Hola de nou! Fa molt temps que no escrivia res al bloc potser per manca de temps, per canvis o noves aventures... o falta d'inspiració! No ho sé, la qüestió és que aquest cap de setmana he tingut alguna vivència que en veure-la em va venir el Pipaopopa al cap i això potser va ser una senyal, així que no la desaprofitarem! No?
Doncs, el que deia! Que què vaig viure aquest cap de setmana? Doncs, la nostra família (ara ja ampliada amb una altra nena des de fa 5 mesos, però això seran figues d'un altre paner) vam tenir la sort de guanyar una des les places del programa "Vacances en Família" de la Generalitat i com bé sabreu, es tracta de caps de setmana en Albergs on s'hi troben tot de famílies independents però que coincideixen en espais comuns amb l'objectiu de fer trobada i relacionar-se (o no) amb altres nens i nenes i les seves famílies .
La qüestió és que allà, al menjador, em va tornar la inspiració. Érem tot de famílies cada una amb el seu estil, totes diferents però sense destacar en res. Unes més premisives, alres més estrictes; unes més controladores, altres més laxes. Fins que va arribar una família que em va fer atravessar el dinar.
Pare, mare i petita d'any i mig. Mare a taula, filla a taula ben lligada a la cadira, pare dret a les ordres de la matriarca. La mare treu un pot d'aquests de multifarinetes o dosificador de farinetes, prepara el plat de la petita. Fins aquí tot bé (lluny de com funcionem nosaltres, però legítim). I comença la funció! La petita, distreta com tota la resta dels nens i nenes del menjador, volia mirar i descobrir més que menjar-se aquell plat avorrit de cada dia. Nena menja! - Deia la mare entaforant-li la cullera a la boca. Nena seu bé i mira endavant! - Continuava la mare, sense dret a treva. Nena t'estàs portant molt malament! -Deia la mare a la filla perquè mirava tot aquell món nou per a ella en comptes de menjar cullera darrera cullera (sense pausa)! Pare porta tovallons! Que no ho veus que s'ha embrutat la nena! - Deia la mare a un pare que semblava un estaquirot no sé si per pròpia actitud o per por a represàlies. Entre els pares, nervis, males paraules, mirades de reüll als altres ocupants de la sala i tot això, amb nosaltres a la taula del costat. Què malament que ho vaig passar!
Fins que de sobte, el silenci. La nena de cop menjava cada cullerada sense perdre ni un segon, ja no es distreia, ja no s'embrutava perquè obria la boca sense problemes, mirava endavant... Sorpresa! Havia aparegut davant la nena un telèfon d'aquests moderns on s'hi poden veure vídeos! Just davant del seu plat. Uns dibuixos animats que van ser la glòria per als seus pares (o la mare) però no tinc tan clar que ho fossin per la nena. De cop ja no era a l'alberg, en un menjador amb altres nens i nenes, amb plats i safates i coses diferents i divertides... tornava a ser a casa. Una oportunitat perduda, francament.
Però tot no va acabar aquí. Per als propers àpats els pares havien "après la lliçó" i van venir més ben equipats! Amb "un DVD portàtil"! DVD, nena a la cadira, farinetes i cap endins!
I quan la nena ja s'havia menjat fins a l'última cullerada, tocava menjar als pares. Llavors la nena ("què s'havia cregut!") demanava macarrons i olives i enciam i pa i pernil dolç! "Portat bé, tu ja has dinat!".
Nosaltres, ni de bon tros, som uns pares exemplars però aquest tipus de pràctiques ens conmouen perquè sabem que són innecessàries i lamentablement, segur que aquells pares pateixen perquè la seva nena no menja bé i tenen molts problemes perquè ho facin! Potser mai ningú (amb dret a fer-ho) no els hi ha dit que els nens poden menjar d'una altra manera. Espero que compartir aquest cap de setmana amb altres famílies els hagi ajudat a descobrir-ho.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris criança. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris criança. Mostrar tots els missatges
dilluns, 18 de març del 2013
dimarts, 20 de març del 2012
Impressionant!
La història d'unes nenes bessones siameses de casa nostra que van ser separades amb èxit. Impressionant!
http://www.324.cat/video/4007950/Reportatge-ampliat-per-al-324-del-cas-de-les-siameses-separades-amb-exit
http://www.324.cat/video/4007950/Reportatge-ampliat-per-al-324-del-cas-de-les-siameses-separades-amb-exit
dijous, 14 de juliol del 2011
Tinc pipí, tinc caca!
Cada dia que passa em convenço més que tot plegat és més senzill del que ens volen vendre.
Un parell de dies abans de complir els 23 mesos, la menuda de la família es va despertar i em va dir que no volia posar-se el bolquer. D'acord! -li vaig dir jo. Al cap d'una estona em diu que té pipí i li proposo o posar-li el bolquer o anar al lavabo. I vet aquí que tria la segona opció. Ràpid! Al lavabo! Es baixa les úniques calcetes que teníem (ens les havia passat sa cosina), s'asseu a l'orinal (que ja feia uns dies que ens acompanyava però que encara no havia utilitzat mai) i shshshshshshshshsh! S'aixeca i ha fet el seu primer pipí al lavabo! Visca! Ella està molt contenta i jo també (a part de perplexa ja que no m'ho esperava pas !).
Bé, a veure que passa quan en torni a tenir... Doncs, que torna a voler anar al WC! I shshshshshshshsh... una altre pipí a l'orinal! Fantàstic! No m'ho puc creure! I quan tingui caca? Segur que li hauré de posar el bolquer... Mare tinc caca! Corre, corre!!! Plaf! S'aixeca de l'orinal i ha fet una caca! I així tot el dia, sense ni un escapament! Ni l'endemà, ni l'altre, ni... fins a data d'avui.
Ma filla va decidir que volia fer pipí i caca com tothom: al lavabo. I punt! Tan senzill com això! Ni li vam haver d'ensenyar res, ni li vam haver de fer premis cada cop que pixava, ni ... res de res. Es fa gran i ella i el seu cos saben el que necessiten.
Al cap d'una setmana ja havia fet pipí i caca a l'orinal, al wàter de casa, al d'uns amics, a casa els avis, de vacances... i ara fins i tot ja n'hem fet al bosc! I tan fàcil!
Ah, i bolquers per la migdiada i la nit?? No els vol pas! Un cop adormida li posava. Però a la migdiada ja no cal perquè no s'escapa res i a la nit aviat li treuré ja que s'aixeca seca!
Fantàstic! De nou, un exemple més que els nens saben el que es fan!
Un parell de dies abans de complir els 23 mesos, la menuda de la família es va despertar i em va dir que no volia posar-se el bolquer. D'acord! -li vaig dir jo. Al cap d'una estona em diu que té pipí i li proposo o posar-li el bolquer o anar al lavabo. I vet aquí que tria la segona opció. Ràpid! Al lavabo! Es baixa les úniques calcetes que teníem (ens les havia passat sa cosina), s'asseu a l'orinal (que ja feia uns dies que ens acompanyava però que encara no havia utilitzat mai) i shshshshshshshshsh! S'aixeca i ha fet el seu primer pipí al lavabo! Visca! Ella està molt contenta i jo també (a part de perplexa ja que no m'ho esperava pas !).
Bé, a veure que passa quan en torni a tenir... Doncs, que torna a voler anar al WC! I shshshshshshshsh... una altre pipí a l'orinal! Fantàstic! No m'ho puc creure! I quan tingui caca? Segur que li hauré de posar el bolquer... Mare tinc caca! Corre, corre!!! Plaf! S'aixeca de l'orinal i ha fet una caca! I així tot el dia, sense ni un escapament! Ni l'endemà, ni l'altre, ni... fins a data d'avui.
Ma filla va decidir que volia fer pipí i caca com tothom: al lavabo. I punt! Tan senzill com això! Ni li vam haver d'ensenyar res, ni li vam haver de fer premis cada cop que pixava, ni ... res de res. Es fa gran i ella i el seu cos saben el que necessiten.
Al cap d'una setmana ja havia fet pipí i caca a l'orinal, al wàter de casa, al d'uns amics, a casa els avis, de vacances... i ara fins i tot ja n'hem fet al bosc! I tan fàcil!
Ah, i bolquers per la migdiada i la nit?? No els vol pas! Un cop adormida li posava. Però a la migdiada ja no cal perquè no s'escapa res i a la nit aviat li treuré ja que s'aixeca seca!
Fantàstic! De nou, un exemple més que els nens saben el que es fan!
dilluns, 11 de juliol del 2011
Va d'etiquetes
Des que ens vam convertir en pares, la pluja d'etiquetes ha estat constant. Sense saber-ho (ni expressament voler-ho) ens vam trobar inmersos en l'etiqueta de "pares alternatius" i llegint una mica he vist que la nostra manera d'entendre la criança està dins la qualificada de "criança natural".
Vés per on, jo ho diria més simple i ras: a casa nostra ni moderns, ni alternatius, ni progres, ni a contracorrent... senzillament aplicant sempre el SENTIT COMÚ!
Vés per on, jo ho diria més simple i ras: a casa nostra ni moderns, ni alternatius, ni progres, ni a contracorrent... senzillament aplicant sempre el SENTIT COMÚ!
dijous, 9 de juny del 2011
La pau al món comença al ventre de la mare
Tenia pendent penjar aquesta entrevista de La Vanguardia del passat divuit de maig a la psicoterapeuta familiar Evania Reichert.
Aquí la teniu:
Tengo 56 años. Nací y vivo en Porto Alegre. Vivo en pareja y tengo tres hijos de 34, 32 y 31 años. Soy de izquierdas y ecologista. No tengo creencias religiosas. A más besos y abrazos que demos a nuestros hijos. . . ¡más inteligentes serán! Educar bien es la verdadera revolución.
Aquí la teniu:
Tengo 56 años. Nací y vivo en Porto Alegre. Vivo en pareja y tengo tres hijos de 34, 32 y 31 años. Soy de izquierdas y ecologista. No tengo creencias religiosas. A más besos y abrazos que demos a nuestros hijos. . . ¡más inteligentes serán! Educar bien es la verdadera revolución.
¿Qué es un niño?
Una persona con todas las posibilidades por desplegar, que podrá ser todo lo que quiera.
Fabuloso.
Si los adultos no lo impiden.
¿Boicoteamos a los hijos?
Los machacamos, les inyectamos complejos de inferioridad, les traspasamos neuras, les cortamos alas, segamos sus talentos, les impedimos desplegar todas sus posibilidades.
Quizá educar sea eso...
¡Discrepo! Educar es guiar, es formar sin castrar las potencias del niño.
¿Dejándole a su aire?
No. Contención, que no represión. Hay que fomentar en el niño su autorregulación: que aprenda a regular sus acciones en cada fase.
Poniendo límites, ¿no?
Las paredes del vientre materno son un cálido límite para el embrión. Los brazos paternos que le mecen son para el bebé un amoroso límite... Por tanto, hay contenciones, ¡pero con afecto y calidez y ánimo formativo!
¿Maltratamos a nuestros hijos?
¿Quién no ha abroncado a su hijo sólo porque en ese momento se sentía irritado, malhumorado? Nos vengamos en ellos de nuestros malos rollos, los humillamos, ¡y hasta llegamos a insultarlos!
Mujer…
Sí, sí: ¡los adultos somos muy cobardes! Lo que no osaríamos decirle o hacerle a un adulto en la calle o en el trabajo, ¡se lo decimos o hacemos a nuestros niños!
¿Tanto?
Los hogares albergan las mayores violencias consentidas.
¿Con qué consecuencias?
Fraguamos niños más inseguros, que no se valorarán, que tenderán a maltratarse o maltratar, a ser agresivos...
¿Cómo evitar eso?
Con conciencia: ayudarlos a autorregularse, evitando fustigarlos con nuestros brotes de rabia y fragilidades. Todo lo que hagamos o digamos debe tener propósito educativo. Pero claro, como es más fácil conducir a un niño reprimido que a un niño sano y libre... ¡tendemos a modelar a niños reprimidos!
¿Y cómo modelar a un niño sano?
Con la vacuna que la neurociencia nos confirma: cariño, afecto, amor.
¿Qué dice la neurociencia al respecto?
Que el afecto estimula la sinapsis, las interconexiones entre neuronas.
¿Sí?
¡Sí! De 0 a 1 año se establece en el cerebro humano el mayor número de interconexiones neuronales de toda su vida. Y se ha constatado que el amor de los padres y cuidadores, el cariño, el afecto expresado en caricias, besos, cosquillas, abrazos, pedorretas, achuchones... ¡fomenta las sinapsis, multiplica las redes neuronales!
O sea, que ese cerebro será más rico.
Tendrá mejores cimientos sobre los que levantar ulteriores capacidades. Haber sido mecido, acunado, besado, acariciado, amado, respetado... ¡te hará más inteligente! A más amor recibido, más inteligencia futura.
¿Qué se entiende por respeto al niño?
Tratarlo según lo que pueda esperarse de él en cada franja de edad.
Ponga un ejemplo.
De los 1,5 a los tres años, el neocórtex infantil es incapaz de procesar más de dos o tres prohibiciones. Si dirigimos 30 ¡noes! al niño... nos parecerá que nos desobedece 27 veces. ¡Y no es eso!
¿Y qué es?
Que no es capaz de grabar las órdenes. Y que decirnos ellos no es un primer paso de su autonomía personal, de perfilar su identidad: es, pues, algo saludable.
¿Y cuándo estará el niño en condiciones de entender los “noes”?
A partir de los 3,5 o cuatro años graban bien cualquier orden. Entonces sí hay que estar vigilante para evitar filiarcados.
¿Qué es eso?
Hay patriarcado (hegemonía del padre), matriarcado (de la madre) y filiarcado (del hijo): ¡busquemos mejor la heterarquía, es decir, que cada cual tenga un lugar!
¿A qué edad aparece en el niño la conciencia de género?
De los tres a los seis años se desarrolla la pulsión sexual a la par que la epistemofílica.
¿Qué pulsión es esa?
Curiosidad de saber, de conocer, de explorar: si reprimes la pulsión sexual de un niño, ¡reprimes su impulso de saber!
¿Qué hicieron mal sus papás?
Vivíamos en el campo y, por ignorancia, me pusieron a trabajar de muy niña, cargaron sobre mí altas responsabilidades familiares... Eso me ha hecho emprendedora, pero también sentirme imprescindible para el bienestar de los demás, cosa muy dañina...
El Gobierno español propone escolarizar a los niños desde su nacimiento...
Eso puede comprometer esa primera fase de formación de la persona, en la que el principal alimento es el afecto. ¡Alerta: la OMSanticipa que en 20 años la primera dolencia de la humanidad será la depresión!
Dígame que es optimista y que pronto mejorará la educación de los niños.
Seremos cada día más conscientes de la importancia de las primeras edades de la vida... o estaremos jugándonos el futuro de la humanidad. Nunca antes supimos tanto sobre la infancia: ¡si lo aplicamos, daremos lugar a la única gran revolución de verdad!
¿Sí?
Sí, la paz sobre la Tierra empieza en el vientre de la madre.
La edad sagrada
Nacido su primer hijo, las cuidadoras se lo retiraron durante dos días. Con su segundo hijo se repitió la operación, pero esta vez se plantó como leona para reclamarlo. Hoy se sabe que el contacto madre-hijo desde el nacimiento es básico para la buena crianza del niño, y ella es una gran experta en educación infantil, cuyos saberes vierte en Infancia, la edad sagrada (La Llave), libro que sintió que era urgente escribir... al saber del suicidio del hijo de una amiga, un niño de diez años de buena familia. Mejorar el trato con la infancia mejorará el mundo más que ninguna otra política, afirma Evâniadilluns, 9 de maig del 2011
Aprendre a aprendre
Us deixo un vídeo sobre el procès d'aprendre a aprendre. L'educador com aquell que acompanya i ajuda a desvetllar l'interès i els interessos de l'altre.
A veure si us agrada.
A veure si us agrada.
dilluns, 2 de maig del 2011
Portes obertes
Ara és temps en què les escoles bressols fan portes obertes, és a dir, que els pares podem anar a fer una visita a l'escola per conèixer-la, saber què fan, com ho fan i quants diners costa. A casa nostra, ja fa temps que tenim clar que no volem dur la nostra filla a l'escola bressol però l'altre dia que hi havia jornada de visita per conèixer l'EB del nostre poble, hi vaig voler anar. No tinc clar perquè, potser trobava alguna cosa que em feia canviar d'opinió o volia xafardejar per si podia agafar idees... la qüestió és que hi vaig anar.
Les classes em van semblar petites, molt petites (i l'educadora m'ho va reconèixer); els grups eren de 20 infants amb 2 educadores (però quan l'educadora m'explicava els horaris, hi havia unes hores en què sols n'hi havia una); em vaig mirar el projecte (bé, vull remarcar que de 38 pàgines, 23 eren de gestió del personal, organigrama, horaris... i les restants eren 3 propostes d'activitats dins l'apartat d'annex), ...
Mirant-me el "projecte" amb més deteniment vaig veure que una de les activitats principals i transversals a l'escola era el treball de les emocions. Ostres! Interessant! Vaig començar a llegir i una de les propostes era que cada dia a l'arribar a la classe farien una rotllana i es passarien la mascota de l'aula i li farien un petó o una abraçada. Què dius?! I no és més interessant que el facin a un company de la rotllana, per exemple?
Fins aquí, però, tampoc m'esperava res gaire diferent ni que fes canviar el pes de la balança.
El punt definitiu ha estat avui quan 3 educadores (dedueixo que 2 educadores i una auxiliar) han sortit a passejar amb els nens (feien pinta de ser de P1) fins a un camp que hi ha al costat de casa meva amb aufals o herbes (no ho sé) de fins a mig metre i roselles. Suposo que amb l'objectiu de collir floretes i gaudir una estona de la natura. Bona idea. El problema és que des que han fet entrar al nens al camp els plors no han parat (clar que no m'estranya ja que les herbotes els hi arribaven al coll!). I a l'hora de marxar algun nen no es podia (volia, segons les educadores) moure i no parava de plorar.
M'he posat molt nerviosa. Han estat uns 15 minuts (i no exagero perquè ho he calculat) d'un nen d'un any i mig (com a molt) plorant al mig d'un camp i amb unes senyores (ho sento no els hi puc dir edcadores en aquest cas) dient-li que anés cap a elles a uns 3, 5 , 10 metres progressivament (com si això el motivés a anar-hi) fins que hi hagut un moment que ni les veia! (la típica tècnica odiosa de si marxo -o més ben dit, l'abandono- vindrà). Finalment quan jo ja anava a sortir al carrer, agafar aquell nen, posar-me'l al coll, abraçar-lo fort i dir-li: - Petitó, tranquil, ja som fora del camp. I deixar-li anar a aquella senyora: - perdoni, que no ho veu que aquest nen no vol estar aquí?; llavors la senyora s'ha apropat de nou al petit (sense entrar al camp, no fos cas que li agafessin ganes de posar-se el nen al coll i treure'l ella!) i li ha dit: -au va vine! i el petit (sense deixar de plorar en cap moment) ha acabat sortint rebent un: - Molt bé! Ho veus com podies!?.
Sisplau! No sé que ha après aquest infant ni que a pretès que aprengués la seva "educadora", el que sí sé és que la nostra filla no aprendrà res d'aquesta manera!
Les classes em van semblar petites, molt petites (i l'educadora m'ho va reconèixer); els grups eren de 20 infants amb 2 educadores (però quan l'educadora m'explicava els horaris, hi havia unes hores en què sols n'hi havia una); em vaig mirar el projecte (bé, vull remarcar que de 38 pàgines, 23 eren de gestió del personal, organigrama, horaris... i les restants eren 3 propostes d'activitats dins l'apartat d'annex), ...
Mirant-me el "projecte" amb més deteniment vaig veure que una de les activitats principals i transversals a l'escola era el treball de les emocions. Ostres! Interessant! Vaig començar a llegir i una de les propostes era que cada dia a l'arribar a la classe farien una rotllana i es passarien la mascota de l'aula i li farien un petó o una abraçada. Què dius?! I no és més interessant que el facin a un company de la rotllana, per exemple?
Fins aquí, però, tampoc m'esperava res gaire diferent ni que fes canviar el pes de la balança.
El punt definitiu ha estat avui quan 3 educadores (dedueixo que 2 educadores i una auxiliar) han sortit a passejar amb els nens (feien pinta de ser de P1) fins a un camp que hi ha al costat de casa meva amb aufals o herbes (no ho sé) de fins a mig metre i roselles. Suposo que amb l'objectiu de collir floretes i gaudir una estona de la natura. Bona idea. El problema és que des que han fet entrar al nens al camp els plors no han parat (clar que no m'estranya ja que les herbotes els hi arribaven al coll!). I a l'hora de marxar algun nen no es podia (volia, segons les educadores) moure i no parava de plorar.
M'he posat molt nerviosa. Han estat uns 15 minuts (i no exagero perquè ho he calculat) d'un nen d'un any i mig (com a molt) plorant al mig d'un camp i amb unes senyores (ho sento no els hi puc dir edcadores en aquest cas) dient-li que anés cap a elles a uns 3, 5 , 10 metres progressivament (com si això el motivés a anar-hi) fins que hi hagut un moment que ni les veia! (la típica tècnica odiosa de si marxo -o més ben dit, l'abandono- vindrà). Finalment quan jo ja anava a sortir al carrer, agafar aquell nen, posar-me'l al coll, abraçar-lo fort i dir-li: - Petitó, tranquil, ja som fora del camp. I deixar-li anar a aquella senyora: - perdoni, que no ho veu que aquest nen no vol estar aquí?; llavors la senyora s'ha apropat de nou al petit (sense entrar al camp, no fos cas que li agafessin ganes de posar-se el nen al coll i treure'l ella!) i li ha dit: -au va vine! i el petit (sense deixar de plorar en cap moment) ha acabat sortint rebent un: - Molt bé! Ho veus com podies!?.
Sisplau! No sé que ha après aquest infant ni que a pretès que aprengués la seva "educadora", el que sí sé és que la nostra filla no aprendrà res d'aquesta manera!
divendres, 8 d’abril del 2011
Baldim, Baldom
I també he penjat aquesta altra cançó que, en aquest cas, me la va fer arribar molt amablement l'Onavis una mare bona seguidora d'aquest i els meus altres blocs.
A veure si us agrada. A mi em fa molt riure. Bé en realitat la lletra no fa gaire gràcia ja que van esquarterant un rei mort, però ja sabem com van aquestes cançons infantils... algunes lletres fan por!
Aquí la teniu (cliqueu damunt la cançó per sentir-ne la música):
A veure si us agrada. A mi em fa molt riure. Bé en realitat la lletra no fa gaire gràcia ja que van esquarterant un rei mort, però ja sabem com van aquestes cançons infantils... algunes lletres fan por!
Aquí la teniu (cliqueu damunt la cançó per sentir-ne la música):
Nyigo, nyago
He penjat aquesta altra cançó de falda al bloc de Jocs de falda que espero que també us agradi. És molt divertida!
(Cliqueu damunt la cançó per sentir-ne la música)
(Cliqueu damunt la cançó per sentir-ne la música)
Mans Manetes
He penjat aquesta nova cançoneta al bloc de Jocs de falda que espero que us agradi (Cliqueu damunt la cançó per sentir-ne la música):
dijous, 31 de març del 2011
Llenties amb verduretes
Fa dies que no paro de veure un anunci televisiu d'una marca d'alimentació infantil que m'ha provocat la inquietut d'escriure-hi al respecte.
Es tracta d'un espot en què anuncien un dinar excel·lent per als més petits: Llenties amb verduretes. Sens dubte donar-li al teu fill un bon plat de llenties amb verdures és una elecció molt bona (en un sol plat hi ha llegum i verdures i si li afegeixes trossets de carn i arròs ja és la bomba!). Fins aquí, tot va bé.
A més es pot veure com el nen és a la cuina quan els seus pares preparen el dinar. Molt bé, també. Tot i que encara seria millor si el fessin participar amb l'elaboració, cosa que sovint no se'ls hi deixa fer i jo personalment trobo que és molt interessant. Fins aquí, també, tot va bé.
Una altra cosa que podem veure a l'anunci és com el petit menja assegut a taula i al mateix moment que la resta de la família. Fantàstic! Tandebó sempre es fes així. Opció que, des de la meva pràctica personal, aconsello especialment. Fins aquí, de nou, tot va bé.
Però finalment arriba el moment que em desespera: quan serveixen a taula la cassola de llenties amb verduretes. Aquelles que fan tan bona pinta, que treuen un fumet suposadament olorós, aquelles que tan de gust li vénen al petitó de la família... I zas! Li passen pel davant i no les hi deixen tastar! A canvi li enxufen un "potito" de "llenties amb verduretes" alegant que són el mateix que es menjaran els seus pares i germans. Sisplau, un respecte, pobra canalla!
De cop un anunci que em podia semblar interessant i tot, es converteix en nefast. D'acord, segurament aquests "potitos" no tenen aliments dolents (aquest no és el problema), ni mataran el nostre fill (tampoc vaig per aquí); però el que estar clar és que mai poden substituir un bon àpat fet a casa (no em convenceran!). Usar aquest tipus d'alimentació hauria de ser per casos de necessitat extrema (no arribes a temps a un lloc on pugui menjar, o surts a la muntanya uns dies i no has pogut fer-ho d'una altra manera...); ara bé, quan s'ha estat cuinant per a tota la família, plantufar-li al petit això em sembla una burla. Quin sentit té?
De debò, el publicista que ha fet aquest anunci, o no té fills, o no sap cuinar, o (com a l'empresa) l'únic que els interessa és la pela i no el benestar dels nostres fills com ens volen fer creure, francament.
Res, que avui he fet llenties amb verduretes i, igual que quan tenia 1 any, ma filla les ha trobat boníssimes!
Es tracta d'un espot en què anuncien un dinar excel·lent per als més petits: Llenties amb verduretes. Sens dubte donar-li al teu fill un bon plat de llenties amb verdures és una elecció molt bona (en un sol plat hi ha llegum i verdures i si li afegeixes trossets de carn i arròs ja és la bomba!). Fins aquí, tot va bé.
A més es pot veure com el nen és a la cuina quan els seus pares preparen el dinar. Molt bé, també. Tot i que encara seria millor si el fessin participar amb l'elaboració, cosa que sovint no se'ls hi deixa fer i jo personalment trobo que és molt interessant. Fins aquí, també, tot va bé.
Una altra cosa que podem veure a l'anunci és com el petit menja assegut a taula i al mateix moment que la resta de la família. Fantàstic! Tandebó sempre es fes així. Opció que, des de la meva pràctica personal, aconsello especialment. Fins aquí, de nou, tot va bé.
Però finalment arriba el moment que em desespera: quan serveixen a taula la cassola de llenties amb verduretes. Aquelles que fan tan bona pinta, que treuen un fumet suposadament olorós, aquelles que tan de gust li vénen al petitó de la família... I zas! Li passen pel davant i no les hi deixen tastar! A canvi li enxufen un "potito" de "llenties amb verduretes" alegant que són el mateix que es menjaran els seus pares i germans. Sisplau, un respecte, pobra canalla!
De cop un anunci que em podia semblar interessant i tot, es converteix en nefast. D'acord, segurament aquests "potitos" no tenen aliments dolents (aquest no és el problema), ni mataran el nostre fill (tampoc vaig per aquí); però el que estar clar és que mai poden substituir un bon àpat fet a casa (no em convenceran!). Usar aquest tipus d'alimentació hauria de ser per casos de necessitat extrema (no arribes a temps a un lloc on pugui menjar, o surts a la muntanya uns dies i no has pogut fer-ho d'una altra manera...); ara bé, quan s'ha estat cuinant per a tota la família, plantufar-li al petit això em sembla una burla. Quin sentit té?
De debò, el publicista que ha fet aquest anunci, o no té fills, o no sap cuinar, o (com a l'empresa) l'únic que els interessa és la pela i no el benestar dels nostres fills com ens volen fer creure, francament.
Res, que avui he fet llenties amb verduretes i, igual que quan tenia 1 any, ma filla les ha trobat boníssimes!
dimecres, 30 de març del 2011
Febre i medicaments
Us penjo un article del diari La Vanguardia del passat 21/03/2011 on parla sobre l'ús de medicaments quan els més menuts tenen febre.
Aquí el teniu:
Aquí el teniu:
Nuevas normas para el uso de fármacos contra la fiebre en niños
Deben darse para combatir el malestar, no para lograr una temperatura normal
Josep Corbella| 21/03/2011
Aunque un niño tenga fiebre, no conviene darle fármacos para que le baje la temperatura si parece encontrarse bien.Tampoco hay que despertarle para que tome Dalsy o Apiretal, los dos fármacos más populares contra la fiebre infantil en España, aunque sí habría que hacerlo si debe tomar un antibiótico.
Es aconsejable calcular las dosis teniendo en cuenta el peso de los niños, más que teniendo en cuenta su edad o su altura.
Ambos fármacos tienen una eficacia similar, aunque combinarlos (es decir, alternar las dosis de uno y otro) parece aún más eficaz, según los limitados estudios que han analizado esta cuestión.
Y aunque los dos productos son seguros si se dan en las dosis adecuadas, es importante no superar estas dosis como se hace en muchos hogares para evitar efectos secundarios que pueden llegar a ser graves.
Estas son las principales recomendaciones que hace el nuevo documento sobre tratamiento de la fiebre de la Academia Americana de Pediatría (AAP), presentado en el último número de la revista Pediatrics. Con más de 60.000 afiliados, la AAP es la asociación de pediatría más importante del mundo y sus recomendaciones suelen ser seguidas por pediatras de otros países –entre ellos, España–.
“La fiebre no es una enfermedad, sino un mecanismo fisiológico que tiene efectos beneficiosos en combatir las infecciones”, destaca el documento. Entre estos efectos beneficiosos, la AAP recuerda que la fiebre limita la proliferación de bacterias y virus y favorece el crecimiento de células inmunitarias. Por contra, suele comportar una sensación de malestar con irritabilidad, abatimiento y pérdida de apetito, entre otros síntomas. Por lo tanto, el objetivo del tratamiento no debe ser conseguir una temperatura normal sino restaurar el bienestar del niño.
El tratamiento debe realizarse con paracetamol o ibuprofeno. Debe evitarse la aspirina, ya que en niños puede provocar síndrome de Reye.
La fiebre debida a una infección, destaca la AAP, no empeora la evolución de una enfermedad ni tiene efectos adversos a largo plazo. La única situación en que la fiebre es una enfermedad en sí es cuando se produce una hipertermia, un trastorno infrecuente en que el cerebro pierde la capacidad de regular la temperatura corporal –por ejemplo, tras un golpe de calor– y pueden producirse daños neurológicos e incluso la muerte. Pero esta es una reacción febril distinta de la que se produce a raíz de las infecciones habituales en la infancia.
dijous, 24 de març del 2011
902 111 444
Ti-tu-ti-to-ti-tu-ta!
- Sanitat Respon. Bona nit, l'atèn Susanna. Digui'm!
- Bona nit. Voldria fer-los una consulta.
- Sanitària o Pediàtrica?
- Pediàtrica.
- Molt bé. M'haurà de donar unes dades: el seu nom, la seva edat (per estadística), el seu telèfon (per posar-nos en contacte si es talla la conversa).
- Elisenda...
- Molt bé, Sra. Elisenda. Li passo amb el servei mèdic de pediatria.
- Bona nit, sóc la infermera de pediatria, em dic Laia. Vostè dirà.
- Miri doncs, la meva filla que té 19 mesos porta des d'ahir a la matinada amb febre (38ºC-38'5ºC) i descomposició i algun vòmit. Hem fet això (...)
- (...) Ho estan fent bé. Si vol, ara doncs el que pot fer és fer una banyera generosa a la seva filla (uns 10 minuts, que jugui un ratet) i després li posa cremeta que sempre ajuda a refredar i si després encara veu que té febre li pot donar ibuprofè.
- El panflet diu cada 8 hores.
- Li'n pot donar cada 6, en aquest cas. I si veu que demà al matí els símptomes perduren , la porta al CAP i que li facin una ullada.
- Perfecte! Gràcies!
- De res. Gràcies a vostè, bona nit!
Tut-tut-tut...
Afortunadament, la nostra filla no s'ha posat malalta durant aquests 19-20 mesos. Algun cop ha tingut una mica de febre o alguna descomposició o mocs o vòmit però mai ha calgut donar-li medicaments. Aquest cop, però, veient que la febre es mantenia vam optar per donar-li ibuprofè infantil. A l'acabar el dia i veient que persistien els símptomes vam optar per trucar a Sanitat Respon (ni a urgències, ni hospital). Una trucada. Una bona atenció. I una bona resolució.
Tenint serveis públics d'aquesta qualitat (les 24h! els 365 dies de l'any!) no entenc els anuncis de mútues absurds, ni la gent fent cues als hospitals o a urgències per simples refredats. Si mai no heu fet ús d'aquest servei, us el recomanem ja que sempre que hi hem trucat ens han atès ràpidament i fantàstic. És un plaer! I t'estalvies d'anar al metge (que és el mateix que dir que t'estalvies de sortir de casa, fer cues i exposar-te a altres virus...).
Apa, salut!
- Sanitat Respon. Bona nit, l'atèn Susanna. Digui'm!
- Bona nit. Voldria fer-los una consulta.
- Sanitària o Pediàtrica?
- Pediàtrica.
- Molt bé. M'haurà de donar unes dades: el seu nom, la seva edat (per estadística), el seu telèfon (per posar-nos en contacte si es talla la conversa).
- Elisenda...
- Molt bé, Sra. Elisenda. Li passo amb el servei mèdic de pediatria.
- Bona nit, sóc la infermera de pediatria, em dic Laia. Vostè dirà.
- Miri doncs, la meva filla que té 19 mesos porta des d'ahir a la matinada amb febre (38ºC-38'5ºC) i descomposició i algun vòmit. Hem fet això (...)
- (...) Ho estan fent bé. Si vol, ara doncs el que pot fer és fer una banyera generosa a la seva filla (uns 10 minuts, que jugui un ratet) i després li posa cremeta que sempre ajuda a refredar i si després encara veu que té febre li pot donar ibuprofè.
- El panflet diu cada 8 hores.
- Li'n pot donar cada 6, en aquest cas. I si veu que demà al matí els símptomes perduren , la porta al CAP i que li facin una ullada.
- Perfecte! Gràcies!
- De res. Gràcies a vostè, bona nit!
Tut-tut-tut...
Afortunadament, la nostra filla no s'ha posat malalta durant aquests 19-20 mesos. Algun cop ha tingut una mica de febre o alguna descomposició o mocs o vòmit però mai ha calgut donar-li medicaments. Aquest cop, però, veient que la febre es mantenia vam optar per donar-li ibuprofè infantil. A l'acabar el dia i veient que persistien els símptomes vam optar per trucar a Sanitat Respon (ni a urgències, ni hospital). Una trucada. Una bona atenció. I una bona resolució.
Tenint serveis públics d'aquesta qualitat (les 24h! els 365 dies de l'any!) no entenc els anuncis de mútues absurds, ni la gent fent cues als hospitals o a urgències per simples refredats. Si mai no heu fet ús d'aquest servei, us el recomanem ja que sempre que hi hem trucat ens han atès ràpidament i fantàstic. És un plaer! I t'estalvies d'anar al metge (que és el mateix que dir que t'estalvies de sortir de casa, fer cues i exposar-te a altres virus...).
Apa, salut!
dimarts, 22 de febrer del 2011
Esponja Ultrabsorvent!
I és que ha arribat el moment en què podem afirmar amb total seguretat que a casa nostra hi viu una Esponja! I no es tracta pas d'una esponja qualsevol, estem davant de l'esponja que, si miréssim un anunci d'esponges, seria la més potent, la més bona, la més absorvent de tot el mercat!
Sí, ara més que mai, la nostra vida ha de ser allò que en diuen "una vida exemplar", perquè la nostra petita ho imita tot, tot i tot. No es perd detall! Fins i tot imita allò que per a nosaltres ha passat desapercebut, allò a què no hem donat cap rellevància o allò que no voldríem que imités.
Ara és el moment de no oblidar-nos de rentar-nos les mans abans de menjar, o de pentinar-nos cada matí, o de rentar-nos les dents... ara és el moment de no dir paraulotes, o no perdre els nervis, o... ara és el moment de fer-nos més petons, de riure molt i plorar quan calgui, de compartir...
Ara és el moment d'aprofitar que la nostra filla està "ultrabsorvent" per millorar la nostra vida!
Sí, ara més que mai, la nostra vida ha de ser allò que en diuen "una vida exemplar", perquè la nostra petita ho imita tot, tot i tot. No es perd detall! Fins i tot imita allò que per a nosaltres ha passat desapercebut, allò a què no hem donat cap rellevància o allò que no voldríem que imités.
Ara és el moment de no oblidar-nos de rentar-nos les mans abans de menjar, o de pentinar-nos cada matí, o de rentar-nos les dents... ara és el moment de no dir paraulotes, o no perdre els nervis, o... ara és el moment de fer-nos més petons, de riure molt i plorar quan calgui, de compartir...
Ara és el moment d'aprofitar que la nostra filla està "ultrabsorvent" per millorar la nostra vida!
diumenge, 20 de febrer del 2011
Ho tenen tot, menys els pares
Aquí teniu un article dels diari El País d'avui dia 20/02/2011. Com en tot hi ha coses més interessants que altres. Valoreu vosaltres mateixes:
Lo tienen todo menos lo imprescindible. Casas confortables, padres con profesiones de éxito, toda la tecnología casera disponible en el mercado, ropa de marca, dinero para gastos, caprichos... Pero les falta algo. Los adolescentes urbanos procedentes de familias de clase media y media alta empiezan a llenar las consultas de psicólogos y pediatras sociales aquejados del mal de la soledad. Han crecido casi por su cuenta, a cargo de cuidadoras ajenas a la familia, y sus padres, ocupados a tiempo completo en mantener el estatus social, carecen del tiempo que ellos demandan. Las consecuencias suelen ser perversas: trastornos de conducta, agresividad, enfrentamientos constantes con los padres... Y también una tendencia al aislamiento preocupante. Tanto, que algunos adolescentes han empezado ya a ser catalogados en situación de riesgo y enviados temporalmente a pisos tutelados por la Administración.
Es una circunstancia insólita, porque este tipo de centros -con capacidad para alrededor de media docena de chicos y chicas adolescentes, asistidos por psicólogos y trabajadores sociales- han estado habitados hasta ahora exclusivamente por chavales de familias desestructuradas, aquellas en las que los progenitores están en prisión, o enfermos sin medios de subsistencia, parados sin futuro y toxicómanos en el amplio sentido de la palabra, la mayoría alcohólicos. Ahora, sin embargo, empiezan a compartir habitación con adolescentes ricos a quienes nadie hubiera imaginado bajo la tutela de los servicios sociales de las comunidades autónomas. El nexo entre unos y otros es el desamparo.
En algunos casos los padres delegan el problema en la Administración; en otros, se sigue optando por el internado, dependiendo de su pertenencia a la escala baja o alta de la clase media. Según los expertos, ambas fórmulas de alejamiento del menor conflictivo del hogar se da cada vez con más frecuencia y aflora a edades más tempranas.
Estas conductas antisociales ¿obedecen a una venganza de los adolescentes contra los progenitores por haberles sometido a un semiabandono de hecho? ¿O es su manera de protegerse del desvalimiento propio de los años más confusos de la existencia? ¿Se recuperan socialmente estos chicos difíciles y solitarios?
"La víctima siempre es el menor", asegura Blanca Betes, responsable de la clínica madrileña Psiceduca, especializada en trastornos de la adolescencia. "Son situaciones difíciles que se pueden tratar con bastantes garantías de éxito si aún no han entrado en la adolescencia. Después es peor. Cuanto más se aplaza el problema menos solución hay. Son terapias largas, con un coste económico en ocasiones elevado y que requieren tiempo. Lo primero no es problema, casi siempre llegan a la consulta familias bien situadas. Lo difícil es el tiempo. Viajan mucho, están liadísimos. Alegan que no pueden y les creemos, porque llevamos un tren de vida frenético del que es muy difícil bajarse".
Pero se paga un precio alto por ello. El menor se enmaraña aún más en la espiral del conflicto y la desesperanza. Los padres se muestran derrotados y lamentan la desgracia de tener un hijo así.
El primer contacto con los profesionales proviene habitualmente de la madre. Aunque ambos progenitores trabajen, sigue siendo ella la que busca tiempo para recurrir a la ayuda de los expertos. El lamento inicial tiene un patrón común, según Blanca Betes: "Mi hijo es un desastre, no va a clase, suspende todo. Está agresivo, nos insulta y hasta nos pega. Vivimos en el infierno". Los padres siempre echan la culpa a los hijos. Se sienten víctimas de una injusticia: han dado todo por ellos y solo reciben disgustos. A medida que avanza la terapia, asoma el sentimiento de culpa. Al final, asumen que, efectivamente, le han dado todo, excepto su tiempo. Y no es un detalle menor.
Con más de una década de experiencia, Blanca Betes ha aprendido a traducir el lenguaje de los adolescentes: "Iros a la mierda", dirigido a los padres significa "estoy muy solo. No me queréis. No me cuidáis. Tenedme en cuenta; incluidme en vuestras vidas".
"Muy a mi pesar", añade la directora de Psiceduca, "en ocasiones los chicos están dispuestos a cambiar si sus padres también lo hacen, porque se sienten muy desgraciados. Pero la falta de tiempo de los mayores lo estropea todo. Un caso reciente mío concluyó con el internamiento del chaval en un colegio de élite de Suiza, porque a sus padres les resultaba imposible acudir a terapia".
A partir del alejamiento, bien sea en un piso tutelado o en un internado de lujo, el vínculo emocional corre serio peligro, según los expertos. "El internado es percibido por el menor como 'no solo me has abandonado, sino que me alejas de tu vida". La reacción típica es cerrarse aún más en su grupo de amigos y mostrarse insultante y agresivo con la familia.
Algunos profesionales califican el desinterés de hecho de los padres como malos tratos. Lo denominan "negligencia por omisión del deber" y es causa de privación de la patria potestad. En España hay 35.000 menores tutelados por las Administraciones, aunque no es posible obtener datos sobre cuántos de ellos corresponden a la omisión del deber paterno. Arturo Canalda, defensor del Menor de la Comunidad de Madrid, apunta la causa principal de la ausencia de estadísticas fiables: "Cada autonomía dispone de un sistema propio de calificación del abandono, y lo que en algunas es desamparo en otras es riesgo, y viceversa. Ninguna tiene la obligación de actualizar y especificar los datos, así que trabajamos un poco a ciegas, fiándonos del instinto y la experiencia".
El pediatra social del hospital Infantil Niño Jesús de Madrid Jesús García alertó a los senadores que consensuaron las líneas maestras de la futura reforma de la ley de adopción nacional de que "un padre sociópata no es solo quien abandona, maltrata o abusa sexualmente de sus hijos, sino quien hace omisión del deber de paternidad". Y reveló que la negligencia es la segunda causa de maltrato de la Comunidad de Madrid. Fruto de esta actitud, señala, "son los trastornos emocionales graves derivados de un abandono de hecho".
Cuenta este pediatra, que además preside la Asociación Madrileña para la Prevención del Maltrato Infantil: "Una madre, una profesional de mucho éxito, vino a mi consulta en demanda de ansiolíticos para su hijo porque mandaba 1.000 mensajes de móvil diarios. Sí, 1.000. Fui a ver su casa y su habitación era la cabina del Voyager: home cinema, mp3, iPhone, Mp4, Wii, consolas... todo. Sin embargo, era uno de los niños más desamparados que he visto. Sus trastornos eran una llamada desesperada de atención dirigida a los padres, a los que prácticamente no veía". Tras una terapia dura y prolongada, el caso empieza a arreglarse y el muchacho se está también recuperando de lo que los pediatras denominan ya "la sordera del MP3", que daña la capacidad auditiva, y la "artritis metacarpofalángica" de su mano derecha, resentida por tanto sms.
Otra pareja que pasó recientemente por su departamento en el Niño Jesús no pudo resolver el problema y perdió definitivamente la custodia por omisión del deber paterno. Eran dos ejecutivos veganos [vegetarianos estrictos] cuyo hijo presentaba encefalopatía grave por carencia de vitamina B12 y ácido fólico, "con unos retrasos mentales tremendos".
Este y los otros menores que han pasado por la misma causa a disposición de los servicios de protección de la Comunidad de Madrid padecen "encefalopatía hipóxico isquémica", lo que les convierte en dependientes de por vida. "A veces, el peor problema de los niños son los padres", concluye el pediatra, que combate con energía la teoría que surgió en los años sesenta -y aún sigue vigente en determinados ambientes- de que es mejor dedicar a los niños "tiempo cualitativo", es decir, poco tiempo pero proveniente de progenitores realizados, como se denominaba antes, que "tiempo cuantitativo": muchas horas, pero de madres presuntamente amargadas por su condición obligada de amas de casa. "Ni cuantitativo ni cualitativo", ataja el doctor García. "Los niños necesitan tiempo a secas".
En este contexto, ¿no se estará estigmatizando a este tipo de padres señalándoles con el dedo acusador? ¿No remueve esta situación el incómodo sentimiento de que triunfar en el trabajo implica descuidar a la familia? O su reverso: niños esmeradamente cuidados, ascensos imposibles, sobre todo en el caso de la mujer. ¿Siguen los estereotipos vigentes?
"Como en todo, hay que buscar el equilibrio. Pero en las actuales circunstancias no es fácil", comenta Jesús Poveda, psiquiatra de la Universidad Autónoma de Madrid y especialista en patologías de la adolescencia. "Los dos son a la vez culpables y víctimas. La educación de los hijos es su responsabilidad, pero si no se sabe o no se puede hacer mejor, el conflicto está asegurado". Muchos de estos padres son víctimas, a su vez, de la educación errónea que ellos mismos recibieron, y reproducen modelos difíciles de digerir para los jóvenes de la era digital.
"Antes los adolescentes tenían más fácil vivir lo que los psiquiatras llamamos 'factor de pertenencia' a través de la familia extensa y los amigos del barrio. Pero hoy eso rara vez lo tienen, y como el mundo real les resulta hostil buscan su pertenencia en el virtual. Vemos que tienen 500 amigos en Tuenti y ninguno en el barrio. No sirve".
A los padres, señala este psiquiatra, hay que ayudarles a distinguir lo necesario de lo urgente. "Cuando suena la alarma de la extrema gravedad -por ejemplo, un intento de suicidio por parte del menor- se apresuran a cambiar el horario laboral o buscan otro trabajo que les permita estar por la tarde con los hijos. Le han visto las orejas al lobo".
Jesús Palacios, catedrático de Psicología Evolutiva y de la Educación de la Universidad de Sevilla, no culpa ni exime a nadie. Solo destaca que "hay una curva ascendente de padres de clase media alta cuyos trabajos resultan tan absorbentes que no han prestado la atención debida a los hijos. Cuando eso se junta a los problemas de la adolescencia, ya han perdido el control de la situación familiar". En tales circunstancias, primero intentan que los educadores y los psicólogos remedien el problema. "Al final, ellos mismos piden a la Administración que se haga cargo de los hijos", añade Palacios.
El juez de menores de Granada Emilio Calatayud asegura: "El perfil del adolescente que agrede a sus padres o delinque a través de Internet o del móvil es de clase social acomodada, que lo ha tenido todo en el aspecto material y ha crecido solo, sin nadie con autoridad para marcar límites".
Este juez se hizo popular por dictar sentencias en las que colocaba al menor en el lugar de la víctima o su entorno. Si un chico apedreaba los cristales del instituto, la pena consistía en limpiarlos durante unos meses; si agredía a un compañero más débil, le obligaba a convivir con discapacitados; si había conducido borracho, a ayudar a los tetrapléjicos. Así ha conseguido éxitos en la reinserción de menores, pero ahora asegura sentirse algo desbordado por chavales agresivos con el entorno familiar y ciberdelincuentes reincidentes. Chicos que son separados temporalmente de sus padres y enviados a pisos tutelados. Al mismo tiempo, y si se cuenta con medios, se intenta que los progenitores cambien sus prioridades: sus hijos por delante del éxito profesional. "Más no podemos hacer".
dilluns, 17 de gener del 2011
Un munt de llibres!
Avui us recomano aquest article del Diari ARA sobre l'educació i la lectura. Molt interessant.
Una bona biblioteca a la llar, al barri o al col·legi, recepta contra el fracàs escolar
Com més llibres a casa, més bones notes a l'escola
Una bona biblioteca afavoreix la igualtat. L'últim informe PISA demostra que hi ha una relació directa entre el nombre de llibres que tenen els pares i la comprensió lectora dels fills.
Carme Fenoll és la directora de la biblioteca municipal de Palafrugell. Té dues filles de 3 i 5 anys que pràcticament han nascut envoltades de llibres; es passen moltes tardes a la biblioteca amb la seva mare. "Els nens han de tocar els llibres, palpar les textures i escollir ells mateixos el que més els agradi", explica Fenoll. I tot apunta que la professió -i vocació- de la mare marcarà per sempre la seva vida acadèmica. Els estudis vinculen els resultats escolars a l'hàbit de lectura. No hi ha res millor que un llibre per acabar amb el fracàs escolar.
La dada va passar força desapercebuda entre el patracol de l'últim informe PISA de l'OCDE -el principal estudi mundial per comparar les competències dels alumnes de 15 anys-. Com més llibres hi ha a casa, més bons resultats al PISA. Les dades són claríssimes. 481 punts van treure de mitjana els alumnes espanyols en les proves de comprensió lectora. Un qüestionari permet conèixer l'entorn socioeconòmic de l'alumne. La nota mitjana dels que deien tenir a casa més de 500 llibres es dispara fins als 526 punts (la Xina, el primer país del rànquing, va obtenir 556 punts de mitjana). En canvi, si els pares tenien entre 0 i 10 llibres, la nota cau fins als 400 punts. "Els nens copien models. Si a casa hi ha llibres, més fàcilment hi tindran accés, i més fàcilment s'hi aficionaran", diu Dolors Bundó, responsable de la biblioteca de l'escola Cossetània, a Vilanova i la Geltrú. "De fet, no és tan important tenir llibres a casa. Si els pares tenen l'hàbit d'anar a una biblioteca pública, els nens també agafaran aquest costum -puntualitza-. Cada nen hauria de tenir un model lector. Si no el té a la família, l'hauríem de donar a les escoles. Una bona biblioteca afavoreix la igualtat". La Dolors és "militant" de les biblioteques escolars, un centre de recursos a l'abast d'alumnes, mestres i famílies. L'escola Cossetània és petita, i això ha fet més fàcil que la biblioteca s'hagi convertit en "l'eix vertebral" de l'escola. "L'entenem com un suport a l'aprenentatge i a la recerca", diu satisfeta.
Olor de folrat
Quan entres a la biblioteca Joaquim Carbó de l'escola Sant Josep del Pi de l'Hospitalet de Llobregat tens una mena de sensació de pau difícilment explicable. L'olor dels llibres -potser del plàstic del folrat-, la sensació visual d'estar envoltat de prestatges plens, el silenci... tot plegat fa venir ganes de deixar-ho tot, seure en una cadira petita de nen i estrenar un llibre. En una paret hi ha una inscripció amb lletres adhesives: "Sempre vaig imaginar el paradís com una biblioteca plena de llibres i de silenci". Una frase de Jorge Luis Borges que hi va clavada.
La biblioteca, cor de l'escola . Així es diu el premiat llibre que el 2005 va escriure el responsable de l'espai, Jaume Centelles. "Els nens no hi vénen a llegir. La biblioteca és una excusa per parlar d'altres temes; ens ajuda a ser més bones persones", afirma. Els alumnes hi fan unes trenta sessions per curs. En 9 anys, hauran anat a la biblioteca 288 vegades! "El model és molt important -insisteix Centelles-. Si a casa estan tot el dia mirant la tele, els nens miraran la tele. Si es llegeixen diaris, els nens llegiran diaris". Ja fa anys que, amb l'impuls de Centelles, l'escola va voler trencar la visió clàssica de la biblioteca com un espai únicament de llibres de referència, plena de catàlegs. I s'ha convertit en el motor del centre. No només hi van mestres i alumnes, sovint pares i mares hi fan el cafè i parlen dels millors llibres per llegir amb la canalla. Una escola atípica, al cor de l'Hospitalet, gairebé aïllada dels barris que han acollit les últimes onades migratòries.
Els estudis de la mare
El PISA també certifica amb dades una altra evidència: com més nivell formatiu té la mare, més bons resultats acadèmics aconsegueixen fills. I encara una altra: la diferència entre els resultats acadèmics dels alumnes nadius i els dels nouvinguts és molt gran: gairebé 90 punts de diferència en la prova de comprensió lectora. A Sant Josep-El Pi hi ha molt pocs alumnes immigrants. Això empobreix l'escola i l'aïlla de la realitat, però fa, per exemple, que pràcticament no arribin alumnes a mig curs i no calguin reforços específics. El nivell econòmic dels pares és prou alt com perquè puguin ajudar a comprar llibres per al col·legi.
El contrast amb la biblioteca de l'escola Collaso i Gil, al cor del Raval de Barcelona, és evident. Una alumna amb vel s'acosta al mestre i li demana un llibre. El col·legi és un dels que té més alumnes immigrants de Catalunya. Carles Casanovas fa 12 anys que treballa al col·legi i en fa 5 que porta la biblioteca. Es va trobar una aula que era un magatzem i la va transformar en el que és ara: "Un lloc de relació, no sé si molt important o no, de mestres i alumnes. Un lloc de coneixement, de lectura i imaginació". La biblioteca té llibres en molts idiomes "per fer més fàcils els primers mesos dels alumnes nouvinguts", diu Casanovas.
Encara queda molta feina a fer. No totes les escoles fomenten la lectura de la mateixa manera. N'hi ha que cada matí, només començar les classes, dediquen cinc minuts a llegir. Una manera de fer agafar l'hàbit. El mestre i escriptor Jaume Cela creu que som una societat que "llegeix poc" i en què, malauradament, els referents dels joves, com els futbolistes, "no fan gala de llegir". Catalunya, de fet, no disposa d'un pla de lectura institucional, cosa que sí que tenen altres comunitats autònomes. Països com Finlàndia compten amb grans biblioteques escolars. El país nòrdic ocupa el tercer lloc en el rànquing de comprensió lectora del PISA.
No totes les escoles catalanes tenen biblioteca. La Glòria Durban és experta en biblioteques escolars. Admet que la situació no és bona, sobretot perquè falten recursos. La Generalitat impulsa des de fa anys el programa Puntedu, que dóna suport al centres educatius que volen crear o millorar la seva biblioteca. Tot i això, "estem endarrerits", conclou Durban.
Lectura digital
I enmig dels esforços de pares i mestres perquè la canalla agafi l'hàbit de llegir, irromp la pantalla digital. L'eclosió de les noves tecnologies, l'arribada dels ordinadors a l'aula i la fi del llibre de text tradicional transformen en part la relació de la canalla amb els llibres. El PISA ha incorporat per primera vegada una prova per avaluar les competències en lectura digital. L'escriptora Gemma Lienas té por que es perdi el contacte amb el paper. Lienas critica la tendència de reciclar llibres de text. "L'escola compra trenta llibres d'un autor i van passant d'un curs a l'altre. Abans els nens començaven de petits a tenir la seva biblioteca. I, arran d'això, ara ja no ho fan. El llibre l'has de poder marcar. No ha de ser una cosa escolar".
A l'escola, a casa, al barri, la biblioteca és com un oasi. "De vegades, tot ordenant, em trobo algun llibre amagat per aquí darrere amb el punt posat", revela Jaume Centelles de l'escola Sant Josep-El Pi. Un petit lector furtiu que volia tenir controlat el llibre per a la propera vegada. En temps de fracassos escolars i de lluites per superar-los, un llibre infantil en un amagatall secret és com un regal.
diumenge, 16 de gener del 2011
La maruja que ells creuen
Què fàcil és dir paraules i què fàcil és ofendre. I que difícil i sorprenent és la poca capacitat que tenen algunes persones per adonar-se que, encara que no busquessin el resultat obtingut, podríen tenir més cura amb el vocabulari que utilitzen per dirigir-se als altres. En resum, que segons com, allò que diuen: "Calladet estàs més guapo!".
I perquè ho dic això? Com sempre i, basant-me en la meva experiència personal, l'altre dia una amiga (dada important però fet, alhora, que em farà no tenir-li en compte) xerrant de la vida, de les inquietuds com a mares i com a professionals; davant del meu posicionament de voler fer una criança activa i per tant, temporalment allunyada de la meva professió em va deixar anar quelcom semblant a "que era com una maruja". No hi vaig donar importància. Que digui el que vulgui (ella i tothom).
Sé que en el fons no va pensar el que deia. Però això és el que em preocupa de les persones, que no parem a pensar i ens limitem a parlar.
Segons la Real Academia Española, Maruja és:
1. f. despect. coloq. Ama de casa de bajo nivel cultural.
Segons el web Diccionarios.com:
2. coloquial. Mujer que se dedica exclusivamente a las tareas domésticas y al cuidado de la familia; es un apelativo despectivo que se asocia a ciertos tópicos, como tener poca formación cultural, chismorrear, ver telenovelas, leer revistas del corazón, hablar de las tareas domésticas, etc.
Segons el diccionari de El Mundo (no m'ho tingueu en compte, però es que aporta dades noves):
f. col. Mujer dedicada exclusivamente al trabajo del hogar, sin inquietudes culturales, sociales ni de otro tipo.
No em considero per res del món una maruja, ans al contrari. Si m'hagués d'assemblar en alguna cosa a una persona amb aquestes característiques només coincidiríem en què sóc mestressa de casa. Però sort! Si no ho sóc jo qui ho serà? La veïna?
Em sorprén, doncs, el llenguatge que ens permetem utilitzar. En el fons res més que un reflex de la nostra societat, en aquest cas, un clar exemple de la gran ignorància que tenim al voltant d'una cosa tan seriosa com l'opció de viure l'educació integral dels fills des de la pròpia família. Opció, des del meu punt de vista, molt més progressista del que molts es pensen.
I perquè ho dic això? Com sempre i, basant-me en la meva experiència personal, l'altre dia una amiga (dada important però fet, alhora, que em farà no tenir-li en compte) xerrant de la vida, de les inquietuds com a mares i com a professionals; davant del meu posicionament de voler fer una criança activa i per tant, temporalment allunyada de la meva professió em va deixar anar quelcom semblant a "que era com una maruja". No hi vaig donar importància. Que digui el que vulgui (ella i tothom).
Sé que en el fons no va pensar el que deia. Però això és el que em preocupa de les persones, que no parem a pensar i ens limitem a parlar.
Segons la Real Academia Española, Maruja és:
1. f. despect. coloq. Ama de casa de bajo nivel cultural.
Segons el web Diccionarios.com:
2. coloquial. Mujer que se dedica exclusivamente a las tareas domésticas y al cuidado de la familia; es un apelativo despectivo que se asocia a ciertos tópicos, como tener poca formación cultural, chismorrear, ver telenovelas, leer revistas del corazón, hablar de las tareas domésticas, etc.
Segons el diccionari de El Mundo (no m'ho tingueu en compte, però es que aporta dades noves):
f. col. Mujer dedicada exclusivamente al trabajo del hogar, sin inquietudes culturales, sociales ni de otro tipo.
No em considero per res del món una maruja, ans al contrari. Si m'hagués d'assemblar en alguna cosa a una persona amb aquestes característiques només coincidiríem en què sóc mestressa de casa. Però sort! Si no ho sóc jo qui ho serà? La veïna?
Em sorprén, doncs, el llenguatge que ens permetem utilitzar. En el fons res més que un reflex de la nostra societat, en aquest cas, un clar exemple de la gran ignorància que tenim al voltant d'una cosa tan seriosa com l'opció de viure l'educació integral dels fills des de la pròpia família. Opció, des del meu punt de vista, molt més progressista del que molts es pensen.
dimarts, 21 de desembre del 2010
No! Compte! Quiet!
Per molts pares (massa pares) una de les grans precupacions que tenen és si els seus fills acceptaran el (seu) "No", si sabran respondre com ells volen a la (seva) autoritat fins al punt de viure pendents (fins a l'absurd) d'aquest factor.
Un dia, explicant a un grup de mares (no em pregunteu d'on veníem) que a casa nostra vivíem la criança de la nostra filla des de la base de la comprensió i la llibertat i per tant, si la petita no volia que l'ageguéssim per canviar-li el bolquer, per exemple, li ho feiem drets i punt; la primera pregunta que em va fer una d'aquelles mares va ser: "home... però quan li dius que "No", què passa?". Ho vaig tenir clar i fàcil: "a casa nostra no ens cal dir No", però veient la cara d'escepticisme de la meva interlocutora vaig continuar "i si mai cal, doncs no passa res, ho entén i llestos". Crec que les meves paraules no van acabar de quallar en les altres mares, les seves cares, sobretot de la interrogadora, ho deien tot. Com sempre, no hi vam donar més voltes.
Però el cap de la qüestió és: per què sempre hem de pensar en el "No"? O per què a molts nens sempre els acompanya un "Compte" o un "Quiet"?
Si és sabut que els nens aprenen i creixen per imitació, que es relacionen amb el món a través dels seus sentits, que necessiten moure's per dotar-se d'autonomia i autoconeixement... per què tants pares es capfiquen en pretendre que els seus fills es comportin com un adult? Que no plorin quan marxa la mare, que estiguin quiets tot un dinar familiar (d'aquests tan llargs que ara ens arriben), que no siguin capriciosos, que no demanin, que no plorin, que no s'enfadin, que no toquin...?
No és més fàcil viure deixant que el petit convisqui amb les emocions sense haver-les de reprimir (en referència, per exemple, al fet de no deixar-los plorar quan marxa la mare)? O deixant que pugui tocar, manipular, experimentar (per exemple, amb tots aquells objectes que hi ha per casa, o dins els calaixos o als armaris)? O, és que no volem que els nostres fills tinguin el seu propi criteri i siguin capaços de decidir el que més els hi convé (per exemple, quan en comptes de canviar-li el bolquer ajagut ho fem drets)? Què hi guanyem quan li diem al petitó que no plori? O que no toqui algun objecte? O que tan sí com no li canviem el bolquer ajagut al canviador? Sí, haurà entés qui té l'autoritat. Però és aquesta l'autoritat que volem que aprenguin?
Crec que no. Al menys a casa nostra.
Un dia, explicant a un grup de mares (no em pregunteu d'on veníem) que a casa nostra vivíem la criança de la nostra filla des de la base de la comprensió i la llibertat i per tant, si la petita no volia que l'ageguéssim per canviar-li el bolquer, per exemple, li ho feiem drets i punt; la primera pregunta que em va fer una d'aquelles mares va ser: "home... però quan li dius que "No", què passa?". Ho vaig tenir clar i fàcil: "a casa nostra no ens cal dir No", però veient la cara d'escepticisme de la meva interlocutora vaig continuar "i si mai cal, doncs no passa res, ho entén i llestos". Crec que les meves paraules no van acabar de quallar en les altres mares, les seves cares, sobretot de la interrogadora, ho deien tot. Com sempre, no hi vam donar més voltes.
Però el cap de la qüestió és: per què sempre hem de pensar en el "No"? O per què a molts nens sempre els acompanya un "Compte" o un "Quiet"?
Si és sabut que els nens aprenen i creixen per imitació, que es relacionen amb el món a través dels seus sentits, que necessiten moure's per dotar-se d'autonomia i autoconeixement... per què tants pares es capfiquen en pretendre que els seus fills es comportin com un adult? Que no plorin quan marxa la mare, que estiguin quiets tot un dinar familiar (d'aquests tan llargs que ara ens arriben), que no siguin capriciosos, que no demanin, que no plorin, que no s'enfadin, que no toquin...?
No és més fàcil viure deixant que el petit convisqui amb les emocions sense haver-les de reprimir (en referència, per exemple, al fet de no deixar-los plorar quan marxa la mare)? O deixant que pugui tocar, manipular, experimentar (per exemple, amb tots aquells objectes que hi ha per casa, o dins els calaixos o als armaris)? O, és que no volem que els nostres fills tinguin el seu propi criteri i siguin capaços de decidir el que més els hi convé (per exemple, quan en comptes de canviar-li el bolquer ajagut ho fem drets)? Què hi guanyem quan li diem al petitó que no plori? O que no toqui algun objecte? O que tan sí com no li canviem el bolquer ajagut al canviador? Sí, haurà entés qui té l'autoritat. Però és aquesta l'autoritat que volem que aprenguin?
Crec que no. Al menys a casa nostra.
dimarts, 14 de desembre del 2010
Socialitzats?
Ara ja fa uns quants mesos (la petita tenia tot just uns quatre mesets) recordo un dia en què, en un espai de mares al que anava, parlàvem de dur els petits a l'escola bressol.
Recordo una de les mares assistents amb un petit de tot just 6 mesos que deia que ella, tot i no treballar, duria el seu fillet a l'escola bressol als 8 mesos. Quan ho explicava deia que sentia pena (era el seu tercer fill i últim, segons explicava) pel fet de no gaudir-lo aquelles hores però que ho creia molt important per al nen. Per la seva socialització.
Jo vaig dir-li poc més que trobava estrany que no treballant i tenint la contradicció emotiva que tenia pel fet de dur-lo a la llar d'infants, es decidís a fer-ho per un tema de socialització. Em semblava una estupidesa (però no li ho vaig pas dir això, només faltaria! Que cadascú faci el que vulgui i bonament pugui, no?). Ho veia molt important ella. No vam discutir-ho gaire més.
Ara, 1 any més tard d'aquella conversa, i amb la meva filla amb 16 mesos camí dels 17, em plantejo de nou que volia dir aquella mare. En aquell moment tenia ben clar que no duríem la nostra filla a l'escola bressol fins als 2 anys. Que estaria a casa amb nosaltres, amb mi en aquest cas. A partir dels 2 anys ja era una altra història.
Sé que hem fet bé, molt bé. Tant és que, ara tinc els meus dubtes de dur-li mai. Allò que em podia fer plantejar la possibilitat de portar-li a partir dels 2 anyets (no em pregunteu ben bé de que es tractava. Crec que en el fons era aquesta idea que ens han posat al cap que els nens necessiten anar a la llar d'infants per relacionar-se amb altres nens, o que els hi va bé per no entrar tan de cop a l'escola i, no sé quantes històries més) ara ja no ho crec important.
Socialització, segons l'Institut d'Estudis Catalans és (i cito textualment):
"1 f. [LC] Acció de socialitzar; l’efecte.
2 f. [SO] [PO] Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat social.
3 1 f. [SO] [PO] Procés pel qual un individu interioritza els esquemes de conducta del medi sociocultural al qual pertany.
3 2 [SO] [PO] socialització primària. Socialització que es produeix durant la infantesa, per mitjà de la qual l’individu es converteix en un membre de la societat.
3 3 [SO] socialització secundària. Socialització mitjançant les institucions educatives."
En aquest cas ens fixaríem en els punts 3.1, 3.2 i 3.3. En resum, socialització seria doncs el procès pel qual ens convertim en membres d'una societat, quedant les institucions educatives (Escoles Bressols incloses) relegades a una socialització secundària. Per què llavors ens hem de sentir dir que dur els nens a les llars d'infants és tan important per a la seva socialització? Com si els que no hi van anés en detriment d'aquesta? És que potser algú creu que la meva filla està menys socialitzada que aquell nen d'aquella mare que "obligada per la socialitació del seu fill" el va portar a l'escola als 8 mesos? Per què, com mesurem la socialització d'un infant? Per la seva capacitat d'aguantar moltes hores rodejat de desconeguts sense plorar? Per la quantitat de llàgrimes que li cauen (o que no li cauen!) quan la mare el deixa a classe? Pel munt d'activitats (manualitats, jocs, migdiades...) que pot arribar a fer en un dia?
Els meus pares no van anar a l'escola bressol. No n'hi havia. Jo vaig anar-hi de gran, abans de començar l'escola (no hi havia parvulari llavors). I molta altra gent de fa 30-40 anys tampoc van anar a les escoles bressol. És que vivim, doncs, en una societat plena d'individus menys socialitzats llavors? No! Anar a l'escola bressol ha de ser una necessitat i no una obligació. I cada cop més, veient les polítiques dels nostres governants em dóna la sensació que estem tendint cap a aquesta segona opció. Avui en dia, sembla inqüestionable dur els fills a l'escola bressol. Sinó pareu un moment i penseu: "quanta gent conec, actualment, que els seus fills no hagin anat mai a l'escola bressol? I si en conec, quina opinió en tinc?". Sigueu sincers.
Probablement la nostra filla haurà d'anar a la llar d'infants en algun moment o altre. Però ara ja tinc clar perquè serà. No serà per forçar cap "falsa socialització" sinó perquè, desgraciadament, el meu país té unes polítiques de conciliació laboral i familiar penoses que no em permetran poder continuar "socialitzant" al 100% a la meva filla amb i des de la seva família. Espero que algun dia poguem veure i viure millores en aquest sentit.
Recordo una de les mares assistents amb un petit de tot just 6 mesos que deia que ella, tot i no treballar, duria el seu fillet a l'escola bressol als 8 mesos. Quan ho explicava deia que sentia pena (era el seu tercer fill i últim, segons explicava) pel fet de no gaudir-lo aquelles hores però que ho creia molt important per al nen. Per la seva socialització.
Jo vaig dir-li poc més que trobava estrany que no treballant i tenint la contradicció emotiva que tenia pel fet de dur-lo a la llar d'infants, es decidís a fer-ho per un tema de socialització. Em semblava una estupidesa (però no li ho vaig pas dir això, només faltaria! Que cadascú faci el que vulgui i bonament pugui, no?). Ho veia molt important ella. No vam discutir-ho gaire més.
Ara, 1 any més tard d'aquella conversa, i amb la meva filla amb 16 mesos camí dels 17, em plantejo de nou que volia dir aquella mare. En aquell moment tenia ben clar que no duríem la nostra filla a l'escola bressol fins als 2 anys. Que estaria a casa amb nosaltres, amb mi en aquest cas. A partir dels 2 anys ja era una altra història.
Sé que hem fet bé, molt bé. Tant és que, ara tinc els meus dubtes de dur-li mai. Allò que em podia fer plantejar la possibilitat de portar-li a partir dels 2 anyets (no em pregunteu ben bé de que es tractava. Crec que en el fons era aquesta idea que ens han posat al cap que els nens necessiten anar a la llar d'infants per relacionar-se amb altres nens, o que els hi va bé per no entrar tan de cop a l'escola i, no sé quantes històries més) ara ja no ho crec important.
Socialització, segons l'Institut d'Estudis Catalans és (i cito textualment):
"1 f. [LC] Acció de socialitzar; l’efecte.
2 f. [SO] [PO] Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat social.
3 1 f. [SO] [PO] Procés pel qual un individu interioritza els esquemes de conducta del medi sociocultural al qual pertany.
3 2 [SO] [PO] socialització primària. Socialització que es produeix durant la infantesa, per mitjà de la qual l’individu es converteix en un membre de la societat.
3 3 [SO] socialització secundària. Socialització mitjançant les institucions educatives."
En aquest cas ens fixaríem en els punts 3.1, 3.2 i 3.3. En resum, socialització seria doncs el procès pel qual ens convertim en membres d'una societat, quedant les institucions educatives (Escoles Bressols incloses) relegades a una socialització secundària. Per què llavors ens hem de sentir dir que dur els nens a les llars d'infants és tan important per a la seva socialització? Com si els que no hi van anés en detriment d'aquesta? És que potser algú creu que la meva filla està menys socialitzada que aquell nen d'aquella mare que "obligada per la socialitació del seu fill" el va portar a l'escola als 8 mesos? Per què, com mesurem la socialització d'un infant? Per la seva capacitat d'aguantar moltes hores rodejat de desconeguts sense plorar? Per la quantitat de llàgrimes que li cauen (o que no li cauen!) quan la mare el deixa a classe? Pel munt d'activitats (manualitats, jocs, migdiades...) que pot arribar a fer en un dia?
Els meus pares no van anar a l'escola bressol. No n'hi havia. Jo vaig anar-hi de gran, abans de començar l'escola (no hi havia parvulari llavors). I molta altra gent de fa 30-40 anys tampoc van anar a les escoles bressol. És que vivim, doncs, en una societat plena d'individus menys socialitzats llavors? No! Anar a l'escola bressol ha de ser una necessitat i no una obligació. I cada cop més, veient les polítiques dels nostres governants em dóna la sensació que estem tendint cap a aquesta segona opció. Avui en dia, sembla inqüestionable dur els fills a l'escola bressol. Sinó pareu un moment i penseu: "quanta gent conec, actualment, que els seus fills no hagin anat mai a l'escola bressol? I si en conec, quina opinió en tinc?". Sigueu sincers.
Probablement la nostra filla haurà d'anar a la llar d'infants en algun moment o altre. Però ara ja tinc clar perquè serà. No serà per forçar cap "falsa socialització" sinó perquè, desgraciadament, el meu país té unes polítiques de conciliació laboral i familiar penoses que no em permetran poder continuar "socialitzant" al 100% a la meva filla amb i des de la seva família. Espero que algun dia poguem veure i viure millores en aquest sentit.
dilluns, 13 de desembre del 2010
Un altre gran invent
Què terribles són aquelles nits en què els petits es desperten constament i no saps per què i, finalment descobreixes que senzillament era que tenien fred! Sí, fred! Pobrissons... per això no volien popa sinó sols tenir l'escalfor de la mare... i és que els petits ens ho diuen tot i a nosaltres ens costa tant entedre'ls a vegades...
Bé, doncs per evitar que els nostres petits es despertin perquè tenen fred existeixen un parell de coses molt i molt útils. Per una banda, trobem els sacs per nadons. Només els hi surten el cap i els braços (alguns tenen mànigues que es poden posar i treure). I per altra, els anomenats pijames manta que són igual que un pijama però s'obren pel davant amb una cremallera i es posen damunt de l'altre pijama.
Després d'haver-los provat tots dos, us recomano el sac per quan són més petits (fins a l'any per exemple) i el pijama manta per més granadets (a partir de l'any) ja que al moure's molt més se senten més lliures (al menys és el cas de la meva super belluguet que ni dormint pot parar!).
Això sí, només tenen un defecte i és que si tenen calor no es poden destapar (jo li baixo una mica la cremellera...).
Espero que aquesta entrada d'avui us sigui útil a totes aquelles i aquells que algun dia el vostre petit s'ha passat la nit gemegant i encara no heu descobert perquè.
Salut! I a dormir ben abrigadets que no hi ha res pitjor que passar fred quan dorms!
Bé, doncs per evitar que els nostres petits es despertin perquè tenen fred existeixen un parell de coses molt i molt útils. Per una banda, trobem els sacs per nadons. Només els hi surten el cap i els braços (alguns tenen mànigues que es poden posar i treure). I per altra, els anomenats pijames manta que són igual que un pijama però s'obren pel davant amb una cremallera i es posen damunt de l'altre pijama.
Després d'haver-los provat tots dos, us recomano el sac per quan són més petits (fins a l'any per exemple) i el pijama manta per més granadets (a partir de l'any) ja que al moure's molt més se senten més lliures (al menys és el cas de la meva super belluguet que ni dormint pot parar!).
Això sí, només tenen un defecte i és que si tenen calor no es poden destapar (jo li baixo una mica la cremellera...).
Espero que aquesta entrada d'avui us sigui útil a totes aquelles i aquells que algun dia el vostre petit s'ha passat la nit gemegant i encara no heu descobert perquè.
Salut! I a dormir ben abrigadets que no hi ha res pitjor que passar fred quan dorms!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
