La història d'unes nenes bessones siameses de casa nostra que van ser separades amb èxit. Impressionant!
http://www.324.cat/video/4007950/Reportatge-ampliat-per-al-324-del-cas-de-les-siameses-separades-amb-exit
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La mare. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La mare. Mostrar tots els missatges
dimarts, 20 de març del 2012
dimarts, 6 de març del 2012
2 anys, 7 mesos i 4 dies
2 anys, 7 mesos i 4 dies és el temps que ha estat la meva filla popant. Sí, ja està. Després de tot aquest temps finalment ha deixat de popar. I com sempre i en tots els processos de la nostra petita, ho ha fet d'un dia per l'altre, lliurement i conscient.
No han calgut plors, ni xantatges, ni premis, ni res de res. La nostra petita ha decidit que ja era el moment de deixar el pit i ho ha fet. I està la mar de feliç, senzillament ja no ho ha demanat més.
I jo? Doncs molt feliç, perquè es demostra una vegada més que els nens són molt intel·ligents i saben autogestionar-se. No els cal que els dirigim les coses indirigibles. Ells ja saben el que es fan. Ja ens ho va demostrar amb el canvi dels bolquers al vàter o el dia en què va decidir anar a la seva habitació. I aquesta vegada no ha estat pas diferent! De nou un gran èxit!
Ara ja només popava just per anar a dormir, ja que des de feia 5 o 6 dies vam deixar de prendre pit durant la nit. I abans d'ahir quan va ser l'hora d'anar a dormir es va estirar al llit i, res! No ho va demanar. Ni una paraula. Li vam explicar "El Patufet" i, tot i que jo encara pensava que s'aixecaria i en demanaria... res, es va fer el silenci i ja estava dormint. Era la primera vegada en molt temps que no li donava el pit en 24h! La meva emoció va ser immensa!!! I així ha anat seguint els propers dies. Fantàstic!
I, en cap moment m'he sentit amb una pèrdua, com he sentit algun cop que passa, ans al contrari! La nostra filla es fa gran i sap que té el seu pare i la seva mare de moltes altres maneres que ja no passen per prendre el pit; i saber això és magnífic!
Ha estat una experiència fantàstica, totalment aconsellable i plena de joia. Donar el pit és del millor que una mare pot fer per als seus fills i lamento profundament que n'hi hagi tantes que volent-ho no ho puguin fer, per desinformació, per mal acompanyament o per, senzillament ésser mal assessorades per mals professionals.
Espero que arribi el dia que totes les mares de la nostra societat que vulguin donar el pit ho puguin fer lliurement i sense impediments. Caldrà encara, però, avançar molt tant socialment com políticament com laboralment. Però res és impossible!
Així acaba la meva primera experiència d'alletament. Ara toca esperar-ne les properes (tot arribarà...).
Salut i bons aliments! (i, com sempre, si són de la mare millor!)
No han calgut plors, ni xantatges, ni premis, ni res de res. La nostra petita ha decidit que ja era el moment de deixar el pit i ho ha fet. I està la mar de feliç, senzillament ja no ho ha demanat més.
I jo? Doncs molt feliç, perquè es demostra una vegada més que els nens són molt intel·ligents i saben autogestionar-se. No els cal que els dirigim les coses indirigibles. Ells ja saben el que es fan. Ja ens ho va demostrar amb el canvi dels bolquers al vàter o el dia en què va decidir anar a la seva habitació. I aquesta vegada no ha estat pas diferent! De nou un gran èxit!
Ara ja només popava just per anar a dormir, ja que des de feia 5 o 6 dies vam deixar de prendre pit durant la nit. I abans d'ahir quan va ser l'hora d'anar a dormir es va estirar al llit i, res! No ho va demanar. Ni una paraula. Li vam explicar "El Patufet" i, tot i que jo encara pensava que s'aixecaria i en demanaria... res, es va fer el silenci i ja estava dormint. Era la primera vegada en molt temps que no li donava el pit en 24h! La meva emoció va ser immensa!!! I així ha anat seguint els propers dies. Fantàstic!
I, en cap moment m'he sentit amb una pèrdua, com he sentit algun cop que passa, ans al contrari! La nostra filla es fa gran i sap que té el seu pare i la seva mare de moltes altres maneres que ja no passen per prendre el pit; i saber això és magnífic!
Ha estat una experiència fantàstica, totalment aconsellable i plena de joia. Donar el pit és del millor que una mare pot fer per als seus fills i lamento profundament que n'hi hagi tantes que volent-ho no ho puguin fer, per desinformació, per mal acompanyament o per, senzillament ésser mal assessorades per mals professionals.
Espero que arribi el dia que totes les mares de la nostra societat que vulguin donar el pit ho puguin fer lliurement i sense impediments. Caldrà encara, però, avançar molt tant socialment com políticament com laboralment. Però res és impossible!
Així acaba la meva primera experiència d'alletament. Ara toca esperar-ne les properes (tot arribarà...).
Salut i bons aliments! (i, com sempre, si són de la mare millor!)
dimarts, 11 d’octubre del 2011
Indescriptible!
Aquest estiu, tinc a ma filla popant i li pregunto:
- Cuca, a què té gust la popa?
Ella em mira amb cara juganera. Deixa el pit i em respon:
- A mare!
Es fica a riure. Em fico a riure. I tornar a popar amb un somriure.
Sens dubte, un moment fantàstic, únic, inoblidable... d'infinites emocions indescriptibles!
- Cuca, a què té gust la popa?
Ella em mira amb cara juganera. Deixa el pit i em respon:
- A mare!
Es fica a riure. Em fico a riure. I tornar a popar amb un somriure.
Sens dubte, un moment fantàstic, únic, inoblidable... d'infinites emocions indescriptibles!
dilluns, 27 de juny del 2011
Lactància Materna perllongada
Sí, ho sé, últimament escric molt poc però és que no em donen les hores!!! Aniré penjant articles de tant en tant...
Avui us penjo un vídeo elaborat i posat a disposició pública sobre lactància materna perllongada per Ana Romero Manzano (llevadora de l'Hospital Universitario de Canarias) i Marta Díaz Gómez (pediatra i professora de la Universidad de La Laguna).
L'original el podeu trobar a l'Associació Espanyola de Pediatria.
Aquí el teniu (tot i que millor que entreu al web original ja que no aconsegueixo que es visualitzi sencer, ok?):
Avui us penjo un vídeo elaborat i posat a disposició pública sobre lactància materna perllongada per Ana Romero Manzano (llevadora de l'Hospital Universitario de Canarias) i Marta Díaz Gómez (pediatra i professora de la Universidad de La Laguna).
L'original el podeu trobar a l'Associació Espanyola de Pediatria.
Aquí el teniu (tot i que millor que entreu al web original ja que no aconsegueixo que es visualitzi sencer, ok?):
dimecres, 15 de juny del 2011
Banc de Llet materna
A través de la Lliga de la Llet de Catalunya m'ha arribat la següent informació que m'ha semblat d'interès penjar-la i compartir-la. Es tracta d'un banc de llet a l'estil d'un banc de sang. No sé si acabaré optant-hi (abans de parir donava sang regularment però ara he preferit aturar-ho fins que deixi de donar el pit. Aquesta opció de la llet l'he d'acabar de rumiar encara) però em sembla una bona inciativa per fer-ne difusió.
Aquí teniu el missatge que he rebut:
Benvolguda amiga/Benvolgut amic,
En aquesta ocasió ens posem en contacte amb tu per a explicar-te que des de principis d'any ha entrat en funcionament MAMA, el primer Banc de Llet Materna de Catalunya, vinculat al Banc de Sang i Teixits (http://www.bancsang.net).
Un banc de llet materna és un centre especialitzat les funcions del qual són conscienciar la societat sobre el valor de la lactància materna, així com recollir, analitzar, processar i distribuir la llet materna, d'una forma segura i eficaç. L'objectiu de MAMA és assegurar l'alimentació amb llet materna de tots els nadons de Catalunya que es trobin en circumstàncies especials. La llet materna del Banc de Llet va destinada a nadons prematurs nascuts amb menys de 32 setmanes de gestació o de menys d'un quilo i mig, i també en casos d'intolerància digestiva, de cirurgia abdominal, per a complementar la llet de la pròpia mare (en casos de parts múltiples) o quan, per les circumstàncies que siguin, la pròpia mare la no pot alletar. La llet es dóna sempre sota prescripció mèdica.
La història dels bancs de llet és relativament recent. El primer banc es va obrir l'any 1909 a Viena. A l'any 1943 l'Acadèmia Americana de Pediatria recomana la creació de Bancs de Llet Materna, però als anys 80 amb l'arribada de la llet de fórmula al mercat i la descoberta de l'HIV, perilla la seguretat de la llet donada i s'encareix el procés de tractament de la mateixa. Després de set anys d'estudis, apareix un article d'Alan Lucas sobre la importància del tipus de dieta seguit per un nadó prematur i les conseqüències en el seu desenvolupament motor i mental, així com en el seu creixement. I així és com a principis dels 90 els Bancs de Llet Materna tornen a recuperar la seva posició.
Actualment a Europa hi ha més de 160 bancs de llet materna (http://www.europeanmilkbanking.com/), dels quals 6 estan ubicats a Espanya (http://www.aeblh.org/tu-banco/). El Banc de Llet Materna de les Illes Balears va ser el pioner al nostre país obrint l'any 2001. Fins ara, quan una maternitat catalana necessitava llet materna de banc la demanava a les Illes Balears; gràcies, doncs, a la creació de MAMA, serà aquest Banc de Llet Materna ubicat a Barcelona qui proporcionarà llet materna a les maternitats catalanes que en necessitin.
Tot i que MAMA és molt jove, ja compta amb una quarantena de donants, 26 de les quals actives. Això ha suposat recollir ja 70 litres de llet, i dos hospitals (un de privat i un de públic) ja n'han fet ús. De totes maneres, la previsió de consum de llet materna de banc pel 2011 és de 400 litres, la qual cosa implica arribar a unes 200 donants.
Si una mare vol ser donant de llet només cal complir les condicions bàsiques següents:
- Estar alletant un nadó
- Tenir bona salut i dur uns hàbits de vida saludables
- No prendre medicació de forma regular ni tampoc consumir drogues o altres tòxics
- No fumar ni consumir begudes alcohòliques
El procediment per a ser donant és el següent:
- Posar-te en contacte amb el Banc de Llet (mamabancdelletmaterna@bstcatnet o bé 935573500) o bé amb un centre fix del Banc de Sang i Teixits (podeu trobar el llistat a http://www.bancsang.net/ca/informacio_corporativa/on_som.html)
- Identificar-te com a donant de llet
- En una entrevista mèdica, respondre un qüestionari mèdic breu i analítica de sang
- Si les anàlisis són correctes, t'expliquen com extreure la llet i com conservar-la fins al lliurament. El Banc de Llet et proporciona un tirallets manual i els envasos especials per a conservar la llet, i et passarà a recollir la llet a casa teva
Quan et converteixes en donant, et compromets a:
- Donar la quantitat de llet que vulguis i durant el temps que vulguis
- Pots deixar de donar llet quan vulguis, sempre que ho avisis al banc
- Informar el banc de llet de qualsevol canvi de salut o de medicació
Si voleu més informació, no dubteu a visitar el web http://www.bancsang.net i/o posar-vos en contacte amb el Banc de Llet ja sigui per telèfon, 935573500, o bé per correu electrònic, mamabancdelletmaterna@bstcat.net.
Esperem que aquesta informació sigui del teu interès i et demanem que en facis la màxima difusió. Perquè, així com gran part de la població pot ser donant de sang i, a més, durant molts i molts anys, només una petita part de la població i durant períodes de temps limitats pot ser donant de llet materna.
Cordialment,
La Lliga de la Llet de Catalunya
Premi UNICEF al voluntariat 2008
http://www.lalligadelallet.org
Aquí teniu el missatge que he rebut:
Benvolguda amiga/Benvolgut amic,
En aquesta ocasió ens posem en contacte amb tu per a explicar-te que des de principis d'any ha entrat en funcionament MAMA, el primer Banc de Llet Materna de Catalunya, vinculat al Banc de Sang i Teixits (http://www.bancsang.net).
Un banc de llet materna és un centre especialitzat les funcions del qual són conscienciar la societat sobre el valor de la lactància materna, així com recollir, analitzar, processar i distribuir la llet materna, d'una forma segura i eficaç. L'objectiu de MAMA és assegurar l'alimentació amb llet materna de tots els nadons de Catalunya que es trobin en circumstàncies especials. La llet materna del Banc de Llet va destinada a nadons prematurs nascuts amb menys de 32 setmanes de gestació o de menys d'un quilo i mig, i també en casos d'intolerància digestiva, de cirurgia abdominal, per a complementar la llet de la pròpia mare (en casos de parts múltiples) o quan, per les circumstàncies que siguin, la pròpia mare la no pot alletar. La llet es dóna sempre sota prescripció mèdica.
La història dels bancs de llet és relativament recent. El primer banc es va obrir l'any 1909 a Viena. A l'any 1943 l'Acadèmia Americana de Pediatria recomana la creació de Bancs de Llet Materna, però als anys 80 amb l'arribada de la llet de fórmula al mercat i la descoberta de l'HIV, perilla la seguretat de la llet donada i s'encareix el procés de tractament de la mateixa. Després de set anys d'estudis, apareix un article d'Alan Lucas sobre la importància del tipus de dieta seguit per un nadó prematur i les conseqüències en el seu desenvolupament motor i mental, així com en el seu creixement. I així és com a principis dels 90 els Bancs de Llet Materna tornen a recuperar la seva posició.
Actualment a Europa hi ha més de 160 bancs de llet materna (http://www.europeanmilkbanking.com/), dels quals 6 estan ubicats a Espanya (http://www.aeblh.org/tu-banco/). El Banc de Llet Materna de les Illes Balears va ser el pioner al nostre país obrint l'any 2001. Fins ara, quan una maternitat catalana necessitava llet materna de banc la demanava a les Illes Balears; gràcies, doncs, a la creació de MAMA, serà aquest Banc de Llet Materna ubicat a Barcelona qui proporcionarà llet materna a les maternitats catalanes que en necessitin.
Tot i que MAMA és molt jove, ja compta amb una quarantena de donants, 26 de les quals actives. Això ha suposat recollir ja 70 litres de llet, i dos hospitals (un de privat i un de públic) ja n'han fet ús. De totes maneres, la previsió de consum de llet materna de banc pel 2011 és de 400 litres, la qual cosa implica arribar a unes 200 donants.
Si una mare vol ser donant de llet només cal complir les condicions bàsiques següents:
- Estar alletant un nadó
- Tenir bona salut i dur uns hàbits de vida saludables
- No prendre medicació de forma regular ni tampoc consumir drogues o altres tòxics
- No fumar ni consumir begudes alcohòliques
El procediment per a ser donant és el següent:
- Posar-te en contacte amb el Banc de Llet (mamabancdelletmaterna@bstcatnet o bé 935573500) o bé amb un centre fix del Banc de Sang i Teixits (podeu trobar el llistat a http://www.bancsang.net/ca/informacio_corporativa/on_som.html)
- Identificar-te com a donant de llet
- En una entrevista mèdica, respondre un qüestionari mèdic breu i analítica de sang
- Si les anàlisis són correctes, t'expliquen com extreure la llet i com conservar-la fins al lliurament. El Banc de Llet et proporciona un tirallets manual i els envasos especials per a conservar la llet, i et passarà a recollir la llet a casa teva
Quan et converteixes en donant, et compromets a:
- Donar la quantitat de llet que vulguis i durant el temps que vulguis
- Pots deixar de donar llet quan vulguis, sempre que ho avisis al banc
- Informar el banc de llet de qualsevol canvi de salut o de medicació
Si voleu més informació, no dubteu a visitar el web http://www.bancsang.net i/o posar-vos en contacte amb el Banc de Llet ja sigui per telèfon, 935573500, o bé per correu electrònic, mamabancdelletmaterna@bstcat.net.
Esperem que aquesta informació sigui del teu interès i et demanem que en facis la màxima difusió. Perquè, així com gran part de la població pot ser donant de sang i, a més, durant molts i molts anys, només una petita part de la població i durant períodes de temps limitats pot ser donant de llet materna.
Cordialment,
La Lliga de la Llet de Catalunya
Premi UNICEF al voluntariat 2008
http://www.lalligadelallet.org
dimecres, 8 de juny del 2011
Qui és la mare? jejeje
M'ha arribat la típica bajanada per internet però que en aquest cas, pel tema en concret, m'ha fet gràcia penjar-la i compartir-la. Aquí la teniu (és en castellà ja que no tinc temps de traduir-la):
Qui és la mare?
Qui és la mare?
- Mamá es esa señora que lleva en el bolso un pañuelo con mis mocos, un paquete de toallitas, un chupete y un pañal de emergencia.
- Mamá es ese cohete tan rápido que va por casa disparado y que está en todas partes al mismo tiempo.
- Mamá es esa malabarista que pone la lavadora con el abrigo puesto mientras le abre la puerta al gato con la otra, sosteniendo el correo con la barbilla y apartándome del cubo de basura con el pie.
- Mamá es esa maga que puede hacer desaparecer lágrimas con un beso.
- Mamá es ese cohete tan rápido que va por casa disparado y que está en todas partes al mismo tiempo.
- Mamá es esa malabarista que pone la lavadora con el abrigo puesto mientras le abre la puerta al gato con la otra, sosteniendo el correo con la barbilla y apartándome del cubo de basura con el pie.
- Mamá es esa maga que puede hacer desaparecer lágrimas con un beso.
- Mamá es esa Taekondista forzuda capaz de hacer tichigui a cualquiera por defender a sus criaturas de 0 a 50 años, y coger en un solo brazo mis 15 kilos mientras con el otro entra al carro lleno de compras.
- Mamá es esa campeona de atletismo capaz de llegar en décimas de segundo de 0 a 100 para evitar que me descuerne por las escaleras.
- Mamá es esa heroína que vence siempre a mis pesadillas con una caricia.
- Mamá es esa señora con el pelo de dos colores, que dice que en cuanto tenga otro huequito, sólo otro, va a la pelu.
- Mamá es ese cuenta cuentos que lee e inventa las historias más divertidas sólo para mí.
- Mamá es esa cheff que es capaz de hacerme una cena riquísima con dos tonterías que quedaban en la nevera porque se le olvidó comprar, aunque se quede ella sin cenar.
- Mamá es ese médico que sabe con sólo mirarme si tengo fiebre, cuánta, y lo que tiene que hacer.
- Mamá es esa economista capaz de ponerse la ropa de hace cientos de años para que yo vaya bien guapo.
- Mamá es esa cantante que todas las noches canta la canción más dulce mientras me acuna un ratito
- Mamá es esa payasa que hace que me tronche de risa con solo mover la cara.
- Mamá es esa sonámbula que puede levantarse dormida a las 4 de la mañana, mirar si me he hecho pis, cambiarme el pañal, darme jarabe para la tos, un poco de agua, ponerme el chupete, todo a oscuras y sin despertarse.
- Mamá es aquella mujer que jamás se dió cuenta que envejecia por ver a sus hijos realizarse, llorando de noche por que ya tienen alas y dentro de poco dejará el nido para buscar otro, y de día sonrie por ver que los hijos no tengan remordimientos en dejarla por que ella se siente felíz.
¿La ves? Es aquélla, la más guapa, la que sonríe.
dimecres, 4 de maig del 2011
Quin és millor lloc per ser mare?
Avui us deixo un article interessant de Save the Children. Si voleu més informació el trobareu a http://www.savethechildren.es
03/05/2011. Noruega, Australia e Islandia son los mejores lugares del mundo para ser madre, según el duodécimo Informe sobre el Estado Mundial de las Madres que presentamos hoy. En el informe se analizan los mejores y peores lugares para ser madre en función de factores relacionados con el estatus educativo, económico, de salud y político de las madres, así como con el bienestar básico de sus hijos e hijas. Ocho de los diez países que encabezan el ranking se encuentran en Europa, mientras que ocho de los diez peores países para ser madre se encuentran en África Subsahariana.
Afganistán es el último de una lista de 164 países analizados, donde dos de cada cinco niños y niñas sufren desnutrición y uno de cada cinco pierde la vida antes de su quinto cumpleaños. Las mujeres afganas tienen de media menos de cinco años de escolarización y su esperanza de vida es de 45 años. En Noruega, 1 de cada 333 niños y niñas muere antes de los cinco años y las mujeres, que tienen una esperanza de vida de 83 años, suelen terminar los 18 años de escolarización.
España ocupa el duodécimo lugar, un puesto por encima con respecto al año pasado, por debajo de Francia y Alemania y por encima de Reino Unido y Suiza. España presenta una elevada esperanza de vida femenina – 84 años- similar a la de Italia o Suiza y sólo superada por Francia y Japón y una tasa de mortalidad de menores de cinco años de 4 por cada 1.000.
En cuanto a la participación en política, España cuenta con un 34% de los escaños ocupados por mujeres – 3 puntos menos que el año pasado-. Las mujeres ganan 0,52 céntimos por cada dólar que gana un hombre y nuestro país está aún por debajo de otros países europeos en cuanto a la duración de la baja por maternidad, con 16 semanas, inferior a países como Reino Unido o Dinamarca con 52 semanas o Italia, con 20.
Si nos centramos en el bienestar de los niños y niñas, Suecia se coloca en primer lugar y Somalia en último de una lista de 168 países. Mientras que prácticamente todos los niños y niñas suecos disfrutan de una buena salud y educación, en Somalia uno de cada seis muere antes de cumplir los cinco años. España ocupa también ocupa en este ranking la duodécima posición, por debajo de Eslovenia y por encima de Portugal.
"La mayoría de las muertes de niños, niñas y sus madres se podrían evitar ampliando la cobertura de servicios sanitarios básicos y el número de trabajadores sanitarios locales. Es necesario que los ciudadanos presionen a sus gobiernos para que incrementen los fondos destinados a salud materno-infantil en los países en vías de desarrollo", explica Yolanda Román, Responsable de Incidencia Política. "Es fundamental que los líderes mundiales cumplan los compromisos adquiridos para alcanzar los Objetivos de Desarrollo del Milenio 4 y 5 relativos a salud materno-infantil así como que los países en vías de desarrollo apoyen a los trabajadores sanitarios locales e inviertan en su formación", añade Román.
Comparativa por países:
• En Afganistán sólo hay personal sanitario cualificado presente en un 14 % de los partos, mientras que en Noruega la práctica totalidad de los nacimientos cuentan con este tipo de asistencia.
• La esperanza de vida para las mujeres en Afganistán es de 45 años, mientras que en Japón es de 87.
• En Afganistán, Jordania, Líbano, Libia, Marruecos, Palestina, Oman, Pakistán, Arabia Saudí, Siria y Yemen las mujeres ganan 25 céntimos o menos por cada dólar que gana un hombre. En Mozambique son 90 céntimos por cada dólar.
• En Catar, Arabia Saudí y las Islas Salomón las mujeres no ocupan ni un escaño en sus parlamentos, mientras que en Ruanda más de la mitad están ocupados por mujeres.
• En Somalia solo el 1% de las mujeres usa métodos anticonceptivos mientras que en Noruega el porcentaje es de un 82%.
• En Somalia las mujeres reciben menos de dos años de educación mientras que en Australia o Nueva Zelanda la media de años que las mujeres reciben educación es de 20.
La importancia de invertir en salud-materno infantil
En este duodécimo informe sobre el Estado Mundial de las Madres, hemos reunido a algunas de las principales voces académicas y políticas, como Bingu wa Mutharika –presidente de Malawi-, del ámbito sanitario y de la investigación, como Carlos González o Clara Menéndez, y del mundo de la literatura y las artes, como Soledad Puértolas o Jennifer Garner, para llamar la atención sobre la necesidad de que los gobiernos continúen invirtiendo en programas de salud materno-infantil, así como de la importancia de prácticas como la lactancia materna.
“La lactancia está salvando cada año seis millones de vidas, y podría salvar al menos un millón más si se generalizase la lactancia materna hasta al menos los dos años […] Dar el pecho no es uno de los sacrificios que hacemos para prolongar la vida, sino uno de los motivos por los que queremos vivir. No es un medio para lograr un objetivo, sino un fin en sí mismo”, explica Carlos González, Pediatra y Fundador de la ACPAM en su ensayo sobre Lactancia Materna recogido en el Informe.
En el informe identifica a los países que se han quedado atrás en la lucha por salvar las vidas de madres e hijos. Además, muestra que existen soluciones efectivas y de bajo coste que se pueden afrontar económicamente incluso en los países más pobres del mundo.
¿Cuál es el mejor lugar en el mundo para ser madre?
Presentamos el Informe sobre el Estado Mundial de las Madres 2011, en el que Noruega ocupa el primer puesto y Afganistán el peor. España, por su parte, se encuentra en el número 12, un puesto por encima con respecto al año anterior.
03/05/2011. Noruega, Australia e Islandia son los mejores lugares del mundo para ser madre, según el duodécimo Informe sobre el Estado Mundial de las Madres que presentamos hoy. En el informe se analizan los mejores y peores lugares para ser madre en función de factores relacionados con el estatus educativo, económico, de salud y político de las madres, así como con el bienestar básico de sus hijos e hijas. Ocho de los diez países que encabezan el ranking se encuentran en Europa, mientras que ocho de los diez peores países para ser madre se encuentran en África Subsahariana.
Afganistán es el último de una lista de 164 países analizados, donde dos de cada cinco niños y niñas sufren desnutrición y uno de cada cinco pierde la vida antes de su quinto cumpleaños. Las mujeres afganas tienen de media menos de cinco años de escolarización y su esperanza de vida es de 45 años. En Noruega, 1 de cada 333 niños y niñas muere antes de los cinco años y las mujeres, que tienen una esperanza de vida de 83 años, suelen terminar los 18 años de escolarización.
España ocupa el duodécimo lugar, un puesto por encima con respecto al año pasado, por debajo de Francia y Alemania y por encima de Reino Unido y Suiza. España presenta una elevada esperanza de vida femenina – 84 años- similar a la de Italia o Suiza y sólo superada por Francia y Japón y una tasa de mortalidad de menores de cinco años de 4 por cada 1.000.
En cuanto a la participación en política, España cuenta con un 34% de los escaños ocupados por mujeres – 3 puntos menos que el año pasado-. Las mujeres ganan 0,52 céntimos por cada dólar que gana un hombre y nuestro país está aún por debajo de otros países europeos en cuanto a la duración de la baja por maternidad, con 16 semanas, inferior a países como Reino Unido o Dinamarca con 52 semanas o Italia, con 20.
Si nos centramos en el bienestar de los niños y niñas, Suecia se coloca en primer lugar y Somalia en último de una lista de 168 países. Mientras que prácticamente todos los niños y niñas suecos disfrutan de una buena salud y educación, en Somalia uno de cada seis muere antes de cumplir los cinco años. España ocupa también ocupa en este ranking la duodécima posición, por debajo de Eslovenia y por encima de Portugal.
"La mayoría de las muertes de niños, niñas y sus madres se podrían evitar ampliando la cobertura de servicios sanitarios básicos y el número de trabajadores sanitarios locales. Es necesario que los ciudadanos presionen a sus gobiernos para que incrementen los fondos destinados a salud materno-infantil en los países en vías de desarrollo", explica Yolanda Román, Responsable de Incidencia Política. "Es fundamental que los líderes mundiales cumplan los compromisos adquiridos para alcanzar los Objetivos de Desarrollo del Milenio 4 y 5 relativos a salud materno-infantil así como que los países en vías de desarrollo apoyen a los trabajadores sanitarios locales e inviertan en su formación", añade Román.
Comparativa por países:
• En Afganistán sólo hay personal sanitario cualificado presente en un 14 % de los partos, mientras que en Noruega la práctica totalidad de los nacimientos cuentan con este tipo de asistencia.
• La esperanza de vida para las mujeres en Afganistán es de 45 años, mientras que en Japón es de 87.
• En Afganistán, Jordania, Líbano, Libia, Marruecos, Palestina, Oman, Pakistán, Arabia Saudí, Siria y Yemen las mujeres ganan 25 céntimos o menos por cada dólar que gana un hombre. En Mozambique son 90 céntimos por cada dólar.
• En Catar, Arabia Saudí y las Islas Salomón las mujeres no ocupan ni un escaño en sus parlamentos, mientras que en Ruanda más de la mitad están ocupados por mujeres.
• En Somalia solo el 1% de las mujeres usa métodos anticonceptivos mientras que en Noruega el porcentaje es de un 82%.
• En Somalia las mujeres reciben menos de dos años de educación mientras que en Australia o Nueva Zelanda la media de años que las mujeres reciben educación es de 20.
La importancia de invertir en salud-materno infantil
En este duodécimo informe sobre el Estado Mundial de las Madres, hemos reunido a algunas de las principales voces académicas y políticas, como Bingu wa Mutharika –presidente de Malawi-, del ámbito sanitario y de la investigación, como Carlos González o Clara Menéndez, y del mundo de la literatura y las artes, como Soledad Puértolas o Jennifer Garner, para llamar la atención sobre la necesidad de que los gobiernos continúen invirtiendo en programas de salud materno-infantil, así como de la importancia de prácticas como la lactancia materna.
“La lactancia está salvando cada año seis millones de vidas, y podría salvar al menos un millón más si se generalizase la lactancia materna hasta al menos los dos años […] Dar el pecho no es uno de los sacrificios que hacemos para prolongar la vida, sino uno de los motivos por los que queremos vivir. No es un medio para lograr un objetivo, sino un fin en sí mismo”, explica Carlos González, Pediatra y Fundador de la ACPAM en su ensayo sobre Lactancia Materna recogido en el Informe.
En el informe identifica a los países que se han quedado atrás en la lucha por salvar las vidas de madres e hijos. Además, muestra que existen soluciones efectivas y de bajo coste que se pueden afrontar económicamente incluso en los países más pobres del mundo.
dijous, 3 de març del 2011
La Maternitat d'Elna
Ja sabeu que quan ens convertim (per dir-ho d'alguna manera) en mares, les que som lectores habituals, de cop i volta no tenim gaire temps per llegir i el que tenim el dediquem a llegir temes i llibres d'infants (al menys al principi). Però tot torna i els bons costums no es poden deixar passar i cal buscar els moments d'allà on sigui!
Així que des de ja fa dies tenia ganes de compartir una lectura amb vosaltres. Una d'aquestes lectures llegida a trossets. És un llibre que ho permet ja que va explicant històries curtes de diferents dones que van viure l'exili després de la Guerra Civil espanyola.
Sóc una apassionada de la història recent d'Espanya i de Catalunya més concretament (Guerra Civil i Franquisme) i més encara si està vinculada a la dona. Ja porto uns quants (bastants) llibres sobre el tema i encara en sé tant poc... hi ha tant per explicar que no s'explica... per por, per vergonya, perquè potser pensen que no ens interessaria, per amagar-se, per... sigui el que sigui jo ho vull conèixer. Vull saber com van viure i què van viure les persones que formen part de la meva història (no els conec però ells són i han fet el que ara és el meu país!).
És per això que avui us vull recomanar una lectura que toca directament el tema d'aquest bloc, en aquest cas el naixement d'un infant. El naixement de quasi 600 infants catalans i espanyols la majoria i, les experiències de les seves mares que es van veure forçades a l'exili després de la Guerra Civil espanyola. Experiències dures, molt dures que van poder veure un toc de llum gràcies al que va ser l'anomenada Maternitat d'Elna i la que dóna nom al llibre d'Assumpta Montellà "La Maternitat d'Elna".
I des d'aquí, el meu humil bloc, vull aprofitar per fer un reconeixement especial a totes aquestes mares (i per extenció totes les persones civils que van haver de viure totes aquelles penúries) ja que sovint han quedat difuminades en la història injustament.
Així que des de ja fa dies tenia ganes de compartir una lectura amb vosaltres. Una d'aquestes lectures llegida a trossets. És un llibre que ho permet ja que va explicant històries curtes de diferents dones que van viure l'exili després de la Guerra Civil espanyola.
Sóc una apassionada de la història recent d'Espanya i de Catalunya més concretament (Guerra Civil i Franquisme) i més encara si està vinculada a la dona. Ja porto uns quants (bastants) llibres sobre el tema i encara en sé tant poc... hi ha tant per explicar que no s'explica... per por, per vergonya, perquè potser pensen que no ens interessaria, per amagar-se, per... sigui el que sigui jo ho vull conèixer. Vull saber com van viure i què van viure les persones que formen part de la meva història (no els conec però ells són i han fet el que ara és el meu país!).
És per això que avui us vull recomanar una lectura que toca directament el tema d'aquest bloc, en aquest cas el naixement d'un infant. El naixement de quasi 600 infants catalans i espanyols la majoria i, les experiències de les seves mares que es van veure forçades a l'exili després de la Guerra Civil espanyola. Experiències dures, molt dures que van poder veure un toc de llum gràcies al que va ser l'anomenada Maternitat d'Elna i la que dóna nom al llibre d'Assumpta Montellà "La Maternitat d'Elna".
I des d'aquí, el meu humil bloc, vull aprofitar per fer un reconeixement especial a totes aquestes mares (i per extenció totes les persones civils que van haver de viure totes aquelles penúries) ja que sovint han quedat difuminades en la història injustament.
diumenge, 16 de gener del 2011
La maruja que ells creuen
Què fàcil és dir paraules i què fàcil és ofendre. I que difícil i sorprenent és la poca capacitat que tenen algunes persones per adonar-se que, encara que no busquessin el resultat obtingut, podríen tenir més cura amb el vocabulari que utilitzen per dirigir-se als altres. En resum, que segons com, allò que diuen: "Calladet estàs més guapo!".
I perquè ho dic això? Com sempre i, basant-me en la meva experiència personal, l'altre dia una amiga (dada important però fet, alhora, que em farà no tenir-li en compte) xerrant de la vida, de les inquietuds com a mares i com a professionals; davant del meu posicionament de voler fer una criança activa i per tant, temporalment allunyada de la meva professió em va deixar anar quelcom semblant a "que era com una maruja". No hi vaig donar importància. Que digui el que vulgui (ella i tothom).
Sé que en el fons no va pensar el que deia. Però això és el que em preocupa de les persones, que no parem a pensar i ens limitem a parlar.
Segons la Real Academia Española, Maruja és:
1. f. despect. coloq. Ama de casa de bajo nivel cultural.
Segons el web Diccionarios.com:
2. coloquial. Mujer que se dedica exclusivamente a las tareas domésticas y al cuidado de la familia; es un apelativo despectivo que se asocia a ciertos tópicos, como tener poca formación cultural, chismorrear, ver telenovelas, leer revistas del corazón, hablar de las tareas domésticas, etc.
Segons el diccionari de El Mundo (no m'ho tingueu en compte, però es que aporta dades noves):
f. col. Mujer dedicada exclusivamente al trabajo del hogar, sin inquietudes culturales, sociales ni de otro tipo.
No em considero per res del món una maruja, ans al contrari. Si m'hagués d'assemblar en alguna cosa a una persona amb aquestes característiques només coincidiríem en què sóc mestressa de casa. Però sort! Si no ho sóc jo qui ho serà? La veïna?
Em sorprén, doncs, el llenguatge que ens permetem utilitzar. En el fons res més que un reflex de la nostra societat, en aquest cas, un clar exemple de la gran ignorància que tenim al voltant d'una cosa tan seriosa com l'opció de viure l'educació integral dels fills des de la pròpia família. Opció, des del meu punt de vista, molt més progressista del que molts es pensen.
I perquè ho dic això? Com sempre i, basant-me en la meva experiència personal, l'altre dia una amiga (dada important però fet, alhora, que em farà no tenir-li en compte) xerrant de la vida, de les inquietuds com a mares i com a professionals; davant del meu posicionament de voler fer una criança activa i per tant, temporalment allunyada de la meva professió em va deixar anar quelcom semblant a "que era com una maruja". No hi vaig donar importància. Que digui el que vulgui (ella i tothom).
Sé que en el fons no va pensar el que deia. Però això és el que em preocupa de les persones, que no parem a pensar i ens limitem a parlar.
Segons la Real Academia Española, Maruja és:
1. f. despect. coloq. Ama de casa de bajo nivel cultural.
Segons el web Diccionarios.com:
2. coloquial. Mujer que se dedica exclusivamente a las tareas domésticas y al cuidado de la familia; es un apelativo despectivo que se asocia a ciertos tópicos, como tener poca formación cultural, chismorrear, ver telenovelas, leer revistas del corazón, hablar de las tareas domésticas, etc.
Segons el diccionari de El Mundo (no m'ho tingueu en compte, però es que aporta dades noves):
f. col. Mujer dedicada exclusivamente al trabajo del hogar, sin inquietudes culturales, sociales ni de otro tipo.
No em considero per res del món una maruja, ans al contrari. Si m'hagués d'assemblar en alguna cosa a una persona amb aquestes característiques només coincidiríem en què sóc mestressa de casa. Però sort! Si no ho sóc jo qui ho serà? La veïna?
Em sorprén, doncs, el llenguatge que ens permetem utilitzar. En el fons res més que un reflex de la nostra societat, en aquest cas, un clar exemple de la gran ignorància que tenim al voltant d'una cosa tan seriosa com l'opció de viure l'educació integral dels fills des de la pròpia família. Opció, des del meu punt de vista, molt més progressista del que molts es pensen.
dimarts, 4 de gener del 2011
Dolços moments...
Avui ha fet un dia bonic. Aprofitant els últims raigs de sol hem anat a passejar una estona, com cada dia.
Al bosc, assegudes, hem contemplat els alts pins i el munt de romanís que tapissen tot el terra.
La seva flaira, el cant dels ocells, la llum i l'escalfor del sol acaronant-nos... ens han regalat un dolç moment.
Envoltades d'aquesta senzillesa que ens dóna la natura només un "Mama! Popa!" el podien convertir en un moment immillorable!
Avui volia compartir amb totes vosaltres aquest moment, per mi tan autèntic, i desitjar-vos que aquest nou any que tot just engega ens regali dolços moments a totes com aquest o com tants altres que cada dia ens donen els nostres fills.
Al bosc, assegudes, hem contemplat els alts pins i el munt de romanís que tapissen tot el terra.
La seva flaira, el cant dels ocells, la llum i l'escalfor del sol acaronant-nos... ens han regalat un dolç moment.
Envoltades d'aquesta senzillesa que ens dóna la natura només un "Mama! Popa!" el podien convertir en un moment immillorable!
Avui volia compartir amb totes vosaltres aquest moment, per mi tan autèntic, i desitjar-vos que aquest nou any que tot just engega ens regali dolços moments a totes com aquest o com tants altres que cada dia ens donen els nostres fills.
dimarts, 28 de desembre del 2010
Què? Us hi identifiqueu?
Un estudi francès relaciona la professió de la mare amb el mes en què dóna a llum
28/12/2010El mes del naixement no és, en molts casos, fruit de l'atzar. Això és almenys el que sosté un estudi de l'economista Julien Grenet, del Centre Nacional francès de la Investigació Científica, que publica el diari "Le Monde". Tot i que l'estudi està fet analitzant els casos de nens i nenes francesos, les conclusions també són aplicables a altres països, segons els responsables. El document reflecteix que les dones que es dediquen a la docència acostumen a tenir descendència a l'abril, mentre que els fills de les dones amb responsabilitats executives neixen entre el maig i el setembre i els petits de les obreres vénen al món majoritàriament al juliol.
L'estudi de Julien Grenet relaciona la professió de les dones amb el seu moment àlgid de concepció i també amb el mes que naixeran els seus fills. Segons aquesta anàlisi, les dones amb responsabilitats executives acostumen a quedar-se embarassades durant les vacances d'estiu o, en menys proporció, durant les d'hivern i, per tant, tenen majoritàriament els fills entre el maig i el setembre.Mentrestant, les dones que es dediquen a la pagesia acostumen a tenir descendència entre l'agost i el novembre i els seus moments de concepció i de donar llum estan relacionats amb els moments de menys feina al camp.
A més, segons aquesta anàlisi està creixent el nombre de mestres i professores que planifiquen els seus embarassos perquè els nadons vinguin al món durant l'abril per poder allargar el temps que estaran amb els seus fills entre la baixa i les vacances.
L'estudi de l'economista que ha aportat totes aquestes dades, però, tenia com a primer objectiu demostrar que el sistema educatiu francès penalitza els infants nascuts al desembre, ja que considera que el 34% dels alumnes nascuts durant l'últim mes de l'any repeteixen curs i que, molts d'ells tenen dificultats per aconseguir atrapar el ritme de la classe.
dijous, 2 de desembre del 2010
A jornada complerta
La veritat és que el que opini la gent sobre com fem o deixem de fer la criança de la nostra filla m'importa ben poc. Però hi ha una cosa que m'ofén especialment i és que la gent es pensi (i tinguin els nassos de dir-t'ho) que pel fet d'estar fent de mare i no exercir la meva professió a canvi de remuneració econòmica, la meva vida sigui millor i més fàcil.
Jo no em queixo de res perquè no tinc res de què queixar-me. Faig de mare a jornada complerta perquè així ho hem escollit i ho hem volgut el meu company i jo. I n'estic orgullosa. N'estem orgullosos. Però com hi pot haver gent que es cregui que la meva vida és més fàcil que la seva?
Durant aquests 16 mesos que fa que sóc mare me n'he sentit unes quantes (per sort no moltes! no voldria exagerar tampoc). M'he sentit a dir frases com (tot comentant que a la nit, el fill de la que deixa anar la frase, se li ha despertat tants cops...) "Tu rai que al matí no t'has de llevar d'hora per anar a treballar!" o altres com (comentant que he estrenat nou bloc i que per tant ara en gestiono dos!) "Ostres! Jo vull ser mare! Que tu tens molt temps!".
Però es que potser es pensen que jo no em llevo a les 7 de matí quan la petita ja no té més son? O que em passo el dia dormint per "recuperar" la son d'aquells dies que la petita ha dormit més malament? O que a la meva filla no l'atèn ningú perquè jo pugui estar rascant-me els nassos? o...
No, no! Que ningú es confongui, fer de mare a jornada complerta implica passar-se el dia (i la nit) amb la teva filla fent mil i una activitats (jugant, estenent roba, pintant, dinant, popant, ficant-la guapa...) sense temps per parar. Ni quan fa la migdiada (que només ho fa entre 1h i 2h al dia)!
Però en una cosa no s'equivoquen. La meva vida és molt més fàcil i molt millor que la de tots aquests que tenen els nassos d'etzibar aquestes frases als altres. Més fàcil, perquè si una cosa no faig jo és queixar-me de res, ni comparar-me amb ningú. Tot el que faig o deixo de fer ho faig perquè així ho he escollit. I molt millor, perquè jo tinc la sort de poder veure i viure cada minut de la meva filla i això no ens ho treurà mai ningú!
Jo no em queixo de res perquè no tinc res de què queixar-me. Faig de mare a jornada complerta perquè així ho hem escollit i ho hem volgut el meu company i jo. I n'estic orgullosa. N'estem orgullosos. Però com hi pot haver gent que es cregui que la meva vida és més fàcil que la seva?
Durant aquests 16 mesos que fa que sóc mare me n'he sentit unes quantes (per sort no moltes! no voldria exagerar tampoc). M'he sentit a dir frases com (tot comentant que a la nit, el fill de la que deixa anar la frase, se li ha despertat tants cops...) "Tu rai que al matí no t'has de llevar d'hora per anar a treballar!" o altres com (comentant que he estrenat nou bloc i que per tant ara en gestiono dos!) "Ostres! Jo vull ser mare! Que tu tens molt temps!".
Però es que potser es pensen que jo no em llevo a les 7 de matí quan la petita ja no té més son? O que em passo el dia dormint per "recuperar" la son d'aquells dies que la petita ha dormit més malament? O que a la meva filla no l'atèn ningú perquè jo pugui estar rascant-me els nassos? o...
No, no! Que ningú es confongui, fer de mare a jornada complerta implica passar-se el dia (i la nit) amb la teva filla fent mil i una activitats (jugant, estenent roba, pintant, dinant, popant, ficant-la guapa...) sense temps per parar. Ni quan fa la migdiada (que només ho fa entre 1h i 2h al dia)!
Però en una cosa no s'equivoquen. La meva vida és molt més fàcil i molt millor que la de tots aquests que tenen els nassos d'etzibar aquestes frases als altres. Més fàcil, perquè si una cosa no faig jo és queixar-me de res, ni comparar-me amb ningú. Tot el que faig o deixo de fer ho faig perquè així ho he escollit. I molt millor, perquè jo tinc la sort de poder veure i viure cada minut de la meva filla i això no ens ho treurà mai ningú!
divendres, 26 de novembre del 2010
Com cada 28 dies...
Aquest tema d'avui potser no interessarà gaire a aquelles que no esteu amb la lactància activa. Ho sé. Però, després de dies de pensar que ho volia compartir avui les casualitats m'han empés a fer-ho.
Sí, pel títol potser ja ho podeu intuir. Cada 28 dies... torna la menstruació (bé, cada 28 dies és el número estàndar però a cadascuna li fa el que vol, no?). A mi, em va tornar als 9 mesos d'haver parit, fins a cert punt era lògic: la petita ja menjava de tot, el pit estava més espaiat... però hi ha afortunades a qui amb 1 any que tenen els seus petits encara no els hi ha tornat a venir! Quina enveja (sana, és clar!).
El que més m'ha sorprés d'aquest retorn post-embaràs, post-part i post-nou mesos de petita, és la irregularitat i els símptomes pre-menstruals. Tinc entés, que mentre continuem donant el pit, el cos continua segregant hormones que faran que no s'acabi de regular al 100% el cos i per tant, la menstruació pot no ser com la que podíem tenir abans de l'embaràs. I aquest és el meu cas. Fins a la 5a menstruació que vaig tenir (ara fa un mes) després del retorn d'aquesta, podia afirmar que tenia la regla però era tan lleu que ni me n'adonava quasibé. Per tant, hagués pogut dir que fins als 14 mesos després de parir no vaig tenir la regla, però no! Els símptomes premenstruals sí que hi eren! I ben diferents dels anteriors!
Abans que em retornés, un dia em van començar a fer mal els mugrons cada cop que la petita s'agafava al pit per popar i, com que encara no tenia cap dent em vaig pensar que de cop i volta havia oblidat l'art de popar! Però no! Era un dolor premenstrual (fet que he pogut corroborar després de viure-ho mes rere mes... i ja us avanço que no fa gaire goig la veritat! A algú més li passa?).
Un altre símptoma (i aquest porta més cua...) és un dolor als angonals (algun cop quasi fins al punt d'impedir-me caminar!). Després de diverses visites al metge, la llevadora del CAP, l'osteòpata o la ginecòloga de l'entitat amb qui vaig parir estic començant a deduir que aquest dolor també forma part dels del grup prementrual. I deia que portava més cua perquè quan vaig anar a visitar-me a la llevadora del CAP l'única cosa que em va saber dir davant del meu problema (i de veure que físicament tot estava bé) va ser: " a veure, aquí el que passa i, ho sabem bé les dos, és que portes massa la teva filla al coll!" I deixant anar aquesta sentència va donar la visita per finalitzada. Tu creus? Jo vaig allà amb un problema i em deixa anar que no puc dur la meva filla a coll! I jo, amb el dolor que m'acompanyava, per mig dia em vaig pensar que podria tenir raó! Sort que només van ser unes hores! (debien ser uns altres símptomes premenstruals d'aquells que no fan mal però que et trastoquen fins al punt de fer bajanades com arribar-me a creure un supòsit tan absurd com el d'aquella "professional"!).
Abans de parir, la menstruació no em suposava cap dolor físic (afortunada de mi, ho sé!) però això no em farà defallir i li continuaré donant el pit igual a ma filla tot i els dolors o la continuaré portant igual al coll tot i que em faci pronunciar el dolor als angonals, només faltaria!
Sí, pel títol potser ja ho podeu intuir. Cada 28 dies... torna la menstruació (bé, cada 28 dies és el número estàndar però a cadascuna li fa el que vol, no?). A mi, em va tornar als 9 mesos d'haver parit, fins a cert punt era lògic: la petita ja menjava de tot, el pit estava més espaiat... però hi ha afortunades a qui amb 1 any que tenen els seus petits encara no els hi ha tornat a venir! Quina enveja (sana, és clar!).
El que més m'ha sorprés d'aquest retorn post-embaràs, post-part i post-nou mesos de petita, és la irregularitat i els símptomes pre-menstruals. Tinc entés, que mentre continuem donant el pit, el cos continua segregant hormones que faran que no s'acabi de regular al 100% el cos i per tant, la menstruació pot no ser com la que podíem tenir abans de l'embaràs. I aquest és el meu cas. Fins a la 5a menstruació que vaig tenir (ara fa un mes) després del retorn d'aquesta, podia afirmar que tenia la regla però era tan lleu que ni me n'adonava quasibé. Per tant, hagués pogut dir que fins als 14 mesos després de parir no vaig tenir la regla, però no! Els símptomes premenstruals sí que hi eren! I ben diferents dels anteriors!
Abans que em retornés, un dia em van començar a fer mal els mugrons cada cop que la petita s'agafava al pit per popar i, com que encara no tenia cap dent em vaig pensar que de cop i volta havia oblidat l'art de popar! Però no! Era un dolor premenstrual (fet que he pogut corroborar després de viure-ho mes rere mes... i ja us avanço que no fa gaire goig la veritat! A algú més li passa?).
Un altre símptoma (i aquest porta més cua...) és un dolor als angonals (algun cop quasi fins al punt d'impedir-me caminar!). Després de diverses visites al metge, la llevadora del CAP, l'osteòpata o la ginecòloga de l'entitat amb qui vaig parir estic començant a deduir que aquest dolor també forma part dels del grup prementrual. I deia que portava més cua perquè quan vaig anar a visitar-me a la llevadora del CAP l'única cosa que em va saber dir davant del meu problema (i de veure que físicament tot estava bé) va ser: " a veure, aquí el que passa i, ho sabem bé les dos, és que portes massa la teva filla al coll!" I deixant anar aquesta sentència va donar la visita per finalitzada. Tu creus? Jo vaig allà amb un problema i em deixa anar que no puc dur la meva filla a coll! I jo, amb el dolor que m'acompanyava, per mig dia em vaig pensar que podria tenir raó! Sort que només van ser unes hores! (debien ser uns altres símptomes premenstruals d'aquells que no fan mal però que et trastoquen fins al punt de fer bajanades com arribar-me a creure un supòsit tan absurd com el d'aquella "professional"!).
Abans de parir, la menstruació no em suposava cap dolor físic (afortunada de mi, ho sé!) però això no em farà defallir i li continuaré donant el pit igual a ma filla tot i els dolors o la continuaré portant igual al coll tot i que em faci pronunciar el dolor als angonals, només faltaria!
divendres, 19 de novembre del 2010
Petits grans plaers...
Dedicar-se al 100% als teus fills vol dir dedicar-s'hi les 24h del dia. Per mi és un gran plaer però de tant en tant també agraeixes els petits grans plaers...
... quan et cau l'aigua per damunt del cap i et regalima per tot el cos d'aquella tan desitjada dutxa (o mitja dutxa!) sola al bany sense sentir res més que el soroll de l'aigua com cau... mmmm! quin relax!
... quan et menges aquell geladet o et prens aquell tè aprofitant que fa un sontet... mmmm! què saboròs!
... quan, aquell cap de setmana que ets de visita a cals padrins, agafen la petita per jugar quan la senten que ja comença a xerrar i riure a primera hora... mmmm! quins últims minuts de son!
... quan estàs ajasada a l'hamaca aprofitant que juga amb el pare... mmmm! quina pau!
Mmmm! Els petits grans plaers!
... quan et cau l'aigua per damunt del cap i et regalima per tot el cos d'aquella tan desitjada dutxa (o mitja dutxa!) sola al bany sense sentir res més que el soroll de l'aigua com cau... mmmm! quin relax!
... quan et menges aquell geladet o et prens aquell tè aprofitant que fa un sontet... mmmm! què saboròs!
... quan, aquell cap de setmana que ets de visita a cals padrins, agafen la petita per jugar quan la senten que ja comença a xerrar i riure a primera hora... mmmm! quins últims minuts de son!
... quan estàs ajasada a l'hamaca aprofitant que juga amb el pare... mmmm! quina pau!
Mmmm! Els petits grans plaers!
dijous, 11 de novembre del 2010
Llibertat o coacció
Ara fa uns quants dies em va arribar a les mans un article del diari El Mundo que no podia no penjar i comentar en aquest bloc (tot i que es mereixerien que no hi perdessim el temps, francament).
L'article es titula "La era de las madres vaca" i tracta de la lactància materna des d'un punt de vista força pejoratiu sinó només cal veure el principi de l'article o si més no amb una forta tendència en contra de l'alletament natural. En resum, l'article vé a dir que moltes dones se senten presionades a alletar degut a la "defensa amb incontestable insistència" de milions de metges, l'OMS o l'UNICEF amb la conseqüent experiència traumàtica que els hi causa aquest fet o que les campanyes proalletament matern tenen el propòsit d'allunyar la dona del món laboral (dit des d'una dona feminista!).
Només el títol de l'article ja em fa gràcia. Ens comparen a les mares que alletem de forma natural amb vaques. A mi personalment no m'importa, m'honora saber que estic fent una de les funcions per la qual he estat creada (ja m'enteneu) igual que tots els animals mamífers. La pena és que avui en dia ni les vaques poden alletar els seus vedells! O es que us penseu que les vedelles que ens mengem han popat de sa mare? No pas! Les separen recent nascudes i a prendre llet artificial i la de la pobra vaca ens la fotem nosaltres! Ai... quina vida... plena de contradiccions... vaques que produeixen llet per persones, persones que prenen medicaments per no alletar els seus fills, fills de persones que s'alimenten amb llet de vaca, vedelles que s'alimenten amb vés a saber què... amb lo senzill que és fer allò que és natural...
L'article comença amb l'experiència d'una mare que es va sentir presionada a donar el pit i que ho va passar malament. Sento pena per aquesta mare i m'amoïna que hi pugui haver dones que se sentin així (tot i que dubto que el percentatge de casos en aquesta situació siguin gaires). Donar el pit s'ha de fer amb llibertat i sense cap tipus de coacció. Donar el pit no és només una qüestió d'alimentació i salut, no ens enganyem. Donar el pit és donar vida i donar amor o més ben dit és vida i amor. No ens podem deixar coaccionar, només nosaltres, ni la OMS ni cap metge ni cap familiar ni amic ens pot dir si fer-ho o no. Donar el pit coaccionades no té cap sentit! Ni per la mare ni pel fill. Sisplau! Una mica de personalitat! Si no ho vols fer no ho fas i si ho vols fer ho fas! I sempre seràs la millor mare del món!
Per altra banda, les afirmacions que fa la periodista i advocada Lidia Falcón (suposada feminista) no tenen desperdici i fins i tot, algunes em fan sentir vergonya aliena. Segons aquesta senyora les campanyes prolactància són una "artimanya" per anular les dones tan socialment com laboralment. En relació això tinc poc a dir, només el meu senzill exemple: dono el pit asseguda al sofà, dono el pit enmig d'una reunió de Junta directiva, dono el pit tot comprant a la carnisseria, dono el pit en una taula d'un restaurant dinant amb amics o familiars, dono el pit al mig de la muntanya mentre busquem bolets, dono el pit tumbada a la tumbona del jardí... dono el pit on em (ens) dona la gana i quan em (ens) dona la gana i no m'ha afectat gens socialment! Només faltaria que fer-ho m'hagués condicionat la vida en negatiu! Quina falta de personalitat!
I laboralment... aquesta senyora que es fa dir feminista s'hauria de plantejar coses molt més progressistes i alliberadores com augmentar les baixes maternals alhora que fer-les compartides de debò amb els pares! Això sí que seria feminista de debò.
Bé, llegiu-vos vosaltres mateixes/os l'article i feu-vos-en la vostra idea. Aquí us en deixo l'enllaç clicant a la imatge (aneu directament a la pàgina 36 que és on comença):
L'article es titula "La era de las madres vaca" i tracta de la lactància materna des d'un punt de vista força pejoratiu sinó només cal veure el principi de l'article o si més no amb una forta tendència en contra de l'alletament natural. En resum, l'article vé a dir que moltes dones se senten presionades a alletar degut a la "defensa amb incontestable insistència" de milions de metges, l'OMS o l'UNICEF amb la conseqüent experiència traumàtica que els hi causa aquest fet o que les campanyes proalletament matern tenen el propòsit d'allunyar la dona del món laboral (dit des d'una dona feminista!).
Només el títol de l'article ja em fa gràcia. Ens comparen a les mares que alletem de forma natural amb vaques. A mi personalment no m'importa, m'honora saber que estic fent una de les funcions per la qual he estat creada (ja m'enteneu) igual que tots els animals mamífers. La pena és que avui en dia ni les vaques poden alletar els seus vedells! O es que us penseu que les vedelles que ens mengem han popat de sa mare? No pas! Les separen recent nascudes i a prendre llet artificial i la de la pobra vaca ens la fotem nosaltres! Ai... quina vida... plena de contradiccions... vaques que produeixen llet per persones, persones que prenen medicaments per no alletar els seus fills, fills de persones que s'alimenten amb llet de vaca, vedelles que s'alimenten amb vés a saber què... amb lo senzill que és fer allò que és natural...
L'article comença amb l'experiència d'una mare que es va sentir presionada a donar el pit i que ho va passar malament. Sento pena per aquesta mare i m'amoïna que hi pugui haver dones que se sentin així (tot i que dubto que el percentatge de casos en aquesta situació siguin gaires). Donar el pit s'ha de fer amb llibertat i sense cap tipus de coacció. Donar el pit no és només una qüestió d'alimentació i salut, no ens enganyem. Donar el pit és donar vida i donar amor o més ben dit és vida i amor. No ens podem deixar coaccionar, només nosaltres, ni la OMS ni cap metge ni cap familiar ni amic ens pot dir si fer-ho o no. Donar el pit coaccionades no té cap sentit! Ni per la mare ni pel fill. Sisplau! Una mica de personalitat! Si no ho vols fer no ho fas i si ho vols fer ho fas! I sempre seràs la millor mare del món!
Per altra banda, les afirmacions que fa la periodista i advocada Lidia Falcón (suposada feminista) no tenen desperdici i fins i tot, algunes em fan sentir vergonya aliena. Segons aquesta senyora les campanyes prolactància són una "artimanya" per anular les dones tan socialment com laboralment. En relació això tinc poc a dir, només el meu senzill exemple: dono el pit asseguda al sofà, dono el pit enmig d'una reunió de Junta directiva, dono el pit tot comprant a la carnisseria, dono el pit en una taula d'un restaurant dinant amb amics o familiars, dono el pit al mig de la muntanya mentre busquem bolets, dono el pit tumbada a la tumbona del jardí... dono el pit on em (ens) dona la gana i quan em (ens) dona la gana i no m'ha afectat gens socialment! Només faltaria que fer-ho m'hagués condicionat la vida en negatiu! Quina falta de personalitat!
I laboralment... aquesta senyora que es fa dir feminista s'hauria de plantejar coses molt més progressistes i alliberadores com augmentar les baixes maternals alhora que fer-les compartides de debò amb els pares! Això sí que seria feminista de debò.
Bé, llegiu-vos vosaltres mateixes/os l'article i feu-vos-en la vostra idea. Aquí us en deixo l'enllaç clicant a la imatge (aneu directament a la pàgina 36 que és on comença):
dimarts, 2 de novembre del 2010
La feina o la vida
Avui us deixo un article que m'ha arribat escrit per la periodista Eva Piqué sobre el llibre que acaba d'editar "La Feina o la Vida".
Algunes coses de les que es diuen a l'article són interessants, altres matitzables... serà qüestió de llegir-nos el llibre, no?
Aquí el teniu (gràcies com sempre a les informadores que em fan arribar notícies fresques per poder-les penjar!):
Algunes coses de les que es diuen a l'article són interessants, altres matitzables... serà qüestió de llegir-nos el llibre, no?
Aquí el teniu (gràcies com sempre a les informadores que em fan arribar notícies fresques per poder-les penjar!):
Conciliació laboral i familiar? Una llegenda urbana
La periodista Eva Piquer publica 'La feina o la vida' (Columna) on reflexiona sobre aspectes de la maternitat, els fills i la dificultat de conjugar vida familiar i vida laboral
La periodista cultural Eva Piquer manté el bloc 'La feina o la vida' on parla de la dificultat d'una dona d'avui de conciliar la vida familiar amb la vida laboral: 'El problema de tenir fills, diu Piquer, és que, a partir d'aleshores, els tens. Vull dir que els tens també quan es posen malalts, quan et falla la cangur, quan la feina t'impedeix anar a recollir-los a l'escola i quan pagaries el triple del teu sou per poder dormir vuit hores seguides.' D'aquests aspectes de la vida contemporània tracta el llibre del mateix nom, que acaba de publicar a Columna.
Eva Piquer té quatre fills. Va ser mare als 26 anys, als 28, als 33 i als 39. Diu que 'amb cada nou fill, el dilema entre la feina i la vida m'ha tornat a esclatar a la cara. Cada cop més viu, cada cop amb més força. Fins que he entès que no podia continuar ignorant-lo. D'aquí neix aquest llibre.'
D'experiència en té en l'afer de la conciliació laboral i familiar, i a més hi ha reflexionat. Una de les constatacions que fa és que tal com està organitzada la societat, la dona es veu obligada a triar i, en consqüència, a fer renúncies: 'Avui en dia molts de nosaltres ens veiem obligats a triar entre una cosa i l'altra. I triar implica renunciar. Combinar-ho tot sense renúncies és impossible. Les dones renunciem a tenir fills, o a tenir-ne més, o a veure'ls tant com voldríem, o a tenir la feina que mereixeríem. I els homes ho tenen més fàcil per combinar els fills i la feina, però sovint renuncien a una cosa molt maca que és viure de prop la criança dels fills.'
Escriu Piquer en el segon capítol de 'La feina o la vida': 'L’autora nord-americana Isabel Fonseca va explicar el setembre del 2009 a Barcelona que, per a una dona novel·lista, cada fill representa dues novel·les menys. El seu marit, el novel·lista britànic Martin Amis, va donar fe del càlcul i va admetre que, a ell, cada fill només li impedeix escriure un conte. La sinceritat s’agraeix però desanima'.
Continua Piquer: 'Com que no volem ser només professionals o només mestresses de casa, les dones d'avui intentem combinar com podem la feina i la vida. I anem tot el dia amb un coet al cul, amb la llengua als peus i amb la culpabilitat per bufanda. No em queixo ni ho denuncio: ho constato. Amb certa sorpresa, perquè jo estava convençuda que podria arribar a tot arreu.'
I constata: 'La conciliació dels nassos és una paraulota fantasma: se’n parla molt però no se l’ha vista mai enlloc. Com a màxim, algú coneix algú que coneix algú que coneix algú que diu que té una amiga que es veu que s'ho munta com vol per conciliar sense renúncies la vida laboral i la vida familiar. Això no és una realitat: és una llegenda urbana.'
'Les dones amb professions qualificades només tenen dues opcions: o renuncien a la maternitat, o tenen fills però ho dissimulen. No estaria ben vist que pleguessin a l’hora en punt per anar a recollir els nens a l’escola, ni que s’escapessin de la feina quan se’ls posa un nen malalt, ni que fessin cara de pomes agres quan les convoquen a una reunió a les vuit del vespre. La tercera opció passa per conformar-se amb una feina de menys qualificació. Si fas feines poc valorades socialment, té lògica que els fills siguin la teva prioritat. Però si aspires a més, et tocarà demostrar que ser mare no t’inhabilita per exercir una professió respectable. '
'El mite de la superdona no és un mite: és l'estafa del segle. Algun desaprensiu disfressat de feminista va fer córrer el rumor que les dones ambicioses podíem combinar els canviadors de bolquers i les mitges d'executiva, i ens el vam creure. Santa innocència. No vull menysprear les conquestes de la revolució femenina, sort en tenim, però aquesta revolució s’ha traduït en milions de dones insatisfetes que tenen un peu a cada món i que es perden el millor dels dos mons.'
I després d'exposar aquesta realitat extrema, on la dona fins i tot s'hi juga la salut, Eva Piquer s'encamina cap a algunes vies que podrien millorar el problema: 'La solució passa per un canvi de mentalitat. Més i millors baixes de maternitat i de paternitat, autèntiques mesures de conciliació laboral i familiar, i una major implicació real dels homes en les tasques domèstiques i de criança dels fills. Perquè la dona ha sortit de casa però l'home encara no ha acabat d'entrar-hi.'
'L'objectiu és no haver de triar. Que la conjunció acabi sent copulativa: hem de poder tenir feina i vida.'
dimarts, 26 d’octubre del 2010
Autèntic calvari
Sí! Ja torno a ser aquí! Després d'uns dies que han estat un autèntic calvari ja puc tornar a escriure!
No sabia com titular aquest article: "Incompatibilitats", "Flors i violes", "Xarxa"... però finalment ha guanyat "Autèntic calvari". Sí, aquest és el títol que li vull donar a un article on vull expressar com i què he sentit després d'estar (i encara dura!) una setmaneta malalta.
Doncs, sí, he estat malalta amb el que en diuen vertigen o vèrtig. És a dir, m'he estat els últims dies sense quasi no poder ni moure'm i amb prou feines parlar perquè si ho feia era talment com estar dins una rentadora en plena centrifugació i evidentment els conseqüents vòmits estaven garantits, us ho imagineu, oi? Doncs això sol ja era un calvari. Però si el volem fer autèntic li faltaven uns quants ingredients més com han estat (i els vincularé amb els altres títols que m'havia plantejat):
- "Xarxa". Ens llevem un dia com cada matí, la petita i jo. El pare ja ha marxat a la feina. Jo estic marejada, molt marejada! i quasi no puc ni moure'm. Però ho he de fer, la menuda té 15 mesos i se l'ha d'atendre. El pare just avui ha marxat lluny i tardaria a tornar unes hores. Truquem a l'àvia que viu al poble del costat però just avui no hi és i tardaria unes hores en poder arribar. Ja no em queda ningú més, només esperar. Mentrestant, continuo com en una centrifugadora, ensenyant-li contes a ma filla que no puc ni mirar, vomitant tot veient a la petita desconcertada sense saber si riure o plorar... i jo desesperada! Finalment, faig un un sobresforç i derrotada com estic m'apropo a casa una veïna que amb prou feines coneixem (és jove, amable, educadora i mare de dos infants la petita dels quals té la mateixa edat que la nostra) i li demano si es pot quedar amb la nostra menuda. I sort! (encara queda bona gent al món) se la queda fins que no arribi el seu pare per cuidar-nos. Quin descans que em queda, almenys la petitona estarà bé.
Quan vius en un poble nou, que no coneixes gaire gent, que no hi tens família... cal cuidar els veïns i treballar per un bon veïnatge. Potser un dia ens podran ajudar més que per un simple grapat de sal!
- "Flors i violes". Amb els 15 mesos que fa que sóc mare mai abans fins aquests dies havia volgut no donar el pit. Sí, em sap greu haver-li trobat un inconvenient a la lactància materna però ha passat, l'he trobat: està malalta i haver de donar el pit dista bastant de ser flors i violes! La pobra petitona, mig conscient que allà passava alguna cosa (tot el dia la mare al llit o al sofà, el pare o l'àvia sempre a casa, sense poder fer res amb la mare...), quasi ni em demanava el pit però hi ha hores claus com és la nit que no ens les podíem saltar. Quina tortura! Donar el pit i haver de parar a vomitar de marejada com estava... totalment indesitjable per ningú! Us ho asseguro. Però com ho fas sinó? La llet l'havia de prendre igual i una mica de mare també la necessitava pobreta, no?
- "Incompatibilitats". I finalment, aquest últim títol. Per tal de trobar-me millor va venir a casa el senyor metge i em va receptar un antivòmits i un antivertiginós. El primer que vaig fer va ser comentar-li que donava el pit a una nena de 15 mesos. La seva resposta va ser la típica d'un metge que no domina el món de la lactància materna, francament. Em va dir que cap dels dos medicaments era fiable però com que la nena ja era gran i ja no feia tan pit que no hauria de passar res. Bé, era el que hi havia. O em prenia allò o no me'n sortia. Per acabar de tenir-ho clar vam voler consultar la web que teniu enllaçada al bloc des de fa temps del servei de pediatria de l'Hospital de Dènia, per saber quin era el risc exacte del consum d'aquests medicaments per a la nostra filla.
Com sabeu, als prospectes dels medicaments posen al mateix calaix embaràs i lactància quan no tenen res a veure i per això sovint et diuen que no són compatibles amb la LM. En aquesta plana web hi vam veure que el medicament pels vòmits tenia risc 0 però l'antivertiginós era de risc 1 sobre 3 podent provocar-li vòmits i diarrea. Però ens vam arriscar, el risc era de caràcter molt lleu segons deia.
Però va passar, al cap de 3 dies van començar els vòmits i la diarrea. Ella estava com sempre, enèrgica, divertida... però sense voler menjar res més que el pit i amb diarrea... Que havia de fer si només volia el que probablement (també podria ser una passa gastrointestinal convencional) li causava el "mal"? Doncs vaig haver de deixar el medicament, no deixaré pas el pit quan més el necessita! Ni pensar-ho!
Així que una bona llevadora que domina la LM em va aconsellar visitar-me per un homeòpata per poder fer compatibles la meva curació i la LM. I amb això estem... de moment una mica millor...
I res, aquestes són les meves emocions d'aquests últims dies... com titulava: un autèntic calvari!
No sabia com titular aquest article: "Incompatibilitats", "Flors i violes", "Xarxa"... però finalment ha guanyat "Autèntic calvari". Sí, aquest és el títol que li vull donar a un article on vull expressar com i què he sentit després d'estar (i encara dura!) una setmaneta malalta.
Doncs, sí, he estat malalta amb el que en diuen vertigen o vèrtig. És a dir, m'he estat els últims dies sense quasi no poder ni moure'm i amb prou feines parlar perquè si ho feia era talment com estar dins una rentadora en plena centrifugació i evidentment els conseqüents vòmits estaven garantits, us ho imagineu, oi? Doncs això sol ja era un calvari. Però si el volem fer autèntic li faltaven uns quants ingredients més com han estat (i els vincularé amb els altres títols que m'havia plantejat):
- "Xarxa". Ens llevem un dia com cada matí, la petita i jo. El pare ja ha marxat a la feina. Jo estic marejada, molt marejada! i quasi no puc ni moure'm. Però ho he de fer, la menuda té 15 mesos i se l'ha d'atendre. El pare just avui ha marxat lluny i tardaria a tornar unes hores. Truquem a l'àvia que viu al poble del costat però just avui no hi és i tardaria unes hores en poder arribar. Ja no em queda ningú més, només esperar. Mentrestant, continuo com en una centrifugadora, ensenyant-li contes a ma filla que no puc ni mirar, vomitant tot veient a la petita desconcertada sense saber si riure o plorar... i jo desesperada! Finalment, faig un un sobresforç i derrotada com estic m'apropo a casa una veïna que amb prou feines coneixem (és jove, amable, educadora i mare de dos infants la petita dels quals té la mateixa edat que la nostra) i li demano si es pot quedar amb la nostra menuda. I sort! (encara queda bona gent al món) se la queda fins que no arribi el seu pare per cuidar-nos. Quin descans que em queda, almenys la petitona estarà bé.
Quan vius en un poble nou, que no coneixes gaire gent, que no hi tens família... cal cuidar els veïns i treballar per un bon veïnatge. Potser un dia ens podran ajudar més que per un simple grapat de sal!
- "Flors i violes". Amb els 15 mesos que fa que sóc mare mai abans fins aquests dies havia volgut no donar el pit. Sí, em sap greu haver-li trobat un inconvenient a la lactància materna però ha passat, l'he trobat: està malalta i haver de donar el pit dista bastant de ser flors i violes! La pobra petitona, mig conscient que allà passava alguna cosa (tot el dia la mare al llit o al sofà, el pare o l'àvia sempre a casa, sense poder fer res amb la mare...), quasi ni em demanava el pit però hi ha hores claus com és la nit que no ens les podíem saltar. Quina tortura! Donar el pit i haver de parar a vomitar de marejada com estava... totalment indesitjable per ningú! Us ho asseguro. Però com ho fas sinó? La llet l'havia de prendre igual i una mica de mare també la necessitava pobreta, no?
- "Incompatibilitats". I finalment, aquest últim títol. Per tal de trobar-me millor va venir a casa el senyor metge i em va receptar un antivòmits i un antivertiginós. El primer que vaig fer va ser comentar-li que donava el pit a una nena de 15 mesos. La seva resposta va ser la típica d'un metge que no domina el món de la lactància materna, francament. Em va dir que cap dels dos medicaments era fiable però com que la nena ja era gran i ja no feia tan pit que no hauria de passar res. Bé, era el que hi havia. O em prenia allò o no me'n sortia. Per acabar de tenir-ho clar vam voler consultar la web que teniu enllaçada al bloc des de fa temps del servei de pediatria de l'Hospital de Dènia, per saber quin era el risc exacte del consum d'aquests medicaments per a la nostra filla.
Com sabeu, als prospectes dels medicaments posen al mateix calaix embaràs i lactància quan no tenen res a veure i per això sovint et diuen que no són compatibles amb la LM. En aquesta plana web hi vam veure que el medicament pels vòmits tenia risc 0 però l'antivertiginós era de risc 1 sobre 3 podent provocar-li vòmits i diarrea. Però ens vam arriscar, el risc era de caràcter molt lleu segons deia.
Però va passar, al cap de 3 dies van començar els vòmits i la diarrea. Ella estava com sempre, enèrgica, divertida... però sense voler menjar res més que el pit i amb diarrea... Que havia de fer si només volia el que probablement (també podria ser una passa gastrointestinal convencional) li causava el "mal"? Doncs vaig haver de deixar el medicament, no deixaré pas el pit quan més el necessita! Ni pensar-ho!
Així que una bona llevadora que domina la LM em va aconsellar visitar-me per un homeòpata per poder fer compatibles la meva curació i la LM. I amb això estem... de moment una mica millor...
I res, aquestes són les meves emocions d'aquests últims dies... com titulava: un autèntic calvari!
dimarts, 19 d’octubre del 2010
Dia mundial del càncer de mama
Si no vaig errada avui és el dia mundial del càncer de mama i, atès que encara avui són moltes les dones que es veuen afectades per aquesta malaltia, m'ha semblat oportú parlar-ne.
Com sabeu i coneixeu el diagnòstic precoç està sent clau per combatre aquesta malaltia que sol trobar-se en dones de 35 anys en endavant, és a dir, dones com totes nosaltres.
Aquí us deixo unes dades sobre la incidència d'aquest càncer extret del web de l'Associació Espanyola Contra el Càncer i un seguit d'enllaços que m'han semblat d'interès sobre la malaltia i la seva prevenció.
Els enllaços següents també ens poden ajudar a conèixer millor la malaltia i a saber com fer-ne una prevenció:
Que no ens faci mandra!
Com sabeu i coneixeu el diagnòstic precoç està sent clau per combatre aquesta malaltia que sol trobar-se en dones de 35 anys en endavant, és a dir, dones com totes nosaltres.
Aquí us deixo unes dades sobre la incidència d'aquest càncer extret del web de l'Associació Espanyola Contra el Càncer i un seguit d'enllaços que m'han semblat d'interès sobre la malaltia i la seva prevenció.
El cáncer de mama es el tumor maligno más frecuente entre las mujeres de todo el mundo, (a excepción de los tumores cánceres de piel no melanomas).
Considerando los dos sexos, es el segundo en frecuencia en el mundo después del cáncer de pulmón.
Su incidencia aumenta con el nivel económico. Más de la mitad de los casos se diagnostican en los países desarrollados: 370.000 casos al año en Europa (27,4%) y 230.000 en Norteamérica (31,3%). La prevalencia más baja la tienen países como Japón, Tailandia, Nigeria e India.
La incidencia en España es baja. Es menor que la de Estados Unidos y Canadá, Reino Unido, Paises Bajos, Bélgica, Alemania, Francia y Suiza. Es similar al resto de paises de Europa Mediterránea, Centroeuropeos, Portugal e Irlanda.
La tasa ajustada mundial es de 37,4 casos/100.000 h/año, la de Europa del Norte de 82,5 casos/100.000 h/año, la de Europa del Sur de 62,4 casos/100.000 h/año y la española de 50,9 casos/100.000 h/año. La norteamericana es de 99,4 casos/100.000 h/año mientras que la de países en desarrollo es de 23,8 casos/100.000 h/año.
En España se diagnostican unos 22.000 casos al año, lo que representa casi el 30% de todos los tumores del sexo femenino en nuestro país. La mayoría de los casos se diagnostican entre los 35 y los 80 años, con un máximo entre los 45 y los 65. No obstante, no disponemos de un sistema Nacional de registro de tumores para conocer las cifras exactas.
Tanto el número de casos como las tasas de incidencia aumentan lentamente en España y en el mundo, probablemente debido al envejecimiento de la población y a un diagnóstico cada vez más precoz. El aumento de la incidencia se estima en un 1-2% anual y es constante desde 1960 en Estados Unidos.
Se estima que el riesgo de padecer cáncer de mama es de, aproximadamente, 1 de cada 8 mujeres.
En España existe una distribución geográfica de incidencia notablemente variable según las provincias. Así en Cataluña la tasa de incidencia es de 83,9 casos /100.000 habitantes, mientras que la media nacional se sitúa en 50,9 casos / 100.000 habitantes.
Que no ens faci mandra!
dilluns, 4 d’octubre del 2010
Sensacions
Qui sóc jo? Sóc qui era?
Algú, veient aquestes preguntes podria dir que estic davant d'una crisi existencial però no vaig pas per aquí. Ans al contrari.
Des de fa un temps el meu cos i la meva ment estan plens de noves sensacions. Sento que faci el que faci, faci amb qui ho faci, faci on ho faci... jo ja no sóc jo sola. Darrera meu (o amb mi) sempre hi ha una altra persona.
Conduir per l'autopista plovent a bots i a barrals ja no és tan fàcil, per exemple, ja que la por que pugui passar quelcom s'apodera de mi. Mai abans havia tingut aquesta sensació. No pateixo pas per mi sinó pel que implicaria per la meva filla la meva absència.
I això ja m'ha passat amb altres coses. El meu sentit de la vida ha canviat, ja no faig el camí sola. I no és una qüestió racional (ja ho sabem que la vida canvia) sinó una experiència emotiva (el sentit de la vida) molt difícil d'explicar però que segurament moltes i molts (els pares també, és clar) la podeu entendre perquè també la viviu, oi?
Algú, veient aquestes preguntes podria dir que estic davant d'una crisi existencial però no vaig pas per aquí. Ans al contrari.
Des de fa un temps el meu cos i la meva ment estan plens de noves sensacions. Sento que faci el que faci, faci amb qui ho faci, faci on ho faci... jo ja no sóc jo sola. Darrera meu (o amb mi) sempre hi ha una altra persona.
Conduir per l'autopista plovent a bots i a barrals ja no és tan fàcil, per exemple, ja que la por que pugui passar quelcom s'apodera de mi. Mai abans havia tingut aquesta sensació. No pateixo pas per mi sinó pel que implicaria per la meva filla la meva absència.
I això ja m'ha passat amb altres coses. El meu sentit de la vida ha canviat, ja no faig el camí sola. I no és una qüestió racional (ja ho sabem que la vida canvia) sinó una experiència emotiva (el sentit de la vida) molt difícil d'explicar però que segurament moltes i molts (els pares també, és clar) la podeu entendre perquè també la viviu, oi?
dijous, 16 de setembre del 2010
Estimada mare!
Estimada mare:
Des de ja fa uns quants dies sento que el meu espai cada cop és més reduït i ja quasi no em puc moure, però no m'importa perquè ser que ben aviat seré amb vosaltres.
Sento tot el que expliques, tot el que parles amb el pare, tot el que penses, tot el que em dius...
Sento que tens més ganes de veure'm. Ho noto perquè quan em dius coses ho fas amb una veu molt més brillant i alegre que mai.
Ben aviat deixaré d'estar dins teu per estar amb tu i sé que aquell dia serà un dia magnífic i inoblidable. Serem tu, jo i el pare. Estem preparades. Ho saps i, el pare també. No deixis que la gent ens condicioni. Tothom opina, tothom diu, tothom hi posa cullerada. Els sento com no parem d'explicar-te "a mi això, a mi allò... que si va per aquí o per allà... que si fa molt mal, que si és molt llarg..." i sé que algun cop fins i tot t'han pogut agobiar. Ho noto. Però no tinguis por, tu i jo som una i com durant aquests passats fantàstics 9 mesos el gran dia farem que sigui una experiència meravellosa. No ho dubtis mai!
Estimada Mare, sé que, com jo, ja tens ganes de veure'm, d'abraçar-me, de sentir la meva pell... Ja falta poc. Molt poc.
Ens veiem ben aviat! i segueix sempre amb aquesta il·lusió i alegria que has tingut des del dia que vas saber que existia, sens dubte és el millor que em pots donar.
T'estimo molt,
La teva filla.
*Per a una bona amiga que estan apunt de tenir la seva primera filla i a qui li desitgem un dia màgic!*
Des de ja fa uns quants dies sento que el meu espai cada cop és més reduït i ja quasi no em puc moure, però no m'importa perquè ser que ben aviat seré amb vosaltres.
Sento tot el que expliques, tot el que parles amb el pare, tot el que penses, tot el que em dius...
Sento que tens més ganes de veure'm. Ho noto perquè quan em dius coses ho fas amb una veu molt més brillant i alegre que mai.
Ben aviat deixaré d'estar dins teu per estar amb tu i sé que aquell dia serà un dia magnífic i inoblidable. Serem tu, jo i el pare. Estem preparades. Ho saps i, el pare també. No deixis que la gent ens condicioni. Tothom opina, tothom diu, tothom hi posa cullerada. Els sento com no parem d'explicar-te "a mi això, a mi allò... que si va per aquí o per allà... que si fa molt mal, que si és molt llarg..." i sé que algun cop fins i tot t'han pogut agobiar. Ho noto. Però no tinguis por, tu i jo som una i com durant aquests passats fantàstics 9 mesos el gran dia farem que sigui una experiència meravellosa. No ho dubtis mai!
Estimada Mare, sé que, com jo, ja tens ganes de veure'm, d'abraçar-me, de sentir la meva pell... Ja falta poc. Molt poc.
Ens veiem ben aviat! i segueix sempre amb aquesta il·lusió i alegria que has tingut des del dia que vas saber que existia, sens dubte és el millor que em pots donar.
T'estimo molt,
La teva filla.
*Per a una bona amiga que estan apunt de tenir la seva primera filla i a qui li desitgem un dia màgic!*
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
