Benvinguda al bloc sobre maternitat i criança on
si el/la petit/a té gana ... popa, si té son... popa, si té fred o calor... popa, si té por... popa, si està content/a... popa ...
Així què, pipa o popa?


dilluns, 31 de maig de 2010

Drets i oportunitats per a tots!

No voldria acabar el mes de maig sense parlar de la nova Llei dels Drets i les Oportunitats de la infància i l'adolescència que va ser aprovada el passat 12 de maig pel Parlament de Catalunya.

Es tracta d'una llei molt esperada (tant pels professionals com per la població en general, espero) que abasta tota la legislació catalana sobre la infància i l'adolescència, independentment de si es troba o no en situació de risc o desemparament, alhora que visualitza els infants i els adolescents com a subjectes de dret i oportunitats. En ella es redefineixen conceptes i maneres de fer en relació a la protecció d'infants per una banda i, es creen espais de participació activa dels infants i joves del nostre país per l'altra, entre altres novetats.

Com ja he comentat, aquesta llei avarca tota la infància i adolescència independentment de la seva situació, però jo vull aprofitar per parlar dels molts infants i joves que, malauradament, es troben en situació de risc a Catalunya.

Són bastants més dels que ens imaginem els que es troben en aquesta situació.

N'hi ha que l'únic zzzzzzzz que senten que fa la mosca és el d'aquelles que acompanyen la merda que els envolta; o l'únic llit que tenen per dormir és aquell que potser avui excepcionalment podran tenir o el d'aquella habitació on viuen en condicions insalubres tota la família; o l'únic pica-manetes que escolten és el de les garrotades que li dóna el pare a la mare si no les que els hi donen directament a ells; o l'únic plat que tenen per menjar l'omplen amb el poc que poden trobar per casa; o les úniques cançons que els acompanyen abans d'anar a dormir són els crits d'una mare que arriba borratxa; o ...

Són massa infants els que es troben en aquesta situació! Tant de bo ben aviat puguem aconseguir que en siguin menys! Aquesta llei n'és un pas col·lectiu. I individualment, quins són els passos que fem nosaltres?

divendres, 28 de maig de 2010

La granja a casa!

Què fa la vaca? Muuuuuu! Muuuuuuu!
Què fa el gos? Bup! Bup!
Què fa el gat? Meeeeu! Meeeeu!
Què fa el gall? Quicquiriquí!
Què fa la mosca? Zzzzzzzzz!
Què fa l'ovella? beeeeee!
Què fa la gallina? coc-coc-coc!
Què fa l'ase? ió! ió! ió!

Des de fa uns dies cada dia és com tenir la granja a casa!

dijous, 27 de maig de 2010

Frustrant!

Resulta que ahir, poc després d'escriure l'article, vaig anar a trobar-me amb un Grup de Mares i Nadons. La casualitat va fer que hi vingués una psicòloga i que les inquietuds de les altres mares fos justament el son dels seus infants (ja és casualitat!). Fins aquí res d'estrany ja que sovint aquest tema és un gran tema d'angoixa per moltes famílies, sinó a què vindrien tants llibres sobre el son infantil (Mètode Estivill - Mètode Rosa Jové...).

Un parell de mares van explicar que els seus petits des de feia uns mesos dormien al llit amb elles i son marit ja que ja no volien dormir tots sols a la seva habitació com ho havien fet fins feia poc. Els petits ploraven si no estaven amb els pares i, aquests no podien-savien dormir amb el petit al llit. En resum, que dormien amb el petit al llit "obligats" perquè no hi havia més remei. O això o plors i més plors (al menys no els deixaven plorar...). La qüestió és que jo en presentar-me vaig dir que ho sentia però no tenia res a preguntar-li i que la nostra filla dormia amb nosaltres per opció i no per obligació i que tots dormíem molt bé.

La psicòloga, després de quedar-se un moment parada va comentar que era una opció tan respectable com les altres (no calia pas que ho emfatitzés per ja saber-ho, però es veu que calia remarcar-ho). Vam estar parlant una estona de com podíem "ajudar" a aquestes mares amb els seus petits. La psicòloga va aportar coses tan interessants com que intentessin fer adormir el petit sempre al mateix lloc (mateixos objectes, rituals...), que li donessin un ninotet... (no sé pas a què em sona això!). Jo vaig anar per una altra banda (i després d'una bona estona de compartir opinions) i els hi vaig proposar que potser per un temps es posessin un llitet adjunt al seu llit (si semblava que no els molestava dormir amb el fill al llit potser aquesta solució els podia anar bé. Ni a la seva habitació tot sol ni al llit gran. A l'habitació dels pares però amb el seu llitet enganxat al dels pares. La psicòloga sembla que hi va estar d'acord.)

Les mares explicaven també que els petits no s'adormien sols i que quan es despertaven ho feien sobresaltats i plorant amb molta angoixa tan a les nits com a les migdiades. La història va venir quan la psicòloga em va preguntar com adormia a la petita i on feia les migdiades. La resposta era fàcil, la meva filla l'adormo al pit i quan ja està adormida la deixo al seu llitet. La pregunta següent va ser: i quan es desperta? Doncs, quan la sento hi vaig i ja està. No plora. Fa alguns gemecs. Potser algun dia algun plor tranquil. La següent pregunta: i quan no hi pots anar? I jo: es que sempre hi puc anar.

Heus aquí la part interessant de la història. Després d'aquesta última resposta (i d'una aparent tolerància que no parava de remarcar) la frase va ser: és que als nens els va bé una mica de frustració perquè sinó quan són més grans... (no cal continuar). Evidentment li ho vaig rebatre dient que no creia que això li pogués suposar un problema a la meva filla (ja en té molts de moments de frustració com quan no aconsegueix agafar un objecte o acabar-se de girar... cal, doncs, que essent allà i podent-ho fer no l'atengui?), ni molt menys! En veurem ofesa es va excusar (no era mala dona, que quedi clar!)

En resum, resulta que jo no tenia res a preguntar, no tenia problemes de son ni de plors, estava tranquila i confiada amb la meva criança... i vaig acabar rebent jo! I a sobre al final resulta que ma filla tindrà un problema de gran perquè no la deixo plorar i li atenc massa ràpid els seus "desitjos"... Com s'entén??? Això sí que és frustrant!

dimecres, 26 de maig de 2010

I ja et deixa dormir?

Aquesta sempre ha estat una pregunta que he trobat molt divertida.

Segurament, conjuntament amb les preguntes: "I com es diu?" (pregunta per la seva banda que agraeixo especialment ja que sempre et pot salvar de la típica situació incòmoda de, tot i portar la petita amb un vestit rosa llampant, et caigui el comentari "ai quin nen més guapo!"); la pregunta "I quan va pesar?" (pregunta clau en la vida d'un nounat com si de la seva resposta en depengués tot el seu futur...); i la pregunta "Ja es porta bé?" (potser hi ha algun nadó que no es porti bé? La diferència entre el bé i el mal és una creació dels humans adults, per tant el que faci o deixi de fer un nadó és pura necessitat i instint)... conjuntament amb aquestes altres tres, la pregunta "I ja et deixa dormir?" és una de les més populars que et fan després del naixement d'un infant.

Divertida. Molt divertida. Si no em deixés dormir, podria passar-me el dia jugant, netejant, cantant, canviant bolquers, portant la filla a coll alhora que estenc la roba, popant a tothora...? Sempre m'ha semblat una pregunta amb una resposta molt clara (però molt subjectiva alhora): Sí, dormo tota la nit! De tant en tant popa però dormim fantàsticament! Probablement si aquesta mateixa pregunta li fessim a una altra família la resposta seria: No, no dormim en tota la nit! Cada hora es desperta per menjar! D'aquí la subjectivitat en la resposta de que parlava.

D'entrada per poder donar la meva resposta cal encarar la maternitat/paternitat, com sempre i en tot, positivament. Però calen dos factors més que crec que són claus: per una banda fer pit i per l'altra collit.

Fer pit perquè et poses a dormir sabent que la lleteta sempre estarà a punt i no et caldrà aixecar-te a preparar-la ni incorporar-te per donar-la ni... i fer collit perquè podràs alimentar a la petita tan com vulguis sense aixecar-te per agafar-la, sense donar-li temps a plorar i sense ni tan sols acabar-te de despertar. Només cal atansar-la i llestos! A menjar! I quan són més grandets ja no cal ni això... selfservice!

A més a més, tinc entès que les mares que donem el pit generem una substància (diga-li hormona diga-li no sé què) que ens permet donar la popa n-mil vegades durant la nit i no "morir-nos" de son. És que, com ja vaig dir en un dels primers articles... som animals perfectes i a vegades no ho volem veure!

shshshshshs! A dormir!

dilluns, 24 de maig de 2010

Part respectat

Aquest dissabte al vespre fent un zapping a la tele vaig tenir la sort (força difícil de trobar tenint en compte la programació televisiva que sol haver-hi) d'ensopegar amb el programa Gran Angular de la TVE2. En ell hi emetien el desenvolupament d'un part a l'hospital de Santa Caterina de Salt (al costadet de Girona).

Ja en vaig parlar un dia d'aquest hospital. És molt interessant el que hi proposen. En altres hospitals també es pot optar per l'anomenat Pla de part on la parella hi pot deixar escrit tot allò que vol i que no vol que li facin a la mare i al nadó en el moment del part i postpart immediat.

Aquí teniu l'enllaç del vídeo: Parir. A més a més, en aquesta plana web trobareu enllaços d'hospitals i diversos articles d'interès sobre el tema per si hi esteu interessats.

divendres, 21 de maig de 2010

Jocusixo!

Avui he decidit fer-me una bandolera per dur a la petiteta. Ja l'he acabat i us la vull ensenyar. Jo trobo que m'ha quedat molt xula.

És molt senzilla de fer. Només cal un parell de teles (perquè sigui reversible) 3 vegades més llargues que la distància entre la part més enfora de la teva espatlla i la cintura del costat contrari i uns 70-90cm d'ample, un parell d'anelles d'alumini, màquina de cosir i fil i ja està... a cosir!

Cal tenir en compte, però, que la tela sigui 100% cotó o lli i les anelles estiguin concebudes per aquest fi. Si tens en compte això i tens una mica de traça cosint... ja tens una bandolera!

Aquí en teniu una foto. A veure si us agrada!



PD: La que hi porto a dins no és ma filla! No és tan morena ni té les orelles tan grans! És la Minie que molt amablement s'ha ofert a fer de maniquí!

dijous, 20 de maig de 2010

Sense aturador

Cap aquí i cap allà,
endarrere i endavant.
Això ja no es pot aturar.
La gran festa està començant!

Ara s'asseu, ara gateja,
ara s'estira, ara s'arronsa.
Vigilant, sempre a l'aguait
xafardeja i sempre escolta.

Cap aquí i cap allà,
cap amunt i cap avall.
Això ja no es pot aturar.
Per fi comença el gran ball!

dimecres, 19 de maig de 2010

L'instint de vida

Avui, en motiu de la setmana per un Part Respectat, vull penjar el vídeo d'un naixement. Però no es tracta d'un naixement qualsevol sinó d'un naixement on l'instint animal i la lluita per la vida fan d'aquest part un part molt emocionant i emotiu.

Encertadament, a més (si no m'erro) han posat de fons la música de la cançó titulada "Circle of life" de la banda sonora de la pel·lícula "El Rei Lleó" de Walt Disney. Una de les seves primeres grans bandes sonores composada pel conegut Elton John.

Aquí teniu el vídeo:

divendres, 14 de maig de 2010

I si...

Portem la petita a coll.
I si la deixessis a la tumbona, vols dir que no hi estaria bé?
Segurament sí, però nosaltres la volem dur al coll!

La petita pren pit. Tan com vol!
I si li donessis biberó, vols dir que no li aniria bé?
Segurament sí, però nosaltres li volem donar el pit!

La petita dorm amb nosaltres.
I si ja la portéssiu al llitet de la seva habitació, vols dir que no s'hi estaria?
Segurament sí, però nosaltres la volem al nostre llit.

Sortim a passeig i la petita va al fulard.
I si la poséssiu al cotxet, vols dir que no hi estaria bé?
Segurament sí, però nosaltres la volem ben aprop nostre.

És hora de dinar i li toca uns quants grans d'arròs i pollastre a trossets.
I si li ho donéssiu triturat, vols dir que no menjaria més?
Segurament sí, però nosaltres no volem que mengi sinó que aprengui a menjar.

La petita juga amb un potet de vidre.
I si se li trenca, vols dir que no s'hi farà mal?
Segurament sí, però per això l'acompanyem amb el joc.

La petita, el seu pare i jo vivim a la nostra manera. Com ens sentim feliços. Tot i ser, massa sovint, qüestionats.
I si algun dia aprenguéssim a no qüestionar-nos els uns als altres i ens dediquéssim a aprendre'n alguna cosa (allò que ens pogués ser útil per a les nostres vides), voleu dir que no seriem tots molt més feliços?
Segurament sí! Doncs, comencem ara!

dimecres, 12 de maig de 2010

Alletament extraordinari

Avui us penjo un vídeo on surt una mare que alleta les seves filles de 8 anys aproximadament.

Està amb anglès i, per desgràcia (amb l'anglès tan macarrònic com tinc), no l'acabo d'entendre. Així que em perdonareu si diuen alguna bajanada. Però no m'ho ha semblat.

Potser a alguns els pot semblar fora de lloc alletar persones fins als 8 anys. A altres, una extravagància. A altres potser els hi farà fàstic. Altres, senzillament ho trobaran innecessari. I a altres potser els hi sabrà greu per les nenes.

Per altra banda, potser hi haurà a qui li sigui simpàtica la idea, o potser una necessitat desitjable o qui ho sap si una fita de futur per totes les mares.

Sigui el que sigui, com sempre, que tothom fassi el que vulgui i bonament pugui. I al menys, sempre serà bo conèixer més realitats que a les que ens té acostumada la nostra fantàstica societat.

divendres, 7 de maig de 2010

Nena, on et porto?

Encara recordo el meu primer contacte amb un fulard. Algú es preguntarà a què em refereixo: a un mocador de coll, al fulard escolta, un drap...? Doncs, sí, em refereixo a una cosa que no dista gaire de les anomenades anteriorment: el fulard porta-nadons.

Dins el món del portatge de petitons hi ha mil i una coses per escollir. El més concorregut sol ser el cotxet, càrrec que comparteix amb el de ser el més inútil (bé, ho deixaríem amb el menys pràctic per no ser tan taxativa). També ens podem trobar les motxilles porta-nadons, força populars però un pèl carregoses així com poc ergonòmiques per un i per altre. A partir d'aquí, i amb una creixent popularitat, comença un món ple de sistemes porta-nadons molt ampli: bandoleres, pouchs, mei-tais, motxilles ergonòmiques de tot tipus i fulards.

Doncs, com deia al principi, el primer cop que vaig veure un nadó en un fulard, era la filla d'uns amics i el primer que vaig preguntar va ser: "vols dir que hi va bé aquí dins, pobreta? Encara s'ofegarà!". La resposta va ser clara i contundent: "Sí, hi va molt bé." Santa ignorància la meva... quants cops me l'he sentit fer a mi aquesta pregunta... Doncs això, de tots els sistemes per portar la petita el que se'ns dubte he trobat més pràctic per a totes dues ha estat el fulard.

El fulard és simplement un drap o mocador (millor si està teixit amb una tela i un sistema de teixit exprés per aquest fi) que s'enrotlla al voltant del cos del portador amb l'objectiu de posar-hi el petit a dins. No calen sivelles, anelles o altres estris per tancar-lo, un nus i ja està. Entre tu i el petitó només hi ha el contacte de la vostra pell, ni sistemes per fer bossa, ni teles ni res de res. Hi ha mil maneres de poder-lo dur (davant, darrere, al costat, tombat...) no està limitat a una o dues posicions. És pràctic de dur ja que s'adapta al teu cos i al del menut, és pràctic per traginar ja que tens les dues mans desocupades i vas amb el teu cos i prou, però cal pràctica per posar-se'l (quan se sap fer, però, és molt ràpid i senzill!). I el que és més important, el petit hi va de conya! I hi pot fer sontets, mirar els pardals com passen o simplement disfrutar de tot el que l'envolta sabent que està més protegit que mai!

Ara, després d'anys d'aquella pregunta ingènua, si em preguntessin què recomanaria per dur un petitet amunt i avall no dubtaria gens: el fulard! I més si has d'anar al supermercat (o prefereixes posar-lo en aquells carros habilitats per nadons? ecs!), o a "passejar" per Barcelona (o prefereixes pujar i baixar el cotxet del metro al carrer 25 vegades escales amunt i avall..) o del cotxe al CAP (amb el temps que tardes a carregar i descarregar el cotxet del cotxe...) o ...

dijous, 6 de maig de 2010

Llegir ens fa més lliures

Avui permeteu-me, des de la humil·litat més sincera, ser per una estona crítica literària.

Cada matí abans d'engegar el dia, ens agrada llegir un llibre, contes tots ells, a vegades més interessants altres menys. Dels que portem llegits, avui us en faré una tria tots ells recomanables. Probablement, de moment, ella no els entén, sols m'escolta i en mira els dibuixos i aprofita, quan em despisto endinsada com estic en la història, per clavar-los-hi una queixalada. Tan li fa, com és conegut, els petits aprenen per imitació i com diuen llegir ens fa més lliures, no? Doncs a llegir molt!

Aquí en teniu la tria:
  • Per què el petit elefant rosa es va posar trist i com va tornar a somriure de Monika Weitze amb il·lustracions d'Eric Battut. Editorial Joventut. Tracta de la superació de la tristesa amb molt gran encert (si estàs trist plora i explica com et sents). La història és força bonica. Les il·lustracions són bastant fosques tot i que amb dibuixos clars.
  • Siempre te querré de Debi Gliori. Círculo de Lectores. És en castellà, no l'he vist en català. Tracta de l'amor incondicional d'una mare al seu fill. La història és força senzilla però el tema molt important. Les il·lustracions són força boniques i vives de color.
  • La Laura i el petó perdut de Moisés Mato amb il·lustracions de Subi. Editorial Beascoa. Tracta d'allò que és realment important: ser feliços. Les il·lustracions són maques però la història fluixeja una mica. Es pot aprofitar i adaptar-la una mica per fer-la millor aprofitant la bona idea del missatge. Aquesta editorial té contes molt macos.
  • Tinc dret a ser nen d'Alain Serres amb il·lustracions d'Aurèlia Fronty. Editorial Blume. A cada pàgina ens recorden els drets dels nens. És una bona manera de conèixer-los, explicar-los, compartir-los... Els dibuixos no m'acaben de convèncer però.
  • Poemes i cançons de les Quatre estacions amb poemes i textos de la mataronina Lola Casas i dibuixos de Linhart. Va acompanyat d'un disc musicat per Àngel Valverde. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. És molt maco. El recomano moltíssim. Els textos i poemes són molt bonics i la música és excepcional! Amb ells et transportes a cada estació que et proposa.
Per avui ja n'hi ha prou. Més endavant ja faré una nova proposta literària.

dimarts, 4 de maig de 2010

Aprendre a casa

Avui us penjo un vídeo del programa Entre línies de TV3 que es va emetre l'any 2007. En ell es tracta l'opció que prenen alguns pares catalans per educar els seus fills a casa. És un tema interessant tot i que trobo que força complexe. Com se sap que ho estàs fent bé? Que la decisió que has pres és la correcta? De nou, suposo que com tot, cal estar convençut de l'opció escollida i la decisió presa.

Al nostre país (i a Espanya tampoc) aquest tema no està regulat però hi ha força països d'Europa on sí que ho està. No els hi deu anar pas tan malament, doncs, no?

Aquí teniu el programa (abans de començar surten uns quants pits del reportatge següent, no us espanteu!).

dilluns, 3 de maig de 2010

18 mesos

Diuen que el temps passa volant quan t'ho passes bé, i mai més ben dit! Tot just complim 18 mesos de la concepció de la petita i sembla que no pugui ser.

Durant els nou mesos d'embaràs cada dia t'acompanya una cosa nova. Al principi tot és més difús. L'absència de l'empipadora menstruació n'és el signe més evident o potser ets de les "afortunades" que com a mi algun que altre vòmit t'ajuda a racionalitzar que hi ha quelcom dins teu que és nou. Que algú està en camí. Més endavant, quan l'embaràs ja està més avançat, les emocions comencen a ser immenses. La panxa es comença a notar (ja no sols és cosa teva, ja és un fet social!), descobreixes si serà nena o nen (la gran incògnita per excel·lència de tot embaràs), comences el curs de preparació a la paternitat i maternitat, comencen els primers moviments interns... Finalment, quan entrem a l'última fase, les emocions estan servides! Els moviments van increscendo talment com si d'una pilota de ping-pong en joc es tractés, ja li podem escoltar els batecs del cor amb l'ajuda de la trompeta, la panxa està enorme... dins teu hi ha algú que està en camí, ja han passat nou mesos i la teva filla ja està apunt de sortir!

Ara, si durant l'embaràs cada dia era una cosa nova, nou mesos després del seu naixement cada dia en són moltes de coses noves! La quantitat de novetats i la rapidesa amb que esdevenen ens obliguen a no deixar d'estar alerta ni un segon. Cal estar sempre al seu costat. Per ella, acompanyant-la en el seu creixement i, per nosaltres, per disfrutar-ne al màxim! Com el munt de velles expertes que et trobes pel camí t'anuncien: "disfruta-ho ara que els nens es fan grans molt ràpid", cal aprofitar cada minut amb els petits i dels petits. Si t'apartes, encara que sigui un segon, potser ens haurem perdut la seva primera picada de mans, o el seu primer somriure, o el seu primer ta-ta-ta, o els seus primers moviments corporals al so d'una cançó, o simplement aquell bonic gest o aquell nou so, que sense saber-ho ens dedica amb amor.

Ja han passat divuit mesos (9+9) i cada dia neix una nova il·lusió. Sens dubte, ser mare és el millor del món! Gràcies filleta meva per dedicar-nos cada dia una nova rialla, un nou gest, una nova passa!