento.
¿Los mejores momentos?
Durante el verano del 2004 asistí 28 partos seguidos completamente normales, sin necesidad de recurrir en ningún caso a la ayuda de hospital. Cada parto era una fiesta.
¿Una fiesta?
Cada vez que recibo a un bebé que abre los ojos cuando aún tiene el cuerpo dentro de su madre, sale, esboza un balbuceo, y sin que llore pongo mi dedo en su manita y lo aprieta, es un momento inmenso. Y me gusta ver cómo los hermanitos viven el parto de su madre y sus gritos sin asustarse, porque la mayoría son gritos de fuerza y no de dolor, y ellos lo saben.

El part és nostre!

Avui us penjo un curtmetratge d'Iciar Bollain, on es fa una paròdia clara i contundent de la deshumanització del part que sofreixen les mares (vull esperar que només algunes mares) als grans hospitals.

Va ser un vídio d'una sèrie de 32 que es van fer l'any 2004 amb l'objectiu de criticar diversos aspeces de la realitat social espanyola. Entre els temes que es criticaven hi havia el que avui us penjo, o l'encariment dels preus de la vivenda, o el tema del Prestige o d'Iraq...

Aquí el teniu:

Qui hi ha?

Sentim un motor. Les gosses borden. Qui hi ha? Qui hi ha? Els ulls se'ns il·luminen, els llavis comencen a fer un somriure... Qui hi ha? Qui hi ha? Sentim el xoc d'unes quantes claus entre elles. Comença l'eufòria. Qui hi ha? Qui hi ha? El grinyolar de la porta ja se sent. Rialles. Qui hi ha? Qui hi ha? Ja ha arribat el pare!

Aquest, sens dubte, és el millor moment del dia! Tan petita i tan conscient del que està a punt de passar. Petons, abraçades, paraules, rialles... què faríem sense el pare?

Segurament ho podríem fer tot (com tantes mares que ho fan per opció o per més remei), però amb ell tot és molt millor.

Amb aquella panxa, aquella enorme panxa, el seu suport ja era vital. Quan em sentia pesada, quan no em treia de sobre els vòmits, quan el neguit de tenir el niu acabat em perseguia... Aquell ja va ser un procés fantàstic! Quan ens preparàvem per ser pares, quan descobríem i escoltàvem la nostra petita...

Durant el part, allò va ser cosa de dos. De dins meu potser en va sortir la petita, però si no hagués estat per l'equip que vam formar segurament tot hagués estat diferent! Les abraçades, la tranquil·litat, les rialles... un record inoblidable!

I ara, quan juga amb la petita, quan ens mira quan popem, quan riem amb les anècdotes del metge, quan prepara el menjar, quan sopem tots tres a taula... la seva felicitat ens omple!

Qui hi ha? Qui hi ha? El pare ja és aquí!

No calen agraïments. Ho fa per amor. Però jo li ho vull agrair. Gràcies! Ets el millor pare i company del món!

Sant Tornemi!

Després de fer una parada per fer vacances de Setmana Santa, ja hi tornem a ser!

Com que fa dies, doncs, que no hi ha articles nous avui us penjaré el vídeo d'un programa del 33, Quèquicom. Al programa, fan un viatge al ventre de la mare, assisteixen a una operació fetal i parlen sobre el mètode Cangur, una nova manera de cuidar els prematurs.

És un programa de divulgació científica molt amè i interessant que us recomano.

Sobre el mètode cangur, un dia en parlarem més atentament.

Aquí teniu el vídeo. A veure si us agrada:

Que ningú em posi presses!

No sé si teniu el plaer de conèixer la cantant Rosa Zaragoza. Jo sí, i us puc dir que és una molt bona cantant. Si mai teniu ocasió de sentir-la us l'aconsello i si és en directe encara més. És cantant de música sefardí, i últimament va acompanyada de molt bons músics.

Avui us penjaré el vídeo d'una cançó seva, que tot i que no és de les més maques que ha fet, ans al contrari, té gràcia pels temes que toco en aquest bloc. I el vídeo, tot i no sé la pera, té algunes imatges boniques.

Aquí el teniu:

Qui els va parir!

Avui us poso un altre part. Es tracta d'un part natural que es va dur a terme a l'Hospital públic de Santa Caterina. El van emetre al programa que van fer a TV3 que es deia "Qui els va parir!".

En aquest vídeo no es veu, però previ al moment de l'expulsiu es va poder veure les instal·lacions de que disposa l'hospital (sales tranquil·les i fosques, pilotes grans, mantes i coixins per descansar...). En aquest hospital, si ho desitges pots fer un part natural i tranquil sense medicalització amb unes instal·lacions adequades per a fer-ho, i amb la confiança (si és que així ho necessites) que disposes de tots els serveis mèdics a la sala del costat. Malauradament encara és l'únic hospital de Catalunya en què existeixen aquestes instal·lacions (si no vaig errada). Hi havia un programa pilot per engegar-ho a altres hospitals, però em sembla que el tema està aturat. Quina llàstima!

Doncs aquí teniu el naixement de la petita:

Avui em sento flex!

Avui la cosa també va d'anuncis però en aquest cas, d'un inusual anunci.

La casa de matalassos Flex va fer una campanya el passat 2009 on s'anunciaven els seus matalassos a través de les experiències que es poden viure amb aquests. L'anunci que us adjunto és sobre un part a casa. Us aconsello, però, que us mireu tot el documental ja que és molt més maco.

Quins records!

Anunci:


Documental:

Contraccions d'amor

Mentre feia el curs de preparació a la maternitat, una companya del curs ens va comentar l'existència d'una cançó relacionada amb el part molt maca.

No és que m'agradi especialment la Rosana, però amb aquesta cançó ha estat afortunada.

Si has estat mare podràs sentir-te identificada amb aquesta cançó i si ho estàs a punt de ser o algun dia potser ho seràs crec que et pot agradar molt.



Us n'adjunto la lletra:

Contracciones de amor
van y vienen de ti
por dentro y por fuera
de repente los latidos se aceleran
empiezo a sentir que es algo especial
la bolsa parece parece papel celofan
se rompe a la vez que veo escapar
el mar que en tu vientre me hacia flotar
no se si será esta vez la última o la primera
solo se que hay olor a primavera...

Me acerco a la luz, me alejo de ti
te cambio por eso que llaman vivir
me acerco a la luz
tu abres la salida
que me lleva a eso a lo que llaman vida.

Una luz al final
donde voy a parar
hay ruido allí afuera
por momentos se te ensanchan las caderas
respiras y yo respiro por ti
empujas,no se si deseo salir
me noto rodar despacio hasta el fin
más cerca,más ruido, más lejos de aquí
no se si me voy de ti o eres tú quien me dejas
tu nerviosa y frágil, yo desnudo y dando vueltas

Me acerco a la luz...

Despuès de salir, me dejan sobre ti
me hacen llorar,te veo sonreir
y se que esto es algo
que nunca nunca jamás
nunca jamás volveré...a repetir

Me acerco a la luz...

Me acerco a la luz..

ROSANA
RESPIRAS Y YO (LUNAS ROTAS - DE CASA A LAS VENTAS)

Li dedico a aquella companya.