Ara és temps en què les escoles bressols fan portes obertes, és a dir, que els pares podem anar a fer una visita a l'escola per conèixer-la, saber què fan, com ho fan i quants diners costa. A casa nostra, ja fa temps que tenim clar que no volem dur la nostra filla a l'escola bressol però l'altre dia que hi havia jornada de visita per conèixer l'EB del nostre poble, hi vaig voler anar. No tinc clar perquè, potser trobava alguna cosa que em feia canviar d'opinió o volia xafardejar per si podia agafar idees... la qüestió és que hi vaig anar.
Les classes em van semblar petites, molt petites (i l'educadora m'ho va reconèixer); els grups eren de 20 infants amb 2 educadores (però quan l'educadora m'explicava els horaris, hi havia unes hores en què sols n'hi havia una); em vaig mirar el projecte (bé, vull remarcar que de 38 pàgines, 23 eren de gestió del personal, organigrama, horaris... i les restants eren 3 propostes d'activitats dins l'apartat d'annex), ...
Mirant-me el "projecte" amb més deteniment vaig veure que una de les activitats principals i transversals a l'escola era el treball de les emocions. Ostres! Interessant! Vaig començar a llegir i una de les propostes era que cada dia a l'arribar a la classe farien una rotllana i es passarien la mascota de l'aula i li farien un petó o una abraçada. Què dius?! I no és més interessant que el facin a un company de la rotllana, per exemple?
Fins aquí, però, tampoc m'esperava res gaire diferent ni que fes canviar el pes de la balança.
El punt definitiu ha estat avui quan 3 educadores (dedueixo que 2 educadores i una auxiliar) han sortit a passejar amb els nens (feien pinta de ser de P1) fins a un camp que hi ha al costat de casa meva amb aufals o herbes (no ho sé) de fins a mig metre i roselles. Suposo que amb l'objectiu de collir floretes i gaudir una estona de la natura. Bona idea. El problema és que des que han fet entrar al nens al camp els plors no han parat (clar que no m'estranya ja que les herbotes els hi arribaven al coll!). I a l'hora de marxar algun nen no es podia (volia, segons les educadores) moure i no parava de plorar.
M'he posat molt nerviosa. Han estat uns 15 minuts (i no exagero perquè ho he calculat) d'un nen d'un any i mig (com a molt) plorant al mig d'un camp i amb unes senyores (ho sento no els hi puc dir edcadores en aquest cas) dient-li que anés cap a elles a uns 3, 5 , 10 metres progressivament (com si això el motivés a anar-hi) fins que hi hagut un moment que ni les veia! (la típica tècnica odiosa de si marxo -o més ben dit, l'abandono- vindrà). Finalment quan jo ja anava a sortir al carrer, agafar aquell nen, posar-me'l al coll, abraçar-lo fort i dir-li: - Petitó, tranquil, ja som fora del camp. I deixar-li anar a aquella senyora: - perdoni, que no ho veu que aquest nen no vol estar aquí?; llavors la senyora s'ha apropat de nou al petit (sense entrar al camp, no fos cas que li agafessin ganes de posar-se el nen al coll i treure'l ella!) i li ha dit: -au va vine! i el petit (sense deixar de plorar en cap moment) ha acabat sortint rebent un: - Molt bé! Ho veus com podies!?.
Sisplau! No sé que ha après aquest infant ni que a pretès que aprengués la seva "educadora", el que sí sé és que la nostra filla no aprendrà res d'aquesta manera!
dilluns, 2 de maig del 2011
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Penso que has tingut l'oportunitat de veure un moment que normalment queda relegat a "les portes tancades". Que fort ho trobo!
ResponEliminaLo de les portes obertes ens ensenya les coses que hi ha i que fan (en el cas de la meva estic contenta de les instal.lacions i de les activitats). Clar que m'has fet pensar que no podem saber mai al cent per cent el que fan quan deixem allí els nostres fills.
Jo hi confio, espero no equivocar-me!
Evidentment no tot és dolent. Jo he vist una situació que no m'ha agradat i com que m'ha corprès us l'he volgut explicar no tant amb la intenció de donar el missatge que a les EB ordinàries no fan bé la seva feina sinó que a mi no em convenç un model d'educació que no permet fer una atenció suficientment respectuosa amb els nens i nenes.
ResponEliminaEn tot, i desgraciadament, sempre hi ha quelcom que falla.
Doncs ha après a sortir-se'n tot sol d'una situació difícil. Ha après que pel fet de plorar no vindrà un adult a treure-li les castanyes del foc i que amb esforç ha aconseguit el seu objectiu. A mi no em sembla tan malament, la veritat. No es tracta de "salvar-los" de qualsevol mal, es tracta d'educar-los i fer que siguin autònoms i sàpiguen sortir-se'n per si mateixos. I que un nen vagi que se n'ha sortit tot sol és una gran recompensa per a ell mateix i una satisfacció. Pas a pas els hem d'ensenyar a ser autònoms amb petites coses, no els hi hem de donar tot fet i solucionat, crec que no és bo.
ResponEliminaSuposo que és una qüestió de mirades.
ResponEliminaEl meu concepte d'educació i autonomia no passa per deixar un nen tot sol plorant 1 quart d'hora enmig d'un lloc ple d'herbotes. Entre altres coses perquè quan un nen d'1 any o 2 (tan li fa) plora és perquè passa quelcom (no té altres mitjans). Si l'opció és deixar-lo plorar no sabrem mai què li passava sinó que li haurem donat resposta segons les nostres deduccions (que no tenen perquè ser les seves necessitats).
Crec que hi ha moltes maneres d'aconseguir (si ho volem dir així) que un infant sigui autònom; i les que utilitzem nosaltres no passen, en cap cas, per generar-los-hi a través de la frustració.
15 minuts plorant? M'hagués agradat veure aquella senyora en un camp ple de palla que li arribés sota el coll i que no li facilités el pas (amb la sort que ella ja sap caminar des de fa molts anys!).
Com he dit al principi, deu ser qüestió de mirades.