Benvinguda al bloc sobre maternitat i criança on
si el/la petit/a té gana ... popa, si té son... popa, si té fred o calor... popa, si té por... popa, si està content/a... popa ...
Així què, pipa o popa?


dimarts, 26 d’octubre de 2010

Autèntic calvari

Sí! Ja torno a ser aquí! Després d'uns dies que han estat un autèntic calvari ja puc tornar a escriure!

No sabia com titular aquest article: "Incompatibilitats", "Flors i violes", "Xarxa"... però finalment ha guanyat "Autèntic calvari". Sí, aquest és el títol que li vull donar a un article on vull expressar com i què he sentit després d'estar (i encara dura!) una setmaneta malalta.

Doncs, sí, he estat malalta amb el que en diuen vertigen o vèrtig. És a dir, m'he estat els últims dies sense quasi no poder ni moure'm i amb prou feines parlar perquè si ho feia era talment com estar dins una rentadora en plena centrifugació i evidentment els conseqüents vòmits estaven garantits, us ho imagineu, oi? Doncs això sol ja era un calvari. Però si el volem fer autèntic li faltaven uns quants ingredients més com han estat (i els vincularé amb els altres títols que m'havia plantejat):

- "Xarxa". Ens llevem un dia com cada matí, la petita i jo. El pare ja ha marxat a la feina. Jo estic marejada, molt marejada! i quasi no puc ni moure'm. Però ho he de fer, la menuda té 15 mesos i se l'ha d'atendre. El pare just avui ha marxat lluny i tardaria a tornar unes hores. Truquem a l'àvia que viu al poble del costat però just avui no hi és i tardaria unes hores en poder arribar. Ja no em queda ningú més, només esperar. Mentrestant, continuo com en una centrifugadora, ensenyant-li contes a ma filla que no puc ni mirar, vomitant tot veient a la petita desconcertada sense saber si riure o plorar... i jo desesperada! Finalment, faig un un sobresforç i derrotada com estic m'apropo a casa una veïna que amb prou feines coneixem (és jove, amable, educadora i mare de dos infants la petita dels quals té la mateixa edat que la nostra) i li demano si es pot quedar amb la nostra menuda. I sort! (encara queda bona gent al món) se la queda fins que no arribi el seu pare per cuidar-nos. Quin descans que em queda, almenys la petitona estarà bé.

Quan vius en un poble nou, que no coneixes gaire gent, que no hi tens família... cal cuidar els veïns i treballar per un bon veïnatge. Potser un dia ens podran ajudar més que per un simple grapat de sal!

- "Flors i violes". Amb els 15 mesos que fa que sóc mare mai abans fins aquests dies havia volgut no donar el pit. Sí, em sap greu haver-li trobat un inconvenient a la lactància materna però ha passat, l'he trobat: està malalta i haver de donar el pit dista bastant de ser flors i violes! La pobra petitona, mig conscient que allà passava alguna cosa (tot el dia la mare al llit o al sofà, el pare o l'àvia sempre a casa, sense poder fer res amb la mare...), quasi ni em demanava el pit però hi ha hores claus com és la nit que no ens les podíem saltar. Quina tortura! Donar el pit i haver de parar a vomitar de marejada com estava... totalment indesitjable per ningú! Us ho asseguro. Però com ho fas sinó? La llet l'havia de prendre igual i una mica de mare també la necessitava pobreta, no?

- "Incompatibilitats". I finalment, aquest últim títol. Per tal de trobar-me millor va venir a casa el senyor metge i em va receptar un antivòmits i un antivertiginós. El primer que vaig fer va ser comentar-li que donava el pit a una nena de 15 mesos. La seva resposta va ser la típica d'un metge que no domina el món de la lactància materna, francament. Em va dir que cap dels dos medicaments era fiable però com que la nena ja era gran i ja no feia tan pit que no hauria de passar res. Bé, era el que hi havia. O em prenia allò o no me'n sortia. Per acabar de tenir-ho clar vam voler consultar la web que teniu enllaçada al bloc des de fa temps del servei de pediatria de l'Hospital de Dènia, per saber quin era el risc exacte del consum d'aquests medicaments per a la nostra filla.
Com sabeu, als prospectes dels medicaments posen al mateix calaix embaràs i lactància quan no tenen res a veure i per això sovint et diuen que no són compatibles amb la LM. En aquesta plana web hi vam veure que el medicament pels vòmits tenia risc 0 però l'antivertiginós era de risc 1 sobre 3 podent provocar-li vòmits i diarrea. Però ens vam arriscar, el risc era de caràcter molt lleu segons deia.
Però va passar, al cap de 3 dies van començar els vòmits i la diarrea. Ella estava com sempre, enèrgica, divertida... però sense voler menjar res més que el pit i amb diarrea... Que havia de fer si només volia el que probablement (també podria ser una passa gastrointestinal convencional) li causava el "mal"? Doncs vaig haver de deixar el medicament, no deixaré pas el pit quan més el necessita! Ni pensar-ho!
Així que una bona llevadora que domina la LM em va aconsellar visitar-me per un homeòpata per poder fer compatibles la meva curació i la LM. I amb això estem... de moment una mica millor...

I res, aquestes són les meves emocions d'aquests últims dies... com titulava: un autèntic calvari!

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Dia mundial del càncer de mama

Si no vaig errada avui és el dia mundial del càncer de mama i, atès que encara avui són moltes les dones que es veuen afectades per aquesta malaltia, m'ha semblat oportú parlar-ne.

Com sabeu i coneixeu el diagnòstic precoç està sent clau per combatre aquesta malaltia que sol trobar-se en dones de 35 anys en endavant, és a dir, dones com totes nosaltres.

Aquí us deixo unes dades sobre la incidència d'aquest càncer extret del web de l'Associació Espanyola Contra el Càncer i un seguit d'enllaços que m'han semblat d'interès sobre la malaltia i la seva prevenció.

El cáncer de mama es el tumor maligno más frecuente entre las mujeres de todo el mundo, (a excepción de los tumores cánceres de piel no melanomas).

Considerando los dos sexos, es el segundo en frecuencia en el mundo después del cáncer de pulmón.

Su incidencia aumenta con el nivel económico. Más de la mitad de los casos se diagnostican en los países desarrollados: 370.000 casos al año en Europa (27,4%) y 230.000 en Norteamérica (31,3%). La prevalencia más baja la tienen países como Japón, Tailandia, Nigeria e India.

La incidencia en España es baja. Es menor que la de Estados Unidos y Canadá, Reino Unido, Paises Bajos, Bélgica, Alemania, Francia y Suiza. Es similar al resto de paises de Europa Mediterránea, Centroeuropeos, Portugal e Irlanda.

La tasa ajustada mundial es de 37,4 casos/100.000 h/año, la de Europa del Norte de 82,5 casos/100.000 h/año, la de Europa del Sur de 62,4 casos/100.000 h/año y la española de 50,9 casos/100.000 h/año. La norteamericana es de 99,4 casos/100.000 h/año mientras que la de países en desarrollo es de 23,8 casos/100.000 h/año.

En España se diagnostican unos 22.000 casos al año, lo que representa casi el 30% de todos los tumores del sexo femenino en nuestro país. La mayoría de los casos se diagnostican entre los 35 y los 80 años, con un máximo entre los 45 y los 65. No obstante, no disponemos de un sistema Nacional de registro de tumores para conocer las cifras exactas.

Tanto el número de casos como las tasas de incidencia aumentan lentamente en España y en el mundo, probablemente debido al envejecimiento de la población y a un diagnóstico cada vez más precoz. El aumento de la incidencia se estima en un 1-2% anual y es constante desde 1960 en Estados Unidos.

Se estima que el riesgo de padecer cáncer de mama es de, aproximadamente, 1 de cada 8 mujeres.

En España existe una distribución geográfica de incidencia notablemente variable según las provincias. Así en Cataluña la tasa de incidencia es de 83,9 casos /100.000 habitantes, mientras que la media nacional se sitúa en 50,9 casos / 100.000 habitantes.

Els enllaços següents també ens poden ajudar a conèixer millor la malaltia i a saber com fer-ne una prevenció:
Que no ens faci mandra!

dimarts, 12 d’octubre de 2010

La música ho és tot! (2a part)

Com ja vaig dir ara fa uns mesos, la música ens agrada molt a casa nostra tant que quasi totes les activitats que fem tenen alguna cançó inventada per explicar-les i és que llevar-se cantant i ballant et fa encarar el dia amb molta energia, o fer el dinar entonant alguna cançó o senzillament anant enumerant els ingredients et fa fer-lo més gustós! Cantar així, alegra l'ànima, et fa riure, et fa moure el cos, et fa aprendre del que et rodeja... és fantàstic!

Us animo a perdre tota la vergonya i a cantar molt! No m'agrada sentir allò de "jo no sé cantar". Au va! I què! A qui li importa... si sou a casa vostra! Els vostres fills us ho agrairan. Us ho asseguro. Quan veig la nostra filla com riu, o que ve corrent a ballar, o que comença a moure el cos al ritme de la cançó (bé, al seu ritme!) m'és ben igual si afino o si al principi és un rap o evoluciona a una òpera... la qüestió és viure la vida amb música!

Però bé, per si sou dels que preferiu cantar acompanyats d'un CD o aprofitar melodies conegudes us deixo un parell de discos de recopilatoris que us hi podran ajudar:

  • Escudella de cançons interpretat per diversos grups com Ara va de bo, El sac de danses, Samfaina de colors, La Pataqueta, El sac de gemecs i Queta & Teo. Té cançons infantils de sempre com La masovera, el Cucut i la Guimbarda o el Cric-crata-crec i, que actualment ha estat reeditat. Són cançons boniques que tots els infants algun dia acabaran coneixent perquè les cantaran a l'escola. Què millor que ja les aprenguin amb nosaltres a casa, no?
  • Cantant i jugant (les millors cançons de participació) interpretat també per diversos artistes com són Xesco Boix, Toni Giménez, El sac de Danses i Ara va de bo. Trobem des del Plou i fa sol, el Caragol treu banya, o l'Olles olles de vi blanc entre altres. Unes cançons molt maques i que de segur ens transporten a la nostra infància.
Bé, espero que us agradin i que canteu molt!

dilluns, 11 d’octubre de 2010

LM i el pediatra Carlos González

Avui us penjo un segon article, concretament un sobre Lactància Materna (LM) que estic escrivint mentre alleto a la petita. Es tracta d'un vídeo on el pediatra Carlos González dóna algunes respostes sobre la LM.

No diu res que no s'hagi dit en aquest bloc anteriorment però ja sabeu que m'agrada anar penjant coses sobre l'alletament matern.

Aquí el teniu (està situat a l'Aragó però no crec que divergeixi tant de Catalunya):


Caca!

Això és caca! No, perdó, això és una pedra i sí, millor que no se la posi a la boca.

Això és caca! No, perdó, això és la brossa i sí, millor que no la toqui.

Això és caca! No, perdó, això és la menjadora de les gosses i sí, millor que no hi jugui.

Això és caca! No, perdó, això és una burilla que algun berro ha tirat per terra i sí, millor que no la toqui.

Això és popó! No, perdó, aixó SÍ que és caca!!!

Quina mania té alguna gent de dir-li a les coses un nom que no és??? Sisplau! Que els confonem!

dimarts, 5 d’octubre de 2010

El monstre de casa meva

Què li passa pel cap a un pare, tiet, mare, avi... per abusar dels seus propis fills, nebots, néts? Com hi pot haver gent tan repugnant i menyspreable per fer una cosa com aquesta?

En més casos dels que ens podem imaginar i se sap, molts infants són abusats per familiars seus. D'això en parla el documental que us penjo avui emès aquest diumenge al 30 minuts de TV3.

Aquí el teniu (cliqueu sobre la imatge que us enllaçarà al web del programa):


dilluns, 4 d’octubre de 2010

Sensacions

Qui sóc jo? Sóc qui era?

Algú, veient aquestes preguntes podria dir que estic davant d'una crisi existencial però no vaig pas per aquí. Ans al contrari.

Des de fa un temps el meu cos i la meva ment estan plens de noves sensacions. Sento que faci el que faci, faci amb qui ho faci, faci on ho faci... jo ja no sóc jo sola. Darrera meu (o amb mi) sempre hi ha una altra persona.

Conduir per l'autopista plovent a bots i a barrals ja no és tan fàcil, per exemple, ja que la por que pugui passar quelcom s'apodera de mi. Mai abans havia tingut aquesta sensació. No pateixo pas per mi sinó pel que implicaria per la meva filla la meva absència.

I això ja m'ha passat amb altres coses. El meu sentit de la vida ha canviat, ja no faig el camí sola. I no és una qüestió racional (ja ho sabem que la vida canvia) sinó una experiència emotiva (el sentit de la vida) molt difícil d'explicar però que segurament moltes i molts (els pares també, és clar) la podeu entendre perquè també la viviu, oi?