Benvinguda al bloc sobre maternitat i criança on
si el/la petit/a té gana ... popa, si té son... popa, si té fred o calor... popa, si té por... popa, si està content/a... popa ...
Així què, pipa o popa?


dimarts, 11 d’octubre de 2011

Indescriptible!

Aquest estiu, tinc a ma filla popant i li pregunto:

- Cuca, a què té gust la popa?

Ella em mira amb cara juganera. Deixa el pit i em respon:

- A mare!

Es fica a riure. Em fico a riure. I tornar a popar amb un somriure.

Sens dubte, un moment fantàstic, únic, inoblidable... d'infinites emocions indescriptibles!

dilluns, 1 d’agost de 2011

Petonets de tots colors!

Avui per la nostra petitona... petonets de tots colors!




Per molts anys cuca!

divendres, 29 de juliol de 2011

Cada cop som més!

Quasi la meitat de les dones a Catalunya segueixen amb l'alletament matern als sis mesos


Prop del 69% de les dones opten per la lactància materna exclusiva

Des de 2005, hi ha hagut un increment del 76% en el número de dones que continuen amb alletament matern després del primer any

Aquestes xifres indiquen l’èxit de la política de promoció de l’alletament matern que el Departament de Salut va iniciar el 2005 en col·laboració amb UNICEF

El secretari d’Estratègia i Coordinació del Departament de Salut, Francesc Sancho, i el director general de Salut Pública, Antoni Plasència, han presentat aquest matí l’Estudi de l’evolució dels indicadors de lactància materna a Catalunya 2010, desenvolupat a partir d’una enquesta telefònica de lactància materna, tabac i altres aspectes relacionats amb l’embaràs.

Aquesta enquesta, en la que s’han entrevistat més de 1500 mares a través del telèfon de Sanitat Respon, permet valorar la prevalença de la lactància materna al llarg del primer any de vida de l’infant.

A banda, Mireia Jané, responsable del Programa de Salut Maternoinfantil, ha presentat els nous materials gràfics de la campanya "Gaudeix l’alletament: Dóna el pit, dóna salut!", coordinada amb la implicació de la Societat Catalana de Pediatria, l’Associació Catalana de Llevadores, la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia, l’Associació Catalana d’Infermeria Pediàtrica, UNICEF, la Iniciativa Hospital Amics dels Nens (IHAN) i la Federació Catalana de Grups de Suport a la Lactància Materna.
La lactància materna i la salut maternoinfantil
La lactància materna suposa grans avantatges tant per la mare com per l´infant, no tant sols pels nutrients que aporta sinó perquè protegeix davant d’infeccions, al·lèrgies i altres malalties cròniques (com la diabetis o l’obesitat), permet mantenir una estreta relació mare i infant, disminueix per a la mare el risc de tenir anèmia, osteoporosis i càncer de mama o ovari i, a més, permet millorar la recuperació postpart.

La promoció de la lactància materna a Catalunya és una de les línies d’actuació prioritàries del Departament de Salut en l’àmbit específic de la millora de la salut maternoinfantil. En aquesta línia, des de l’any 2005, data en què el Departament de Salut va signar un conveni amb la UNICEF per promoure l’alletament matern en la nostra població, s’ha treballat per oferir a totes les dones una informació adequada per tal que escullin la millor forma d’alletar els seus fills.
Increment de la prevalença de la lactància materna
La política de promoció de l’alletament matern que el Departament de Salut va iniciar el 2005 en col·laboració amb UNICEF ha estat fonamental per l’efectivitat i l’èxit en els resultats positius obtinguts.

Les principals conclusions de l’estudi constaten que al llarg d’aquest últim any ha augmentat el nombre de dones que opten per l’alletament matern dels seus nadons, i que en els últims deu anys ha incrementat considerablement la prevalença d’aquest tipus d'alletament al llarg del primers dotze mesos de vida dels infants:

- En els darrers 10 anys hi ha hagut un augment relatiu del 114% de la prevalença de la lactància materna a partir dels sis mesos de vida del nadó.

- En els darrers 5 anys ha augmentat un 84% la prevalença de l’alletament matern als 9 mesos i pràcticament s’ha doblat el número de dones que continuen amb l’alletament matern després dels dotze mesos de vida dels seus fills: al 2005, el percentatge de mares que els seguien donant el pit era d’un 11,5%, mentre que al 2010 aquest percentatge ha arribat ja al 21,7%.

- L’edat de la mare influeix en el manteniment de la lactància: només el 33% de les mares menors de 20 anys continuen donant el pit als sis mesos, percentatge que augmenta fins el 46% en les dones de 20 a 34 anys.

- El tipus de part (natural, cesària...) no influeix en el fet que les mares donin el pit als nadons.

Notícia extreta del web de la Generalitat

Notícia al 3cat24.cat

Notícia a Telecinco

dilluns, 18 de juliol de 2011

Cobertor per l'Alletament matern

Ara sí que m'he quedat parada.

Com sabeu, jo cuso cosetes, i m'agrada buscar per la xarxa tutorials de projectes per fer. Recentment vaig trobar el blog d'una noia que en té molts de penjats i entre tots ells hi vaig trobar un apartat que es titulava: "Nursing cover".

No acabava d'entendre perquè servia allò que semblava un davantal desbocat. Doncs, ho he acabat descobrint. Es tracta d'una peça de roba en forma de trapezi o rectangle que té una tira per passar-la per darrera del cap i que serveix per alletar els fills en públic. Ostres! Un vestuari específic per alletar els fills i no ser vist! Bé, que no se't vegin els pits!

M'ha semblat molt estrany perquè a mi, personalment, no em suposa cap mena de problema donar el pit en públic i perquè que algú em vegi el pit mentre ho faig, tampoc (perquè, francament, no es veu gran cosa). Però reflexionant-hi una mica, me n'he adonat que, tot i que a vegades ens queixem dels comentaris o mirades que poden fer la gent de la nostra societat, desgraciadament, encara hi ha llocs que la situació és encara més pèssima!

El que m'alegra de tot plegat és que tot i les dificultats en què es deuen trobar moltes mares d'aquest món (d'haver-se de sentir avergonyides per donar el pit, o haver-se d'amagar per a fer-ho...), no perden les ganes de fer-ho i troben mitjans tan fantàstics com aquest senzill sistema de cobertor.

El que ens queda per descobrir...

dijous, 14 de juliol de 2011

Tinc pipí, tinc caca!

Cada dia que passa em convenço més que tot plegat és més senzill del que ens volen vendre.

Un parell de dies abans de complir els 23 mesos, la menuda de la família es va despertar i em va dir que no volia posar-se el bolquer. D'acord! -li vaig dir jo. Al cap d'una estona em diu que té pipí i li proposo o posar-li el bolquer o anar al lavabo. I vet aquí que tria la segona opció. Ràpid! Al lavabo! Es baixa les úniques calcetes que teníem (ens les havia passat sa cosina), s'asseu a l'orinal (que ja feia uns dies que ens acompanyava però que encara no havia utilitzat mai) i shshshshshshshshsh! S'aixeca i ha fet el seu primer pipí al lavabo! Visca! Ella està molt contenta i jo també (a part de perplexa ja que no m'ho esperava pas !).

Bé, a veure que passa quan en torni a tenir... Doncs, que torna a voler anar al WC! I shshshshshshshsh... una altre pipí a l'orinal! Fantàstic! No m'ho puc creure! I quan tingui caca? Segur que li hauré de posar el bolquer... Mare tinc caca! Corre, corre!!! Plaf! S'aixeca de l'orinal i ha fet una caca! I així tot el dia, sense ni un escapament! Ni l'endemà, ni l'altre, ni... fins a data d'avui.

Ma filla va decidir que volia fer pipí i caca com tothom: al lavabo. I punt! Tan senzill com això! Ni li vam haver d'ensenyar res, ni li vam haver de fer premis cada cop que pixava, ni ... res de res. Es fa gran i ella i el seu cos saben el que necessiten.

Al cap d'una setmana ja havia fet pipí i caca a l'orinal, al wàter de casa, al d'uns amics, a casa els avis, de vacances... i ara fins i tot ja n'hem fet al bosc! I tan fàcil!

Ah, i bolquers per la migdiada i la nit?? No els vol pas! Un cop adormida li posava. Però a la migdiada ja no cal perquè no s'escapa res i a la nit aviat li treuré ja que s'aixeca seca!

Fantàstic! De nou, un exemple més que els nens saben el que es fan!

dilluns, 11 de juliol de 2011

Va d'etiquetes

Des que ens vam convertir en pares, la pluja d'etiquetes ha estat constant. Sense saber-ho (ni expressament voler-ho) ens vam trobar inmersos en l'etiqueta de "pares alternatius" i llegint una mica he vist que la nostra manera d'entendre la criança està dins la qualificada de "criança natural".

Vés per on, jo ho diria més simple i ras: a casa nostra ni moderns, ni alternatius, ni progres, ni a contracorrent... senzillament aplicant sempre el SENTIT COMÚ!

dimarts, 28 de juny de 2011

El remei de la llet materna

Avui al diari Ara a la secció aradebat hi havia l'article que us transcric sobre la llet materna com a solució a la desnutrició infantil. Es tracta d'un article aparegut al The New York Times i traduit per al diari Ara, per tant té alguna informació que no s'acaba d'ajustar a la nostra realitat però no per això el deixa de fer interessant igualment.

Aquí el teniu:

El remei de la llet materna
NICHOLAS D. KRISTOF

I si els nutricionistes descobrissin un remei miraculós per a la desnutrició infantil? Una substància rica en proteïnes que no necessita refrigeració? Una substància gratuïta a què es pot accedir fins i tot en llocs tan remots com aquesta ciutat del Níger on sóc, on cada dia moren nadons per causes relacionades amb la fam? Us sembla impossible? Doncs aquest remei miraculós ja existeix: la llet materna.

De vegades, quan pensem en la pobresa mundial, donem per fet que els desafiaments són tan enormes que totes les solucions han de ser extraordinàriament complexes i cares. Bé, algunes sí que ho són. Però no hi ha gairebé res tan eficaç per combatre la fam al món com el súmmum de les solucions de baixa tecnologia: la lactància materna durant els primers sis mesos de vida. Això és el que recomana vivament l'Organització Mundial de la Salut.

La paradoxa és que, malgrat que es tracta d'una cosa barata i evident -gairebé instintiva-, també és poc freqüent. Aquí al Níger, només el 9% de nadons s'alimenten només de llet materna els primers sis mesos de vida, segons un estudi sobre nutrició elaborat el 2007. Val a dir, però, que això representa un augment respecte a l'1% del 1998. (Als Estats Units, aproximadament el 13% de nadons s'alimenten exclusivament de llet materna durant sis mesos, segons els centres federals de control i prevenció de malalties. La resta es crien majoritàriament amb llet maternitzada, que als Estats Units és un recurs força segur.)

A Burkina Faso, al costat del Níger, menys del 7% de nadons reben exclusivament lactància materna durant sis mesos; al Senegal, el 14%, i a Mauritània, el 3%. Aquests són alguns dels països que travessem en el meu viatge anual amb els guanyadors del concurs Un viatge amb Nicholas Kristof , que aquest any són Saumya Dave, estudiant de medicina d'Atlanta, i Noreen Connolly, una professora de Newark. Trenca el cor veure aquestes criatures greument desnodrides i conèixer tantes mares que han hagut d'enterrar els seus fills, quan es podria haver aplicat una solució tan senzilla per salvar vides. El principal problema és que moltes mares creuen que amb la llet materna no n'hi ha prou i que, quan fa molta calor, el nadó també necessita aigua.

En una carretera rural prop de la remota ciutat de Dogon Dutchi, al sud del Níger, ens vam trobar amb una família de tuaregs que viatjaven cap al nord. "Quan fa molta calor, els nadons necessiten aigua", em va dir Gayshita Abdullah, la mare. Em va explicar que intenta treure l'aigua d'un pou, però si no n'hi ha cap a prop, la treu d'un bassal de fang. De fet, gairebé tots els nutricionistes insisteixen que el millor per als nadons és alimentar-los exclusivament amb llet materna durant els sis primers mesos de vida (abans en recomanaven quatre, però ara diuen que en fan falta sis). A més, als països pobres l'aigua sol estar contaminada i és perillosa per als nadons. Segons els nutricionistes, encara que la mare estigui desnodrida, el seu cos produeix prou llet per al nen.

Un informe publicat el 2008 per The Lancet , la revista britànica de medicina, posava de manifest que un nadó alimentat només parcialment amb llet materna té una probabilitat de morir 2,8 vegades més alta que un que s'hagi criat exclusivament amb aquesta llet durant cinc mesos com a mínim. I un nadó que no és alletat té una probabilitat 14,4 vegades més alta de morir.

En total, deia The Lancet , cada any es podrien estalviar 1.400.000 morts si els nadons rebessin lactància materna. Això vol dir que cada 22 segons mor un nen innecessàriament.

"Vistes totes les intervencions nutricionals que s'han estudiat, tenim proves concloents de l'eficàcia de la lactància materna per reduir la mortalitat infantil", afirma Shawn Baker, especialista en nutrició de l'organització humanitària Helen Keller, que es dedica a aquests temes. "És la intervenció nutricional més antiga que coneix la nostra espècie i tothom la té a mà". I afegeix: "Però no té els seguidors que hauria de tenir en unes poblacions en vies de desenvolupament que estan massa centrades a assolir solucions tecnològiques".

Els desafiaments que planteja la lactància materna als països pobres no són els mateixos que han d'afrontar les dones occidentals, i al Tercer Món encara hi ha moltes mares que segueixen alletant els seus fills durant dos anys. El principal problema és que n'hi ha que donen aigua o llet animal als nadons, sobretot quan fa calor. Hi ha, a més, un altre problema: les mares dubten sovint del valor del calostre, la primera llet segregada després del part (que és espessa i groguenca, i que no té gaire aspecte de llet) i s'esperen un dia o dos per començar a alletar el nadó. Una mare de prop de la ciutat de Dosso, Fati Halidou, que ha perdut quatre dels set fills que ha tingut, em va dir que, després del part, el millor és donar a la criatura aigua amb sucre o aigua alcorànica. Per fer aquesta aigua, cal escriure un versicle de l'Alcorà en un tauló i rentar-lo tot seguit; creuen que aquesta aigua barrejada amb tinta protegirà el nadó.

No queda clar per què s'ha perdut l'instint humà d'alletar. ¿Té alguna cosa a veure amb les connotacions sexuals dels pits? ¿O amb els fabricants de llet maternitzada, que en el passat van fer una propaganda irresponsable dels seus productes, tot i que ara s'han moderat? ¿O només és que les mares creuen que els seus fills necessiten aigua quan fa calor? En realitat, no ho sap ningú. Però el que sí que és evident és que arreu del món disposem d'una meravellosa solució de baixa tecnologia per a la desnutrició infantil.

dilluns, 27 de juny de 2011

Lactància Materna perllongada

Sí, ho sé, últimament escric molt poc però és que no em donen les hores!!! Aniré penjant articles de tant en tant...

Avui us penjo un vídeo elaborat i posat a disposició pública sobre lactància materna perllongada per Ana Romero Manzano (llevadora de l'Hospital Universitario de Canarias) i Marta Díaz Gómez (pediatra i professora de la Universidad de La Laguna).

L'original el podeu trobar a l'Associació Espanyola de Pediatria.

Aquí el teniu (tot i que millor que entreu al web original ja que no aconsegueixo que es visualitzi sencer, ok?):

dimecres, 15 de juny de 2011

Banc de Llet materna

A través de la Lliga de la Llet de Catalunya m'ha arribat la següent informació que m'ha semblat d'interès penjar-la i compartir-la. Es tracta d'un banc de llet a l'estil d'un banc de sang. No sé si acabaré optant-hi (abans de parir donava sang regularment però ara he preferit aturar-ho fins que deixi de donar el pit. Aquesta opció de la llet l'he d'acabar de rumiar encara) però em sembla una bona inciativa per fer-ne difusió.

Aquí teniu el missatge que he rebut:

Benvolguda amiga/Benvolgut amic,

En aquesta ocasió ens posem en contacte amb tu per a explicar-te que des de principis d'any ha entrat en funcionament MAMA, el primer Banc de Llet Materna de Catalunya, vinculat al Banc de Sang i Teixits (http://www.bancsang.net).

Un banc de llet materna és un centre especialitzat les funcions del qual són conscienciar la societat sobre el valor de la lactància materna, així com recollir, analitzar, processar i distribuir la llet materna, d'una forma segura i eficaç. L'objectiu de MAMA és assegurar l'alimentació amb llet materna de tots els nadons de Catalunya que es trobin en circumstàncies especials. La llet materna del Banc de Llet va destinada a nadons prematurs nascuts amb menys de 32 setmanes de gestació o de menys d'un quilo i mig, i també en casos d'intolerància digestiva, de cirurgia abdominal, per a complementar la llet de la pròpia mare (en casos de parts múltiples) o quan, per les circumstàncies que siguin, la pròpia mare la no pot alletar. La llet es dóna sempre sota prescripció mèdica.

La història dels bancs de llet és relativament recent. El primer banc es va obrir l'any 1909 a Viena. A l'any 1943 l'Acadèmia Americana de Pediatria recomana la creació de Bancs de Llet Materna, però als anys 80 amb l'arribada de la llet de fórmula al mercat i la descoberta de l'HIV, perilla la seguretat de la llet donada i s'encareix el procés de tractament de la mateixa. Després de set anys d'estudis, apareix un article d'Alan Lucas sobre la importància del tipus de dieta seguit per un nadó prematur i les conseqüències en el seu desenvolupament motor i mental, així com en el seu creixement. I així és com a principis dels 90 els Bancs de Llet Materna tornen a recuperar la seva posició.

Actualment a Europa hi ha més de 160 bancs de llet materna (http://www.europeanmilkbanking.com/), dels quals 6 estan ubicats a Espanya (http://www.aeblh.org/tu-banco/). El Banc de Llet Materna de les Illes Balears va ser el pioner al nostre país obrint l'any 2001. Fins ara, quan una maternitat catalana necessitava llet materna de banc la demanava a les Illes Balears; gràcies, doncs, a la creació de MAMA, serà aquest Banc de Llet Materna ubicat a Barcelona qui proporcionarà llet materna a les maternitats catalanes que en necessitin.

Tot i que MAMA és molt jove, ja compta amb una quarantena de donants, 26 de les quals actives. Això ha suposat recollir ja 70 litres de llet, i dos hospitals (un de privat i un de públic) ja n'han fet ús. De totes maneres, la previsió de consum de llet materna de banc pel 2011 és de 400 litres, la qual cosa implica arribar a unes 200 donants.

Si una mare vol ser donant de llet només cal complir les condicions bàsiques següents:

- Estar alletant un nadó
- Tenir bona salut i dur uns hàbits de vida saludables
- No prendre medicació de forma regular ni tampoc consumir drogues o altres tòxics
- No fumar ni consumir begudes alcohòliques

El procediment per a ser donant és el següent:

- Posar-te en contacte amb el Banc de Llet (mamabancdelletmaterna@bstcatnet o bé 935573500) o bé amb un centre fix del Banc de Sang i Teixits (podeu trobar el llistat a http://www.bancsang.net/ca/informacio_corporativa/on_som.html)
- Identificar-te com a donant de llet
- En una entrevista mèdica, respondre un qüestionari mèdic breu i analítica de sang
- Si les anàlisis són correctes, t'expliquen com extreure la llet i com conservar-la fins al lliurament. El Banc de Llet et proporciona un tirallets manual i els envasos especials per a conservar la llet, i et passarà a recollir la llet a casa teva

Quan et converteixes en donant, et compromets a:

- Donar la quantitat de llet que vulguis i durant el temps que vulguis
- Pots deixar de donar llet quan vulguis, sempre que ho avisis al banc
- Informar el banc de llet de qualsevol canvi de salut o de medicació

Si voleu més informació, no dubteu a visitar el web http://www.bancsang.net i/o posar-vos en contacte amb el Banc de Llet ja sigui per telèfon, 935573500, o bé per correu electrònic, mamabancdelletmaterna@bstcat.net.

Esperem que aquesta informació sigui del teu interès i et demanem que en facis la màxima difusió. Perquè, així com gran part de la població pot ser donant de sang i, a més, durant molts i molts anys, només una petita part de la població i durant períodes de temps limitats pot ser donant de llet materna.

Cordialment,

La Lliga de la Llet de Catalunya
Premi UNICEF al voluntariat 2008
http://www.lalligadelallet.org

dijous, 9 de juny de 2011

La pau al món comença al ventre de la mare

Tenia pendent penjar aquesta entrevista de La Vanguardia del passat divuit de maig a la psicoterapeuta familiar Evania Reichert.

Aquí la teniu:

Tengo 56 años. Nací y vivo en Porto Alegre. Vivo en pareja y tengo tres hijos de 34, 32 y 31 años. Soy de izquierdas y ecologista. No tengo creencias religiosas. A más besos y abrazos que demos a nuestros hijos. . . ¡más inteligentes serán! Educar bien es la verdadera revolución.

¿Qué es un niño?

Una persona con todas las posibilidades por desplegar, que podrá ser todo lo que quiera.

Fabuloso.

Si los adultos no lo impiden.

¿Boicoteamos a los hijos?

Los machacamos, les inyectamos complejos de inferioridad, les traspasamos neuras, les cortamos alas, segamos sus talentos, les impedimos desplegar todas sus posibilidades.

Quizá educar sea eso...

¡Discrepo! Educar es guiar, es formar sin castrar las potencias del niño.

¿Dejándole a su aire?

No. Contención, que no represión. Hay que fomentar en el niño su autorregulación: que aprenda a regular sus acciones en cada fase.

Poniendo límites, ¿no?

Las paredes del vientre materno son un cálido límite para el embrión. Los brazos paternos que le mecen son para el bebé un amoroso límite... Por tanto, hay contenciones, ¡pero con afecto y calidez y ánimo formativo!

¿Maltratamos a nuestros hijos?

¿Quién no ha abroncado a su hijo sólo porque en ese momento se sentía irritado, malhumorado? Nos vengamos en ellos de nuestros malos rollos, los humillamos, ¡y hasta llegamos a insultarlos!

Mujer…

Sí, sí: ¡los adultos somos muy cobardes! Lo que no osaríamos decirle o hacerle a un adulto en la calle o en el trabajo, ¡se lo decimos o hacemos a nuestros niños!

¿Tanto?

Los hogares albergan las mayores violencias consentidas.

¿Con qué consecuencias?

Fraguamos niños más inseguros, que no se valorarán, que tenderán a maltratarse o maltratar, a ser agresivos...

¿Cómo evitar eso?

Con conciencia: ayudarlos a autorregularse, evitando fustigarlos con nuestros brotes de rabia y fragilidades. Todo lo que hagamos o digamos debe tener propósito educativo. Pero claro, como es más fácil conducir a un niño reprimido que a un niño sano y libre... ¡tendemos a modelar a niños reprimidos!

¿Y cómo modelar a un niño sano?

Con la vacuna que la neurociencia nos confirma: cariño, afecto, amor.

¿Qué dice la neurociencia al respecto?

Que el afecto estimula la sinapsis, las interconexiones entre neuronas.

¿Sí?

¡Sí! De 0 a 1 año se establece en el cerebro humano el mayor número de interconexiones neuronales de toda su vida. Y se ha constatado que el amor de los padres y cuidadores, el cariño, el afecto expresado en caricias, besos, cosquillas, abrazos, pedorretas, achuchones... ¡fomenta las sinapsis, multiplica las redes neuronales!

O sea, que ese cerebro será más rico.

Tendrá mejores cimientos sobre los que levantar ulteriores capacidades. Haber sido mecido, acunado, besado, acariciado, amado, respetado... ¡te hará más inteligente! A más amor recibido, más inteligencia futura.

¿Qué se entiende por respeto al niño?

Tratarlo según lo que pueda esperarse de él en cada franja de edad.

Ponga un ejemplo.

De los 1,5 a los tres años, el neocórtex infantil es incapaz de procesar más de dos o tres prohibiciones. Si dirigimos 30 ¡noes! al niño... nos parecerá que nos desobedece 27 veces. ¡Y no es eso!

¿Y qué es?

Que no es capaz de grabar las órdenes. Y que decirnos ellos no es un primer paso de su autonomía personal, de perfilar su identidad: es, pues, algo saludable.

¿Y cuándo estará el niño en condiciones de entender los “noes”?

A partir de los 3,5 o cuatro años graban bien cualquier orden. Entonces sí hay que estar vigilante para evitar filiarcados.

¿Qué es eso?

Hay patriarcado (hegemonía del padre), matriarcado (de la madre) y filiarcado (del hijo): ¡busquemos mejor la heterarquía, es decir, que cada cual tenga un lugar!

¿A qué edad aparece en el niño la conciencia de género?

De los tres a los seis años se desarrolla la pulsión sexual a la par que la epistemofílica.

¿Qué pulsión es esa?

Curiosidad de saber, de conocer, de explorar: si reprimes la pulsión sexual de un niño, ¡reprimes su impulso de saber!

¿Qué hicieron mal sus papás?

Vivíamos en el campo y, por ignorancia, me pusieron a trabajar de muy niña, cargaron sobre mí altas responsabilidades familiares... Eso me ha hecho emprendedora, pero también sentirme imprescindible para el bienestar de los demás, cosa muy dañina...

El Gobierno español propone escolarizar a los niños desde su nacimiento...

Eso puede comprometer esa primera fase de formación de la persona, en la que el principal alimento es el afecto. ¡Alerta: la OMSanticipa que en 20 años la primera dolencia de la humanidad será la depresión!

Dígame que es optimista y que pronto mejorará la educación de los niños.

Seremos cada día más conscientes de la importancia de las primeras edades de la vida... o estaremos jugándonos el futuro de la humanidad. Nunca antes supimos tanto sobre la infancia: ¡si lo aplicamos, daremos lugar a la única gran revolución de verdad!

¿Sí?

Sí, la paz sobre la Tierra empieza en el vientre de la madre.


La edad sagrada

Nacido su primer hijo, las cuidadoras se lo retiraron durante dos días. Con su segundo hijo se repitió la operación, pero esta vez se plantó como leona para reclamarlo. Hoy se sabe que el contacto madre-hijo desde el nacimiento es básico para la buena crianza del niño, y ella es una gran experta en educación infantil, cuyos saberes vierte en Infancia, la edad sagrada (La Llave), libro que sintió que era urgente escribir... al saber del suicidio del hijo de una amiga, un niño de diez años de buena familia. Mejorar el trato con la infancia mejorará el mundo más que ninguna otra política, afirma Evânia

dimecres, 8 de juny de 2011

Qui és la mare? jejeje

M'ha arribat la típica bajanada per internet però que en aquest cas, pel tema en concret, m'ha fet gràcia penjar-la i compartir-la. Aquí la teniu (és en castellà ja que no tinc temps de traduir-la):

Qui és la mare?

- Mamá es esa señora que lleva en el bolso un pañuelo con mis mocos, un paquete de toallitas, un chupete y un pañal de emergencia.

- Mamá es ese cohete tan rápido que va por casa disparado y que está en todas partes al mismo tiempo.

- Mamá es esa malabarista que pone la lavadora con el abrigo puesto mientras le abre la puerta al gato con la otra, sosteniendo el correo con la barbilla y apartándome del cubo de basura con el pie.

- Mamá es esa maga que puede hacer desaparecer lágrimas con un beso.


- Mamá es esa Taekondista forzuda capaz de hacer tichigui a cualquiera por defender a sus criaturas de 0 a 50 años, y coger en un solo brazo mis 15 kilos mientras con el otro entra al carro lleno de compras.


- Mamá es esa campeona de atletismo capaz de llegar en décimas de segundo de 0 a 100 para evitar que me descuerne por las escaleras.

- Mamá es esa heroína que vence siempre a mis pesadillas con una caricia.

- Mamá es esa señora con el pelo de dos colores, que dice que en cuanto tenga otro huequito, sólo otro, va a la pelu.

- Mamá es ese cuenta cuentos que lee e inventa las historias más divertidas sólo para mí.

- Mamá es esa cheff que es capaz de hacerme una cena riquísima con dos tonterías que quedaban en la nevera porque se le olvidó comprar, aunque se quede ella sin cenar.

- Mamá es ese médico que sabe con sólo mirarme si tengo fiebre, cuánta, y lo que tiene que hacer.

- Mamá es esa economista capaz de ponerse la ropa de hace cientos de años para que yo vaya bien guapo.

- Mamá es esa cantante que todas las noches canta la canción más dulce mientras me acuna un ratito

- Mamá es esa payasa que hace que me tronche de risa con solo mover la cara.

- Mamá es esa sonámbula que puede levantarse dormida a las 4 de la mañana, mirar si me he hecho pis, cambiarme el pañal, darme jarabe para la tos, un poco de agua, ponerme el chupete, todo a oscuras y sin despertarse.

- Mamá es aquella mujer que jamás se dió cuenta que envejecia por ver a sus hijos realizarse, llorando de noche por que ya tienen alas y dentro de poco dejará el nido para buscar otro, y de día sonrie por ver que los hijos no tengan remordimientos en dejarla por que ella se siente felíz.


¿La ves? Es aquélla, la más guapa, la que sonríe.

dimarts, 7 de juny de 2011

La música ho és tot (especial tradicional)

El primer cop que vaig parlar de música per a infants ja vaig deixar clar que amb la música es podia treballar moltíssimes coses (d'aquí el títol) i crec que va quedar clar que en sóc una apassionada, agradant-me especialment la música tradicional sigui per infants o per adults.

Avui us vull citar un parell de discos que tinc, i que us recomano, sobre música tradicional catalana. Amb aquest tipus de música es pot treballar molt bé els ritmes ja que són molt clars i ballables la qual cosa en facilita molt la comprensió. També m'agrada molt perquè hi sonen diferents instruments (guitarres, cascabells, acordions, violins, tambós, gralles...) que són molt fàcils de distingir entre ells i als petits els hi és molt més fàcil que segons quines músiques. I a sobre tenen l'afegit que toquen temes festius i populars alhora que serveixen per fer país i conèixer la nostra cultura.

Doncs us recomano que escolteu EL GALOP. Danses catalanes i jocs dansats d'El Sac de Danses i RECULL DE FOLKLORE. El cicle de l'any cantat per diversos autors (Auladell, Isbert, Llinares, Riva i Sala).

El primer el tinc en CD d'una edició revisada del 1994 que consta de dos discos que aglutinen els tres k-7 originals enregistrats el 1987, 1989 i 1990 respectivament. Actualment, crec que és el disc estrella de danses populars que pots trobar al mercat ja que no n'hi ha gaires.

El segon que us recomano no sé si encara es pot trobar al mercat ja que el tinc en k-7. Consta de 2 k-7 i 4 llibrets amb històries i partitures d'algunes cançons. És molt maco. Separa les cançons segons si són d'hivern, tardor, primavera o estiu. Data de l'any 1987 i no sé si hi ha alguna edició revisada però si no és el cas aprofito per demanar que la facin perquè val molt la pena.

Bé, espero que us agradi la meva proposta d'avui i si en sabeu algun altre que em pogueu aconsellar vosaltres doncs endavant!

Salut i molta música!

dimecres, 25 de maig de 2011

Veritat i mentida

Els anuncis de detergents per la roba no canviaran mai: el que anucien sempre és millor que la resta (fins i tot dels seus propis!), sempre treu totes les taques, sempre fa una olor exquisida, sempre surt econòmicament a compte...

Però des que sóc mare he detectat dues coses que vull destacar especialment: una veritat i una mentida.

Per una banda, sempre m'han fet gràcia aquells anuncis en què es veu un terrat o jardí ple de llençols blancs estesos, impecables i olorosos (ho dedueixo), on un vailet hi juga a passar-hi per sota i a acariciar-los. Desprén una felicitat... Doncs he descobert que no és una simple estratègia comercial sinó una gran veritat ja que a ma filla li encata jugar entre els llençols i la roba estesa. S'ho passa bomba: córre, riu... Desprén una felicitat...

Però per altra, el que no puc aguantar dels anuncis de detergents és allò del missatge "El frotar se va a acabar!". Mentida!!! No hi ha cap sabó que tregui a la primera les taques de caca, ni de maduixa, ni de tomata, ni de les benvingudes cireres! A totes els hi cal una primera passada de lleixiu o KH7 o sabó casolà (alias lagarto) o cebralín... No ho suporto!

Res, una tonteria. Però em venia de gust compartir-la.

dissabte, 14 de maig de 2011

Aprendre a dormir

Des que la nostra filla va complir els 21 mesos les nits han canviat molt. Des que va nèixer a casa nostra practiquem el llit familiar o el collit, o el que és el mateix, dormim tots junts cadascú amb el seu llit però (un de petit annexe al gran).

La qüestió és que de cop i volta la petita de la família ha decidit que vol dormir al llit que hi ha a l'habitació que vam muntar per ella. Aquella habitació que totes les mares (no en conec cap a qui no li hagi passat) vam haver de tenir muntada i preparada abans de parir (perquè sinó no sé pas que hagués passat!). Aquella mateixa habitació que només utilitzes durant molts mesos per fer-la servir de canviador o més endavant com a espai per jugar.

Doncs sí, sorprenentment un dia la menuda ens va dir que volia dormir "al llit de l'Andreu", el seu cosí de 5 anys que és qui el fa servir quan ve a passar uns dies de visita a casa nostra. Ostres! - Vaig exclamar jo! Segur? El pare i la mare dormirem allà, a l'altra habitació. I tu aquí. Nosaltres no hi serem (...)

Sí, volia dormir allà. Li feia il·lusió. Era el llit del seu cosí i hi volia dormir. I encara hi dorm. Cada nit des de fa un parell o tres de setmanes, i cada migdiada! Ja és el seu llit. Ara en té dos. Li encanta!

El problema el tinc jo. Cada nit encara li pregunto: On vols dormir avui? o li faig comentaris del tipus: El pare i la mare dormirem a l'altra habitació, eh!?, Ja saps que som allà, eh!?... I a ella li és igual, li agrada el nou llit. Té clar que hi vol dormir. I, per més sorpresa meva, ja ho sap que som allà. No necessita que li ho digui. Ho sap perquè sempre hi hem estat i li és igual on dormir, l'important és que se sap tranquil·la perquè ara també hi serem, encara que no ens pugui tocar.

És curiós, la situació amb que m'he trobat jo. No m'ho esperava i no teníem previst canviar-la d'habitació. Ja ens anava bé dormir plegats. Suposo que en el fons, els missatges que t'arriben sobre el món del son, encara que no t'afectin calen al teu subconscient. Sabíem que aniria a la "seva" habitació (la nostra també és seva, només faltaria!) quan ella ho volgués, però no m'esperava que fos tan petita. Es fa gran i li agrada descobrir noves coses i noves experiències. I això no ho canvia ningú.

El que hem queda clar de tot plegat (una vegada més) és que si els nens se senten feliços i segurs el seu desenvolupament avança amb total naturalitat i tranquil·litat. No calen manuals per aprendre a dormir per als nens. Potser el que ens cal són manuals per aprendre a dormir nosaltres. Ells ja saben el que es fan.

dilluns, 9 de maig de 2011

Aprendre a aprendre

Us deixo un vídeo sobre el procès d'aprendre a aprendre. L'educador com aquell que acompanya i ajuda a desvetllar l'interès i els interessos de l'altre.

A veure si us agrada.

dimecres, 4 de maig de 2011

Quin és millor lloc per ser mare?

Avui us deixo un article interessant de Save the Children. Si voleu més informació el trobareu a http://www.savethechildren.es

¿Cuál es el mejor lugar en el mundo para ser madre?

Presentamos el Informe sobre el Estado Mundial de las Madres 2011, en el que Noruega ocupa el primer puesto y Afganistán el peor. España, por su parte, se encuentra en el número 12, un puesto por encima con respecto al año anterior.


03/05/2011. Noruega, Australia e Islandia son los mejores lugares del mundo para ser madre, según el duodécimo Informe sobre el Estado Mundial de las Madres que presentamos hoy. En el informe se analizan los mejores y peores lugares para ser madre en función de factores relacionados con el estatus educativo, económico, de salud y político de las madres, así como con el bienestar básico de sus hijos e hijas. Ocho de los diez países que encabezan el ranking se encuentran en Europa, mientras que ocho de los diez peores países para ser madre se encuentran en África Subsahariana.

Afganistán es el último de una lista de 164 países analizados, donde dos de cada cinco niños y niñas sufren desnutrición y uno de cada cinco pierde la vida antes de su quinto cumpleaños. Las mujeres afganas tienen de media menos de cinco años de escolarización y su esperanza de vida es de 45 años. En Noruega, 1 de cada 333 niños y niñas muere antes de los cinco años y las mujeres, que tienen una esperanza de vida de 83 años, suelen terminar los 18 años de escolarización.

España ocupa el duodécimo lugar, un puesto por encima con respecto al año pasado, por debajo de Francia y Alemania y por encima de Reino Unido y Suiza. España presenta una elevada esperanza de vida femenina – 84 años- similar a la de Italia o Suiza y sólo superada por Francia y Japón y una tasa de mortalidad de menores de cinco años de 4 por cada 1.000.

En cuanto a la participación en política, España cuenta con un 34% de los escaños ocupados por mujeres – 3 puntos menos que el año pasado-. Las mujeres ganan 0,52 céntimos por cada dólar que gana un hombre y nuestro país está aún por debajo de otros países europeos en cuanto a la duración de la baja por maternidad, con 16 semanas, inferior a países como Reino Unido o Dinamarca con 52 semanas o Italia, con 20.

Si nos centramos en el bienestar de los niños y niñas, Suecia se coloca en primer lugar y Somalia en último de una lista de 168 países. Mientras que prácticamente todos los niños y niñas suecos disfrutan de una buena salud y educación, en Somalia uno de cada seis muere antes de cumplir los cinco años. España ocupa también ocupa en este ranking la duodécima posición, por debajo de Eslovenia y por encima de Portugal.

"La mayoría de las muertes de niños, niñas y sus madres se podrían evitar ampliando la cobertura de servicios sanitarios básicos y el número de trabajadores sanitarios locales. Es necesario que los ciudadanos presionen a sus gobiernos para que incrementen los fondos destinados a salud materno-infantil en los países en vías de desarrollo", explica Yolanda Román, Responsable de Incidencia Política. "Es fundamental que los líderes mundiales cumplan los compromisos adquiridos para alcanzar los Objetivos de Desarrollo del Milenio 4 y 5 relativos a salud materno-infantil así como que los países en vías de desarrollo apoyen a los trabajadores sanitarios locales e inviertan en su formación", añade Román.

Comparativa por países:

• En Afganistán sólo hay personal sanitario cualificado presente en un 14 % de los partos, mientras que en Noruega la práctica totalidad de los nacimientos cuentan con este tipo de asistencia.

• La esperanza de vida para las mujeres en Afganistán es de 45 años, mientras que en Japón es de 87.

• En Afganistán, Jordania, Líbano, Libia, Marruecos, Palestina, Oman, Pakistán, Arabia Saudí, Siria y Yemen las mujeres ganan 25 céntimos o menos por cada dólar que gana un hombre. En Mozambique son 90 céntimos por cada dólar.

• En Catar, Arabia Saudí y las Islas Salomón las mujeres no ocupan ni un escaño en sus parlamentos, mientras que en Ruanda más de la mitad están ocupados por mujeres.

• En Somalia solo el 1% de las mujeres usa métodos anticonceptivos mientras que en Noruega el porcentaje es de un 82%.

• En Somalia las mujeres reciben menos de dos años de educación mientras que en Australia o Nueva Zelanda la media de años que las mujeres reciben educación es de 20.

La importancia de invertir en salud-materno infantil

En este duodécimo informe sobre el Estado Mundial de las Madres, hemos reunido a algunas de las principales voces académicas y políticas, como Bingu wa Mutharika –presidente de Malawi-, del ámbito sanitario y de la investigación, como Carlos González o Clara Menéndez, y del mundo de la literatura y las artes, como Soledad Puértolas o Jennifer Garner, para llamar la atención sobre la necesidad de que los gobiernos continúen invirtiendo en programas de salud materno-infantil, así como de la importancia de prácticas como la lactancia materna.

“La lactancia está salvando cada año seis millones de vidas, y podría salvar al menos un millón más si se generalizase la lactancia materna hasta al menos los dos años […] Dar el pecho no es uno de los sacrificios que hacemos para prolongar la vida, sino uno de los motivos por los que queremos vivir. No es un medio para lograr un objetivo, sino un fin en sí mismo”, explica Carlos González, Pediatra y Fundador de la ACPAM en su ensayo sobre Lactancia Materna recogido en el Informe.

En el informe identifica a los países que se han quedado atrás en la lucha por salvar las vidas de madres e hijos. Además, muestra que existen soluciones efectivas y de bajo coste que se pueden afrontar económicamente incluso en los países más pobres del mundo.

dimarts, 3 de maig de 2011

Un preescolar alternatiu

Arran de l'article d'ahir en què explicava una situació que vaig veure de l'EB del meu poble em va venir al cap el reportatge que us passo avui del programa Gran Angular de La2 de TVE.

Es tracta d'un reporatge sobre el que s'anomena escoles lliures on pares i mares s'impliquen (més de lo habitual) en el projete educatiu de l'escola.

El problema d'aquests projectes és que n'hi ha pocs i quasi tots per Barcelona i si en vols crear un falta trobar amb qui fer-lo (ja m'agradaria engegar-ne un!).

Bé, com en tot hi ha coses més bones i coses menys bones.

Cliqueu l'enllaç: Un preescolar alternatiu

dilluns, 2 de maig de 2011

Portes obertes

Ara és temps en què les escoles bressols fan portes obertes, és a dir, que els pares podem anar a fer una visita a l'escola per conèixer-la, saber què fan, com ho fan i quants diners costa. A casa nostra, ja fa temps que tenim clar que no volem dur la nostra filla a l'escola bressol però l'altre dia que hi havia jornada de visita per conèixer l'EB del nostre poble, hi vaig voler anar. No tinc clar perquè, potser trobava alguna cosa que em feia canviar d'opinió o volia xafardejar per si podia agafar idees... la qüestió és que hi vaig anar.

Les classes em van semblar petites, molt petites (i l'educadora m'ho va reconèixer); els grups eren de 20 infants amb 2 educadores (però quan l'educadora m'explicava els horaris, hi havia unes hores en què sols n'hi havia una); em vaig mirar el projecte (bé, vull remarcar que de 38 pàgines, 23 eren de gestió del personal, organigrama, horaris... i les restants eren 3 propostes d'activitats dins l'apartat d'annex), ...

Mirant-me el "projecte" amb més deteniment vaig veure que una de les activitats principals i transversals a l'escola era el treball de les emocions. Ostres! Interessant! Vaig començar a llegir i una de les propostes era que cada dia a l'arribar a la classe farien una rotllana i es passarien la mascota de l'aula i li farien un petó o una abraçada. Què dius?! I no és més interessant que el facin a un company de la rotllana, per exemple?

Fins aquí, però, tampoc m'esperava res gaire diferent ni que fes canviar el pes de la balança.

El punt definitiu ha estat avui quan 3 educadores (dedueixo que 2 educadores i una auxiliar) han sortit a passejar amb els nens (feien pinta de ser de P1) fins a un camp que hi ha al costat de casa meva amb aufals o herbes (no ho sé) de fins a mig metre i roselles. Suposo que amb l'objectiu de collir floretes i gaudir una estona de la natura. Bona idea. El problema és que des que han fet entrar al nens al camp els plors no han parat (clar que no m'estranya ja que les herbotes els hi arribaven al coll!). I a l'hora de marxar algun nen no es podia (volia, segons les educadores) moure i no parava de plorar.
M'he posat molt nerviosa. Han estat uns 15 minuts (i no exagero perquè ho he calculat) d'un nen d'un any i mig (com a molt) plorant al mig d'un camp i amb unes senyores (ho sento no els hi puc dir edcadores en aquest cas) dient-li que anés cap a elles a uns 3, 5 , 10 metres progressivament (com si això el motivés a anar-hi) fins que hi hagut un moment que ni les veia! (la típica tècnica odiosa de si marxo -o més ben dit, l'abandono- vindrà). Finalment quan jo ja anava a sortir al carrer, agafar aquell nen, posar-me'l al coll, abraçar-lo fort i dir-li: - Petitó, tranquil, ja som fora del camp. I deixar-li anar a aquella senyora: - perdoni, que no ho veu que aquest nen no vol estar aquí?; llavors la senyora s'ha apropat de nou al petit (sense entrar al camp, no fos cas que li agafessin ganes de posar-se el nen al coll i treure'l ella!) i li ha dit: -au va vine! i el petit (sense deixar de plorar en cap moment) ha acabat sortint rebent un: - Molt bé! Ho veus com podies!?.

Sisplau! No sé que ha après aquest infant ni que a pretès que aprengués la seva "educadora", el que sí sé és que la nostra filla no aprendrà res d'aquesta manera!

dijous, 14 d’abril de 2011

Maternitat al Clínic 2

Us penjo la segona part del reportatge que van emetre aquesta setmana al programa Entre Línies sobre parts a la Maternitat del Clínic.

Aquí el tebiu:

Maternitat al Clínic (2a part)

Apa, salut!

dimecres, 13 d’abril de 2011

Maternitat al Clínic 1

Us penjo l'enllaç del reportatge del Porgama Entre línies de la setmana passada en què explicaven un part natural desenvolupat a l'Hospital Clínic de Barcelona.

Aquí en teniu l'enllaç:

Maternitat al clínic (1a part)

Apa, salut!

divendres, 8 d’abril de 2011

Baldim, Baldom

I també he penjat aquesta altra cançó que, en aquest cas, me la va fer arribar molt amablement l'Onavis una mare bona seguidora d'aquest i els meus altres blocs.

A veure si us agrada. A mi em fa molt riure. Bé en realitat la lletra no fa gaire gràcia ja que van esquarterant un rei mort, però ja sabem com van aquestes cançons infantils... algunes lletres fan por!

Aquí la teniu (cliqueu damunt la cançó per sentir-ne la música):

Nyigo, nyago

He penjat aquesta altra cançó de falda al bloc de Jocs de falda que espero que també us agradi. És molt divertida!

(Cliqueu damunt la cançó per sentir-ne la música)

Mans Manetes

He penjat aquesta nova cançoneta al bloc de Jocs de falda que espero que us agradi (Cliqueu damunt la cançó per sentir-ne la música):

divendres, 1 d’abril de 2011

El part d'una gossa

Avui us penjo el part d'una gossa, la Dana, que vaig veure ahir al programa veterinaris de TV3. Amb quina pau que pareix!

Aquí el teniu:

dijous, 31 de març de 2011

Llenties amb verduretes

Fa dies que no paro de veure un anunci televisiu d'una marca d'alimentació infantil que m'ha provocat la inquietut d'escriure-hi al respecte.

Es tracta d'un espot en què anuncien un dinar excel·lent per als més petits: Llenties amb verduretes. Sens dubte donar-li al teu fill un bon plat de llenties amb verdures és una elecció molt bona (en un sol plat hi ha llegum i verdures i si li afegeixes trossets de carn i arròs ja és la bomba!). Fins aquí, tot va bé.

A més es pot veure com el nen és a la cuina quan els seus pares preparen el dinar. Molt bé, també. Tot i que encara seria millor si el fessin participar amb l'elaboració, cosa que sovint no se'ls hi deixa fer i jo personalment trobo que és molt interessant. Fins aquí, també, tot va bé.

Una altra cosa que podem veure a l'anunci és com el petit menja assegut a taula i al mateix moment que la resta de la família. Fantàstic! Tandebó sempre es fes així. Opció que, des de la meva pràctica personal, aconsello especialment. Fins aquí, de nou, tot va bé.

Però finalment arriba el moment que em desespera: quan serveixen a taula la cassola de llenties amb verduretes. Aquelles que fan tan bona pinta, que treuen un fumet suposadament olorós, aquelles que tan de gust li vénen al petitó de la família... I zas! Li passen pel davant i no les hi deixen tastar! A canvi li enxufen un "potito" de "llenties amb verduretes" alegant que són el mateix que es menjaran els seus pares i germans. Sisplau, un respecte, pobra canalla!

De cop un anunci que em podia semblar interessant i tot, es converteix en nefast. D'acord, segurament aquests "potitos" no tenen aliments dolents (aquest no és el problema), ni mataran el nostre fill (tampoc vaig per aquí); però el que estar clar és que mai poden substituir un bon àpat fet a casa (no em convenceran!). Usar aquest tipus d'alimentació hauria de ser per casos de necessitat extrema (no arribes a temps a un lloc on pugui menjar, o surts a la muntanya uns dies i no has pogut fer-ho d'una altra manera...); ara bé, quan s'ha estat cuinant per a tota la família, plantufar-li al petit això em sembla una burla. Quin sentit té?

De debò, el publicista que ha fet aquest anunci, o no té fills, o no sap cuinar, o (com a l'empresa) l'únic que els interessa és la pela i no el benestar dels nostres fills com ens volen fer creure, francament.

Res, que avui he fet llenties amb verduretes i, igual que quan tenia 1 any, ma filla les ha trobat boníssimes!

dimecres, 30 de març de 2011

Febre i medicaments

Us penjo un article del diari La Vanguardia del passat 21/03/2011 on parla sobre l'ús de medicaments quan els més menuts tenen febre.

Aquí el teniu:

Nuevas normas para el uso de fármacos contra la fiebre en niños

Deben darse para combatir el malestar, no para lograr una temperatura normal

Josep Corbella| 21/03/2011

Aunque un niño tenga fiebre, no conviene darle fármacos para que le baje la temperatura si parece encontrarse bien.

Tampoco hay que despertarle para que tome Dalsy o Apiretal, los dos fármacos más populares contra la fiebre infantil en España, aunque sí habría que hacerlo si debe tomar un antibiótico.

Es aconsejable calcular las dosis teniendo en cuenta el peso de los niños, más que teniendo en cuenta su edad o su altura.

Ambos fármacos tienen una eficacia similar, aunque combinarlos (es decir, alternar las dosis de uno y otro) parece aún más eficaz, según los limitados estudios que han analizado esta cuestión.

Y aunque los dos productos son seguros si se dan en las dosis adecuadas, es importante no superar estas dosis como se hace en muchos hogares para evitar efectos secundarios que pueden llegar a ser graves.

Estas son las principales recomendaciones que hace el nuevo documento sobre tratamiento de la fiebre de la Academia Americana de Pediatría (AAP), presentado en el último número de la revista Pediatrics. Con más de 60.000 afiliados, la AAP es la asociación de pediatría más importante del mundo y sus recomendaciones suelen ser seguidas por pediatras de otros países –entre ellos, España–.

“La fiebre no es una enfermedad, sino un mecanismo fisiológico que tiene efectos beneficiosos en combatir las infecciones”, destaca el documento. Entre estos efectos beneficiosos, la AAP recuerda que la fiebre limita la proliferación de bacterias y virus y favorece el crecimiento de células inmunitarias. Por contra, suele comportar una sensación de malestar con irritabilidad, abatimiento y pérdida de apetito, entre otros síntomas. Por lo tanto, el objetivo del tratamiento no debe ser conseguir una temperatura normal sino restaurar el bienestar del niño.

El tratamiento debe realizarse con paracetamol o ibuprofeno. Debe evitarse la aspirina, ya que en niños puede provocar síndrome de Reye.

La fiebre debida a una infección, destaca la AAP, no empeora la evolución de una enfermedad ni tiene efectos adversos a largo plazo. La única situación en que la fiebre es una enfermedad en sí es cuando se produce una hipertermia, un trastorno infrecuente en que el cerebro pierde la capacidad de regular la temperatura corporal –por ejemplo, tras un golpe de calor– y pueden producirse daños neurológicos e incluso la muerte. Pero esta es una reacción febril distinta de la que se produce a raíz de las infecciones habituales en la infancia.

divendres, 25 de març de 2011

El sistema educatiu és anacrònic

Avui us deixo un interessant reportatge que m'ha fet arribar la meva germana del programa de La2 de TVE, Redes dirigit per Eduard Punset, que parla sobre el sistema educatiu actual. A veure si us agrada. Necessiteu mitja horeta.

Aquí en teniu l'enllaç: El sistema educativo és anacrónico

dijous, 24 de març de 2011

902 111 444

Ti-tu-ti-to-ti-tu-ta!

- Sanitat Respon. Bona nit, l'atèn Susanna. Digui'm!
- Bona nit. Voldria fer-los una consulta.
- Sanitària o Pediàtrica?
- Pediàtrica.
- Molt bé. M'haurà de donar unes dades: el seu nom, la seva edat (per estadística), el seu telèfon (per posar-nos en contacte si es talla la conversa).
- Elisenda...
- Molt bé, Sra. Elisenda. Li passo amb el servei mèdic de pediatria.

- Bona nit, sóc la infermera de pediatria, em dic Laia. Vostè dirà.
- Miri doncs, la meva filla que té 19 mesos porta des d'ahir a la matinada amb febre (38ºC-38'5ºC) i descomposició i algun vòmit. Hem fet això (...)
- (...) Ho estan fent bé. Si vol, ara doncs el que pot fer és fer una banyera generosa a la seva filla (uns 10 minuts, que jugui un ratet) i després li posa cremeta que sempre ajuda a refredar i si després encara veu que té febre li pot donar ibuprofè.
- El panflet diu cada 8 hores.
- Li'n pot donar cada 6, en aquest cas. I si veu que demà al matí els símptomes perduren , la porta al CAP i que li facin una ullada.
- Perfecte! Gràcies!
- De res. Gràcies a vostè, bona nit!

Tut-tut-tut...

Afortunadament, la nostra filla no s'ha posat malalta durant aquests 19-20 mesos. Algun cop ha tingut una mica de febre o alguna descomposició o mocs o vòmit però mai ha calgut donar-li medicaments. Aquest cop, però, veient que la febre es mantenia vam optar per donar-li ibuprofè infantil. A l'acabar el dia i veient que persistien els símptomes vam optar per trucar a Sanitat Respon (ni a urgències, ni hospital). Una trucada. Una bona atenció. I una bona resolució.

Tenint serveis públics d'aquesta qualitat (les 24h! els 365 dies de l'any!) no entenc els anuncis de mútues absurds, ni la gent fent cues als hospitals o a urgències per simples refredats. Si mai no heu fet ús d'aquest servei, us el recomanem ja que sempre que hi hem trucat ens han atès ràpidament i fantàstic. És un plaer! I t'estalvies d'anar al metge (que és el mateix que dir que t'estalvies de sortir de casa, fer cues i exposar-te a altres virus...).

Apa, salut!

dimarts, 15 de març de 2011

Bones idees (de nou)

No sé si són bones idees o coses pràctiques però jo us les apunto per si us poden ser útils:

- Segur que totes heu anat amb els vostres fills a alguna festa major, fira, "cavallitos"... sense anar més lluny segur que totes heu anat a algun acte del Carnestoltes d'aquest passat cap de setmana. I totes haureu vist els tan apreciats pels nens globus gegants i cars i que duren poc a les mans dels nens perquè s'escapen volant i ... sí, aquells globos que tots els nens acaben demanant algun dia i el que tots els pares de ben segur que acaben picant i comprant.
Doncs a casa nostra hem trobat la solució (al menys de moment). Es tracta d'aprofitar i no llençar aquell pal que algun dia t'han donat enganxat amb un globus en alguna botiga i tenir a casa un paquet d'aquests inflables. I llestos, abans de sortir de casa a passejar per la fira heu d'inflar un globus, posar-lo enganxat a aquell pal que tenim guardat i ja està! A passejar amb la filla contenta amb el seu globus! I el que és més important: lliures d'estar temptats per aquells enormes i cars inflables!

- Les joguines de bany sempre acaben sent aneguets, ninotets que disparen aigua, llibres de plàstic... joguines que van prou bé una època, però que es fan aborrides a mesura que els nens es van fent grans. Una proposta que alhora ens servirà per afavorir el desenvolupament motriu i la curiositat dels nostres fills és donar-los un parell de gots de plàstic (d'aquells reutilitzables de les festes i que no acabes tornant mai per col·laborar p.ex) i un colador de cuina, per exemple. Amb ells podran fer trasvassaments d'aigua o descobrir com s'escola l'aigua o... També donar-los un parell o tres de pilotetes: una d'aquelles d'espuma que absorveix l'aigua però continua flotant, una de plàstic típica que flota i una de les que s'enfosen (tipus golf). Amb elles descobriran i podran jugar a moltes coses convinades amb els gots i l'escorredor.

- Segur que quan vau parir us van regalar alguna cistelleta de mimbre. Si us la van regalar rectangular i una mica gran (i sinó la podeu comprar) la podeu fer servir per posar-hi uns quants contes dels vostres fills ben col·locats amb el llom mirant amunt i deixant-la a la seva altura (al terra és un bon lloc) de manera que sempre tindrà una selecció de contes a disposició per poder agafar els contes ell i escollir el que més li vingui de gust. Pot semblar una vajanada però és molt important per a la seva autonomia.

Espero que us serveixin les idees d'aquesta nova edició de Bones idees!

Apa, salut!

diumenge, 13 de març de 2011

Avantatges i inconvenients

Quan penso en els avantatges i els inconvenients de donar el pit a un nen gran, en el meu cas a una nena de quasi 20 mesos, la gran majoria podria dir que són avantatges. És més, quasi hi trobo més avantatges ara que no pas al principi de l'alletament, moment per la seva banda en què fracassen molts intents d'alletar maternament els fills.

Per això avui enumeraré la meva llista d'avantages i inconvenients per si a alguna mare que encara està als primers mesos d'alletament matern i, no té clar si continuar alletant o no, li serveix; i sinó, senzillament ho comparteixo amb totes les mares que estan al mateix moment que jo.

Alguns dels avantatges:

- D'entrada un d'econòmic: ja portem quasi 20 mesos sense gastar-nos ni un duro en llet per a la nostra filla! o dit d'una altra manera, que si fem un càlcul aproximat que pren 1/2 litre de llet a diari estem parlant d'un estalvi d'entre 300 i 900€. Poca broma!

- Un altre avantatge seria que ara és més fàcil saber quan vol pit. Ni desxifratge de cares, ni de moviments, ni plors... Senzillament t'ho diu: Mare popa!

- A les nits se sap servir tota sola cosa que t'ajuda a descansar millor.

- Com que pot popar en totes les posicions possibles (fins i tot les més inimaginables) t'allibera molt més les mans. Iep, sembla que no però això és important!

Alguns inconvenients:

- Que no paren quiets i sense voler pots rebre un cop de peu al lloc més inesperat! Catxin dena!

- Que alguns tenen la (odiosa) mania de voler fer com qui sintonitza una emisora de ràdio amb el pit amb què no estan popant! Però em sembla que he trobat la solució: que tinguin la mà ocupada!

I algunes tonterietes que diu alguna gent (evidentment els que no han donat el pit als seus fills a aquestes edats, és clar!) i que no són avantatges ni desavantatges, sinó mentides!:

- Que els nens han d'anar prenent autonomia i això de prendre el pit no els ajuda. Vajanades!

- Que la mare està "esclavitzada" perquè el seu fill encara depén d'ella amb aquest tema. Més vajanades!

I res, com deia al principi aquests són alguns dels avantatges i dels inconvenients. I els vostres?

divendres, 11 de març de 2011

Nou bloc amb jocs de falda!

Des de ja fa molts dies em rondava pel cap poder fer vídeos amb jocs de falda per poder-los penjar i així compartir-los amb altres pares i mares. Finalment ho he aconseguit. De moment només n'he fet un, però a mesura que tingui temps n'aniré fent més.

Per tal de concentrar-los tots en un sol web he creat un nou bloc que es titula http://jocsdefalda.blogspot.com. Espero que us agradi la idea!

Aquí teniu el primer vídeo que he penjat: La Balangera del Colom que a la meva filla li encanta! I més quan el fa amb la seva padrina i els seus cosins.

Espero trobar-vos també pel nou bloc!

dijous, 3 de març de 2011

La Maternitat d'Elna

Ja sabeu que quan ens convertim (per dir-ho d'alguna manera) en mares, les que som lectores habituals, de cop i volta no tenim gaire temps per llegir i el que tenim el dediquem a llegir temes i llibres d'infants (al menys al principi). Però tot torna i els bons costums no es poden deixar passar i cal buscar els moments d'allà on sigui!

Així que des de ja fa dies tenia ganes de compartir una lectura amb vosaltres. Una d'aquestes lectures llegida a trossets. És un llibre que ho permet ja que va explicant històries curtes de diferents dones que van viure l'exili després de la Guerra Civil espanyola.

Sóc una apassionada de la història recent d'Espanya i de Catalunya més concretament (Guerra Civil i Franquisme) i més encara si està vinculada a la dona. Ja porto uns quants (bastants) llibres sobre el tema i encara en sé tant poc... hi ha tant per explicar que no s'explica... per por, per vergonya, perquè potser pensen que no ens interessaria, per amagar-se, per... sigui el que sigui jo ho vull conèixer. Vull saber com van viure i què van viure les persones que formen part de la meva història (no els conec però ells són i han fet el que ara és el meu país!).

És per això que avui us vull recomanar una lectura que toca directament el tema d'aquest bloc, en aquest cas el naixement d'un infant. El naixement de quasi 600 infants catalans i espanyols la majoria i, les experiències de les seves mares que es van veure forçades a l'exili després de la Guerra Civil espanyola. Experiències dures, molt dures que van poder veure un toc de llum gràcies al que va ser l'anomenada Maternitat d'Elna i la que dóna nom al llibre d'Assumpta Montellà "La Maternitat d'Elna".

I des d'aquí, el meu humil bloc, vull aprofitar per fer un reconeixement especial a totes aquestes mares (i per extenció totes les persones civils que van haver de viure totes aquelles penúries) ja que sovint han quedat difuminades en la història injustament.

diumenge, 27 de febrer de 2011

Llegir ens fa més lliures (4a part)

Amb 19 mesos com ja té la petita de la família, els llibres i contes ja són una part molt important de la vida de la menuda. No hi ha cap dia en què no mirem uns quants contes. Ara ja els agafa i te'ls porta per mirar una cosa concreta que pugui tenir aquell llibre: la marieta que hi ha a la pàgina 5 o aquell nen que acompanya la cançó del Ball manetes o tantes altres coses... Aprofitant aquest interès, cada setmana anem a la biblioteca als espais que estan pensats pels més xics de les famílies, i mirem alguns contes i n'agafem algun per tenir-lo a casa. Us ho recomano. Em sembla una experiència d'aprenentatge molt interessant.

Avui us recomano:

- Així és la meva ciutat o La granja d'en Joan de l'editorial Beascoa. De Fisher-Price. Es tracta d'una col·lecció de llibres de format especial, amb planes força dobles i amb uns mecanismes que permeten moure figures de l'interior del conte. És prou divertit. Les imatges no maten però són entenedores i infantils. El text és molt simple i secundari.

- Olles, olles de vi blanc d'Edicions La Galera. És una selecció de cançons populars, jocs de falda i petits poemes feta per M. Eulàlia Valeri i Assumpció Lisson de "Rosa Sensat" amb dibuixos de Carme Solè i Fina Rifà. És bonic però molt antic així que no sé si és fàcil trobar-lo. Algunes cançons van amb la partitura inclosa per poder-les cantar i al final del llibre hi ha una petita explicació per poder dinamitzar el joc o cançoneta.

- Festes i tradicions de tot l'any. El costumari per a totes les edats d'Elena Ferro, editorial Baula. Va molt bé per poder anar explicant les festes que trobem durant l'any als petits de casa i, de pas ajudar-nos a fer memòria als grans! Les il·lustracions són molt xules i els textos no són molt llargs. Ara que són tan petits va bé per llegir-nos-ho nosaltres i així poder-los-hi explicar.

I res, aquesta és la selecció d'avui.

A llegir molt!

dimarts, 22 de febrer de 2011

Esponja Ultrabsorvent!

I és que ha arribat el moment en què podem afirmar amb total seguretat que a casa nostra hi viu una Esponja! I no es tracta pas d'una esponja qualsevol, estem davant de l'esponja que, si miréssim un anunci d'esponges, seria la més potent, la més bona, la més absorvent de tot el mercat!

Sí, ara més que mai, la nostra vida ha de ser allò que en diuen "una vida exemplar", perquè la nostra petita ho imita tot, tot i tot. No es perd detall! Fins i tot imita allò que per a nosaltres ha passat desapercebut, allò a què no hem donat cap rellevància o allò que no voldríem que imités.

Ara és el moment de no oblidar-nos de rentar-nos les mans abans de menjar, o de pentinar-nos cada matí, o de rentar-nos les dents... ara és el moment de no dir paraulotes, o no perdre els nervis, o... ara és el moment de fer-nos més petons, de riure molt i plorar quan calgui, de compartir...

Ara és el moment d'aprofitar que la nostra filla està "ultrabsorvent" per millorar la nostra vida!

diumenge, 20 de febrer de 2011

Ho tenen tot, menys els pares

Aquí teniu un article dels diari El País d'avui dia 20/02/2011. Com en tot hi ha coses més interessants que altres. Valoreu vosaltres mateixes:

Lo tienen todo menos lo imprescindible. Casas confortables, padres con profesiones de éxito, toda la tecnología casera disponible en el mercado, ropa de marca, dinero para gastos, caprichos... Pero les falta algo. Los adolescentes urbanos procedentes de familias de clase media y media alta empiezan a llenar las consultas de psicólogos y pediatras sociales aquejados del mal de la soledad. Han crecido casi por su cuenta, a cargo de cuidadoras ajenas a la familia, y sus padres, ocupados a tiempo completo en mantener el estatus social, carecen del tiempo que ellos demandan. Las consecuencias suelen ser perversas: trastornos de conducta, agresividad, enfrentamientos constantes con los padres... Y también una tendencia al aislamiento preocupante. Tanto, que algunos adolescentes han empezado ya a ser catalogados en situación de riesgo y enviados temporalmente a pisos tutelados por la Administración.

Es una circunstancia insólita, porque este tipo de centros -con capacidad para alrededor de media docena de chicos y chicas adolescentes, asistidos por psicólogos y trabajadores sociales- han estado habitados hasta ahora exclusivamente por chavales de familias desestructuradas, aquellas en las que los progenitores están en prisión, o enfermos sin medios de subsistencia, parados sin futuro y toxicómanos en el amplio sentido de la palabra, la mayoría alcohólicos. Ahora, sin embargo, empiezan a compartir habitación con adolescentes ricos a quienes nadie hubiera imaginado bajo la tutela de los servicios sociales de las comunidades autónomas. El nexo entre unos y otros es el desamparo.

En algunos casos los padres delegan el problema en la Administración; en otros, se sigue optando por el internado, dependiendo de su pertenencia a la escala baja o alta de la clase media. Según los expertos, ambas fórmulas de alejamiento del menor conflictivo del hogar se da cada vez con más frecuencia y aflora a edades más tempranas.

Estas conductas antisociales ¿obedecen a una venganza de los adolescentes contra los progenitores por haberles sometido a un semiabandono de hecho? ¿O es su manera de protegerse del desvalimiento propio de los años más confusos de la existencia? ¿Se recuperan socialmente estos chicos difíciles y solitarios?

"La víctima siempre es el menor", asegura Blanca Betes, responsable de la clínica madrileña Psiceduca, especializada en trastornos de la adolescencia. "Son situaciones difíciles que se pueden tratar con bastantes garantías de éxito si aún no han entrado en la adolescencia. Después es peor. Cuanto más se aplaza el problema menos solución hay. Son terapias largas, con un coste económico en ocasiones elevado y que requieren tiempo. Lo primero no es problema, casi siempre llegan a la consulta familias bien situadas. Lo difícil es el tiempo. Viajan mucho, están liadísimos. Alegan que no pueden y les creemos, porque llevamos un tren de vida frenético del que es muy difícil bajarse".

Pero se paga un precio alto por ello. El menor se enmaraña aún más en la espiral del conflicto y la desesperanza. Los padres se muestran derrotados y lamentan la desgracia de tener un hijo así.

El primer contacto con los profesionales proviene habitualmente de la madre. Aunque ambos progenitores trabajen, sigue siendo ella la que busca tiempo para recurrir a la ayuda de los expertos. El lamento inicial tiene un patrón común, según Blanca Betes: "Mi hijo es un desastre, no va a clase, suspende todo. Está agresivo, nos insulta y hasta nos pega. Vivimos en el infierno". Los padres siempre echan la culpa a los hijos. Se sienten víctimas de una injusticia: han dado todo por ellos y solo reciben disgustos. A medida que avanza la terapia, asoma el sentimiento de culpa. Al final, asumen que, efectivamente, le han dado todo, excepto su tiempo. Y no es un detalle menor.

Con más de una década de experiencia, Blanca Betes ha aprendido a traducir el lenguaje de los adolescentes: "Iros a la mierda", dirigido a los padres significa "estoy muy solo. No me queréis. No me cuidáis. Tenedme en cuenta; incluidme en vuestras vidas".

"Muy a mi pesar", añade la directora de Psiceduca, "en ocasiones los chicos están dispuestos a cambiar si sus padres también lo hacen, porque se sienten muy desgraciados. Pero la falta de tiempo de los mayores lo estropea todo. Un caso reciente mío concluyó con el internamiento del chaval en un colegio de élite de Suiza, porque a sus padres les resultaba imposible acudir a terapia".

A partir del alejamiento, bien sea en un piso tutelado o en un internado de lujo, el vínculo emocional corre serio peligro, según los expertos. "El internado es percibido por el menor como 'no solo me has abandonado, sino que me alejas de tu vida". La reacción típica es cerrarse aún más en su grupo de amigos y mostrarse insultante y agresivo con la familia.

Algunos profesionales califican el desinterés de hecho de los padres como malos tratos. Lo denominan "negligencia por omisión del deber" y es causa de privación de la patria potestad. En España hay 35.000 menores tutelados por las Administraciones, aunque no es posible obtener datos sobre cuántos de ellos corresponden a la omisión del deber paterno. Arturo Canalda, defensor del Menor de la Comunidad de Madrid, apunta la causa principal de la ausencia de estadísticas fiables: "Cada autonomía dispone de un sistema propio de calificación del abandono, y lo que en algunas es desamparo en otras es riesgo, y viceversa. Ninguna tiene la obligación de actualizar y especificar los datos, así que trabajamos un poco a ciegas, fiándonos del instinto y la experiencia".

El pediatra social del hospital Infantil Niño Jesús de Madrid Jesús García alertó a los senadores que consensuaron las líneas maestras de la futura reforma de la ley de adopción nacional de que "un padre sociópata no es solo quien abandona, maltrata o abusa sexualmente de sus hijos, sino quien hace omisión del deber de paternidad". Y reveló que la negligencia es la segunda causa de maltrato de la Comunidad de Madrid. Fruto de esta actitud, señala, "son los trastornos emocionales graves derivados de un abandono de hecho".

Cuenta este pediatra, que además preside la Asociación Madrileña para la Prevención del Maltrato Infantil: "Una madre, una profesional de mucho éxito, vino a mi consulta en demanda de ansiolíticos para su hijo porque mandaba 1.000 mensajes de móvil diarios. Sí, 1.000. Fui a ver su casa y su habitación era la cabina del Voyager: home cinema, mp3, iPhone, Mp4, Wii, consolas... todo. Sin embargo, era uno de los niños más desamparados que he visto. Sus trastornos eran una llamada desesperada de atención dirigida a los padres, a los que prácticamente no veía". Tras una terapia dura y prolongada, el caso empieza a arreglarse y el muchacho se está también recuperando de lo que los pediatras denominan ya "la sordera del MP3", que daña la capacidad auditiva, y la "artritis metacarpofalángica" de su mano derecha, resentida por tanto sms.

Otra pareja que pasó recientemente por su departamento en el Niño Jesús no pudo resolver el problema y perdió definitivamente la custodia por omisión del deber paterno. Eran dos ejecutivos veganos [vegetarianos estrictos] cuyo hijo presentaba encefalopatía grave por carencia de vitamina B12 y ácido fólico, "con unos retrasos mentales tremendos".

Este y los otros menores que han pasado por la misma causa a disposición de los servicios de protección de la Comunidad de Madrid padecen "encefalopatía hipóxico isquémica", lo que les convierte en dependientes de por vida. "A veces, el peor problema de los niños son los padres", concluye el pediatra, que combate con energía la teoría que surgió en los años sesenta -y aún sigue vigente en determinados ambientes- de que es mejor dedicar a los niños "tiempo cualitativo", es decir, poco tiempo pero proveniente de progenitores realizados, como se denominaba antes, que "tiempo cuantitativo": muchas horas, pero de madres presuntamente amargadas por su condición obligada de amas de casa. "Ni cuantitativo ni cualitativo", ataja el doctor García. "Los niños necesitan tiempo a secas".

En este contexto, ¿no se estará estigmatizando a este tipo de padres señalándoles con el dedo acusador? ¿No remueve esta situación el incómodo sentimiento de que triunfar en el trabajo implica descuidar a la familia? O su reverso: niños esmeradamente cuidados, ascensos imposibles, sobre todo en el caso de la mujer. ¿Siguen los estereotipos vigentes?

"Como en todo, hay que buscar el equilibrio. Pero en las actuales circunstancias no es fácil", comenta Jesús Poveda, psiquiatra de la Universidad Autónoma de Madrid y especialista en patologías de la adolescencia. "Los dos son a la vez culpables y víctimas. La educación de los hijos es su responsabilidad, pero si no se sabe o no se puede hacer mejor, el conflicto está asegurado". Muchos de estos padres son víctimas, a su vez, de la educación errónea que ellos mismos recibieron, y reproducen modelos difíciles de digerir para los jóvenes de la era digital.

"Antes los adolescentes tenían más fácil vivir lo que los psiquiatras llamamos 'factor de pertenencia' a través de la familia extensa y los amigos del barrio. Pero hoy eso rara vez lo tienen, y como el mundo real les resulta hostil buscan su pertenencia en el virtual. Vemos que tienen 500 amigos en Tuenti y ninguno en el barrio. No sirve".

A los padres, señala este psiquiatra, hay que ayudarles a distinguir lo necesario de lo urgente. "Cuando suena la alarma de la extrema gravedad -por ejemplo, un intento de suicidio por parte del menor- se apresuran a cambiar el horario laboral o buscan otro trabajo que les permita estar por la tarde con los hijos. Le han visto las orejas al lobo".

Jesús Palacios, catedrático de Psicología Evolutiva y de la Educación de la Universidad de Sevilla, no culpa ni exime a nadie. Solo destaca que "hay una curva ascendente de padres de clase media alta cuyos trabajos resultan tan absorbentes que no han prestado la atención debida a los hijos. Cuando eso se junta a los problemas de la adolescencia, ya han perdido el control de la situación familiar". En tales circunstancias, primero intentan que los educadores y los psicólogos remedien el problema. "Al final, ellos mismos piden a la Administración que se haga cargo de los hijos", añade Palacios.

El juez de menores de Granada Emilio Calatayud asegura: "El perfil del adolescente que agrede a sus padres o delinque a través de Internet o del móvil es de clase social acomodada, que lo ha tenido todo en el aspecto material y ha crecido solo, sin nadie con autoridad para marcar límites".

Este juez se hizo popular por dictar sentencias en las que colocaba al menor en el lugar de la víctima o su entorno. Si un chico apedreaba los cristales del instituto, la pena consistía en limpiarlos durante unos meses; si agredía a un compañero más débil, le obligaba a convivir con discapacitados; si había conducido borracho, a ayudar a los tetrapléjicos. Así ha conseguido éxitos en la reinserción de menores, pero ahora asegura sentirse algo desbordado por chavales agresivos con el entorno familiar y ciberdelincuentes reincidentes. Chicos que son separados temporalmente de sus padres y enviados a pisos tutelados. Al mismo tiempo, y si se cuenta con medios, se intenta que los progenitores cambien sus prioridades: sus hijos por delante del éxito profesional. "Más no podemos hacer".

divendres, 18 de febrer de 2011

Animalades

De ben segur que la majoria estareu d'acord amb mi que els animals són un element molt present en els primers mesos i anys dels nostres infants. Per exemple, si pensem un moment en el primer llibre que van tenir els nostres petitons, probablement (i quasi posaria les mans al foc), era d'animals o tenia algun animal o, si pensem en el primer que van dir, desenganyem-nos, no va ser ni Papa ni Mama, segurament va ser Muuuuu!

A casa nostra tenim la sort i el privilegi (o mala sort per molts altres) de tenir força veïns amb animals. Sort ja que els tenim prou aprop per poder-los anar veure tot passejant però suficient lluny per no sentir-ne olors ni el guirigall i, privilegi perquè mirar contes està molt bé però veure'ls en directe és molt millor.

Avui mateix, per exemple, hem pogut fer la "ruta del bestiar": primer a Can Roig a veure les vaques (que resulta que ara ja no li agrada veure-les de tan aprop, deu ser que comença a sortir el sentiment de la por...); després cap a Can Feliuet a veure porcs (i els seus gossos bordadors); més a munt una altra granja de conills de no sé qui acompanyades de dues cabretes xafarderes (Tranca i Barranca em va dir que es deien la mestressa) i; per anar tancant la passejada a Can Oliveres a veure en Macario, un ruc vellet que últimament es deixa veure més i la Perleta, el seu gosset petaner d'aquells tan petitons que semblen boles. Sens dubte una ruta fantàstica i privilegiada que a mi i a la petita ens encanta!

I ja ens agradaria poder tenir tots aquests animals a casa però de moment ens conformem (i satisfets) de poder tenir dues gosses i dues gallines. La relació que es crea entre els infants i els animals és molt maca. Els infants aprenen coses dels animals que els humans no els podem donar ni ensenyar alhora que aprenen a tenir-ne cura i com es desenvolupen.

Amb els animals, tot és un munt d'avantatges. I si mai us heu plantejat tenir-ne un a casa (i parlo per un gos, per exemple), no tingueu por, els animals no ataquen les persones (ni es mengen els recent nascuts, ni cal que dormin amb la primera robeta del nadó, ni se li tiraran al damunt i el faran caure, ni li empeguen malalties...) si no és que hi ha alguna cosa estranya entremig i estan mal educats, és clar! El demés que sovint podem sentir... són simples animalades!

dimecres, 16 de febrer de 2011

Entrevista de La Vanguardia

Avui us penjo una entrevista de la contra del diari La Vanguardia del 15/02/11

"El parto es un acto fisiológico convertido en un acto infeliz"

Marta Espar, parturienta que lo sabe todo del parto feliz

Tengo 41 años. Nací en Barcelona y vivo en El Masnou. Soy periodista y psicóloga. Estoy casada, tengo dos hijos, Judit (7) y Guillem (4). . . ¡y ahora nacerá Ariadna! Creo en las libertades y en la información. Creía en Dios. . . , y hoy creo en la duda. Abogo por el parto respetado.

Cuándo sale de cuentas?

En diez días.

¿Cómo se encuentra?
¡Nunca estuve tan tranquila!

No es su primer parto…
Es el tercero.., pero es el primero en el que dispongo de plena información.
Y sé que estoy en buenas manos.

¿No fue así en los dos anteriores?
¡No! Fueron partos tecnológicos, es decir, partos muy medicalizados.

¿Y qué tiene eso de malo?
Que la parturienta es tratada como una niña, no se le informa de lo que le hacen, no se le respeta: como si fuese tontita de pronto.

¿Son así la mayoría de los partos hoy?
En España, sí. El parto es un acto fisiológico… que hemos convertido en algo artificioso, complicadísimo, medicalizado…, ¡en una experiencia infeliz para la mujer!

¿Tanto como infeliz..?
Hace ya 20 años que la OMS alerta que en países europeos como España hay en los partos intervenciones médicas excesivas, innecesarias, injustificadas.., y arriesgadas.

¿A qué se refiere?
A la inoculación de oxitocina y de epidural, a la práctica de episiotomía y de cesárea, al uso de fórceps y ventosas…

¿Tiene datos?
La episiotomía –un tajo en el perineo– es necesaria sólo en un 10%-30% de los casos.., ¡pero se practica en un 73% de parturientas!

¿Por qué tanto?
Por inercia, pese a la evidencia científica:no tiene efecto protector contra el desgarro. ¡Y qué desagradable y molesto es para la mujer! A algunas les arruina la vida sexual por meses… Y no digamos la cesárea…

¿También se aplica en exceso?
Sí: la cesárea está indicada sólo en un 15% de los partos, pero en Catalunya se aplica en un 23% de las clínicas públicas… ¡y en un 40% de las clínicas privadas!

Le pregunto lo mismo: ¿por qué razón?
Por la falsa creencia de que garantiza mayor seguridad perinatal. ¡Al contrario!: la madre queda postrada días, puede sufrir estrés postraumático, su bebé no recibe la inmunidad microbiana que proporciona pasar por la vagina… Los nacidos de cesárea padecen –ya hay estadísticas– más alergias y asmas…

Pero paliamos dolores en la madre.
Un parto duele.., ¡pero no es nada que una mujer no pueda sobrellevar! La medicina es bienvenida para complementar el parto fisiológico.., ¡pero no lo es si lo suprime!

¿Cómo es el buen parto fisiológico?
No con la parturienta estirada, de espaldas, inmovilizada, monitorizada… Así sus contracciones se ralentizan… por lo que le ponen gotero de oxitocina sintética… que genera bruscas contracciones… que hacen sufrir al feto… y que llevan a la mujer a rogar epidural… que adormece al bebé al nacer, con lo que le costará mucho más mamar…

¡Acaba de recitar la batería de atentados contra el parto fisiológico!
Sí, le he descrito el parto tecnológico: el que yo viví en mis dos primeros hijos, incluido el uso de fórceps, rotura con un palo de la bolsa amniótica… ¡Todo innecesario!

Pues describa ya el parto fisiológico.
Le llamamos también “parto respetado”: la mujer busca la postura más cómoda para pujar y parir: de pie, de rodillas, en cuclillas, apoyada en silla de partos, a cuatro patas…

Ah.
No está inmovilizada, puede moverse libremente, puede darse una ducha o baño calientes… Eso estimula contracciones normales, dilata bien… y puja, y el marido acompaña y corta el cordón cuando deja de latir.

¿Sin oxitocina ni epidural?
En España hay epidural en el 90% de los partos… cuando es de verdad necesaria sólo en el 55%. Las hormonas naturales son analgésicas. Y tampoco necesito médico: bastan comadronas bien formadas que den ánimo emocional, calor humano, masajes…

No sabía que el cordón umbilical late.
Sigue bombeando oxígeno durante un rato, ayuda a respirar al bebé: espera antes de cortarlo. Y nada de limpiar la grasita que cubre la piel del bebé, llamada vernix caseosa.

¿No? ¿Qué beneficio reporta eso?
Protege la piel del bebé de dermatitis y alergias. Se la dejaré a mi hija, hasta que su piel la absorba. Y pediré que me la pongan enseguida sobre el abdomen: su contacto me hará subir la leche antes. Y al cabo de una hora y media, su olfato la habrá guiado hasta mi pezón, se agarrará y mamará fácilmente. Y le daré pecho durante seis meses.

¿Hay algún país modélico en partos?
Ahora, Gran Bretaña y los países nórdicos, donde los partos se ajustan a las últimas evidencias científicas: son fisiológicos, con la tecnología médica en segundo plano.

¿Qué otros factores pueden contribuir a un parto más feliz?
Un espacio íntimo, con la compañía deseada, con una iluminación tenue, con una música suave elegida…

¿Conseguiremos esto en el sistema hospitalario español?
Confío en ello, porque el parto fisiológico, además de más feliz, es más barato: hospitalización más breve, menos instrumental… Por eso será más fácil que se extienda en nuestro sistema público que en el privado.

¿Cuál diría que es el requisito fundamental para el parto feliz?
Respetar a la mujer, darle toda la información veraz y que elija: es incoherente con el progreso feminista que en el crucial trance de parir entregue mi cuerpo a un médico que me haga de todo sin darme voz ni voto.

Plaga de cesáreas

De forma creciente las mujeres sienten que les han secuestrado un acto del que fueron protagonistas activas durante milenios: el parto. Un acto del que venimos todos, y que durante el siglo XX ha sido paulatinamente secuestrado por la tecnomedicina, con la mejor intención. Pero hoy muchas mujeres quieren recuperar la dignidad e intensidad emocional de esa vivencia fundacional de la existencia humana. Por eso es tan valiosa la obra ‘Los secretos de un parto feliz’ (Grijalbo) / ‘Els secrets d’un part feliç’ (Pagès), de Marta Espar: aclara lo que hoy dice la ciencia, como que es mejor tener sexo hasta el parto, o que (Odent) la cesárea deja en el nacido una huella de inseguridad…

dimarts, 8 de febrer de 2011

Jocusixo (porta-petits)

Ara fa dies que no penjava cap creació, si se li pot dir així, costurera. Però avui us en penjaré una, que per haver estat feta amb un parell d'hores trobo que m'ha quedat prou bé.

Es tracta d'una cosa per poder dur els petits que ja caminen al coll, que com bé sabeu no paren de pujar i baixar contínuament, amb l'objectiu que no et carreguis l'esquena ni les espatlles.

Abans d'ahir em vaig inspirar, i agafant la idea d'una cosa que havia vist a una amiga i que al mercat costa mínim 60€, em vaig fer això:



És com una ronyonera que porta porex dins la butxaca, de manera que queda com un seient dur on hi pot seure el petit. I queda així:



La veritat és que estèticament és molt lleig i no crec que ho porti pel carrer, però és pràctic i pel que he pogut comprovar de moment és força útil. Jo el porto posat (no pesa gens) i cada cop que vol pujar al coll me li assec. A ella li encanta!

Això sí, a diferència dels altres porta-nadons, amb aquest l'has d'aguantar amb el braç. Però sols està pensat per moments breus.

Si a alguna li interessen els detalls de com es fa, ja m'ho dirà.

dissabte, 5 de febrer de 2011

Torneu-me el fill!

No sé si vàreu tenir ocasió de veure el documental que van emetre aquest dimecres a TV3 al programa Sense Ficció sobre els nens robats del franquisme amb títol "Torneu-me el fill!". Si no és el cas aquí us el penjo perquè el pogueu mirar ja que em va semblar un documental interessantíssim i, des del meu punt de vista, d'aquells que quasi és obligatori mirar. Forma part de la nostra història recent i no ens podem permetre el luxe de no conèixer i passar comptes, francament.

Aquí el teniu: