No! Compte! Quiet!

Per molts pares (massa pares) una de les grans precupacions que tenen és si els seus fills acceptaran el (seu) "No", si sabran respondre com ells volen a la (seva) autoritat fins al punt de viure pendents (fins a l'absurd) d'aquest factor.

Un dia, explicant a un grup de mares (no em pregunteu d'on veníem) que a casa nostra vivíem la criança de la nostra filla des de la base de la comprensió i la llibertat i per tant, si la petita no volia que l'ageguéssim per canviar-li el bolquer, per exemple, li ho feiem drets i punt; la primera pregunta que em va fer una d'aquelles mares va ser: "home... però quan li dius que "No", què passa?". Ho vaig tenir clar i fàcil: "a casa nostra no ens cal dir No", però veient la cara d'escepticisme de la meva interlocutora vaig continuar "i si mai cal, doncs no passa res, ho entén i llestos". Crec que les meves paraules no van acabar de quallar en les altres mares, les seves cares, sobretot de la interrogadora, ho deien tot. Com sempre, no hi vam donar més voltes.

Però el cap de la qüestió és: per què sempre hem de pensar en el "No"? O per què a molts nens sempre els acompanya un "Compte" o un "Quiet"?

Si és sabut que els nens aprenen i creixen per imitació, que es relacionen amb el món a través dels seus sentits, que necessiten moure's per dotar-se d'autonomia i autoconeixement... per què tants pares es capfiquen en pretendre que els seus fills es comportin com un adult? Que no plorin quan marxa la mare, que estiguin quiets tot un dinar familiar (d'aquests tan llargs que ara ens arriben), que no siguin capriciosos, que no demanin, que no plorin, que no s'enfadin, que no toquin...?

No és més fàcil viure deixant que el petit convisqui amb les emocions sense haver-les de reprimir (en referència, per exemple, al fet de no deixar-los plorar quan marxa la mare)? O deixant que pugui tocar, manipular, experimentar (per exemple, amb tots aquells objectes que hi ha per casa, o dins els calaixos o als armaris)? O, és que no volem que els nostres fills tinguin el seu propi criteri i siguin capaços de decidir el que més els hi convé (per exemple, quan en comptes de canviar-li el bolquer ajagut ho fem drets)? Què hi guanyem quan li diem al petitó que no plori? O que no toqui algun objecte? O que tan sí com no li canviem el bolquer ajagut al canviador? Sí, haurà entés qui té l'autoritat. Però és aquesta l'autoritat que volem que aprenguin?

Crec que no. Al menys a casa nostra.

Reflexions de la psicòloga i psicopediatra Rosa Jové

Rosa Jové, psicòloga clínica i psicopediatra, exposa en aquest article les seves reflexions i opinions sobre el conegut Mètode Estivill per ensenyar a dormir als nens.

1. No estoy en contra del método. Simplemente quiero lo mismo que se les pide a otros métodos o fármacos; es decir, que alguien me demuestre que no son perjudiciales para la salud.

De momento no hay ningún estudio que demuestre que a los niños que se les ha aplicado este método no tengan secuelas psicológicas de mayores. En cambio hay estudios científicos importantes (Spitz, Harlow, Bolwby, Mckenna, …) sobre lo perjudicial que es dejar llorar a los niños, no consolarlos, dejarlos solos, etc…

El día que me demuestren que no es perjudicial para la salud quizás lo recomiende, mientras tanto … no.

2. No estoy en contra del método. Simplemente quiero que me demuestren lo que dicen.

No hay en todo el libro de Estivill una nota bibliográfica de ningún estudio y de ningún autor que avalen sus palabras. Me enseñaron en la universidad que todo trabajo científico debe ir acompañado de estudios y citas que avalen lo que uno dice; en caso contrario, no es ciencia, sino periodismo. Por cierto, … ¿por qué un hombre de “ciencia”, como Estivill, elige a una periodista, como Silvia de Béjar, para escribir su libro?

El día que me demuestren lo que dicen quizás lo recomiende, mientras tanto …. no.

3. No estoy en contra del método. Simplemente quiero que me demuestren que sirve para solucionar los problemas del sueño.

Estivill dice en el prólogo de su libro que funciona en el 96% de los casos (sin citar ningún estudio que avale sus palabras, ¡claro!). En cambio en el capítulo VI cita que hay problemas que no tiene solución como las pesadillas (45% de niños), el sonambulismo (15%), etc… A ver, repasemos matemáticas. Si del 100% de niños con problemas de sueño (donde se supone que incluye a los de las pesadillas) el 96% se “curan” con el método, pero el 45% del 100% no pueden ser curados …. hay algo en esta suma que me falla. O me sobran niños o me faltan curaciones.

¿Qué pasa? Pues que Estivill no tiene la solución para los verdaderos problemas del sueño. Sólo trata esos casos leves de niños que tienen necesidad de sus padres para dormir (cosa que se cura sola con el tiempo). Lo único que les “enseña” a los niños con su método es a darse cuenta de que nadie les hará caso y, por lo tanto, a la larga aprenden a no quejarse más. Muchos ni siquiera se duermen enseguida, sino que se quedan quietos en silencio.

El día que me demuestren que sirve para solucionar los problemas del sueño quizás lo recomiende, mientras tanto … no.

4. No estoy en contra del método. Simplemente creo, como hacemos la mayoría de profesionales de la salud, que ante un diagnóstico es de elección el tratamiento menos agresivo para la persona.

Ante un niño que todavía necesita dormir en compañía o que le duerman, hay muchas cosas que funcionan, entre ellas el mecerlos, el dormir acompañados o el dejar pasar el tiempo. La mayoría de problemas se resuelven solos, y ¡total! si el método es tan bueno, funcionará igual a los pocos meses que a los 3 años (época en la que se suelen solucionar gran parte de los problemas). ¿Por qué empezar con el que hará sufrir más a nuestro hijo?

El día que me demuestren que es el único método que funciona en estos casos (o el menos agresivo) quizás lo recomiende, mientras tanto …… no.

5. No estoy en contra del método. Simplemente me pregunto ¿qué método?

Desde Valman hasta Estivill conozco varios autores que se han adjudicado la autoría del método en los últimos 30 años. El que mejor lo ha desarrollado es Ferber (de hecho, menos en España, en todo el mundo a nuestro supuesto método Estivill, le llaman método Ferber). Si tiene la oportunidad de ojear su libro “Solucione los Problemas de Sueño de su Hijo” (Ed. Medici), en la página 91 verá publicado el método “Estivill” 5 años antes de que el primer “Duermete niño” apareciera en el mercado.

¡Ah! ¡Por eso lo escribió una periodista! Estivill simplemente hizo de intermediario: cogió las ideas de Ferber y se las dio a Silvia de Béjar.

El día que me demuestren que el método Estivill no es una estafa quizás lo recomiende, mientras tanto……no.

6. No estoy en contra del método. Simplemente tengo una lista con 10 o 15 preguntas más que me quedan sin contestar.

Soy persona de ciencia (o lo intento) y necesito respuestas antes de hacer llorar a mi hijo.

El día que me den todas las respuestas que necesito quizás lo recomiende, mientras tanto….. intente no creer todo lo que la publicidad dice. Busque, investigue y pregúntese. Sus hijos lo merecen.

Explicacions (1a part: El plor)

Una associació extremenya dita Isis ha editat un tríptic que pretén donar explicacions científiques en relació a alguns temes molt importants de la vida dels nadons i infants.

Avui us en transcriuré una part. Com veureu he titulat l'article "Explicacions" ja que no tinc molt clar que siguin gaire científiques però en tot cas m'han semblat prou bones explicacions. Aquí les teniu, doncs. Avui: El plor.

EL TEU NADÓ, QUAN PLORA, ESTÀ DEMANANT AJUDA. NO EL DEIXIS SOL

• Durant molts anys ens han dit que cal deixar plorar als nens. Que va bé pels pulmons.
• Avui els avanços científics ens permeten saber què passa al cervell d'un nen que plora.
• Si no consolem l'infant, tard o d'hora deixarà de plorar però això tindrà conseqüències.
• Consolar al nadó sempre que ho necessita requereix molta dedicació però és una inversió de futur.

Els nadons ploren per demanar-nos ajuda, no per molestar ni per picardia.
Els nadons són sensibles i fràgils. No sols necessiten la nostra ajuda per a satisfer totes les seves necessitats sinó també per tranquilitzar-se, ja que la seva immaduresa neurològica no els hi ho permet fer sols.

Un nadó o nen petit no pot manipular, la immaduresa del seu cervell superior no li ho permet.

I si el deixo plorar o el renyo?

Segons dades científiques és nociu:

• Alts nivells de substàncies químiques estressants inunden el seu cervell en ple desenvolupament.
• El nen no pot calmar-se sol i viu "un infern hormonal" degut a l'estrès perllongat.
• Augment el ritme cardíac, la tensió arterial i s'accelerà la respiració.
• El seu cervell deixa de produir hormones de benestar.
• S'activen els circuits del dolor; sofreix físicament.

Si permetem que això passi repetidament es pot veure afectat de per vida.

• Tard o d'hora deixaria de plorar o s'adormiria d'esgotament però aprendrà a reprimir els seus sentiments, a desconfiar dels altres, creurà que no es mereix ser estimat, etc i seguirà tenint nivells alts de cortisol (hormona de l'estrès tòxica per a les neurones).
• És possible que els sistemes de resposta a l'estrès quedin programats per a presentar reaccions hipersensibles.
• Podrà sofrir depressió, angoixa, fòbies, problemes emocionals, falta de desig, d'entusiasme, d'empatia, baixa autoestima, agressivitat, trastorns de conducta, etc. Molts dels quals no arribaran fins a l'adolescència.

En canvi, si l'ajudem a tranquilitzar-se regularem el seu sistema neurovegetatiu i amb el temps n'aprendrà ell sol.

Agafa'l, acaricia'l, balanseja'l. No és malacostumar. No és malcriar. És una necessitat fisiològica.

Si, tot i els teus intents segueix plorant no el deixis mai sol ni t'hi enfadis. Si se sent acompanyat per una persona relaxada no s'estressarà igual i el contacte físic l'ajudarà a sentir-se millor.