Alletament extraordinari

Avui us penjo un vídeo on surt una mare que alleta les seves filles de 8 anys aproximadament.

Està amb anglès i, per desgràcia (amb l'anglès tan macarrònic com tinc), no l'acabo d'entendre. Així que em perdonareu si diuen alguna bajanada. Però no m'ho ha semblat.

Potser a alguns els pot semblar fora de lloc alletar persones fins als 8 anys. A altres, una extravagància. A altres potser els hi farà fàstic. Altres, senzillament ho trobaran innecessari. I a altres potser els hi sabrà greu per les nenes.

Per altra banda, potser hi haurà a qui li sigui simpàtica la idea, o potser una necessitat desitjable o qui ho sap si una fita de futur per totes les mares.

Sigui el que sigui, com sempre, que tothom fassi el que vulgui i bonament pugui. I al menys, sempre serà bo conèixer més realitats que a les que ens té acostumada la nostra fantàstica societat.

Nena, on et porto?

Encara recordo el meu primer contacte amb un fulard. Algú es preguntarà a què em refereixo: a un mocador de coll, al fulard escolta, un drap...? Doncs, sí, em refereixo a una cosa que no dista gaire de les anomenades anteriorment: el fulard porta-nadons.

Dins el món del portatge de petitons hi ha mil i una coses per escollir. El més concorregut sol ser el cotxet, càrrec que comparteix amb el de ser el més inútil (bé, ho deixaríem amb el menys pràctic per no ser tan taxativa). També ens podem trobar les motxilles porta-nadons, força populars però un pèl carregoses així com poc ergonòmiques per un i per altre. A partir d'aquí, i amb una creixent popularitat, comença un món ple de sistemes porta-nadons molt ampli: bandoleres, pouchs, mei-tais, motxilles ergonòmiques de tot tipus i fulards.

Doncs, com deia al principi, el primer cop que vaig veure un nadó en un fulard, era la filla d'uns amics i el primer que vaig preguntar va ser: "vols dir que hi va bé aquí dins, pobreta? Encara s'ofegarà!". La resposta va ser clara i contundent: "Sí, hi va molt bé." Santa ignorància la meva... quants cops me l'he sentit fer a mi aquesta pregunta... Doncs això, de tots els sistemes per portar la petita el que se'ns dubte he trobat més pràctic per a totes dues ha estat el fulard.

El fulard és simplement un drap o mocador (millor si està teixit amb una tela i un sistema de teixit exprés per aquest fi) que s'enrotlla al voltant del cos del portador amb l'objectiu de posar-hi el petit a dins. No calen sivelles, anelles o altres estris per tancar-lo, un nus i ja està. Entre tu i el petitó només hi ha el contacte de la vostra pell, ni sistemes per fer bossa, ni teles ni res de res. Hi ha mil maneres de poder-lo dur (davant, darrere, al costat, tombat...) no està limitat a una o dues posicions. És pràctic de dur ja que s'adapta al teu cos i al del menut, és pràctic per traginar ja que tens les dues mans desocupades i vas amb el teu cos i prou, però cal pràctica per posar-se'l (quan se sap fer, però, és molt ràpid i senzill!). I el que és més important, el petit hi va de conya! I hi pot fer sontets, mirar els pardals com passen o simplement disfrutar de tot el que l'envolta sabent que està més protegit que mai!

Ara, després d'anys d'aquella pregunta ingènua, si em preguntessin què recomanaria per dur un petitet amunt i avall no dubtaria gens: el fulard! I més si has d'anar al supermercat (o prefereixes posar-lo en aquells carros habilitats per nadons? ecs!), o a "passejar" per Barcelona (o prefereixes pujar i baixar el cotxet del metro al carrer 25 vegades escales amunt i avall..) o del cotxe al CAP (amb el temps que tardes a carregar i descarregar el cotxet del cotxe...) o ...

Llegir ens fa més lliures

Avui permeteu-me, des de la humil·litat més sincera, ser per una estona crítica literària.

Cada matí abans d'engegar el dia, ens agrada llegir un llibre, contes tots ells, a vegades més interessants altres menys. Dels que portem llegits, avui us en faré una tria tots ells recomanables. Probablement, de moment, ella no els entén, sols m'escolta i en mira els dibuixos i aprofita, quan em despisto endinsada com estic en la història, per clavar-los-hi una queixalada. Tan li fa, com és conegut, els petits aprenen per imitació i com diuen llegir ens fa més lliures, no? Doncs a llegir molt!

Aquí en teniu la tria:

• Per què el petit elefant rosa es va posar trist i com va tornar a somriure de Monika Weitze amb il·lustracions d'Eric Battut. Editorial Joventut. Tracta de la superació de la tristesa amb molt gran encert (si estàs trist plora i explica com et sents). La història és força bonica. Les il·lustracions són bastant fosques tot i que amb dibuixos clars.
• Siempre te querré de Debi Gliori. Círculo de Lectores. És en castellà, no l'he vist en català. Tracta de l'amor incondicional d'una mare al seu fill. La història és força senzilla però el tema molt important. Les il·lustracions són força boniques i vives de color.
  
• La Laura i el petó perdut de Moisés Mato amb il·lustracions de Subi. Editorial Beascoa. Tracta d'allò que és realment important: ser feliços. Les il·lustracions són maques però la història fluixeja una mica. Es pot aprofitar i adaptar-la una mica per fer-la millor aprofitant la bona idea del missatge. Aquesta editorial té contes molt macos.
• Tinc dret a ser nen d'Alain Serres amb il·lustracions d'Aurèlia Fronty. Editorial Blume. A cada pàgina ens recorden els drets dels nens. És una bona manera de conèixer-los, explicar-los, compartir-los... Els dibuixos no m'acaben de convèncer però.
• Poemes i cançons de les Quatre estacions amb poemes i textos de la mataronina Lola Casas i dibuixos de Linhart. Va acompanyat d'un disc musicat per Àngel Valverde. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. És molt maco. El recomano moltíssim. Els textos i poemes són molt bonics i la música és excepcional! Amb ells et transportes a cada estació que et proposa.

Per avui ja n'hi ha prou. Més endavant ja faré una nova proposta literària.

Aprendre a casa

Avui us penjo un vídeo del programa Entre línies de TV3 que es va emetre l'any 2007. En ell es tracta l'opció que prenen alguns pares catalans per educar els seus fills a casa. És un tema interessant tot i que trobo que força complexe. Com se sap que ho estàs fent bé? Que la decisió que has pres és la correcta? De nou, suposo que com tot, cal estar convençut de l'opció escollida i la decisió presa.

Al nostre país (i a Espanya tampoc) aquest tema no està regulat però hi ha força països d'Europa on sí que ho està. No els hi deu anar pas tan malament, doncs, no?

Aquí teniu el programa (abans de començar surten uns quants pits del reportatge següent, no us espanteu!).

18 mesos

Diuen que el temps passa volant quan t'ho passes bé, i mai més ben dit! Tot just complim 18 mesos de la concepció de la petita i sembla que no pugui ser.

Durant els nou mesos d'embaràs cada dia t'acompanya una cosa nova. Al principi tot és més difús. L'absència de l'empipadora menstruació n'és el signe més evident o potser ets de les "afortunades" que com a mi algun que altre vòmit t'ajuda a racionalitzar que hi ha quelcom dins teu que és nou. Que algú està en camí. Més endavant, quan l'embaràs ja està més avançat, les emocions comencen a ser immenses. La panxa es comença a notar (ja no sols és cosa teva, ja és un fet social!), descobreixes si serà nena o nen (la gran incògnita per excel·lència de tot embaràs), comences el curs de preparació a la paternitat i maternitat, comencen els primers moviments interns... Finalment, quan entrem a l'última fase, les emocions estan servides! Els moviments van increscendo talment com si d'una pilota de ping-pong en joc es tractés, ja li podem escoltar els batecs del cor amb l'ajuda de la trompeta, la panxa està enorme... dins teu hi ha algú que està en camí, ja han passat nou mesos i la teva filla ja està apunt de sortir!

Ara, si durant l'embaràs cada dia era una cosa nova, nou mesos després del seu naixement cada dia en són moltes de coses noves! La quantitat de novetats i la rapidesa amb que esdevenen ens obliguen a no deixar d'estar alerta ni un segon. Cal estar sempre al seu costat. Per ella, acompanyant-la en el seu creixement i, per nosaltres, per disfrutar-ne al màxim! Com el munt de velles expertes que et trobes pel camí t'anuncien: "disfruta-ho ara que els nens es fan grans molt ràpid", cal aprofitar cada minut amb els petits i dels petits. Si t'apartes, encara que sigui un segon, potser ens haurem perdut la seva primera picada de mans, o el seu primer somriure, o el seu primer ta-ta-ta, o els seus primers moviments corporals al so d'una cançó, o simplement aquell bonic gest o aquell nou so, que sense saber-ho ens dedica amb amor.

Ja han passat divuit mesos (9+9) i cada dia neix una nova il·lusió. Sens dubte, ser mare és el millor del món! Gràcies filleta meva per dedicar-nos cada dia una nova rialla, un nou gest, una nova passa!