Benvinguda al bloc sobre maternitat i criança on
si el/la petit/a té gana ... popa, si té son... popa, si té fred o calor... popa, si té por... popa, si està content/a... popa ...
Així què, pipa o popa?


dilluns, 30 d’agost de 2010

Dolors de part?

Una de les coses que més temor fa a les dones a l'hora de tenir un fill sol ser el dolor que farà tenir-lo.

Evidentment, el dolor (com m'apuntava un dia una lectora) depèn de cada persona. Tot i així, i pel que fa a mi, crec que aquest tema el tenim massa sobrevalorat i fa que massa sovint s'opti per parts medicalitzats (epidural) sense saber/conèixer la realitat del mal que ens farà o no ens farà parir.

Amb el tema del dolor als parts hem acabat sent una societat massa preventiva fent un ús excessiu dels medicaments i anul·lant així l'instint animal que tenim. Perquè no ho oblidem, per sobre de tot som animals mamífers i com a tals estem preparades per afrontar un part (amb tot el que aquest comporta).

Quan ens preparàvem pel dia del naixement de la nostra petita (a les visites de seguiment i acompanyament) una de les coses que ens van preguntar era si teníem pors. He de reconèixer, que tot i no amb pànic una de les "pors" o més ben dit, incògnites que tenia era si resistiria el dolor. La resposta va ser: parir no ha de perquè fer mal, qualsevol dolor que puguis tenir té un motiu (el naixement de la vostra filla) i per tant l'has d'encaminar cap això. Aquesta resposta (segurament adaptada per mi després de quasi 2 anys) em va crear una confiança que ara, després d'haver viscut l'experiència, em fa poder afirmar tranquil·lament que parir no és dolorós.

Nosaltres, com ja he dit en alguna ocasió, vàrem rebre la nostra filla a casa acompanyats d'un parell de llevadores. Recordo aquell dia molt intensament. Va ser un dia molt tranquil. No em feia por res. Havia de néixer la nostra filla i nosaltres estàvem allà disposats a acompanyar-la.

A jutjar per algun dels crits que es van poder sentir algú diria que les contraccions em feien molt mal però no és cert. No recordo dolor. No recordo mal. Només recordo que aquelles contraccions que em feien deixar de caminar per una estona o abraçar-me més fort al meu company o rebregar-me per uns minuts... eren la meva filla apunt d'arribar i no li podia fer el lleig de viure-les amb dolor.

Parir no és dolorós*. Només ens cal un bon lloc on ens hi trobem a gust i ens sentim còmodes; uns bons acompanyants amb qui poder viure-ho i conviure-ho tot i, tenir el convenciment que ho podem fer i que estem preparades per a fer-ho. En definitiva i, el més important de tot, només ens cal ser positives, molt positives i fer més cas al nostre instint!




*Parlo des d'un punt de vista d'un embaràs i un part catalogats de baix risc (una altra cosa no la conec pas).

dissabte, 28 d’agost de 2010

Un brindis a les bones idees!

Avui us vull parlar de la Copa menstrual. Segurament moltes no ho coneixeu. És fàcil. Se sol conèixer pel boca-orella. Es tracta d'un sistema que s'utilitza quan es té la menstruació en comptes d'utilitzar compreses o bé tampons.

Ara deu fer uns 5 o 6 anys en vaig sentir a parlar per primer cop. Em va semblar una bona idea: pràctica, útil, econòmica i ecològica, però quan em vaig interessar per comprar-ho em van indicar solament una casa ocupa de Barcelona. La veritat és que em va fer mandra haver d'anar-hi i tampoc vaig buscar gaire més fins al punt d'haver-me'n oblidat, fins que em vaig quedar embarassada.

No sé ben bé perquè va ser en aquest moment de la meva vida si precisament em quedaven molts dies per tornar a tenir la regla... La qüestió és que per internet vaig veure que en venien a molts llocs (virtuals i físics) i finalment ara fa uns mesos me la vaig comprar.

Després d'haver-la provat l'he trobat molt pràctica (es fàcil de posar i de treure), higiènica (encara que no ho pugui semblar), eficaç (fa la seva funció perfectament), econòmica (inversió inicial d'entre 25 i 30€ i ja està per mínim 1 any!) i ecològica (el medi s'estalvia un munt de merda!). Si en teniu ganes, us l'aconsello.

Us deixo un vídeo on expliquen què és i com funciona. Aquí el teniu:

divendres, 27 d’agost de 2010

Bolquers d'un sol o molts usos?

Us deixo una breu notícia sobre els bolquers de tela que va sortir l'any 2007 al portal web de notícies 3cat24:

Els nous bolquers de roba són menys contaminants que els sintètics, que triguen entre 200 i 500 anys a desintegrar-se

26/02/2007

Hi ha moltes coses que fan mal al medi ambient; algunes, d'ús tan quotidià com uns bolquers. Són uns residus molt contaminants perquè estan fets d'una manera que costen molt de desintegrar. Molts pares han començat a prendre consciència d'aquest efecte i han optat per tornar als bolquers de roba, que avui en dia ja no són tan incòmodes com abans i contaminen moltíssim menys.

Es renten a la rentadora i s'assequen com qualsevol altra peça de roba. Actualment, es fabriquen molts models diferents de bolquers de tela, amb dissenys i materials nous que són tan pràctics com els d'un sol ús. Amb una trentena se substitueixen els aproximadament 6.000 bolquers d'un sol ús que es fan servir durant els primers anys de vida d'un nen.

Exigeixen una inversió inicial relativament alta, però a la llarga surten més econòmics. De tota manera, la principal motivació per utilitzar-los és mediambiental: per rentar-los, es gasta menys aigua i energia que la necessària per fabricar els bolquers de llençar -sobretot si s'assequen a l'estenedor- i, a més, no produeixen residus.

Els bolquers que genera cada mes Espanya són més o menys com el camp del Barça ple fins 10 metres cada mes i tarden entre 200 i 500 anys a desfer-se. Els bolquers de tela els fabriquen empreses petites de països anglosaxons i europeus i es comercialitzen, sobretot, a través d'internet.

Els bolquers representen per a una família una despesa d'uns 1.000 euros durant els dos primers anys de vida del nen.

dijous, 26 d’agost de 2010

Aquest és el pare...

Us penjo un nou vídeo d'un Joc de Falda. Es tracta d'un joc de dits que en diuen. No tenen gaire moviment però són per conèixer les mans i els dits.

La versió que us adjunto jo no la coneixia però em serveix perquè pugueu veure quin és el procediment del joc.

La lletra que jo conec és la versió de la meva mare i padrina (àvia), que és aquesta:

Aquest és el pare,
aquesta és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes
i aquest diu: Piu, piu, piu, piu! Que no pot pujar al niu!

En algun llibre he llegit:

Aquest és el pare,
aquesta és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes
i aquest diu: Piu, piu, piu, piu! Que no n'hi ha pel caganiu!?

Jo la trobo molt xula i a la nostra petita li agrada força, clar que a mi sempre m'agrada poder cantar-li cançons i fer-li jocs que em feien a mi de xica i que em retornen a la memòria ma padrina i mare.

Aquí teniu el vídeo:

divendres, 20 d’agost de 2010

Dins del meu cor

Avui permeteu-me que pengi un segon missatge.

Us vull dedicar aquesta cançó d'una coneguda pel·lícula dita Tarzan que vaig veure ahir (era l'única que teníem a mà però va anar com anell al dit sinó escolteu-ne atentament la lletra de la cançó).

I aquí us en deixo la versió original interpretada pel magnífic Phil Collins:




Definitivament... millor amb parella!

No cal dir gran cosa més. En el tema de la criança i del dia a dia en general dels infants... dos millor que un!

Quan s'han de prendre decisions importants... dos opinions millor que una!

Quan se li ha de canviar el bolquer a una super-belluguet... dos mans millor que una!

Quan la petita té un dia dels que vol passar-se'l a coll... dos esquenes millor que una!

Quan la petita plora i (estrany!) però no saps per què... dos millor que un!

Quan la petita té ganes de canya i tu ganes de descansar... dos millor que un!

I és que criar un fill tota sola és possible però si ho pots fer acompanyat... molt millor (i més descansat!!!!!!)

dimarts, 17 d’agost de 2010

Entrevista al pediatra Jose Maria Paricio

Avui us penjo una entrevista molt interessant que li van fer al Pediatra Jose María Paricio, actual cap del servei de pediatria de l'Hospital de Dènia (País Valencià), arran d'unes jornades que es van fer a Albacete sobre Lactància Materna.

Us deixo els enllaços als dos webs a què fa esment a l'entrevista:


El pediatra José María Paricio nos acerca a la Lactancia
Cargado por AlbaceteTeVe. -

I us penjo un altre vídeo d'una notícia breu sobre el mateix tema on hi parla el mateix pediatra:


divendres, 13 d’agost de 2010

Jocusixo! (4a part)

Com bé sabeu fa pocs dies va ser l'aniversari de la petita de la casa i per celebrar-ho vaig fer-li una corona i un vestit i per la resta de família un detallet acord amb el vestit de la petita.

Us en deixo unes fotos per compartir la idea i per si us serveix d'inspiració.

Heus aquí la corona, feta de feltre groc per davant i verd per darrere amb un parell d'estrelles també de feltre. La veta del darrere és amb cotó i goma perquè li duri i la pugui fer servir per jugar. Li quedava molt simpàtica. És molt, molt, molt senzilla de fer i fa patxoca!


Heus aquí el vestidet, fet a partir d'una samarreta llisa del Decathlon (3€) on li he cosit una faldilleta amb cotó estampat amb gometa a la cintura. Els detalls de la samarreta són floretes fetes amb feltre. Va ser ideal per gatejar, perquè al fer-li jo li vaig fer a la mida bona per no aixafar-se'l amb els genolls i li quedava just per sota la calceta i estava molt cuca. (Perdoneu les taques que porta però la foto és posterior a la festa! Ja se sap!)


I finalment, el detallet que vaig fer per la família. Amb la mateixa roba de la faldilla del vestit vaig fer uns saquets amb plantes aromàtiques dins lligats amb una cinta amb una targeteta amb el seu nom penjada. També és molt fàcil de fer!


Va quedar força bonicó i per fer la gràcia d'aquell dia va quedar molt bé, estava guapíssima! Clar que amb bolquer i prou també ho hagués estat, no?

A veure si us agrada! Salut!

dimecres, 11 d’agost de 2010

El joc heurístic

Com a continuació a la Panera dels tresors trobem l'anomenat "Joc heurístic amb objectes" pensat per a infants d'entre 12 i 20/24 mesos. Es tracta d'una activitat pensada per fer amb un grupet de menuts dins el context de l'escola bressol però és fàcilment adaptable per fer-la a casa.

El joc heurístic amb objectes és una activitat que aprofita les accions espontànies dels petits i les potencia. Contribueix a estructurar el pensament, el llenguatge i les accions dels infants. Té dues fases: durant la primera, exploren el material i combinen uns objectes amb altres; durant la segona fase, orientats per l'adult (en aquest cas el pare o la mare) i de manera organitzada, recullen el material.

Per tal de desenvolupar l'activitat cal tres tipus de material:
  • Els objectes: han de ser fàcilment combinables entre ells recuperats de la natura, recollits a casa, al comerç, confeccionats expressament o comprats. Han de ser fàcilment manejables i n'hi ha d'haver en quantitat suficient (entre 15 o 20).
  • Els contenidors: pots de cartró, de llauna, capses de fusta o similars... (de 20cm de base a tot estirar. El seu objectiu és servir de receptacle a un objecte o més, facilitar tot tipus d'activitat i afavorir les consegüents experiències d'exploració. 3 o 4 pots per infant.
  • Les bosses: Són de roba d'uns 50x50cm i n'hi ha d'haver una per cada tipus d'objecte. Tenen l'objectiu de conservar el material quan no s'utilitza i permetre la recollida dels objectes acabada l'activitat.
En què consisteix l'activitat? Doncs es disposa en diferents punts d'un espai lliure d'altres coses que puguin distreure l'atenció del petit, "focus de material" constituïts cada un per un grapat d'objectes de tres o quatre tipus i alguns contenidors. L'adult estarà a un punt on pugui veure i ser vist pel petit.

El joc té, com dèiem, 2 parts: una primera d'exploració on l'infant troba el material i actua lliurement amb ell i l'explora i el combina (ficar i treure, arrenglerar, aparellar, empilar, encaixar...) i, una segona de recollida on és l'hora d'aplegar tot el material posant-lo a la bossa corresponent que els hi oferirem l'adult. Aquesta part estarà dirigida per nosaltres.

Amb aquesta activitat, que no durarà més de 45 minuts i que anirem fent de tant en tant, podem aconseguir un munt de coses com avançar amb l'estructuració del pensament, augmentar la capacitat de concentració i comprensió verbal pel fet de relacionar fets i esdeveniments concrets amb el llenguatge, entre molts altres.

Us penjo un vídeo que he trobat per fer-vos una idea de l'activitat:


Des del meu punt de vista, tot això es pot adaptar perfectament a l'especificitat pròpia de cada llar aprofitant allò que ens agradi més a pares i petits.

Si voleu més informació sobre l'activitat podeu trobar-la al llibre "El Joc de la Descoberta" de la Tere Majem i Pepa Òdena de venda a les llibreries Abacus.

dimarts, 10 d’agost de 2010

Entrevista a la psicòloga clínica Yolanda González

Us penjo una breu entrevista que li han fet a aquesta psicòloga en motiu de la reedició del seu llibre "Amar si miedo a malcriar". Potser l'haurem de llegir.

«Sugiero a los padres que se agachen para hablar a los niños» Yolanda González

La psicóloga clínica busca orientar a los padres para que afronten los problemas de la crianza

26.07.10 -LEIRE ESCALADA | Donosti

Enllaç original a www.DiarioVasco.com

Yolanda González, con el libro recién editado 'Amar sin miedo a malcriar'. :: NAGORE IRAOLA

Una niña corretea entre las sillas para colocarse en primera fila. Su madre la observa sonriente. ¿Qué debería hacer si su hija comienza a llorar desesperadamente? Yolanda González Vara, psicóloga clínica, busca orientar a los padres para afrontar estos conflictos, y cualquier tema relacionado con la infancia, en su libro ‘Amar sin miedo a malcriar’, que lanza este mes su segunda edición en la editorial RBA. La obra busca cuestionar distintos modelos de crianza y escoger el más adecuado para los pequeños.

- Pregunta obligada, ¿es usted madre?
- Sí, de una chica de 18 años.
- ¿Su relación con su hija cuando era una niña siguió las recomendaciones de su libro?
- Estaba formada previamente en el campo de la promoción de la salud y la prevención infantil. Intenté ser coherente con este modelo de salud que considero fundamental. Por eso decidí parir en casa, con dos matronas y toda la seguridad hospitalaria, aunque respeto que otras personas den a luz en el hospital. Después decidí dar lactancia prolongada durante los cuatro primeros años de mi hija y he continuado con esa filosofía.
- En su obra explica esa filosofía. ¿Cuál es el objetivo?
- No es una guía de recetas y de métodos para lograr la obediencia ciega, que es lo que a muchos padres y educadores les gustaría. Es un libro que ayuda a reflexionar sobre la forma de interacción del adulto con el niño pequeño. Es importante fomentar niños que sepan llegar a acuerdos. Por ejemplo, si un niño quiere ver la televisión cinco horas y nosotros sólo le dejamos cinco minutos, al final podemos acordar verla media hora.
- ¿Por qué el libro aborda los comportamientos de niños entre cero y siete años?
- Porque es la etapa crucial del desarrollo humano, cuando se desarrolla el carácter. Aunque no determina nuestra percepción de vida para siempre, sí nos condiciona. Esos primeros siete años de vida son como las raíces y el tronco de un árbol. Cuanta más calidad afectiva haya en los primeros siete años de vida, la adolescencia será un tránsito más suave.
- ¿Cuáles son las cuestiones qué más preocupan a los padres?
- Una es el tema de los límites. Yo les llevo a pensar cuándo, cómo y por qué aplicarlos. Otros son el de compartir o el de los celos. Hago un paralelismo constantemente entre las emociones de los niños pequeños con las de los adultos. Hay que mirar desde abajo. Sugiero a los padres que se agachen cuando van a hablar a los hijos en lugar de mirarles desde arriba.
- ¿Cree que los niños están sobreprotegidos?
- Ese es uno de los tópicos más tradicionales. ¿Cómo van a estar sobreprotegidos si los padres están trabajando, tienen cien mil actividades extraescolares.? Muchas veces están desorientados y, más de una vez, solos.
- Explica que hay que modificar la sociedad y no a los niños. ¿Cómo se puede conciliar la vida familiar y laboral?
- No es conciliable tal y como se plantea en la actualidad, salvo obligando a los más pequeños a renunciar a sus derechos. Se trata de cuestionar el funcionamiento social que lleva a la mujer o al hombre a estresarse para intentar trabajar y, al mismo tiempo, atender a la familia. Se puede lograr como se hace en otros países europeos, reivindicando excedencias remuneradas durante los tres primeros años de vida.
- ¿Cómo influye en un niño pasar mucho tiempo en una guardería?
-Depende de la edad evolutiva. No es lo mismo dejarles con dos añitos que con cinco o seis. Si el niño responde bien, no llora y disfruta, es un buen criterio que esté con otros.
«Los primeros siete años de vida son cruciales, como las raíces y el tronco de un árbol»

«Deberían existir excedencias remuneradas durante los primeros tres años de vida del niño»

«Escolarizarse es la decisión que toma el adulto de llevar al niño a la escuela»

- ¿Qué pueden hacer unos padres si su hijo llora porque no quiere ir a la guardería o al colegio?
- Tengo escrito un artículo que se titula ‘Soy demasiado pequeño para ir al cole’. Hay que ver si el niño está preparado para escolarizarse, que no es lo mismo que socializarse. Escolarizarse es la decisión del adulto de llevar al niño a la escuela. Socializarse es el deseo que surge del niño de estar con otros.
- ¿Qué edad es la recomendable?
-La observación y el desarrollo evolutivo marca la edad óptima entre los 3,5 y los 4,5 años para intentar una escolarización.

dilluns, 9 d’agost de 2010

Som el que mengem!

A casa nostra ens agrada menjar bé i bo però no qualsevol cosa sinó aliments de qualitat. Som dels que podem abaratir costos amb el que calgui però amb l'alimentació mai i menys ara que som tres a alimentar i un d'ells una menuda d'un any. Com diuen alguns "Som el que mengem!" així que mengem bé!

Per tal de menjar aliments de qualitat entenem també que cal tenir en compte l'element de proximitat (alhora que incentives l'economia del territori i evites la sobre-contaminació), per tant a casa nostra ens alimentem a base de la carn de la carnisseria del poble (que tenen la granja ells mateixos), el peix de la peixateria del poble (el que es pesca a la nostra costa) i verdura d'una cooperativa ecològica del poble del costat o del nostre propi hort i a males de Catalunya com a molt lluny. Per la resta, el pa el fem, els ous són ecològics d'uns productors del poble (ja arribarà el dia que tindrem les nostres gallines!), els iogurts artesanals del poble veí, la llet amb envasos retornables, la llegum la bullim a casa i si ens queda temps ens fem algunes conserves (melmelades, tomata, sucs...).

Aprofitant, doncs, que la nostra petita ja té un any i menja de tot us deixo alguna informació que us pot ser d'interès respecte els aliments que els hi esteu donant o els hi donareu aviat als vostres petits:

- Numeració dels ous. Ho vaig sentir en un reportatge per la radio però ho podeu trobar fàcilment. Si us hi heu fixat (tret que produïu els vostres propis ous) aquests sempre porten un número pintat a la closca. Per saber en quines condicions ha estat criada la gallina heu de mirar-vos el primer número que hi ha que sempre serà o bé 0 o 1 o 2 o 3. Sent 0 els millors i 3 els pitjors. Els ous amb el número 0 són de gallines criades ecològicament (lliures pel corral i amb pinso ecològic) i les que duen el número 3 estan engabiades sense espai per moure's si no els hi tallen fins i tot el bec perquè no es facin mal. Entremig hi ha els termes mitjos.

- Peix blau i peix blanc. Potser no tothom té una bona peixateria a prop o una bona peixatera que domini la professió així que us explico el que em va explicar la nostra per saber diferenciar-los ara que en poden menjar de blanc però no de blau. La clau és a la cua de l'animal. Si aquesta és recta i per tant tota ella té forma de triangle (la típica cua que fem quan dibuixem un peix) es tracta de peix blanc, si per contra té la cua en forma de ve baixa (uve en castellà) és a dir que queda com separada en dos es tracta de peix blau. Això també ens pot ser útil per quan marxem de vacances i no és la nostra peixateria habitual i sinó ho preguntem o agafem lluç que sempre és més fàcil.

- Sucs tot l'any. Als petits se'ls hi sol donar sucs per acompanyar el berenar o si se surt d'excursió. Ara que és temps de prèssec us proposo que us els feu vosaltres que sempre seran més bons i sans que els que es venen fets (sabreu la fruita i el sucre que contenen) i en tindreu fins l'estiu vinent. En un pot poseu 1kg de fruita pelada, sense pinyol i trossejada amb una miqueta d'aigua perquè no s'enganxi i ho feu coure durant 20 minuts aproximadament remenant-ho perquè no s'enganxi. Un cop cuita s'hi afegeix 1l d'aigua i el sucre que volgueu (mínim hi posaria 50gr però tasteu-lo). Ho tritureu tot ben fi i llestos! Ho poseu en pots de vidre (són ideals els dels sucs que et serveixen als bars) i els tapeu. Els poseu submergits dins una olla gran plena d'aigua i els feu bullir durant 20 minutets. En acabat ja els podeu deixar refredar i guardar al rebost per quan us els volgueu beure.

Bé, espero que us serveixi.

Salut i bons aliments!

divendres, 6 d’agost de 2010

Aprenent a ser mamífers de nou

Avui us penjo un article del diari El País del passat 04/08/2010 sobre el tema de la lactància. És llarg però val la pena tenint en compte que es tracta d'un diari no especialitzat. Us deixo l'enllaç al diari ja que hi ha algun vídeo interessant adjuntat.

Aprendiendo a ser mamíferos de nuevo
Pocas mujeres dan a sus bebés el pecho pese a las políticas públicas de fomento de la lactancia materna - Pesan la cultura del biberón y la falta de formación y apoyo de los profesionales

CECILIA JAN 04/08/2010


Una de las experiencias más agobiantes para una madre primeriza es intentar que el bebé llorón y hambriento que acaba de revolucionar su mundo se enganche al pezón, dolorido por las grietas, mientras su suegra repite: "Dale un biberón, se crían igual de bien". Y es que cualquier conversación de madres, un vistazo a los foros de Internet, o la cantidad de artilugios inventados para facilitar la lactancia materna parecen indicar que somos unos extraños mamíferos que ya no sabemos alimentar a nuestros bebés, y que nos extinguiríamos si no existieran los biberones.


¿Por qué algo en teoría natural resulta tan difícil hoy en día, hasta el punto de que muchas madres deciden no dar a sus bebés leche materna, pese a sus incontables beneficios, tanto para la salud como para la vinculación afectiva? La Organización Mundial de la Salud (OMS), Unicef y la Asociación Española de Pediatría (AEP) recomiendan amamantar de forma exclusiva (sin agua, zumos, infusiones, ni leche artificial) hasta los seis meses de vida, y seguir con la lactancia, junto con otros alimentos, hasta los dos años o más.

Pero la realidad es muy distinta: aunque a la salida del hospital, la mayoría de las madres (80%) dan el pecho, a los tres meses solo el 52,5% de los niños toman leche materna en exclusiva, y a los seis, el 36%, según los datos que dio el lunes, comienzo de la semana mundial por la lactancia, la AEP.

Una mezcla de falta de formación y de apoyo coordinado de los profesionales, junto con la información insuficiente de la futura madre, sometida a un bombardeo de falsos mitos y presiones familiares y sociales, dificultan que se cumplan las recomendaciones sanitarias y los deseos de muchas mujeres de prolongar la lactancia. Subyace la pérdida de referentes culturales, tras décadas en las que no hemos podido aprender a amamantar observando a otras mujeres pues el biberón se ha convertido en la norma, en gran parte por la mercadotecnia agresiva de los fabricantes, que han logrado que se vea como positivo alimentar a los bebés con leche de otra especie -la vaca- en la que hay que eliminar y añadir componentes para imitar a la leche materna. Si se suman las raquíticas políticas para compaginar lactancia y trabajo, como la baja maternal de 16 semanas, el resultado es obvio.

La vivencia de Mónica Cuello, de 31 años, es un ejemplo de esta conjunción de factores. No pensaba amamantar -"mi madre no pudo", dice, algo de lo que están convencidas muchas mujeres que dieron a luz en la segunda mitad del siglo XX-, pero tras las clases de preparación al parto, decidió hacerlo. "El problema es que te dicen que es importante dar el pecho, pero no cómo ni qué esperar", opina esta mujer trabajadora. "No me informé más pues creía que era algo natural".

Cuando nació Alejandro, hace 15 meses, se dio de bruces con la realidad. "El primer día ni me preguntaron cómo me iba. Sólo me dijeron que me lo pusiera 10 minutos a cada pecho cada tres horas". Cuello pensaba que mamaba bien, pero al día siguiente había perdido el 7% de peso, y le dieron un biberón de leche de fórmula. Cuando al fin una matrona le ayudó a colocarse al niño al pecho, le dolió mucho. "Me dijo que tenía que doler". Esta madre abandonó la lactancia antes de salir del hospital. "Del dolor tan fuerte me deprimía y no me permitía estar bien con el bebé".

"El mayor error es que las madres lleguen pensando que dar el pecho es fácil", opina Jesús Martín-Calama, coordinador nacional de la Iniciativa para la Humanización de la Asistencia al Nacimiento y la Lactancia. Lanzada por la OMS y Unicef, acredita a los hospitales que cumplen una docena de pasos con el sello IHAN, que en muchos países se identifica con una atención de calidad. "En el 50% de los casos, hay problemas", dice Martín-Calama. "Los bebés se tienen que adaptar al pecho de su madre, y para eso, necesitan paz, tranquilidad, tiempo para ponerse en contacto y acoplarse", explica. "Que quede claro que los primeros 10 días no es fácil, no es lo bonito que vendrá luego. Pero como no ayudes a la madre esos primeros 10 días, se quedará sin vivir esa experiencia".

Para Martín-Calama, "lo que distorsiona todo es la gran facilidad para solucionar cualquier problema con un biberón, lo que no sucede en la naturaleza. Al mínimo contratiempo, se tira la toalla", afirma. "El mundo sanitario sigue sin confiar en que la madre produzca suficiente leche, lo que hace que muchas abandonen en los primeros meses", critica Gema Cárcamo, presidenta de Multilacta, una asociación madrileña de apoyo a la lactancia.

"Ni para ser médico ni pediatra me enseñaron nada sobre lactancia", dice Carlos González, autor de Un regalo para toda la vida. Guía de la lactancia materna. "Ahora sí se hace, pero los médicos que llevan más años necesitan un reciclaje". Es un problema común en los países desarrollados. "Con demasiada frecuencia, cuando hay dificultades, los profesionales de la salud suplementan con biberones, por falta de las destrezas o la experiencia necesarias", dice Bernadette Daelmans, médica del equipo de salud y desarrollo de recién nacidos y niños de la OMS.

Josefa Aguayo, miembro del comité de lactancia materna de la AEP y jefa de sección de Neonatología del Hospital Virgen del Rocío de Sevilla va más allá: "Hay muchas interferencias. Empieza desde la medicalización del parto, lo que se ha extrapolado a la lactancia y la crianza", opina. "Aún hace falta mucha formación", afirma Aguayo, para la que es fundamental que los profesionales, desde atención primaria, transmitan un "único mensaje" a la mujer. Coincide Concepción Martínez, vicepresidenta de la Federación de Asociaciones de Matronas de España, quien añade: "Se ha perdido el instinto. Un recién nacido, si lo dejas sobre su madre, piel con piel, a los 70 minutos como máximo empieza a mamar".

La experiencia de Cuello también muestra una situación frecuente, tanto en centros públicos como privados: la contradicción de que una política oficial de apoyo a la lactancia materna, en la práctica, choca con rutinas anticuadas, falta de formación o un simple comentario de un profesional, que dicho en un momento de máxima sensibilidad y agobio, puede acabar con el deseo de amamantar de la mujer.

Aunque el hospital de Cuello siguió la recomendación de poner al recién nacido sobre la madre, llevó a cabo prácticas desaconsejadas: fijar duración y tiempo a la toma, dar leche artificial sin haber intentado que la madre se extrajera leche, y hacerlo en biberón en vez de con jeringuilla (para evitar que el bebé confunda el modo de succionar la tetina con el del pezón, totalmente distintos). Y por último, dejar que la mujer se fuera con la convicción de que dar el pecho es doloroso, cuando con solo corregir la postura podría haber dejado de serlo.

"Desde 2008, sabiendo que las cosas no se hacían bien, empezamos un proyecto de fomento de la lactancia materna", explica la doctora Begoña Arias, responsable de este programa en los hospitales de Sanitas, entre ellos el de La Moraleja, donde dio a luz Cuello. Arias reconoce que, por desgracia, "estas cosas puntuales seguirán pasando", aunque se trabaja para evitarlo: han dado charlas de formación a todo el personal, están cambiando protocolos de actuación, y han creado una consulta externa de lactancia para las madres una vez recibida el alta.

"Es muy difícil lograr el cambio de mentalidad de todos los profesionales de un centro", confirma Martín-Calama. En España, sólo hay 15 hospitales acreditados por la IHAN, y otros dos están en proceso muy avanzado. Son menos del 10% del total, frente al 90% en países como Suecia o Noruega. "Hay que poner a todo un hospital, incluidos auxiliares o celadores, a trabajar para una causa", explica.

El 12 de Octubre (Madrid) está a punto de lograr la acreditación, algo meritorio, según Martín-Calama, dado el tamaño del centro, con 7.000 trabajadores. Es el primer hospital español con un banco de leche materna, y sigue prácticas como limpiar al recién nacido o valorar su salud encima de la madre, incluso tras una cesárea si su estado lo permite. Las vacunas o el peso se posponen dos horas, y se intenta que madre y niño se separen lo mínimo. Un profesional observa la primera toma para prevenir problemas.

Este centro cuenta con una consultora certificada en lactancia materna, Juana María Aguilar. Una de sus labores es impartir talleres a las madres ingresadas. En camisón, y la mayoría con el bebé de pocos días en brazos, las mujeres, algunas muy jóvenes, muchas inmigrantes, desgranan sus dudas. "Las clásicas son: 'No tengo leche', '¿Le alimentará lo suficiente?' y '¿Se queda con hambre?", resume Aguilar. Durante la charla, muy participativa, esta enfermera intenta reforzar la confianza de las madres.

"El pilar fundamental es que la mujer desee lactar. Cuantas más armas le ofrezcamos para que informe a la familia y a la pareja, mejor", afirma. Armas necesarias para vencer la presión de madres y suegras de las parturientas. "Pues yo te crié con biberón y mira qué bien estás". O "¿Por qué pide tanto? Se ha quedado con hambre", son dos clásicos que alimentan las inseguridades maternas.

Una vez la madre consigue lo más difícil, instaurar la lactancia, las presiones, incluso de los propios pediatras, continúan con comentarios como "ya es muy grande para tomar el pecho" o "lo estás malcriando". "A menudo, familiares y amigas de la madre saben muy poco de lactancia, o han tenido experiencias negativas y no la pueden ayudar. De hecho, puede oír todo tipo de comentarios destructivos de gente ignorante que no entiende el proceso de la lactancia", afirma por correo electrónico Christiane Rudert, experta en nutrición de Unicef.

Por suerte, el panorama, poco a poco, está cambiando. "Hace 20 años, era rarísimo que alguien diera el pecho más de seis meses", asegura Carlos González, quien reivindica el amamantamiento, más allá de los beneficios para la salud, como "un derecho, una experiencia vital" muy importante para muchas mujeres. "Mejorará a medida que salgan nuevas generaciones de médicos con formación en lactancia materna, y se vean más mujeres dando el pecho. Es un círculo virtuoso".


Falsos mitos sobre la lactancia materna

Los expertos consultados para este artículo responden:

- No tendré suficiente leche. Muy pocas mujeres no producen leche. Tener más depende de que el bebé mame muchas veces y de forma eficaz, vaciando el pecho. Para que el pecho adapte su producción a la necesidad del niño, hay que darle cada vez que pida, no "cada tres horas 10 minutos de cada pecho".

- Se queda con hambre. Al dar el pecho, nunca sabemos cuánto toma el bebé. Por eso hay que darle según pida y dejar que llegue a la leche del final, más grasa. Hay épocas en que mama con más frecuencia (brotes de crecimiento), para aumentar la producción.

- El calostro no es bueno. La primera leche, muy concentrada, tiene muchas proteínas y defensas. Se produce poca porque el estómago del recién nacido es muy pequeño, como una canica.

- Dar de mamar duele. En situaciones normales, no duele. El dolor es síntoma de problemas, como las grietas, que son fruto de una mala postura al mamar, y desaparecen al corregirla.

- Mi bebé crece menos que los que toman biberón. Hasta hace poco, las curvas de crecimiento se basaban en niños alimentados con leche artificial, lo que podía llevar a recomendar una obesidad prematura. La OMS ha publicado nuevas tablas, con los niños amamantados como referencia de crecimiento saludable.

- Toma el pecho por vicio, lo malcriaré. La OMS recomienda amamantar como mínimo hasta los dos años. El pecho no solo es alimento, también consuelo, por eso los chupetes imitan al pezón.

- No puedo dar el pecho porque tomo medicamentos. Muy pocos tienen efectos sobre la leche materna. Consulte si es compatible aquí (hospital de Denia).

Los riesgos del biberón

Si hubiera una vacuna que redujera el riesgo de meningitis bacteriana, diarrea, otitis, infecciones respiratorias, diabetes, linfoma, leucemia, obesidad, asma y síndrome de muerte súbita del lactante, ¿se la pondría a su hijo? ¿Y si además protegiera a la madre de la osteoporosis, el cáncer de mama y de ovarios y la ayudara a perder peso? Esa vacuna existe, pero pocos niños y mujeres se benefician de ella, y menos de la forma óptima recomendada por las organizaciones médicas. Es la leche materna.

"Las ventajas son tantas que más bien hay que hablar de los inconvenientes de los sucedáneos de la lactancia materna. Es como con el tabaco: hay que proteger de la lactancia artificial, no demostrar las ventajas de la lactancia materna", afirma Josefa Aguayo, del Comité de Lactancia Materna de la Asociación Española de Pediatría. Aunque la creencia popular es que las leches de fórmula son casi tan buenas como la materna, los expertos alertan de sus riesgos: "Hay más alergias, riesgo de desarrollar procesos infecciosos, obesidad...", cita Aguayo.

Según la OMS, la prolongación de la lactancia hasta los seis meses en exclusiva y hasta los dos años de forma complementaria salvaría cerca de 1,5 millones de vidas anualmente. Incluso en sociedades industrializadas, la leche artificial se asocia a mayor riesgo de enfermedad y muerte: "Un estudio muestra que se podrían salvar 9.000 vidas al año en EE UU mediante el amamantamiento exclusivo y prolongado" por la reducción del riesgo de muerte súbita, dice Christiane Rudert, de Unicef.

El fomento de la lactancia es "una prioridad", dice Concepción Colomer, directora del Observatorio de Salud de las Mujeres, del Ministerio de Sanidad. "Aquí no hay controversia, está demostrado que es lo más conveniente". Por eso la estrategia de salud sexual y reproductiva que preparan Gobierno, comunidades autónomas y asociaciones científicas incluye un apartado sobre el tema. Uno de los puntos del texto, al que ha tenido acceso EL PAÍS, es "aplicar el código de comercialización de sucedáneos de leche materna" para "proteger la lactancia materna de prácticas publicitarias engañosas que inducen al abandono de la misma". El marketing de los fabricantes fue uno de los factores que hicieron que en el siglo XX la lactancia materna casi desapareciera en los países desarrollados. El código, aprobado en 1981 por la OMS, prohíbe anunciar leche artificial o dar muestras. Pero en España y en el resto de la UE sólo se aplica parcialmente.

¿Y si la madre no quiere dar el pecho o no lo consigue? "Lo importante es que la decisión sea informada. No hay que presionar a la mujer", dice Aguayo. "Prefiero una madre que dé el biberón con cariño a una que amamanta con mala leche", opina Gema Cárcamo, de la asociación Multilacta. Carlos González tiene otra visión: "La lactancia es una parte muy importante del ciclo de vida de la mujer. Por desgracia, la sociedad no comprende que, si no lo logra, es normal que le dé pena o rabia".

dimecres, 4 d’agost de 2010

Quants records!

Ara que ja fa un any, sí un any! Com passa el temps! Tan llunyà que semblava i ja ho tenim aquí! Com deia doncs, ara que ja fa un any que ha nascut la nostra filla no paren de venir-nos un munt de records a la memòria. Records d'aquells dies previs tan tranquils però inquiets alhora, d'aquell dia tan intens i feliç, d'aquells primers dies tan emocionants... Quin munt de records!

Recordo els dies previs al naixement com si fos el final d'un projecte on tot havia de quedar ben lligat. La previsió era pel dia 5. Tothom estava pendent del naixement de la petita per fer les seves vacances. "Quan hagi nascut la menuda marxarem" ens deien. Jo ja estava de baixa. Quedava acabar de comprar quatre coses pel dia del part. El pare havia de deixar-ho tot lligat a la feina. Les llevadores que volíem que ens atenguessin el part començaven vacances a primers d'agost... l'inici del mes era un punt d'inflexió en les dates per tothom.

Durant el curs de preparació a la maternitat i paternitat i a les visites amb les llevadores m'havien comentat diverses vegades que el naixement seria quan ambdues estiguéssim preparades. I així va ser! Recordo aquell dijous com si fos avui. Recordo la conversa que vaig mantenir amb la petita. Encara no havia nascut però entre ella i jo hi havia un nosequé que fins llavors no havíem tingut.

Li ho vaig explicar tot. "Mira cuqueta, aquí ja ho tenim tot preparat. Ja estic apunt per rebre't. El pare a partir de demà també està preparat. Ja ho ha pogut lligar tot. Els tiets t'estan esperant per marxar de vacances i la Pepi (la llevadora) aquest cap de setmana encara ens podria acompanyar. Tothom t'espera. Però tu fes tranquil·la i vine quan vulguis." Fins llavors no vaig sentir que la nostra petita podia arribar en qualsevol moment. No havia tingut falses contraccions ni res de res així que físicament podíem estar encara lluny del dia del part però psicològicament estàvem apunt i així va ser. Aquella matinada sense ser-ne conscients va començar tot!

Continuarà...

dilluns, 2 d’agost de 2010

Ahir va ser un gran dia!

Senzillament... PER MOLTS ANYS!!!




Música i lletra de Jaume Barri (ens encanta aquesta cançó per la senzillesa de la lletra i la pau que transmet la música. Esperem que també us agradi!)