Benvinguda al bloc sobre maternitat i criança on
si el/la petit/a té gana ... popa, si té son... popa, si té fred o calor... popa, si té por... popa, si està content/a... popa ...
Així què, pipa o popa?


dijous, 30 de setembre del 2010

Reflexions de la psicòloga i psicopediatra Rosa Jové

Rosa Jové, psicòloga clínica i psicopediatra, exposa en aquest article les seves reflexions i opinions sobre el conegut Mètode Estivill per ensenyar a dormir als nens.

1. No estoy en contra del método. Simplemente quiero lo mismo que se les pide a otros métodos o fármacos; es decir, que alguien me demuestre que no son perjudiciales para la salud.

De momento no hay ningún estudio que demuestre que a los niños que se les ha aplicado este método no tengan secuelas psicológicas de mayores. En cambio hay estudios científicos importantes (Spitz, Harlow, Bolwby, Mckenna, …) sobre lo perjudicial que es dejar llorar a los niños, no consolarlos, dejarlos solos, etc…

El día que me demuestren que no es perjudicial para la salud quizás lo recomiende, mientras tanto … no.

2. No estoy en contra del método. Simplemente quiero que me demuestren lo que dicen.

No hay en todo el libro de Estivill una nota bibliográfica de ningún estudio y de ningún autor que avalen sus palabras. Me enseñaron en la universidad que todo trabajo científico debe ir acompañado de estudios y citas que avalen lo que uno dice; en caso contrario, no es ciencia, sino periodismo. Por cierto, … ¿por qué un hombre de “ciencia”, como Estivill, elige a una periodista, como Silvia de Béjar, para escribir su libro?

El día que me demuestren lo que dicen quizás lo recomiende, mientras tanto …. no.

3. No estoy en contra del método. Simplemente quiero que me demuestren que sirve para solucionar los problemas del sueño.

Estivill dice en el prólogo de su libro que funciona en el 96% de los casos (sin citar ningún estudio que avale sus palabras, ¡claro!). En cambio en el capítulo VI cita que hay problemas que no tiene solución como las pesadillas (45% de niños), el sonambulismo (15%), etc… A ver, repasemos matemáticas. Si del 100% de niños con problemas de sueño (donde se supone que incluye a los de las pesadillas) el 96% se “curan” con el método, pero el 45% del 100% no pueden ser curados …. hay algo en esta suma que me falla. O me sobran niños o me faltan curaciones.

¿Qué pasa? Pues que Estivill no tiene la solución para los verdaderos problemas del sueño. Sólo trata esos casos leves de niños que tienen necesidad de sus padres para dormir (cosa que se cura sola con el tiempo). Lo único que les “enseña” a los niños con su método es a darse cuenta de que nadie les hará caso y, por lo tanto, a la larga aprenden a no quejarse más. Muchos ni siquiera se duermen enseguida, sino que se quedan quietos en silencio.

El día que me demuestren que sirve para solucionar los problemas del sueño quizás lo recomiende, mientras tanto … no.

4. No estoy en contra del método. Simplemente creo, como hacemos la mayoría de profesionales de la salud, que ante un diagnóstico es de elección el tratamiento menos agresivo para la persona.

Ante un niño que todavía necesita dormir en compañía o que le duerman, hay muchas cosas que funcionan, entre ellas el mecerlos, el dormir acompañados o el dejar pasar el tiempo. La mayoría de problemas se resuelven solos, y ¡total! si el método es tan bueno, funcionará igual a los pocos meses que a los 3 años (época en la que se suelen solucionar gran parte de los problemas). ¿Por qué empezar con el que hará sufrir más a nuestro hijo?

El día que me demuestren que es el único método que funciona en estos casos (o el menos agresivo) quizás lo recomiende, mientras tanto …… no.

5. No estoy en contra del método. Simplemente me pregunto ¿qué método?

Desde Valman hasta Estivill conozco varios autores que se han adjudicado la autoría del método en los últimos 30 años. El que mejor lo ha desarrollado es Ferber (de hecho, menos en España, en todo el mundo a nuestro supuesto método Estivill, le llaman método Ferber). Si tiene la oportunidad de ojear su libro “Solucione los Problemas de Sueño de su Hijo” (Ed. Medici), en la página 91 verá publicado el método “Estivill” 5 años antes de que el primer “Duermete niño” apareciera en el mercado.

¡Ah! ¡Por eso lo escribió una periodista! Estivill simplemente hizo de intermediario: cogió las ideas de Ferber y se las dio a Silvia de Béjar.

El día que me demuestren que el método Estivill no es una estafa quizás lo recomiende, mientras tanto……no.

6. No estoy en contra del método. Simplemente tengo una lista con 10 o 15 preguntas más que me quedan sin contestar.

Soy persona de ciencia (o lo intento) y necesito respuestas antes de hacer llorar a mi hijo.

El día que me den todas las respuestas que necesito quizás lo recomiende, mientras tanto….. intente no creer todo lo que la publicidad dice. Busque, investigue y pregúntese. Sus hijos lo merecen.

dimarts, 28 de setembre del 2010

Llegir ens fa més lliures (3a part)

Ja fa molt temps que no parlo de llibres així que avui ho faré. Si fins fa poc l'interès de la petita pels llibres estava limitat a toquejar-los i jugar-hi, actualment són un dels seus primers interessos a l'hora de fer coses. Ja els agafa, els tria, se'ls mira, te'ls porta perquè els hi ensenyis, xerra i s'exclama quan els fulleja, senyala les imatges... és molt divertit!

Tots els llibres d'avui són en format especial, és a dir, amb les pàgines de cartró i d'animals.

Aquí us en cito uns quants:

  • Animals i contraris. Mou i descobreix d'Alex Steele-Morgan de l'Editorial Beascoa. És un llibre ple d'animals diversos il·lustrats. Disposa a més d'unes pestanyes que corren i destapen l'animal contrari al que es veia primer (lent i ràpid, gros i petit...). Les imatges són boniques i ben definides i hi ha animals força coneguts i variats. Per un petit d'1 any (com és el cas) encara és massa aviat per la part dels contraris. A la nostra petita li encanta!
  • Els animals o La natura tots ells de la col·lecció Minidiccionari en imatges de Panini. Són molt xulos i hi ha un munt d'animals dividits per si són de la granja o de la selva o del desert... o flors i arbres. Les il·lustracions són molt mones i ben definides. Aconsellable. La resta de llibres de la col·lecció són per infants més grans però també són molt xulos.
  • Quin dia, Mumu! de la col·lecció Els cap de drap de l'Editorial Lupita Books. És un llibre amb finestretes i que té un ninotet de drap. Els personatges són animals gens realistes però el fet de tenir finestretes i un ninot el fa un llibre divertit perquè serveix també per jugar.
  • Els meus primers animals de l'Editorial Beascoa. És un llibre amb molts tipus d'animals fotografiats dividits per si són amb taques o poderosos o veloços o horripilants. És molt guapo i totalment aconsellable.
A veure si us agraden!

Salut i a llegir molt!

diumenge, 26 de setembre del 2010

Pipa comparada

De ben segur que moltes haureu pogut viure una situació com aquesta sigui en primera persona o simplement com a observadors:

Estem en una botiga comprant amb la nostra filla a coll i de cop i volta una dona que no coneixem de res li diu al seu fill que tot just deu tenir 2 o 3 anyets: "Mira fill aquesta nena, és més petita que tu i no porta pipa". - Se'l mira. "Ho veus fill?" - Li remarca.

Segur que l'heu viscuda algun cop, oi? Jo personalment ja l'he sentit més d'un cop i voldria fer algunes reflexions al respecte.

D'entrada dir que agrairia que la gent no es dediqués a fer comparacions i menys amb la meva filla.
Comparar (amb connotacions negatives com és en aquest cas) és molt lleig i més en públic. En aquest cas la meva filla en surt afavorida però quina imatge els hi donem fent això als petits? Que ella és millor que els altres? Que l'altre nen és pitjor?

I, per altra banda, que en treu aquest nen de que sa mare li digui al mig d'una botiga plena de desconeguts (o coneguts) que l'altra nena ja no dur la pipa? Potser es pensa que la deixarà perquè algú més petit que ell no la dur? Des del meu punt de vista només el fa sentir malament i li fa fer el ridícul amb la qual cosa no crec que li faci cap bé, francament.

Però en tot cas, entenc que quan una mare "es veu obligada" a dir-li en públic al seu fill que deixi la pipa tot fent ús de la comparació és perquè ja porta uns dies demanant al petit que ho faci mitjançant tot tipus de tàctiques i es troba desesperada pel fracàs dels seus intents.

Davant d'això jo li demanaria que sisplau continués provant altres mètodes que no fos aquest el qual segur que no serveix de res, al menys positiu. I utilitzés el mètode que utilitzés, li demanaria que no perdés de vista que qui va "enganxar" al petit a la pipa probablement va ser ella. Perquè li agradi o no sentir-ho, els xumets no es posen espontàniament a la boca del seu fill. Per tant i en definitiva, li estem exigint a un petit de 2 o 3 anys que deixi un "vici" al que l'han fet atrapar al·legant coses com que ja és gran, que si les dents, que si que diran els altres... com es deu sentir? La seva mare que li posava un objecte estrany a la boca cada cop que volia popa i "encara no era l'hora" o que la volia a ella o que estava neguitós per vés a saber què, ara li diu que el deixi perquè ja és gran (almenys més que aquella nena de la botiga), o perquè els altres diran no se què... No ho veig clar, que voleu que us hi digui.

Bé, sigui com sigui, dir, des de la meva modesta experiència que si ens volem estalviar el famós procés que el nostre fill deixi la pipa i estalviar-nos alhora l'anar fent el ridícul fent comparacions absurdes pel carrer, només cal no donar-li mai el xumet als nostres fills i, no patiu! no és cert que si no fan xumet fan dit (motiu que he sentit algun cop). Com sempre, una altra llegenda urbana.


dimecres, 22 de setembre del 2010

Arri arri tatanet!

Aquí us deixo un vídeo casolà que he trobat d'una mare fent l'Arri Arri Tatanet a les seves filles.

És un dels jocs de falda més coneguts que hi ha i un dels més divertits. Es tracta de posar el menut a la nostra falda asseguts i li cantem la cançoneta tot movent les nostres cames al ritme de la cançó fins que diem "per la Mariona (en el cas del vídeo) no n'hi haurà!" que el fem tirar enrere.

A casa nostra la cançó l'hem de cantar molt ràpid ja que la nostra petita té molta impaciència per arribar al final!

Aquí teniu el vídeo:


I aquí la lletra:

Arri arri tatanet,
anirem a Sant Benet,
comprarem un formatget
per dinar
per sopar
i per ... no n'hi haurà!

dilluns, 20 de setembre del 2010

Lactància animada

Aquí us deixo un vídeo animat sobre lactància:





Encara seguim de vacances...

dijous, 16 de setembre del 2010

Estimada mare!

Estimada mare:

Des de ja fa uns quants dies sento que el meu espai cada cop és més reduït i ja quasi no em puc moure, però no m'importa perquè ser que ben aviat seré amb vosaltres.

Sento tot el que expliques, tot el que parles amb el pare, tot el que penses, tot el que em dius...
Sento que tens més ganes de veure'm. Ho noto perquè quan em dius coses ho fas amb una veu molt més brillant i alegre que mai.

Ben aviat deixaré d'estar dins teu per estar amb tu i sé que aquell dia serà un dia magnífic i inoblidable. Serem tu, jo i el pare. Estem preparades. Ho saps i, el pare també. No deixis que la gent ens condicioni. Tothom opina, tothom diu, tothom hi posa cullerada. Els sento com no parem d'explicar-te "a mi això, a mi allò... que si va per aquí o per allà... que si fa molt mal, que si és molt llarg..." i sé que algun cop fins i tot t'han pogut agobiar. Ho noto. Però no tinguis por, tu i jo som una i com durant aquests passats fantàstics 9 mesos el gran dia farem que sigui una experiència meravellosa. No ho dubtis mai!

Estimada Mare, sé que, com jo, ja tens ganes de veure'm, d'abraçar-me, de sentir la meva pell... Ja falta poc. Molt poc.

Ens veiem ben aviat! i segueix sempre amb aquesta il·lusió i alegria que has tingut des del dia que vas saber que existia, sens dubte és el millor que em pots donar.

T'estimo molt,
La teva filla.

*Per a una bona amiga que estan apunt de tenir la seva primera filla i a qui li desitgem un dia màgic!*

dijous, 9 de setembre del 2010

Una altra història!

Després d'uns dies de vacances al Delta de l'Ebre en família (és a dir: pare, mare, filla d'1 any i dues gosses), amb la furgo (tenim una VW-T5 de les que en diuen càmper), de càmping i amb bicicletes, hem pogut constatar que fer vacances amb fills ja és una altra història!

Hem tingut moments bons, dolents, per riure... anècdotes de tot tipus... però moments d'aquells que tant agraden quan estàs de vacances coneguts com "moments per descansar i relaxar-se" ni un!!! Ingènua de mi vaig pensar: "m'enduré un parell de llibres*, que segur que tindrem moments per poder-los llegir quan la petita dormi o jugui aprofitant que no haurem de fer res de la llar..." i res de res! Ni poder-los obrir!

Però bé, altres moments han estat únics com les excursionetes amb bicicleta pels molts camins i carrils super-plans que voregen algunes basses o llacunes del Delta (La Tancada i l'Encanyissada) o cap a les seves immenses platges (res a envejar a les tan exòtiques que ens venen de Cancún o similars)... tot gràcies al remolc que tenim per poder portar la petita enganxada a la nostra bici (totalment aconsellable si us agrada anar amb bicicleta)!

També hem tingut anècdotes divertides i ridícules (perquè no dir-ho) com: "Córrer, aprofita ara que està despistada per anar-te a dutxar"- diu el meu company mentre fa de paret amb el seu cos a la menuda. I ja em veus a mi corrent per un càmping embolicada amb una tovallola i sabons en mà directe cap a les dutxes aprofitant que ma filla s'ha despistat uns minuts i no em té controlada!!! Com ens hem de veure! jejeje!

Però més enllà de tot plegat em quedo amb la imatge que el Delta és magnífic. Allà, mirant aquelles immenses platges buides de gent i de la petjada humana o guaitant el munt d'ocells que ens hi podem trobar, amb els flamencs com a amfitrions o tot aquell munt d'arrossars apunt de ser segats, me n'he adonat de la grandesa del nostre país. Sens dubte, únic.

Si mai hi voleu anar amb els petitons, té algun lloc bo com la Badia dels Alfacs per la bora del Trabucador on s'hi poden banyar fantàsticament ja que l'aigua no puja més de 2 o 3 pams, no hi ha ones i està calenteta.


* A part dels contes, a casa nostra ens agrada llegir altres coses així que aprofito per citar-vos els llibres que ens estem llegint i ens podeu conèixer una mica més a nosaltres: "Anatomía de un instante" de Javier Cercas, "Entre tu pediatra y tú" de Carlos González, "No hi ha terceres persones" de l'Empar Moliné i "Reflexions des del compromís" de Pere Casaldàliga.

divendres, 3 de setembre del 2010

Recuperant la posició vertical

Us penjo un vídeo sobre el fet de parir en posició vertical. Hi ha algunes imatges boniques sobre naixements i està musicat amb cançons de la Rosa Zaragoza del seu disc "Néixer, renéixer".

A veure si us agrada: