Benvinguda al bloc sobre maternitat i criança on
si el/la petit/a té gana ... popa, si té son... popa, si té fred o calor... popa, si té por... popa, si està content/a... popa ...
Així què, pipa o popa?


dimarts, 28 de desembre de 2010

Què? Us hi identifiqueu?

Un estudi francès relaciona la professió de la mare amb el mes en què dóna a llum

28/12/2010

El mes del naixement no és, en molts casos, fruit de l'atzar. Això és almenys el que sosté un estudi de l'economista Julien Grenet, del Centre Nacional francès de la Investigació Científica, que publica el diari "Le Monde". Tot i que l'estudi està fet analitzant els casos de nens i nenes francesos, les conclusions també són aplicables a altres països, segons els responsables. El document reflecteix que les dones que es dediquen a la docència acostumen a tenir descendència a l'abril, mentre que els fills de les dones amb responsabilitats executives neixen entre el maig i el setembre i els petits de les obreres vénen al món majoritàriament al juliol.

L'estudi de Julien Grenet relaciona la professió de les dones amb el seu moment àlgid de concepció i també amb el mes que naixeran els seus fills. Segons aquesta anàlisi, les dones amb responsabilitats executives acostumen a quedar-se embarassades durant les vacances d'estiu o, en menys proporció, durant les d'hivern i, per tant, tenen majoritàriament els fills entre el maig i el setembre.

Mentrestant, les dones que es dediquen a la pagesia acostumen a tenir descendència entre l'agost i el novembre i els seus moments de concepció i de donar llum estan relacionats amb els moments de menys feina al camp.

A més, segons aquesta anàlisi està creixent el nombre de mestres i professores que planifiquen els seus embarassos perquè els nadons vinguin al món durant l'abril per poder allargar el temps que estaran amb els seus fills entre la baixa i les vacances.

L'estudi de l'economista que ha aportat totes aquestes dades, però, tenia com a primer objectiu demostrar que el sistema educatiu francès penalitza els infants nascuts al desembre, ja que considera que el 34% dels alumnes nascuts durant l'últim mes de l'any repeteixen curs i que, molts d'ells tenen dificultats per aconseguir atrapar el ritme de la classe.

divendres, 24 de desembre de 2010

Bon Nadal!

Us vull desitjar a tots i a totes un molt Bon Nadal i per a fer-ho he escollit una cançó que m'agrada molt del disc Altres cançons de Nadal 1.

Espero que tingueu un molt bon dia i que el Tió us cagui moltes coses! I no mengeu massa!

La música ho és tot (especial Nadal)

Ara feia molt temps que no parlava de música, com també ho fa que no parlo de llibres, però aquests els deixo per després de Reis perquè em sembla que n'arribaran uns quants...

Doncs, som-hi! De música deia, oi? Sí, i us vull fer un Especial de Nadal. Ara ja fa uns quants dies que a casa nostra ens acompanyen les cançons de Nadal o nadales. Es que ens agraden molt!

Bé, però diguem la veritat: ens agraden molt excepte totes aquelles que les canten tants nens desafinats que et deixen el cap com un timbal! Però, per aquest Nadal n'hem descobert un que ens encanta! Té cançons (totes populars) que no havia sentit mai i musicalment és senzill (pocs instruments i una veu masculina tota sola) cosa que és d'agrair. Però, com podria semblar, no es tracta pas d'un disc concebut com a "novetats", ans al contrari! Es tracta d'un disc enregistrat el 22 d'octubre del 1982 cantat pel conegut Xesco Boix i amb títol "Caga Tió. Cançons de Nadal per a Infants". Era un disc del pare de la criatura i és molt bonic. Si el teniu o el podeu aconseguir us l'aconsello especialment.

També n'escoltem d'altres, com per exemple un de molt més modern: "Nadal amb les Tres Bessones" de l'any 2005. Simula que el canten Les Tres Bessones i si l'escoltes massa et produeix mal de cap, però les cançons són les de tota la vida i és prou maco.

I per posar-ne un tercer, us proposo un disc ben diferent dels anteriors amb orquestra i coral que tampoc no està gens malament: "Cançons per al poble De Nadal 1". Com a diferència és que inclou força cançons nadalenques de d'altres punts d'Europa.

I, per no deixar-nos les noves tecnologies en l'oblit us deixo l'enllaç al web d'edu365 on hi ha un apartat on et pots descarregar cançons de Nadal només instrumentals o amb cants o descarregar-te'n la partitura: http://www.edu365.cat/nadales/index.htm

Apa, a cantar molt! I Bones vigílies!

dimarts, 21 de desembre de 2010

No! Compte! Quiet!

Per molts pares (massa pares) una de les grans precupacions que tenen és si els seus fills acceptaran el (seu) "No", si sabran respondre com ells volen a la (seva) autoritat fins al punt de viure pendents (fins a l'absurd) d'aquest factor.

Un dia, explicant a un grup de mares (no em pregunteu d'on veníem) que a casa nostra vivíem la criança de la nostra filla des de la base de la comprensió i la llibertat i per tant, si la petita no volia que l'ageguéssim per canviar-li el bolquer, per exemple, li ho feiem drets i punt; la primera pregunta que em va fer una d'aquelles mares va ser: "home... però quan li dius que "No", què passa?". Ho vaig tenir clar i fàcil: "a casa nostra no ens cal dir No", però veient la cara d'escepticisme de la meva interlocutora vaig continuar "i si mai cal, doncs no passa res, ho entén i llestos". Crec que les meves paraules no van acabar de quallar en les altres mares, les seves cares, sobretot de la interrogadora, ho deien tot. Com sempre, no hi vam donar més voltes.

Però el cap de la qüestió és: per què sempre hem de pensar en el "No"? O per què a molts nens sempre els acompanya un "Compte" o un "Quiet"?

Si és sabut que els nens aprenen i creixen per imitació, que es relacionen amb el món a través dels seus sentits, que necessiten moure's per dotar-se d'autonomia i autoconeixement... per què tants pares es capfiquen en pretendre que els seus fills es comportin com un adult? Que no plorin quan marxa la mare, que estiguin quiets tot un dinar familiar (d'aquests tan llargs que ara ens arriben), que no siguin capriciosos, que no demanin, que no plorin, que no s'enfadin, que no toquin...?

No és més fàcil viure deixant que el petit convisqui amb les emocions sense haver-les de reprimir (en referència, per exemple, al fet de no deixar-los plorar quan marxa la mare)? O deixant que pugui tocar, manipular, experimentar (per exemple, amb tots aquells objectes que hi ha per casa, o dins els calaixos o als armaris)? O, és que no volem que els nostres fills tinguin el seu propi criteri i siguin capaços de decidir el que més els hi convé (per exemple, quan en comptes de canviar-li el bolquer ajagut ho fem drets)? Què hi guanyem quan li diem al petitó que no plori? O que no toqui algun objecte? O que tan sí com no li canviem el bolquer ajagut al canviador? Sí, haurà entés qui té l'autoritat. Però és aquesta l'autoritat que volem que aprenguin?

Crec que no. Al menys a casa nostra.

dimarts, 14 de desembre de 2010

Socialitzats?

Ara ja fa uns quants mesos (la petita tenia tot just uns quatre mesets) recordo un dia en què, en un espai de mares al que anava, parlàvem de dur els petits a l'escola bressol.

Recordo una de les mares assistents amb un petit de tot just 6 mesos que deia que ella, tot i no treballar, duria el seu fillet a l'escola bressol als 8 mesos. Quan ho explicava deia que sentia pena (era el seu tercer fill i últim, segons explicava) pel fet de no gaudir-lo aquelles hores però que ho creia molt important per al nen. Per la seva socialització.

Jo vaig dir-li poc més que trobava estrany que no treballant i tenint la contradicció emotiva que tenia pel fet de dur-lo a la llar d'infants, es decidís a fer-ho per un tema de socialització. Em semblava una estupidesa (però no li ho vaig pas dir això, només faltaria! Que cadascú faci el que vulgui i bonament pugui, no?). Ho veia molt important ella. No vam discutir-ho gaire més.

Ara, 1 any més tard d'aquella conversa, i amb la meva filla amb 16 mesos camí dels 17, em plantejo de nou que volia dir aquella mare. En aquell moment tenia ben clar que no duríem la nostra filla a l'escola bressol fins als 2 anys. Que estaria a casa amb nosaltres, amb mi en aquest cas. A partir dels 2 anys ja era una altra història.
Sé que hem fet bé, molt bé. Tant és que, ara tinc els meus dubtes de dur-li mai. Allò que em podia fer plantejar la possibilitat de portar-li a partir dels 2 anyets (no em pregunteu ben bé de que es tractava. Crec que en el fons era aquesta idea que ens han posat al cap que els nens necessiten anar a la llar d'infants per relacionar-se amb altres nens, o que els hi va bé per no entrar tan de cop a l'escola i, no sé quantes històries més) ara ja no ho crec important.

Socialització, segons l'Institut d'Estudis Catalans és (i cito textualment):

"1 f. [LC] Acció de socialitzar; l’efecte.
2 f. [SO] [PO] Conversió dels mitjans de producció de propietat privada en propietat de la comunitat social.
3 1 f. [SO] [PO] Procés pel qual un individu interioritza els esquemes de conducta del medi sociocultural al qual pertany.
3 2 [SO] [PO] socialització primària. Socialització que es produeix durant la infantesa, per mitjà de la qual l’individu es converteix en un membre de la societat.
3 3 [SO] socialització secundària. Socialització mitjançant les institucions educatives."

En aquest cas ens fixaríem en els punts 3.1, 3.2 i 3.3. En resum, socialització seria doncs el procès pel qual ens convertim en membres d'una societat, quedant les institucions educatives (Escoles Bressols incloses) relegades a una socialització secundària. Per què llavors ens hem de sentir dir que dur els nens a les llars d'infants és tan important per a la seva socialització? Com si els que no hi van anés en detriment d'aquesta? És que potser algú creu que la meva filla està menys socialitzada que aquell nen d'aquella mare que "obligada per la socialitació del seu fill" el va portar a l'escola als 8 mesos? Per què, com mesurem la socialització d'un infant? Per la seva capacitat d'aguantar moltes hores rodejat de desconeguts sense plorar? Per la quantitat de llàgrimes que li cauen (o que no li cauen!) quan la mare el deixa a classe? Pel munt d'activitats (manualitats, jocs, migdiades...) que pot arribar a fer en un dia?

Els meus pares no van anar a l'escola bressol. No n'hi havia. Jo vaig anar-hi de gran, abans de començar l'escola (no hi havia parvulari llavors). I molta altra gent de fa 30-40 anys tampoc van anar a les escoles bressol. És que vivim, doncs, en una societat plena d'individus menys socialitzats llavors? No! Anar a l'escola bressol ha de ser una necessitat i no una obligació. I cada cop més, veient les polítiques dels nostres governants em dóna la sensació que estem tendint cap a aquesta segona opció. Avui en dia, sembla inqüestionable dur els fills a l'escola bressol. Sinó pareu un moment i penseu: "quanta gent conec, actualment, que els seus fills no hagin anat mai a l'escola bressol? I si en conec, quina opinió en tinc?". Sigueu sincers.

Probablement la nostra filla haurà d'anar a la llar d'infants en algun moment o altre. Però ara ja tinc clar perquè serà. No serà per forçar cap "falsa socialització" sinó perquè, desgraciadament, el meu país té unes polítiques de conciliació laboral i familiar penoses que no em permetran poder continuar "socialitzant" al 100% a la meva filla amb i des de la seva família. Espero que algun dia poguem veure i viure millores en aquest sentit.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Un altre gran invent

Què terribles són aquelles nits en què els petits es desperten constament i no saps per què i, finalment descobreixes que senzillament era que tenien fred! Sí, fred! Pobrissons... per això no volien popa sinó sols tenir l'escalfor de la mare... i és que els petits ens ho diuen tot i a nosaltres ens costa tant entedre'ls a vegades...

Bé, doncs per evitar que els nostres petits es despertin perquè tenen fred existeixen un parell de coses molt i molt útils. Per una banda, trobem els sacs per nadons. Només els hi surten el cap i els braços (alguns tenen mànigues que es poden posar i treure). I per altra, els anomenats pijames manta que són igual que un pijama però s'obren pel davant amb una cremallera i es posen damunt de l'altre pijama.

Després d'haver-los provat tots dos, us recomano el sac per quan són més petits (fins a l'any per exemple) i el pijama manta per més granadets (a partir de l'any) ja que al moure's molt més se senten més lliures (al menys és el cas de la meva super belluguet que ni dormint pot parar!).

Això sí, només tenen un defecte i és que si tenen calor no es poden destapar (jo li baixo una mica la cremellera...).

Espero que aquesta entrada d'avui us sigui útil a totes aquelles i aquells que algun dia el vostre petit s'ha passat la nit gemegant i encara no heu descobert perquè.

Salut! I a dormir ben abrigadets que no hi ha res pitjor que passar fred quan dorms!

dilluns, 6 de desembre de 2010

Entrevista a la pediatra Ma. Teresa Hernández

Avui us penjo un article sortit al diari El Mundo el passat 4 de desembre. Es tracta d'una entrevista a la pediatra Mª Teresa Hernández, que alhora coordina una xarxa mundial per a la lactància materna.

Aquí la teniu:

“Amamantar es un privilegio que la mujer debe reivindicar”


Si a una mujer le ofrecen un remedio que garantiza el mejor desarrollo físico y psíquico de su bebé, lo protege de infecciones y de enfermedades futuras y la protege a ella misma, ¿quién se negaría a aceptarlo teniendo en cuenta que es gratis y está al alcance de todas?

Es la simple y eficaz reflexión que plantea Mª Teresa Hernández Aguilar, pediatra del centro de salud Fuente de San Luis de Valencia, recientemente nombrada Coordinadora de la Red Mundial de Coordinadores de la IHAN para los países desarrollados, un cargo que reconoce sus 20 años de implicación en la protección y promoción de la lactancia materna.

IHAN son las siglas de Iniciativa para la Humanización de la Asistencia al Nacimiento y la Lactancia, una estrategia conjunta de la Organización Mundial de la Salud (OMS) y UNICEF, lanzada a principios de los años noventa para animar a los hospitales y servicios de salud a adoptar prácticas que aseguren la mejor atención al nacimiento y la lactancia materna.

“Nuestro objetivo es que las mujeres que decidan libremente amamantar a sus hijos puedan hacerlo sin dificultad mediante un apoyo eficaz y de máxima calidad en todo el proceso perinatal”, dice Hernández Aguilar. Con ese fin, IHAN otorga el galardón ‘IHAN’ a aquellos hospitales que tras una auditoría externa demuestran que ofrecen la mejor calidad en la atención a la madre y al recién nacido.

“El número de mujeres que dan el pecho ha aumentado a partir de los años setenta alrededor de diez puntos, del 72% al 82%, pero todavía hay un elevado índice de abandonos. En la Comunitat Valenciana, por ejemplo, se estima en un 69,65% a las seis semanas de vida y sólo un 25,61% a los seis meses. Es necesario trabajar mejor para conseguir lactancias con más éxito”, comenta Hernández. “Cuando se presentan problemas como que el bebé no se agarre o no tome suficiente alimento, que aparezcan grietas, dolor, o incompatibilidades laborales, la madre suele cambiar a la leche de farmacia. Hace falta crear una red de apoyo para ellas, con técnicas y rutinas que les ayude en estos temas”.
La lactancia, un privilegio
Ilustración: El Mundo

Hoy en día, muchas madres con el apoyo suficiente compatibilizan profesiones como la abogacía, el periodismo y la arquitectura con la lactancia materna. No son heroínas ni mártires. Son mujeres que disfrutan su lactancia, y reivindican de nuestra sociedad el derecho a que sus deseos sean respetados y el reconocimiento por el gran regalo que nos hacen a todos: niños sanos y felices. La lactancia es un privilegio que los movimientos feministas más avanzados deben reclamar como un derecho de la mujer que la sociedad debe reconocer y apoyar.

¿Pero cuáles son exactamente las ventajas de la lecha materna? “Los que trabajamos en lactancia ya no usamos el término ‘ventaja’ porque el amamantamiento es la forma natural de crianza para nuestra especie. Quién tendría que demostrar sus ventajas, en cualquier caso, serían los métodos alternativos”, responde Hernández. “La leche materna y el amamantamiento proporcionan al recién nacido todo lo que éste necesita para un óptimo desarrollo físico y psíquico, lo protege de las infecciones en una etapa de máxima vulnerabilidad y desarrolla adecuadamente las conexiones de su cerebro, algo fundamental pues el humano es muy inmaduro. Por otra parte, al amamantar, la madre se asegura protección frente a múltiples enfermedades, algunas tan importantes como el cáncer de mama. Mitos como que la lactancia estropea el pecho femenino han sido desmentidos recientemente en publicaciones especializadas de cirujanos estéticos”.

No sólo es importante la leche materna, el contacto físico durante el amamantamiento es necesario y estrecha el vínculo madre hijo. “El contacto piel con piel inmediato tras el parto es fundamental para el bienestar del recién nacido: favorece lactancias más felices y protege al bebé”, comenta Hernández. La lactancia materna, además de proteger la salud de la madre y del niño, cuando funciona bien, es una fuente de placer para la mujer, “un privilegio a reivindicar”. “Si se siente dolor es que algo no va bien y hay que pedir ayuda”, subraya Hernández.

Además de Fuente de San Luis, otros centros de salud valencianos que han iniciado el camino para la acreditación son: Moncada, Almàssera, Fuensanta y el consultorio auxiliar Barrio de la Luz.

Mª Teresa Hernández madre de dos hijos, se formó en el Hospital La Fe y en la Universidad de Berkeley en California (EEUU), ha trabajado además en el Hospital de Xátiva y lleva 15 años dedicada a la Atención Primaria. Defiende la lactancia desde hace 20 y en la actualidad es la coordinadora del comité de Lactancia Materna de la Asociación Española de Pediatría y delegada internacional de la IHAN España.

dissabte, 4 de desembre de 2010

Anunci sobre LM

Aquest anunci sobre Lactància materna fet per Unicef-Venezuela m'ha semblat divertit i aquí us el deixo:


Mans fredes!

Si a l'estiu titulava un dels meus articles que parlaven de la lactància materna amb el títol "Pit i cuixa" ara que ja tenim l'hivern a sobre vull titular l'article d'avui amb "Mans fredes!".

Sí, també va d'alletament matern i condicions climàtiques i és força fàcil deduir-ne el perquè d'aquest títol, no?

I es que... com us ho feu per donar-li el pit als petits després que portin una estona jugant al carrer???? Havent d'aixecar-nos la samarreta (no és que existeixin gaires samarretes de lactància a la venda i que a sobre siguin maques!)???? I amb aquelles mans dels nostres belluguets taaaaaaant fredes!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!???????????????

Quan aquelles mans tan fredes em toquen la panxa... Aix! Quin fred!

divendres, 3 de desembre de 2010

Novetats interessants

Com segurament sabreu, des del dia 28 de novembre tenim al nostre abast un nou diari, l'Ara. No sé si heu tingut ocasió de tafanejar-lo però de moment sembla força interessant. Ho comento ja que cada dissabte (a partir de demà) treuran un suplement que es dirà AraCriatures amb aportacions de persones conegudes com el pediatra Carlos González, segons diuen.

Res, només volia fer-vos arribar aquesta informació per si no la teníeu. Us deixo, també, l'enllaç al seu web on ja hi ha molts articles (es tracta, segons m'ha semblat, de l'antiga web que es deia criatures.cat). Aquí el teniu: http://criatures.ara.cat/

dijous, 2 de desembre de 2010

A jornada complerta

La veritat és que el que opini la gent sobre com fem o deixem de fer la criança de la nostra filla m'importa ben poc. Però hi ha una cosa que m'ofén especialment i és que la gent es pensi (i tinguin els nassos de dir-t'ho) que pel fet d'estar fent de mare i no exercir la meva professió a canvi de remuneració econòmica, la meva vida sigui millor i més fàcil.

Jo no em queixo de res perquè no tinc res de què queixar-me. Faig de mare a jornada complerta perquè així ho hem escollit i ho hem volgut el meu company i jo. I n'estic orgullosa. N'estem orgullosos. Però com hi pot haver gent que es cregui que la meva vida és més fàcil que la seva?

Durant aquests 16 mesos que fa que sóc mare me n'he sentit unes quantes (per sort no moltes! no voldria exagerar tampoc). M'he sentit a dir frases com (tot comentant que a la nit, el fill de la que deixa anar la frase, se li ha despertat tants cops...) "Tu rai que al matí no t'has de llevar d'hora per anar a treballar!" o altres com (comentant que he estrenat nou bloc i que per tant ara en gestiono dos!) "Ostres! Jo vull ser mare! Que tu tens molt temps!".

Però es que potser es pensen que jo no em llevo a les 7 de matí quan la petita ja no té més son? O que em passo el dia dormint per "recuperar" la son d'aquells dies que la petita ha dormit més malament? O que a la meva filla no l'atèn ningú perquè jo pugui estar rascant-me els nassos? o...

No, no! Que ningú es confongui, fer de mare a jornada complerta implica passar-se el dia (i la nit) amb la teva filla fent mil i una activitats (jugant, estenent roba, pintant, dinant, popant, ficant-la guapa...) sense temps per parar. Ni quan fa la migdiada (que només ho fa entre 1h i 2h al dia)!

Però en una cosa no s'equivoquen. La meva vida és molt més fàcil i molt millor que la de tots aquests que tenen els nassos d'etzibar aquestes frases als altres. Més fàcil, perquè si una cosa no faig jo és queixar-me de res, ni comparar-me amb ningú. Tot el que faig o deixo de fer ho faig perquè així ho he escollit. I molt millor, perquè jo tinc la sort de poder veure i viure cada minut de la meva filla i això no ens ho treurà mai ningú!