The return

Hola de nou! Fa molt temps que no escrivia res al bloc potser per manca de temps, per canvis o noves aventures... o falta d'inspiració! No ho sé, la qüestió és que aquest cap de setmana he tingut alguna vivència que en veure-la em va venir el Pipaopopa al cap i això potser va ser una senyal, així que no la desaprofitarem! No?

Doncs, el que deia! Que què vaig viure aquest cap de setmana? Doncs, la nostra família (ara ja ampliada amb una altra nena des de fa 5 mesos, però això seran figues d'un altre paner) vam tenir la sort de guanyar una des les places del programa "Vacances en Família" de la Generalitat i com bé sabreu, es tracta de caps de setmana en Albergs on s'hi troben tot de famílies independents però que coincideixen en espais comuns amb l'objectiu de fer trobada i relacionar-se (o no) amb altres nens i nenes i les seves famílies . La qüestió és que allà, al menjador, em va tornar la inspiració. Érem tot de famílies cada una amb el seu estil, totes diferents però sense destacar en res. Unes més premisives, alres més estrictes; unes més controladores, altres més laxes. Fins que va arribar una família que em va fer atravessar el dinar.

Pare, mare i petita d'any i mig. Mare a taula, filla a taula ben lligada a la cadira, pare dret a les ordres de la matriarca. La mare treu un pot d'aquests de multifarinetes o dosificador de farinetes, prepara el plat de la petita. Fins aquí tot bé (lluny de com funcionem nosaltres, però legítim). I comença la funció! La petita, distreta com tota la resta dels nens i nenes del menjador, volia mirar i descobrir més que menjar-se aquell plat avorrit de cada dia. Nena menja! - Deia la mare entaforant-li la cullera a la boca. Nena seu bé i mira endavant! - Continuava la mare, sense dret a treva. Nena t'estàs portant molt malament! -Deia la mare a la filla perquè mirava tot aquell món nou per a ella en comptes de menjar cullera darrera cullera (sense pausa)! Pare porta tovallons! Que no ho veus que s'ha embrutat la nena! - Deia la mare a un pare que semblava un estaquirot no sé si per pròpia actitud o per por a represàlies. Entre els pares, nervis, males paraules, mirades de reüll als altres ocupants de la sala i tot això, amb nosaltres a la taula del costat. Què malament que ho vaig passar!

Fins que de sobte, el silenci. La nena de cop menjava cada cullerada sense perdre ni un segon, ja no es distreia, ja no s'embrutava perquè obria la boca sense problemes, mirava endavant... Sorpresa! Havia aparegut davant la nena un telèfon d'aquests moderns on s'hi poden veure vídeos! Just davant del seu plat. Uns dibuixos animats que van ser la glòria per als seus pares (o la mare) però no tinc tan clar que ho fossin per la nena. De cop ja no era a l'alberg, en un menjador amb altres nens i nenes, amb plats i safates i coses diferents i divertides... tornava a ser a casa. Una oportunitat perduda, francament.

Però tot no va acabar aquí. Per als propers àpats els pares havien "après la lliçó" i van venir més ben equipats! Amb "un DVD portàtil"! DVD, nena a la cadira, farinetes i cap endins! I quan la nena ja s'havia menjat fins a l'última cullerada, tocava menjar als pares. Llavors la nena ("què s'havia cregut!") demanava macarrons i olives i enciam i pa i pernil dolç! "Portat bé, tu ja has dinat!".

Nosaltres, ni de bon tros, som uns pares exemplars però aquest tipus de pràctiques ens conmouen perquè sabem que són innecessàries i lamentablement, segur que aquells pares pateixen perquè la seva nena no menja bé i tenen molts problemes perquè ho facin! Potser mai ningú (amb dret a fer-ho) no els hi ha dit que els nens poden menjar d'una altra manera. Espero que compartir aquest cap de setmana amb altres famílies els hagi ajudat a descobrir-ho.

Impressionant!

La història d'unes nenes bessones siameses de casa nostra que van ser separades amb èxit. Impressionant!

http://www.324.cat/video/4007950/Reportatge-ampliat-per-al-324-del-cas-de-les-siameses-separades-amb-exit

Ho tenen tot, menys els pares

Aquí teniu un article dels diari El País d'avui dia 20/02/2011. Com en tot hi ha coses més interessants que altres. Valoreu vosaltres mateixes:

Lo tienen todo menos lo imprescindible. Casas confortables, padres con profesiones de éxito, toda la tecnología casera disponible en el mercado, ropa de marca, dinero para gastos, caprichos... Pero les falta algo. Los adolescentes urbanos procedentes de familias de clase media y media alta empiezan a llenar las consultas de psicólogos y pediatras sociales aquejados del mal de la soledad. Han crecido casi por su cuenta, a cargo de cuidadoras ajenas a la familia, y sus padres, ocupados a tiempo completo en mantener el estatus social, carecen del tiempo que ellos demandan. Las consecuencias suelen ser perversas: trastornos de conducta, agresividad, enfrentamientos constantes con los padres... Y también una tendencia al aislamiento preocupante. Tanto, que algunos adolescentes han empezado ya a ser catalogados en situación de riesgo y enviados temporalmente a pisos tutelados por la Administración.

Es una circunstancia insólita, porque este tipo de centros -con capacidad para alrededor de media docena de chicos y chicas adolescentes, asistidos por psicólogos y trabajadores sociales- han estado habitados hasta ahora exclusivamente por chavales de familias desestructuradas, aquellas en las que los progenitores están en prisión, o enfermos sin medios de subsistencia, parados sin futuro y toxicómanos en el amplio sentido de la palabra, la mayoría alcohólicos. Ahora, sin embargo, empiezan a compartir habitación con adolescentes ricos a quienes nadie hubiera imaginado bajo la tutela de los servicios sociales de las comunidades autónomas. El nexo entre unos y otros es el desamparo.

En algunos casos los padres delegan el problema en la Administración; en otros, se sigue optando por el internado, dependiendo de su pertenencia a la escala baja o alta de la clase media. Según los expertos, ambas fórmulas de alejamiento del menor conflictivo del hogar se da cada vez con más frecuencia y aflora a edades más tempranas.

Estas conductas antisociales ¿obedecen a una venganza de los adolescentes contra los progenitores por haberles sometido a un semiabandono de hecho? ¿O es su manera de protegerse del desvalimiento propio de los años más confusos de la existencia? ¿Se recuperan socialmente estos chicos difíciles y solitarios?

"La víctima siempre es el menor", asegura Blanca Betes, responsable de la clínica madrileña Psiceduca, especializada en trastornos de la adolescencia. "Son situaciones difíciles que se pueden tratar con bastantes garantías de éxito si aún no han entrado en la adolescencia. Después es peor. Cuanto más se aplaza el problema menos solución hay. Son terapias largas, con un coste económico en ocasiones elevado y que requieren tiempo. Lo primero no es problema, casi siempre llegan a la consulta familias bien situadas. Lo difícil es el tiempo. Viajan mucho, están liadísimos. Alegan que no pueden y les creemos, porque llevamos un tren de vida frenético del que es muy difícil bajarse".

Pero se paga un precio alto por ello. El menor se enmaraña aún más en la espiral del conflicto y la desesperanza. Los padres se muestran derrotados y lamentan la desgracia de tener un hijo así.

El primer contacto con los profesionales proviene habitualmente de la madre. Aunque ambos progenitores trabajen, sigue siendo ella la que busca tiempo para recurrir a la ayuda de los expertos. El lamento inicial tiene un patrón común, según Blanca Betes: "Mi hijo es un desastre, no va a clase, suspende todo. Está agresivo, nos insulta y hasta nos pega. Vivimos en el infierno". Los padres siempre echan la culpa a los hijos. Se sienten víctimas de una injusticia: han dado todo por ellos y solo reciben disgustos. A medida que avanza la terapia, asoma el sentimiento de culpa. Al final, asumen que, efectivamente, le han dado todo, excepto su tiempo. Y no es un detalle menor.

Con más de una década de experiencia, Blanca Betes ha aprendido a traducir el lenguaje de los adolescentes: "Iros a la mierda", dirigido a los padres significa "estoy muy solo. No me queréis. No me cuidáis. Tenedme en cuenta; incluidme en vuestras vidas".

"Muy a mi pesar", añade la directora de Psiceduca, "en ocasiones los chicos están dispuestos a cambiar si sus padres también lo hacen, porque se sienten muy desgraciados. Pero la falta de tiempo de los mayores lo estropea todo. Un caso reciente mío concluyó con el internamiento del chaval en un colegio de élite de Suiza, porque a sus padres les resultaba imposible acudir a terapia".

A partir del alejamiento, bien sea en un piso tutelado o en un internado de lujo, el vínculo emocional corre serio peligro, según los expertos. "El internado es percibido por el menor como 'no solo me has abandonado, sino que me alejas de tu vida". La reacción típica es cerrarse aún más en su grupo de amigos y mostrarse insultante y agresivo con la familia.

Algunos profesionales califican el desinterés de hecho de los padres como malos tratos. Lo denominan "negligencia por omisión del deber" y es causa de privación de la patria potestad. En España hay 35.000 menores tutelados por las Administraciones, aunque no es posible obtener datos sobre cuántos de ellos corresponden a la omisión del deber paterno. Arturo Canalda, defensor del Menor de la Comunidad de Madrid, apunta la causa principal de la ausencia de estadísticas fiables: "Cada autonomía dispone de un sistema propio de calificación del abandono, y lo que en algunas es desamparo en otras es riesgo, y viceversa. Ninguna tiene la obligación de actualizar y especificar los datos, así que trabajamos un poco a ciegas, fiándonos del instinto y la experiencia".

El pediatra social del hospital Infantil Niño Jesús de Madrid Jesús García alertó a los senadores que consensuaron las líneas maestras de la futura reforma de la ley de adopción nacional de que "un padre sociópata no es solo quien abandona, maltrata o abusa sexualmente de sus hijos, sino quien hace omisión del deber de paternidad". Y reveló que la negligencia es la segunda causa de maltrato de la Comunidad de Madrid. Fruto de esta actitud, señala, "son los trastornos emocionales graves derivados de un abandono de hecho".

Cuenta este pediatra, que además preside la Asociación Madrileña para la Prevención del Maltrato Infantil: "Una madre, una profesional de mucho éxito, vino a mi consulta en demanda de ansiolíticos para su hijo porque mandaba 1.000 mensajes de móvil diarios. Sí, 1.000. Fui a ver su casa y su habitación era la cabina del Voyager: home cinema, mp3, iPhone, Mp4, Wii, consolas... todo. Sin embargo, era uno de los niños más desamparados que he visto. Sus trastornos eran una llamada desesperada de atención dirigida a los padres, a los que prácticamente no veía". Tras una terapia dura y prolongada, el caso empieza a arreglarse y el muchacho se está también recuperando de lo que los pediatras denominan ya "la sordera del MP3", que daña la capacidad auditiva, y la "artritis metacarpofalángica" de su mano derecha, resentida por tanto sms.

Otra pareja que pasó recientemente por su departamento en el Niño Jesús no pudo resolver el problema y perdió definitivamente la custodia por omisión del deber paterno. Eran dos ejecutivos veganos [vegetarianos estrictos] cuyo hijo presentaba encefalopatía grave por carencia de vitamina B12 y ácido fólico, "con unos retrasos mentales tremendos".

Este y los otros menores que han pasado por la misma causa a disposición de los servicios de protección de la Comunidad de Madrid padecen "encefalopatía hipóxico isquémica", lo que les convierte en dependientes de por vida. "A veces, el peor problema de los niños son los padres", concluye el pediatra, que combate con energía la teoría que surgió en los años sesenta -y aún sigue vigente en determinados ambientes- de que es mejor dedicar a los niños "tiempo cualitativo", es decir, poco tiempo pero proveniente de progenitores realizados, como se denominaba antes, que "tiempo cuantitativo": muchas horas, pero de madres presuntamente amargadas por su condición obligada de amas de casa. "Ni cuantitativo ni cualitativo", ataja el doctor García. "Los niños necesitan tiempo a secas".

En este contexto, ¿no se estará estigmatizando a este tipo de padres señalándoles con el dedo acusador? ¿No remueve esta situación el incómodo sentimiento de que triunfar en el trabajo implica descuidar a la familia? O su reverso: niños esmeradamente cuidados, ascensos imposibles, sobre todo en el caso de la mujer. ¿Siguen los estereotipos vigentes?

"Como en todo, hay que buscar el equilibrio. Pero en las actuales circunstancias no es fácil", comenta Jesús Poveda, psiquiatra de la Universidad Autónoma de Madrid y especialista en patologías de la adolescencia. "Los dos son a la vez culpables y víctimas. La educación de los hijos es su responsabilidad, pero si no se sabe o no se puede hacer mejor, el conflicto está asegurado". Muchos de estos padres son víctimas, a su vez, de la educación errónea que ellos mismos recibieron, y reproducen modelos difíciles de digerir para los jóvenes de la era digital.

"Antes los adolescentes tenían más fácil vivir lo que los psiquiatras llamamos 'factor de pertenencia' a través de la familia extensa y los amigos del barrio. Pero hoy eso rara vez lo tienen, y como el mundo real les resulta hostil buscan su pertenencia en el virtual. Vemos que tienen 500 amigos en Tuenti y ninguno en el barrio. No sirve".

A los padres, señala este psiquiatra, hay que ayudarles a distinguir lo necesario de lo urgente. "Cuando suena la alarma de la extrema gravedad -por ejemplo, un intento de suicidio por parte del menor- se apresuran a cambiar el horario laboral o buscan otro trabajo que les permita estar por la tarde con los hijos. Le han visto las orejas al lobo".

Jesús Palacios, catedrático de Psicología Evolutiva y de la Educación de la Universidad de Sevilla, no culpa ni exime a nadie. Solo destaca que "hay una curva ascendente de padres de clase media alta cuyos trabajos resultan tan absorbentes que no han prestado la atención debida a los hijos. Cuando eso se junta a los problemas de la adolescencia, ya han perdido el control de la situación familiar". En tales circunstancias, primero intentan que los educadores y los psicólogos remedien el problema. "Al final, ellos mismos piden a la Administración que se haga cargo de los hijos", añade Palacios.

El juez de menores de Granada Emilio Calatayud asegura: "El perfil del adolescente que agrede a sus padres o delinque a través de Internet o del móvil es de clase social acomodada, que lo ha tenido todo en el aspecto material y ha crecido solo, sin nadie con autoridad para marcar límites".

Este juez se hizo popular por dictar sentencias en las que colocaba al menor en el lugar de la víctima o su entorno. Si un chico apedreaba los cristales del instituto, la pena consistía en limpiarlos durante unos meses; si agredía a un compañero más débil, le obligaba a convivir con discapacitados; si había conducido borracho, a ayudar a los tetrapléjicos. Así ha conseguido éxitos en la reinserción de menores, pero ahora asegura sentirse algo desbordado por chavales agresivos con el entorno familiar y ciberdelincuentes reincidentes. Chicos que son separados temporalmente de sus padres y enviados a pisos tutelados. Al mismo tiempo, y si se cuenta con medios, se intenta que los progenitores cambien sus prioridades: sus hijos por delante del éxito profesional. "Más no podemos hacer".

Agenda d'activitats

Una amiga em va passar 3 enllaços web molt interessants sobre activitats a fer amb els més menuts de casa. Són d'abast nacional excepte una que és per activitats a Barcelona específicament.

A mi m'han semblat molt útils ja que aglutinen el gran ventall d'activitats que es fan al territori adreçades als petits i grans de la família.

Una també inclou propostes d'excursions i altres activitats no dirigides.

Aquí les teniu. Espero que us siguin útils:

1. Sortir amb nens
2. Toc toc
3. Petit Bcn

A disfrutar!

A jornada complerta

La veritat és que el que opini la gent sobre com fem o deixem de fer la criança de la nostra filla m'importa ben poc. Però hi ha una cosa que m'ofén especialment i és que la gent es pensi (i tinguin els nassos de dir-t'ho) que pel fet d'estar fent de mare i no exercir la meva professió a canvi de remuneració econòmica, la meva vida sigui millor i més fàcil.

Jo no em queixo de res perquè no tinc res de què queixar-me. Faig de mare a jornada complerta perquè així ho hem escollit i ho hem volgut el meu company i jo. I n'estic orgullosa. N'estem orgullosos. Però com hi pot haver gent que es cregui que la meva vida és més fàcil que la seva?

Durant aquests 16 mesos que fa que sóc mare me n'he sentit unes quantes (per sort no moltes! no voldria exagerar tampoc). M'he sentit a dir frases com (tot comentant que a la nit, el fill de la que deixa anar la frase, se li ha despertat tants cops...) "Tu rai que al matí no t'has de llevar d'hora per anar a treballar!" o altres com (comentant que he estrenat nou bloc i que per tant ara en gestiono dos!) "Ostres! Jo vull ser mare! Que tu tens molt temps!".

Però es que potser es pensen que jo no em llevo a les 7 de matí quan la petita ja no té més son? O que em passo el dia dormint per "recuperar" la son d'aquells dies que la petita ha dormit més malament? O que a la meva filla no l'atèn ningú perquè jo pugui estar rascant-me els nassos? o...

No, no! Que ningú es confongui, fer de mare a jornada complerta implica passar-se el dia (i la nit) amb la teva filla fent mil i una activitats (jugant, estenent roba, pintant, dinant, popant, ficant-la guapa...) sense temps per parar. Ni quan fa la migdiada (que només ho fa entre 1h i 2h al dia)!

Però en una cosa no s'equivoquen. La meva vida és molt més fàcil i molt millor que la de tots aquests que tenen els nassos d'etzibar aquestes frases als altres. Més fàcil, perquè si una cosa no faig jo és queixar-me de res, ni comparar-me amb ningú. Tot el que faig o deixo de fer ho faig perquè així ho he escollit. I molt millor, perquè jo tinc la sort de poder veure i viure cada minut de la meva filla i això no ens ho treurà mai ningú!

Pots amb pots! El meu altre nou bloc

Sí, m'he decidit a fer un nou bloc per a posar-hi cosetes culinàries com ara com fer melmelades o compotes o bullir els llegums secs o com fer olives... No patiu, que no faré la competència als blocs plens de receptes, ja hi són ells! Jo només hi vull posar totes aquelles tècniques que he aprés i vaig aprenent per conservar aliments o coccions que ens fan l'alimentació més saludable.

El podreu trobar a l'enllaç Pots amb pots! Ja ho veieu m'agraden els noms dels blogs complicats que juguin amb les paraules!

Espero que us agradi la iniciativa i que us en feu seguidors i seguidores!

Salut i bons aliments!

Llibertat o coacció

Ara fa uns quants dies em va arribar a les mans un article del diari El Mundo que no podia no penjar i comentar en aquest bloc (tot i que es mereixerien que no hi perdessim el temps, francament).

L'article es titula "La era de las madres vaca" i tracta de la lactància materna des d'un punt de vista força pejoratiu sinó només cal veure el principi de l'article o si més no amb una forta tendència en contra de l'alletament natural. En resum, l'article vé a dir que moltes dones se senten presionades a alletar degut a la "defensa amb incontestable insistència" de milions de metges, l'OMS o l'UNICEF amb la conseqüent experiència traumàtica que els hi causa aquest fet o que les campanyes proalletament matern tenen el propòsit d'allunyar la dona del món laboral (dit des d'una dona feminista!).

Només el títol de l'article ja em fa gràcia. Ens comparen a les mares que alletem de forma natural amb vaques. A mi personalment no m'importa, m'honora saber que estic fent una de les funcions per la qual he estat creada (ja m'enteneu) igual que tots els animals mamífers. La pena és que avui en dia ni les vaques poden alletar els seus vedells! O es que us penseu que les vedelles que ens mengem han popat de sa mare? No pas! Les separen recent nascudes i a prendre llet artificial i la de la pobra vaca ens la fotem nosaltres! Ai... quina vida... plena de contradiccions... vaques que produeixen llet per persones, persones que prenen medicaments per no alletar els seus fills, fills de persones que s'alimenten amb llet de vaca, vedelles que s'alimenten amb vés a saber què... amb lo senzill que és fer allò que és natural...

L'article comença amb l'experiència d'una mare que es va sentir presionada a donar el pit i que ho va passar malament. Sento pena per aquesta mare i m'amoïna que hi pugui haver dones que se sentin així (tot i que dubto que el percentatge de casos en aquesta situació siguin gaires). Donar el pit s'ha de fer amb llibertat i sense cap tipus de coacció. Donar el pit no és només una qüestió d'alimentació i salut, no ens enganyem. Donar el pit és donar vida i donar amor o més ben dit és vida i amor. No ens podem deixar coaccionar, només nosaltres, ni la OMS ni cap metge ni cap familiar ni amic ens pot dir si fer-ho o no. Donar el pit coaccionades no té cap sentit! Ni per la mare ni pel fill. Sisplau! Una mica de personalitat! Si no ho vols fer no ho fas i si ho vols fer ho fas! I sempre seràs la millor mare del món!

Per altra banda, les afirmacions que fa la periodista i advocada Lidia Falcón (suposada feminista) no tenen desperdici i fins i tot, algunes em fan sentir vergonya aliena. Segons aquesta senyora les campanyes prolactància són una "artimanya" per anular les dones tan socialment com laboralment. En relació això tinc poc a dir, només el meu senzill exemple: dono el pit asseguda al sofà, dono el pit enmig d'una reunió de Junta directiva, dono el pit tot comprant a la carnisseria, dono el pit en una taula d'un restaurant dinant amb amics o familiars, dono el pit al mig de la muntanya mentre busquem bolets, dono el pit tumbada a la tumbona del jardí... dono el pit on em (ens) dona la gana i quan em (ens) dona la gana i no m'ha afectat gens socialment! Només faltaria que fer-ho m'hagués condicionat la vida en negatiu! Quina falta de personalitat!
I laboralment... aquesta senyora que es fa dir feminista s'hauria de plantejar coses molt més progressistes i alliberadores com augmentar les baixes maternals alhora que fer-les compartides de debò amb els pares! Això sí que seria feminista de debò.

Bé, llegiu-vos vosaltres mateixes/os l'article i feu-vos-en la vostra idea. Aquí us en deixo l'enllaç clicant a la imatge (aneu directament a la pàgina 36 que és on comença):

Autèntic calvari

Sí! Ja torno a ser aquí! Després d'uns dies que han estat un autèntic calvari ja puc tornar a escriure!

No sabia com titular aquest article: "Incompatibilitats", "Flors i violes", "Xarxa"... però finalment ha guanyat "Autèntic calvari". Sí, aquest és el títol que li vull donar a un article on vull expressar com i què he sentit després d'estar (i encara dura!) una setmaneta malalta.

Doncs, sí, he estat malalta amb el que en diuen vertigen o vèrtig. És a dir, m'he estat els últims dies sense quasi no poder ni moure'm i amb prou feines parlar perquè si ho feia era talment com estar dins una rentadora en plena centrifugació i evidentment els conseqüents vòmits estaven garantits, us ho imagineu, oi? Doncs això sol ja era un calvari. Però si el volem fer autèntic li faltaven uns quants ingredients més com han estat (i els vincularé amb els altres títols que m'havia plantejat):

- "Xarxa". Ens llevem un dia com cada matí, la petita i jo. El pare ja ha marxat a la feina. Jo estic marejada, molt marejada! i quasi no puc ni moure'm. Però ho he de fer, la menuda té 15 mesos i se l'ha d'atendre. El pare just avui ha marxat lluny i tardaria a tornar unes hores. Truquem a l'àvia que viu al poble del costat però just avui no hi és i tardaria unes hores en poder arribar. Ja no em queda ningú més, només esperar. Mentrestant, continuo com en una centrifugadora, ensenyant-li contes a ma filla que no puc ni mirar, vomitant tot veient a la petita desconcertada sense saber si riure o plorar... i jo desesperada! Finalment, faig un un sobresforç i derrotada com estic m'apropo a casa una veïna que amb prou feines coneixem (és jove, amable, educadora i mare de dos infants la petita dels quals té la mateixa edat que la nostra) i li demano si es pot quedar amb la nostra menuda. I sort! (encara queda bona gent al món) se la queda fins que no arribi el seu pare per cuidar-nos. Quin descans que em queda, almenys la petitona estarà bé.

Quan vius en un poble nou, que no coneixes gaire gent, que no hi tens família... cal cuidar els veïns i treballar per un bon veïnatge. Potser un dia ens podran ajudar més que per un simple grapat de sal!

- "Flors i violes". Amb els 15 mesos que fa que sóc mare mai abans fins aquests dies havia volgut no donar el pit. Sí, em sap greu haver-li trobat un inconvenient a la lactància materna però ha passat, l'he trobat: està malalta i haver de donar el pit dista bastant de ser flors i violes! La pobra petitona, mig conscient que allà passava alguna cosa (tot el dia la mare al llit o al sofà, el pare o l'àvia sempre a casa, sense poder fer res amb la mare...), quasi ni em demanava el pit però hi ha hores claus com és la nit que no ens les podíem saltar. Quina tortura! Donar el pit i haver de parar a vomitar de marejada com estava... totalment indesitjable per ningú! Us ho asseguro. Però com ho fas sinó? La llet l'havia de prendre igual i una mica de mare també la necessitava pobreta, no?

- "Incompatibilitats". I finalment, aquest últim títol. Per tal de trobar-me millor va venir a casa el senyor metge i em va receptar un antivòmits i un antivertiginós. El primer que vaig fer va ser comentar-li que donava el pit a una nena de 15 mesos. La seva resposta va ser la típica d'un metge que no domina el món de la lactància materna, francament. Em va dir que cap dels dos medicaments era fiable però com que la nena ja era gran i ja no feia tan pit que no hauria de passar res. Bé, era el que hi havia. O em prenia allò o no me'n sortia. Per acabar de tenir-ho clar vam voler consultar la web que teniu enllaçada al bloc des de fa temps del servei de pediatria de l'Hospital de Dènia, per saber quin era el risc exacte del consum d'aquests medicaments per a la nostra filla.
Com sabeu, als prospectes dels medicaments posen al mateix calaix embaràs i lactància quan no tenen res a veure i per això sovint et diuen que no són compatibles amb la LM. En aquesta plana web hi vam veure que el medicament pels vòmits tenia risc 0 però l'antivertiginós era de risc 1 sobre 3 podent provocar-li vòmits i diarrea. Però ens vam arriscar, el risc era de caràcter molt lleu segons deia.
Però va passar, al cap de 3 dies van començar els vòmits i la diarrea. Ella estava com sempre, enèrgica, divertida... però sense voler menjar res més que el pit i amb diarrea... Que havia de fer si només volia el que probablement (també podria ser una passa gastrointestinal convencional) li causava el "mal"? Doncs vaig haver de deixar el medicament, no deixaré pas el pit quan més el necessita! Ni pensar-ho!
Així que una bona llevadora que domina la LM em va aconsellar visitar-me per un homeòpata per poder fer compatibles la meva curació i la LM. I amb això estem... de moment una mica millor...

I res, aquestes són les meves emocions d'aquests últims dies... com titulava: un autèntic calvari!

Caca!

Això és caca! No, perdó, això és una pedra i sí, millor que no se la posi a la boca.

Això és caca! No, perdó, això és la brossa i sí, millor que no la toqui.

Això és caca! No, perdó, això és la menjadora de les gosses i sí, millor que no hi jugui.

Això és caca! No, perdó, això és una burilla que algun berro ha tirat per terra i sí, millor que no la toqui.

Això és popó! No, perdó, aixó SÍ que és caca!!!

Quina mania té alguna gent de dir-li a les coses un nom que no és??? Sisplau! Que els confonem!

Pipa comparada

De ben segur que moltes haureu pogut viure una situació com aquesta sigui en primera persona o simplement com a observadors:

Estem en una botiga comprant amb la nostra filla a coll i de cop i volta una dona que no coneixem de res li diu al seu fill que tot just deu tenir 2 o 3 anyets: "Mira fill aquesta nena, és més petita que tu i no porta pipa". - Se'l mira. "Ho veus fill?" - Li remarca.

Segur que l'heu viscuda algun cop, oi? Jo personalment ja l'he sentit més d'un cop i voldria fer algunes reflexions al respecte.

D'entrada dir que agrairia que la gent no es dediqués a fer comparacions i menys amb la meva filla. Comparar (amb connotacions negatives com és en aquest cas) és molt lleig i més en públic. En aquest cas la meva filla en surt afavorida però quina imatge els hi donem fent això als petits? Que ella és millor que els altres? Que l'altre nen és pitjor?

I, per altra banda, que en treu aquest nen de que sa mare li digui al mig d'una botiga plena de desconeguts (o coneguts) que l'altra nena ja no dur la pipa? Potser es pensa que la deixarà perquè algú més petit que ell no la dur? Des del meu punt de vista només el fa sentir malament i li fa fer el ridícul amb la qual cosa no crec que li faci cap bé, francament.

Però en tot cas, entenc que quan una mare "es veu obligada" a dir-li en públic al seu fill que deixi la pipa tot fent ús de la comparació és perquè ja porta uns dies demanant al petit que ho faci mitjançant tot tipus de tàctiques i es troba desesperada pel fracàs dels seus intents.

Davant d'això jo li demanaria que sisplau continués provant altres mètodes que no fos aquest el qual segur que no serveix de res, al menys positiu. I utilitzés el mètode que utilitzés, li demanaria que no perdés de vista que qui va "enganxar" al petit a la pipa probablement va ser ella. Perquè li agradi o no sentir-ho, els xumets no es posen espontàniament a la boca del seu fill. Per tant i en definitiva, li estem exigint a un petit de 2 o 3 anys que deixi un "vici" al que l'han fet atrapar al·legant coses com que ja és gran, que si les dents, que si que diran els altres... com es deu sentir? La seva mare que li posava un objecte estrany a la boca cada cop que volia popa i "encara no era l'hora" o que la volia a ella o que estava neguitós per vés a saber què, ara li diu que el deixi perquè ja és gran (almenys més que aquella nena de la botiga), o perquè els altres diran no se què... No ho veig clar, que voleu que us hi digui.

Bé, sigui com sigui, dir, des de la meva modesta experiència que si ens volem estalviar el famós procés que el nostre fill deixi la pipa i estalviar-nos alhora l'anar fent el ridícul fent comparacions absurdes pel carrer, només cal no donar-li mai el xumet als nostres fills i, no patiu! no és cert que si no fan xumet fan dit (motiu que he sentit algun cop). Com sempre, una altra llegenda urbana.

Una altra història!

Després d'uns dies de vacances al Delta de l'Ebre en família (és a dir: pare, mare, filla d'1 any i dues gosses), amb la furgo (tenim una VW-T5 de les que en diuen càmper), de càmping i amb bicicletes, hem pogut constatar que fer vacances amb fills ja és una altra història!

Hem tingut moments bons, dolents, per riure... anècdotes de tot tipus... però moments d'aquells que tant agraden quan estàs de vacances coneguts com "moments per descansar i relaxar-se" ni un!!! Ingènua de mi vaig pensar: "m'enduré un parell de llibres*, que segur que tindrem moments per poder-los llegir quan la petita dormi o jugui aprofitant que no haurem de fer res de la llar..." i res de res! Ni poder-los obrir!

Però bé, altres moments han estat únics com les excursionetes amb bicicleta pels molts camins i carrils super-plans que voregen algunes basses o llacunes del Delta (La Tancada i l'Encanyissada) o cap a les seves immenses platges (res a envejar a les tan exòtiques que ens venen de Cancún o similars)... tot gràcies al remolc que tenim per poder portar la petita enganxada a la nostra bici (totalment aconsellable si us agrada anar amb bicicleta)!

També hem tingut anècdotes divertides i ridícules (perquè no dir-ho) com: "Córrer, aprofita ara que està despistada per anar-te a dutxar"- diu el meu company mentre fa de paret amb el seu cos a la menuda. I ja em veus a mi corrent per un càmping embolicada amb una tovallola i sabons en mà directe cap a les dutxes aprofitant que ma filla s'ha despistat uns minuts i no em té controlada!!! Com ens hem de veure! jejeje!

Però més enllà de tot plegat em quedo amb la imatge que el Delta és magnífic. Allà, mirant aquelles immenses platges buides de gent i de la petjada humana o guaitant el munt d'ocells que ens hi podem trobar, amb els flamencs com a amfitrions o tot aquell munt d'arrossars apunt de ser segats, me n'he adonat de la grandesa del nostre país. Sens dubte, únic.

Si mai hi voleu anar amb els petitons, té algun lloc bo com la Badia dels Alfacs per la bora del Trabucador on s'hi poden banyar fantàsticament ja que l'aigua no puja més de 2 o 3 pams, no hi ha ones i està calenteta.


* A part dels contes, a casa nostra ens agrada llegir altres coses així que aprofito per citar-vos els llibres que ens estem llegint i ens podeu conèixer una mica més a nosaltres: "Anatomía de un instante" de Javier Cercas, "Entre tu pediatra y tú" de Carlos González, "No hi ha terceres persones" de l'Empar Moliné i "Reflexions des del compromís" de Pere Casaldàliga.

Amb la petita a costes

"Ui, se us ha acabat la bona vida!" o "Primer volem fer moltes coses" o "Ara ja no podreu fer res"... De nou unes quantes d'aquelles frases que t'has de sentir dir (val a dir que no per part de tothom, és clar!) quan anuncies que augmentaràs la família.

Sempre m'he preguntat en què fonamenta la gent aquest tipus d'afirmacions, ja que sovint qui te les etziba no solen ser pares! Per tant, que estem fent malament (la nostra societat) perquè la gent es pensi que tenir un fill implica haver de fer un canvi a la vida social de les persones radicalment negatiu? (puntualitzo "social" ja que aquests comentaris solen anar per aquí).

En una cosa tenen raó: tenir un fill és un canvi, ara bé que sigui radical i/o negatiu és ben diferent.

Si la teva vida social es fonamenta en sortir tots o quasi tots els vespres (tan se val si és al teatre o al restaurant o de marxa), o en anar els caps de setmana al cinema o en fer vacances a les platges de Cancún; evidentment el canvi serà radical i negatiu. Ara bé, si el que t'agrada és les excursions a la muntanya, o gaudir d'un bon jorn familiar o sortir en bicicleta o anar de vacances per gaudir del país; el canvi, sense cap mena de dubte serà això un simple canvi pel fet d'haver augmentat la família.

Tot el que ja t'agradava fer ho pots continuar fent amb la família i, mira si som afortunats a més (els que som d'aquesta raça) que tenim un afegitor: ho fa encara més fantàstic!

Que vull dir amb tot això? Que tenir un fill no ha de fer por a ningú perquè li canvii tant la vida social. Potser alguns l'hauran d'adaptar més i altres menys però en definitiva, si pensem en positiu, segur que al final hi sortirem guanyant.

A casa nostra no ha canviat gaire. Al contrari, ens ha passat això: que ha millorat!
Que ens agradava sortir a sopar de tant en tant al restaurant? Doncs ara sortim a dinar.
Que ens agradava sortir a passejar amb la bici? Doncs ens hem comprat un carro per poder dur-hi a la petita.
Que ens agradava anar a fer excursions? Doncs petita a costes i amunt!
Que ens agradava sortir els caps de setmana? Doncs amb la petita a tot arreu i sense problemes! Que els petits s'adapten i creixen amb el que es troben!

I tot això ho pots fer amb els amics, la família o tots sols. Només cal posar-hi imaginació i tot es pot fer!

En resum, tenir fills no tan sols sí que et deixa fer res sinó que et fa fer molt més!