Benvinguda al bloc sobre maternitat i criança on
si el/la petit/a té gana ... popa, si té son... popa, si té fred o calor... popa, si té por... popa, si està content/a... popa ...
Així què, pipa o popa?


dimecres, 28 de juliol de 2010

La guerra de la llet

Fa dies que no parlo de la lactància materna. Avui us deixo un article que va sortir al diari granadenc Ideal el 5/11/2006. Ja té uns quants anys i apunta algunes dades d'Andalusia que no ens afecten a nosaltres però igualment és interessant i per això m'ha semblat oportú penjar-lo. Aquí el teniu:

Grupos de apoyo a la lactancia acusan a los pediatras de favorecer a los fabricantes de leche artificial y desincentivar la alimentación materna.

INÉS GALLASTEGUI// FOTOS: RAMÓN L. PÉREZ Y ARCHIVO / GRANADA

http://www.ideal.es/granada/prensa/20061105/vivir/historia-formula_20061105.html

SI uno pregunta en un congreso de pediatras quién está a favor de la lactancia materna, el 100% levantará la mano. Pero si entramos a las consultas de esos mismos médicos comprobaremos que no siempre son coherentes con tal adhesión teórica. Unos ordenan a las mamás dar fruta, cereales o verdura a sus bebés a partir de los 4 meses, a pesar de que la Organización Mundial de la Salud (OMS) recomienda lactancia materna exclusiva hasta los 6 meses y complementada con otros alimentos hasta los 2 años o más. Otros ‘recetan’ leche de farmacia si el bebé no ha ganado el peso previsto en las tablas -por cierto, elaboradas sobre niños de biberón, que crecen y engordan de forma distinta a los de pecho-, aduciendo que a la madre «se le ha retirado la leche», una eventualidad rarísima. También los hay que animan a las mujeres a establecer horarios rígidos para la teta (cada 3 horas, 10 minutos) y, en los intervalos, ‘engañar’ al pequeño con agua o manzanilla para que no llore, cuando lo correcto es dar el pecho a demanda y evitar los sustitutos, sobre todo los azucarados. En otros casos, aconsejan abandonar la lactancia natural porque la madre ha de tomar algún fármaco -esté o no contraindicado-, o sufre alguna enfermedad -como la mastitis, que, al revés, se ve aliviada con la succión-. Y no son raros los pediatras que tienen en su consulta un muestrario de leche de fórmula de diferentes marcas para regalar a los padres, algo expresamente prohibido por el Código de Comercialización de los Sucedáneos de la Leche Materna desde 1981.

El pasado puente del Pilar, 1.200 pediatras se reunieron en el Palacio de Congresos de Granada convocados por la Sociedad Española de Pediatría Extrahospitalaria y Atención Primaria (SEPEAP). En la calle, la asociación de apoyo a la lactancia materna Mamilactancia montó su propio puesto. Según su presidenta, Vicky Linares, los organizadores del congreso, que en principio habían accedido a ceder un ‘stand’ a este grupo, rectificaron presionados por las empresas patrocinadoras del congreso, encabezadas por la poderosa Nestlé. El presidente de la sociedad pediátrica, José Luis Bonal, incluso llamó a la Policía para que desalojara a las mamás, pero los agentes comprobaron que tenían la preceptiva autorización.

La batalla no pasó a mayores, pero es sintomática de un conflicto que ya dura años: los intereses de la industria frente a la salud de los niños. No hay que olvidar que la alimentación natural no sólo es mejor, sino también más barata. Por cada madre que decide dar de mamar a su hijo, los fabricantes de leche artificial dejan de ingresar dinero contante y sonante, entre 50 y 100 euros mensuales de media.

De momento, la industria va ganando la guerra de la leche. Según el estudio ‘La situación de la lactancia materna en Andalucía’, de la pediatra Josefa Aguayo, sólo el 6,4% de las mujeres mantiene la lactancia exclusiva o predominante a los 6 meses, y un 20% combina su leche con la de fórmula en la alimentación del bebé. El primer motivo de destete precoz es la «falsa hipogalactia», es decir, la percepción errónea de que la leche del pecho es insuficiente. El segundo, la «recomendación médica».

¿Por qué la mejor alimentación es minoritaria? ¿Ayudan los profesionales de la salud a las mujeres que quieren dar de mamar o las desaniman? Las generosas donaciones de la industria alimentaria a los médicos ¿son legales? ¿Y éticas? Cuatro expertos responden.

VICKY LINARES

Presidenta de Mamilactancia

«Somos sus aliadas, no sus enemigas»

Para Vicky Linares, los datos que revela el estudio son «alarmantes» y representan «un fracaso social». No comprende la actitud de los pediatras. «Los grupos de apoyo a la lactancia materna somos sus aliados, no sus enemigos». Recuerda que Mamilactancia «les quita trabajo» a los médicos: continuamente les envían madres con problemas de lactancia desde los hospitales y las consultas de atención primaria: pezones con grietas por una incorrecta succión, bebés que se declaran en ‘huelga’, crisis de lactancia… Casi todo tiene fácil solución si se sabe qué hacer. A su juicio, el origen del problema tiene dos caras. Por un lado, la falta de formación en lactancia materna, una materia que ni siquiera se estudia en la carrera. Por otro, la presión y la publicidad de las casas comerciales, a las que «ni el más honrado» puede sustraerse. La industria de la alimentación infantil, asegura, patrocina congresos, paga viajes «muy apetecibles» y financia investigaciones. A cambio, coloca en hospitales y ambulatorios su leche, sus chupetes, su suero glucosal, sus carteles publicitarios con lustrosos niños rubios… «Se supone que no es legal, pero ¿quién le mete mano a eso?», se pregunta.

Linares, educadora social con tres hijos, explica que un pediatra mal informado puede, desde su posición de autoridad, aconsejar mal a una madre inexperta. Pero hay otros factores que influyen en las mujeres, desde la brevedad de la baja maternal hasta el estereotipo que presenta a la madre lactante como una esclava «resignada y sacrificada» y a la que usa el biberón, como una profesional «moderna e independiente». Sin embargo, destaca, hoy amamantan más las mujeres con mayor nivel de formación y las que trabajan, por encima de las amas de casa. El viejo paradigma de la lactancia, las gitanas, está pasado de moda: en Granada, los pediatras de la Zona Norte «se las ven y se las desean» para que las madres den el pecho. En Estados Unidos, agrega, la tasa de lactancia es superior entre las blancas que entre las negras e hispanas. Estas últimas siguen siendo víctimas de la publicidad que presenta la leche en polvo como un signo de riqueza y progreso que, además, vuelve a los bebés preciosos y rubios.

BLANCA HERRERA

Matrona

«La formación es errónea»

Blanca Herrera reconoce que tanto los pediatras como las matronas han recibido una formación «errónea» y desfasada en relación a la alimentación infantil, por lo que deberían reciclarse. La Asociación Andaluza de Matronas, a la que pertenece, pide patrocinio para sus congresos a «casas comerciales que apoyan la lactancia materna» -por ejemplo, las que fabrican sacaleches- y no a las que producen fórmula. «Hay que ser un poco coherente con lo que se predica», afirma.

En su opinión, muchos médicos hacen gala de un «desconocimiento bastante intenso» en este terreno. «Una pediatra me contó que su bebé era tan glotón que tuvo que darle alimentación complementaria casi desde el principio. Cualquiera que conozca un poco la lactancia materna sabe que una mujer produce leche suficiente para amamantar a su bebé. Pero como ésa es su creencia, ésa es la creencia que transmite en su consulta. En realidad, sólo el 1% de las mujeres no puede dar de mamar por una causa médica justificada -recuerda Herrera-. Y en el momento en que empiezas a dar suplementos a niños de menos de 6 meses, la lactancia prácticamente está perdida: los biberones sacian más, el bebé tiene menos ganas de comer y, al no haber succión, la madre va perdiendo la leche».

Otro ejemplo: la mayoría de los bebés sufren una «crisis de lactancia» hacia los 4 meses y vuelven a pedir teta cada hora y media. Eso no significa que la madre no tenga suficiente leche -cuanto más succione el niño, más producirá-, pero si no está bien asesorada, puede acabar tirando la toalla y cogiendo el biberón.

«Se busca la solución rápida, la fácil», lamenta la matrona, quien recuerda que el bebé amamantado tiene menos alergias -ha probado muchos alimentos a través de su madre-, menos asma y menos infecciones; por tanto, acude menos al médico. «Mi pediatra conoce a mis hijas del Control del Niño Sano: no han tomado antibióticos en su vida».

La matrona admite que muchos aliados de la fórmula no pertenecen al mundo sanitario. «En la época de nuestras madres no estaba bien visto dar el pecho, así que hemos perdido el apoyo de la generación que nos tenía que enseñar a amamantar», lamenta.

JOSÉ LUIS BONAL

Presidente de la SEPEAP

«Hay presión porque gusta el bebé rollizo»

José Luis Bonal, presidente de la Sociedad Española de Pediatría Extrahospitalaria y Atención Primaria, asegura en cambio que estos profesionales defienden la lactancia materna «a ultranza». Y matiza: «Lo que no somos es extremistas; cuando esa lactancia no se puede dar, por ejemplo porque a la madre se le retira el pecho, evidentemente tenemos que echar mano a las fórmulas infantiles, que para eso están». Según sus cálculos, «la leche se retira en un 40% de los casos antes de los 6 meses, quizá por el estrés que vive la madre», especialmente si tiene que reincorporarse a su trabajo.

Aunque «no discute» que algún pediatra incumpla la normativa que prohíbe regalar muestras de leche, Bonal considera que el ámbito adecuado para defender la lactancia «no es donde hay pediatras, sino donde hay padres». Niega que estos facultativos carezcan de formación y, respecto a la acusación de que los médicos favorecen la leche de fórmula porque los fabricantes financian sus actividades, la califica de «error».

«Hubo una época en la que se difundió un concepto erróneo sobre la lactancia -desfiguraba a la madre, no tenía tantas ventajas…-, pero eso ya se ha desterrado. Ahora la madre casi siempre quiere dar el pecho, y hay veces que puede y otras que no puede».

Bonal afirma que él valora la eficacia de la lactancia materna en función del peso y la talla del bebé. «Hay una presión bastante grande en nuestro medio, pero no de la industria, sino de la estética infantil: gusta el niño rollizo y todo el mundo presiona a la mamá para que le dé las papillas y la alimentación complementaria».

Sin embargo, este pediatra realiza afirmaciones que pocos especialistas en lactancia materna suscribirían: «La manzanilla no quita el apetito». «El bebé lactante tiene que saber que hay otras cosas aparte del pecho, como el agua o la manzanilla». «Porque tome un biberón, el bebé no va a abandonar la lactancia materna».

«No queremos crearle un complejo de culpabilidad a la madre porque no pueda darle el pecho a su hijo. Hay personas terriblemente angustiadas porque ven que se les retira el pecho, el niño lleva dos o tres semanas sin coger peso y evidentemente tienes que meter una alimentación complementaria», concluye.

JOSEFA AGUAYO

Pediatra y vocal de Unicef-España

«El niño tiene derecho a lo mejor»

Vocal de Unicef y del Comité de Lactancia Materna de la Asociación Española de Pediatría (AEP), Josefa Aguayo admite que muchos de los conocimientos sobre lactancia materna que aprendieron ella y sus colegas «se han quedado antiguos», por lo que es necesaria la autocrítica y, a continuación, el reciclaje. Aguayo es coautora de una guía para «promover y apoyar la lactancia materna en la práctica pediátrica» que está a disposición de todos los miembros de la AEP.

Asegura que la publicidad de la leche de fórmula influye «claramente» en los profesionales, que además dependen de la financiación de la industria para organizar sus congresos, editar sus revistas y desarrollar sus proyectos de investigación. En este aspecto, el sector «aprovecha las debilidades del Código de Comercialización», que no prohíbe expresamente esas actividades. Para los fabricantes, «es un mercado demasiado suculento para dejarlo escapar».

Aguayo recuerda que sólo algunos bebés con enfermedades raras no pueden mamar y un mínimo porcentaje de mujeres no deben dar el pecho por razones médicas: infección por VIH, consumo de drogas o uso de fármacos muy agresivos, como los que se utilizan contra el cáncer. La infección local en el pezón es sólo una contraindicación temporal: la leche se extrae con sacaleches y se tira hasta que la infección sea superada. En cambio, ni la mayoría de los fármacos, ni la mayoría de las enfermedades de la madre, ni siquiera el tabaco, están contraindicados con la lactancia materna, asegura la pediatra. Por ello, aboga por tratar la leche de fórmula como un fármaco que debe recetarse sólo en esos casos excepcionales.

La pediatra recuerda que hay que respetar a las mujeres que no quieren dar el pecho. Pero considera que algo se está haciendo mal cuando, de un noventaytantos por ciento de embarazadas que desean lactar, sólo el 85% sale del hospital haciéndolo tras el parto; al tercer mes son sólo el 53% y al sexto, el 26%. Es una lástima, afirma, porque el niño «tiene derecho a la mejor alimentación». Y resulta que está en su madre.

Historia de una fórmula

Notícia publicada a www.ideal.es/granada/prensa/20061105/vivir/guerra-leche_20061105.html

dilluns, 26 de juliol de 2010

Jocusixo! (3a part)

Aquest cop m'he fet un Mei-Tai. Si ho recordeu, el dia que vaig parlar del fulard (nena on et porto?) vaig anomenar tot un seguit de porta-nadons diferents entre els quals hi havia els Mei-Tais que són un sistema concret per portar els nadons provinent de l'Àsia. En aquest cas tampoc porta anelles ni sivelles ni altres objectes afegits tret de la pròpia tela. Però a diferència del fulard que és senzillament una tela llarga que entrellacem per tal que hi poguem dur el petit, el Mei-Tai consta d'un rectangle de roba amb 3 tirants (un a la cintura i un per a cada espatlla).

És molt senzill de fer i, atès que comprar-lo et pot costar tranquil·lament 70€, us proposo que us el proveu de fer i veureu que és mòlt còmode.

Amb ell es pot dur el petit davant o darrere i posar-te'l i treure'l és molt fàcil.

Aquí teniu unes fotos de com m'ha quedat (com sempre amb la cortesia de la nina Josefina):



Si el voleu fer només necessiteu roba de cotó 100% per fer el cos, loneta per fer les tires i guata per fer més tova la zona de la cintura i les espatlles del portador i la zona del cap del petitó.

Com que sóc molt pràctica, aquest (com la bandolera que ja us vaig ensenyar) també l'he fet reversible i per l'altra banda és taronja.

Apa, ja em direu si us agrada!

divendres, 23 de juliol de 2010

Cop de cap

Si hi ha algun desig que sempre t'acompanya des del dia que descobreixes que seràs mare (o pare) fins que els fills ja són grans (casats i afillats, inclús), aquest és que no els passi mai res de dolent.

Es tracta d'un sentiment que sempre va amb tu i que, encara que no visquem sempre demostrant aquest neguit o por, sempre ens acompanya. I és que des del dia que coneixes que estàs embarassada (o fins i tot abans d'estar-ne!) ja desitges que vagi tot bé, que l'embrió estigui bé, que el fetus tiri endavant amb normalitat i, tot i que les proves et fan saber que tot està en ordre aquesta angoixa ningú te la treu de sobre fins que el veus allà, sobre els teus braços, petit, fràgil, tranquil...

Un cop nascuts, coneixedors que tot ha anat bé, el temor perquè no li passi mai cap mal al nostre petitó sempre va amb nosaltres. Encara depenen molt de nosaltres, i si li passés res no ens ho perdonaríem (que no ens caigui a l'agafar-lo, que no caiguem nosaltres quan el portem al coll, que no es posi res a la boca que el pugui ofegar, que...). Però el moment en què crec que es posa més d'evidència aquesta angoixa és quan comencen a descobrir el territori, l'època del gateig i el començar-se a posar drets!

La curiositat per conèixer-ho tot sumada a que encara no dominen l'art de les dues potes et fa passar una època ben patidora! La seva inestabilitat els fan tenir múltiples caigudes al dia, de lleus i no tan lleus, moltes de les quals acaben sent cops de cap! I quin cap més dur, gràcies a Déu!

Aquesta "reincidència" no et pot fer estar constantment patint ja que no seria bo ni per al petit ni per a tu. Saps que els nens són forts i deuen estar preparats per afrontar aquest pas de la vida, però el sentiment de por no te'l treu ningú. I és que potser no es tracta d'un sentiment de por sinó d'un instint de supervivència.

Sigui el que sigui a ningú li agrada que el seu fill es faci mal i com que tampoc ho podem evitar (no els podem pas tenir lligats ni tancats! Sisplau!) el millor que podem fer és viure tranquil·lament però sempre alerta (sense estar-los-hi sempre a sobre ja que els limitaríem la descoberta) abraçant-los i estimant-los fort quan tinguem algun cop de cap (i una bona fregueta amb àrnica tampoc li farà mal, jejejje)!

Salut i compte als cops de cap!

dijous, 22 de juliol de 2010

En aquest precís instant...

En aquest precís instant a Badalona, a Lleida, a Ripollet, a Tarragona, a Castellbisbal, a Granollers, a Girona, a Sant Cugat, a Mollet, a Barcelona, o potser més lluny, a Madrid, a Màlaga, a Sevilla o a Poitiers... hi ha una dona que abraça un menut; o una altra que li fa molts petonets a la panxa a un altre; o una dona que fa adormir una petita al pit; o una altra que amorosa jeu a la gespa del jardí amb un petitó al costat; o una altra que persegueix una menuda que tot just comença a gatejar; o una altra que tot just se'l comença a imaginar; o una dona que guaita embadalida com una petitona juga amb uns cartrons o una altra que somia com serà...

En aquest precís instant, siguin on siguin, hi ha moltes dones i nens jugant a mares i fills. Aquest gran joc de la vida, que com jo, moltes han escollit viure'l intensament, sense pors, sense angoixes, sense idees preconcebudes, sense témer al què diran, sense atabalar-se per res... Han escollit viure'l lliurement, amb il·lusió, vivint positivament els nous reptes que cada dia ens regala aquest gran joc!

Gràcies a totes per ser senzillament tan generoses! De ben segur que amb la nostra actitud els hi estem oferint als nostres fills el millor de la vida!

Gràcies a tots (vosaltres els petits) per ser senzillament tan fantàstics! De ben segur que sou i sereu el millor de la nostra vida!

dimecres, 21 de juliol de 2010

Catalans! Ja la tenim aquí!

Finalment ja ha arribat!

Després de sentir mares i mares dient-nos: "Encara no? Doncs a la meva li va arribar als 6 mesos!", o bé "Doncs al nostre amb 2 mesos ja tenia la primera!" o "Als meus, un als 7 mesos i l'altre als 9" o un llarg etcètera de nens i nenes que abans dels 10 mesos ja en tenien alguna; finalment a la nostra petita ja li ha sortit la primera dent!!! (bé, podríem dir que està sortint, però us prometo que ja es veu!)

Per sort meva (almenys de moment), aquesta tardança en la sortida de les dents (recordo que ja té 11 mesos i 20 dies) no m'està ni li està suposant cap dolor. M'explico. Em consta que quan surten les dents, els nens que fan popa els hi ho fan saber a les seves mares amb molta canya! És a dir, amb alguna que altra mossegada! Però en el meu cas, suposo que com que ja és més gran, comença a entendre moltes coses i ja té nous recursos... no m'ho fa pagar a mi! Visca! I a ella no sembla pas que li estigui fent mal, suposo que també, com que ja és més autònoma té els seus propis recursos i no ens n'adonem, no?

Doncs res, aquí comença la nova imatge de ma filla! Ja no semblarà una iaia desdentegada (comparació que he sentit més d'un cop)! Ara semblarà una iaia amb una sola dent!

dimarts, 20 de juliol de 2010

Al pas, al trot, al galop!

Des de sempre, les persones que han tingut cura dels nadons han jugat amb ells per entretenir-los. El pas del temps ha fet que alguns d'aquests jocs passin de generació en generació, són els que ha seleccionat el criteri espontani popular. Malgrat la seva aparent simplicitat, els jocs de falda són petites obres d'art que no només entretenen sinó que faciliten el desenvolupament dels nens, els ajuden a adquirir els primers coneixements, estimulen els seus sentits i enforteixen la relació amb els adults.

Malauradament, avui són moltes les persones que ja no els coneixen i no poden fer-los servir quan estan amb els petits. Si algun dia es perdessin definitivament, no només hauríem oblidat una part molt important de la nostra cultura tradicional sinó que hauríem deixat de fer servir una eina excel·lent de relació amb el més petitons.

Per a que això no passi, i des del meu humil bloc, n'aniré penjant algunes ja sigui en format vídeo o transcrites, de tant en tant.

Avui us en penjo una que a ma filla li encanta. Ens posarem al petit a la falda mirant-te i li direm: Com va el cavall?. I llavors respondrem: Al pas, al pas, al pas tot movent les cames a un ritme lent i així amb el trot i el galop on cada cop augmentarem el ritme fins acabar tots dos rient. Recordeu que quasi sempre els jocs de falda acaben amb una abraçada.

Aquí en teniu un vídeo que n'he trobat:


dilluns, 19 de juliol de 2010

Amb la petita a costes

"Ui, se us ha acabat la bona vida!" o "Primer volem fer moltes coses" o "Ara ja no podreu fer res"... De nou unes quantes d'aquelles frases que t'has de sentir dir (val a dir que no per part de tothom, és clar!) quan anuncies que augmentaràs la família.

Sempre m'he preguntat en què fonamenta la gent aquest tipus d'afirmacions, ja que sovint qui te les etziba no solen ser pares! Per tant, que estem fent malament (la nostra societat) perquè la gent es pensi que tenir un fill implica haver de fer un canvi a la vida social de les persones radicalment negatiu? (puntualitzo "social" ja que aquests comentaris solen anar per aquí).

En una cosa tenen raó: tenir un fill és un canvi, ara bé que sigui radical i/o negatiu és ben diferent.

Si la teva vida social es fonamenta en sortir tots o quasi tots els vespres (tan se val si és al teatre o al restaurant o de marxa), o en anar els caps de setmana al cinema o en fer vacances a les platges de Cancún; evidentment el canvi serà radical i negatiu. Ara bé, si el que t'agrada és les excursions a la muntanya, o gaudir d'un bon jorn familiar o sortir en bicicleta o anar de vacances per gaudir del país; el canvi, sense cap mena de dubte serà això un simple canvi pel fet d'haver augmentat la família.

Tot el que ja t'agradava fer ho pots continuar fent amb la família i, mira si som afortunats a més (els que som d'aquesta raça) que tenim un afegitor: ho fa encara més fantàstic!

Que vull dir amb tot això? Que tenir un fill no ha de fer por a ningú perquè li canvii tant la vida social. Potser alguns l'hauran d'adaptar més i altres menys però en definitiva, si pensem en positiu, segur que al final hi sortirem guanyant.

A casa nostra no ha canviat gaire. Al contrari, ens ha passat això: que ha millorat!
Que ens agradava sortir a sopar de tant en tant al restaurant? Doncs ara sortim a dinar.
Que ens agradava sortir a passejar amb la bici? Doncs ens hem comprat un carro per poder dur-hi a la petita.
Que ens agradava anar a fer excursions? Doncs petita a costes i amunt!
Que ens agradava sortir els caps de setmana? Doncs amb la petita a tot arreu i sense problemes! Que els petits s'adapten i creixen amb el que es troben!

I tot això ho pots fer amb els amics, la família o tots sols. Només cal posar-hi imaginació i tot es pot fer!

En resum, tenir fills no tan sols sí que et deixa fer res sinó que et fa fer molt més!

divendres, 16 de juliol de 2010

Mètode cangur

Guiteu si és sa i bo duu els nens a coll, que s'ha pogut demostrar que amb nadons prematurs si els poses i s'estan llargues estones al pit (pit de pecho no de mama) de la mare no els hi calen incubadores!

Us deixo una conferència de la pediatre Nathalie Charpack que des de l'any 1994 presideix la Fundació Cangur, una entitat sense ànim de lucre que pretén humanitzar la neonatologia aplicant mètodes com aquest tan natural i saludable.

Aquí el teniu:

dijous, 15 de juliol de 2010

El pot del Lorenzo

Avui us penjo un conte animat per l'autora Isabelle Carrier que invita a la reflexió. En ell fa una al·legoria molt entenedora per explicar les dificultats d'una persona discapacitada, i ho fa amb tanta senzillesa de traç i tendresa que commou a qualsevol.

Aquí el teniu:

dimecres, 14 de juliol de 2010

La música ho és tot!

Ja fa temps que volia escriure sobre música. A casa nostra ens agrada molt. Escoltar música, cantar cançons, crear-les (algun dia en penjaré alguna de les que li he fet a la petita, però de moment encara em fa vergonya), tocar-les i ballar-les! I és que la música ho és tot! Amb ella pots fer, viure i treballar moltes coses. Pots entretenir-te, pots relaxar-te, pots divertir-te, pots aprendre coses..., ho pots fer sol o acompanyat, ho pots fer bé o malament (i què!)...

Cantar als nostres petits és molt important (tant se val si cantem cançons conegudes, o ens n'inventem la lletra o si la creem especialment pels nostres fills), el que és important és cantar-los-hi! Són un ritme diferent, uns tons de veu diferents, un posicionament del cos diferent i ells ho noten i els agrada i aprenen (més del que ens podem imaginar!). Són les primeres històrietes que escolten (encara que només sigui que un cargol treu les banyes i puja muntanyes!) i que me'n dieu de ballar plegats tots 3 junts... sens dubte, fantàstic!

Per tot, en la línia que ja vaig fent amb els contes, us posaré un parell de discos que ens agrada escoltar (més endavant ja en diré més):
  • Salta un ocell de Falsterbo Marí. Aquest grup fa música folk per adults i tenen aquest disc per infants i, pels qui no el coneixeu, en ell hi canten 2 homes i una dona, un dels quals és el conegut Eduard Estivill (sí, el de deixar plorar a la canalla per anar a dormir!). Té unes cançons molt boniques ( i amb unes melodies molt maques. És molt recomanable. (Nota: no m'agrada gens la pedagogia del son d'aquest senyor però el seu grup de música m'agrada molt).
  • Voltes i voltes del cantautor Jaume Barri. En aquest disc hi ha cançons molt maques tant musicalment com de lletres, moltes de les quals tenen molt més que sentit. La veu d'aquest senyor no és fantàstica però la música i les lletres ho compensen.

Ambdós discos ens agraden molt i us els recomano especialment. Més endavant us en comentaré més.

dimarts, 13 de juliol de 2010

Alimentació amb nom propi

Avui em ve de gust penjar-vos un menú de la nostra filla, que si ho recordeu té 11 mesets.

Abans de ser mare sempre m'havia imaginat l'alimentació infantil com això, un tipus d'alimentació amb nom i cognom, és a dir, diferent de la dels adults. Quan es parla d'aquest tema sovint la gent pensa en pit els primers mesos (i sort que no tinguis cap problema que "t'obligui" a deixar-ho), biberó amb llet artificial i posteriorment amb cereals (de farmàcia, és clar!), introducció dels nous aliments sòlids de mes en mes (primer la fruita o la verdura???), tot fet a base de farinetes (altrament conegudes com a purés o papilles) fins a l'any, després comencem amb els trossets, sempre a la trona i primer ell i després els adults... bé i tot un seguit d'idees més.

Ara, l'experiència (i unes quantes lectures i assessorament pre-maternal) em/ens demostra que no és el mateix l'alimentació infantil que l'alimentació dels infants (semànticament sí, però conceptualment no, almenys des del meu punt de vista).

I per què dic tot això? Doncs aquí ho teniu: de qui diríeu que és el menú següent?

Esmorzar: una llesqueta de pa amb tomata amb trossets de pernil salat.

Dinar: un platet d'ensaladilla russa (només amb la verdura) i un trosset de pollastre. De postre, plàtan.

Berenar: uns trianglets de síndria.

Sopar: Sopa de caldo de verdures amb sèmola de blat de moro i uns trossets de llom de porc.

A tota hora i quan vulgui lleteta de la bona (ja ho sabeu, de pit!) sent plats forts per fer el bon dia i el bona nit.

I tot això, sense cap dent! (té les genives tant potents que les dents no gosen sortir!!).

Com us preguntava, doncs, de qui diríeu que és aquest menú? Doncs meu (amb més ració i una mica de sal, és clar!), de ma filla (tal qual) i de son pare (només el berenar i el sopar). Com us deia doncs... l'alimentació a casa nostra només amb nom propi.

Salut! I visca l'alimentació sana i equilibrada a tota edat!

dilluns, 12 de juliol de 2010

Explicacions (1a part: El plor)

Una associació extremenya dita Isis ha editat un tríptic que pretén donar explicacions científiques en relació a alguns temes molt importants de la vida dels nadons i infants.

Avui us en transcriuré una part. Com veureu he titulat l'article "Explicacions" ja que no tinc molt clar que siguin gaire científiques però en tot cas m'han semblat prou bones explicacions. Aquí les teniu, doncs. Avui: El plor.

EL TEU NADÓ, QUAN PLORA, ESTÀ DEMANANT AJUDA. NO EL DEIXIS SOL

  • Durant molts anys ens han dit que cal deixar plorar als nens. Que va bé pels pulmons.
  • Avui els avanços científics ens permeten saber què passa al cervell d'un nen que plora.
  • Si no consolem l'infant, tard o d'hora deixarà de plorar però això tindrà conseqüències.
  • Consolar al nadó sempre que ho necessita requereix molta dedicació però és una inversió de futur.
Els nadons ploren per demanar-nos ajuda, no per molestar ni per picardia.
Els nadons són sensibles i fràgils. No sols necessiten la nostra ajuda per a satisfer totes les seves necessitats sinó també per tranquilitzar-se, ja que la seva immaduresa neurològica no els hi ho permet fer sols.

Un nadó o nen petit no pot manipular, la immaduresa del seu cervell superior no li ho permet.

I si el deixo plorar o el renyo?
Segons dades científiques és nociu:
  • Alts nivells de substàncies químiques estressants inunden el seu cervell en ple desenvolupament.
  • El nen no pot calmar-se sol i viu "un infern hormonal" degut a l'estrès perllongat.
  • Augment el ritme cardíac, la tensió arterial i s'accelerà la respiració.
  • El seu cervell deixa de produir hormones de benestar.
  • S'activen els circuits del dolor; sofreix físicament.
Si permetem que això passi repetidament es pot veure afectat de per vida.
  • Tard o d'hora deixaria de plorar o s'adormiria d'esgotament però aprendrà a reprimir els seus sentiments, a desconfiar dels altres, creurà que no es mereix ser estimat, etc i seguirà tenint nivells alts de cortisol (hormona de l'estrès tòxica per a les neurones).
  • És possible que els sistemes de resposta a l'estrès quedin programats per a presentar reaccions hipersensibles.
  • Podrà sofrir depressió, angoixa, fòbies, problemes emocionals, falta de desig, d'entusiasme, d'empatia, baixa autoestima, agressivitat, trastorns de conducta, etc. Molts dels quals no arribaran fins a l'adolescència.
En canvi, si l'ajudem a tranquilitzar-se regularem el seu sistema neurovegetatiu i amb el temps n'aprendrà ell sol.

Agafa'l, acaricia'l, balanseja'l. No és malacostumar. No és malcriar. És una necessitat fisiològica.

Si, tot i els teus intents segueix plorant no el deixis mai sol ni t'hi enfadis. Si se sent acompanyat per una persona relaxada no s'estressarà igual i el contacte físic l'ajudarà a sentir-se millor.

dissabte, 10 de juliol de 2010

Catalunya triomfant!

Avui em sembla un dia apropiat per penjar aquest enllaç (clica sobre la imatge):



Es tracta d'un lloc web on hi ha la lletra de totes les cançons d'aquest disc. Són lletres senzilles i amenes que parlen de la història de Catalunya.

Musicalment està força bé. Està fet a mode de conte/explicació intercalant-hi les cançons, les lletres de les quals són a l'enllaç.

Es tracta d'un disc de força anys enrere però de plena vigència per ser sobre història. Si teniu ocasió de tenir-lo us l'aconsello ja que és una eina força vàlida i entretinguda d'explicar als nostres fills la història del nostre país.

No deixem que la coneixença del nostre país i la nostra llengua quedin en l'atzar. Transmetre i fer conèixer als nostres fills la nostra història i els sentiments per la nostra terra depèn de nosaltres i, d'ells, el seu futur!

divendres, 9 de juliol de 2010

Bolquers de tela

Fa dies que volia parlar dels bolquers de tela. He trobat un petit reportatge de TV3 que en parla així que aquí us el penjo.

Els bolquers que surten al vídeo no són els que utilitzem a casa nostra (els nostres som amb velcro ja que els de "clecs" no els trobo tan pràctics) però bé, la idea és la mateixa.

Un altre dia en parlo amb més deteniment però per anar fent boca ja va bé.

Aquí en teniu l'enllaç (cliqueu sobre la imatge):

dijous, 8 de juliol de 2010

Escoles i creativitat

Aquí teniu una conferència del Sr. Ken Robinson sobre educació a les escoles i creativitat. Són 20 minuts divertits i molt interessants amb una clara reflexió al voltant de la creativitat dels nens i nenes i el seu ús i desenvolupament a les escoles.

Val la pena escoltar-la i fer nosaltres també una reflexió sobre com volem educar els nostres nens i nenes, fills i filles. En definitiva, com volem que siguin la generació del futur.

Aquí teniu el vídeo (cliqueu a "view subtitles" per poder veure-ho subtitulat en català):

divendres, 2 de juliol de 2010

Un gran invent!

Ja portem 5 mesets amb l'alimentació complementària i funciona de meravella. Des dels 6 mesos (dia amunt dia avall) que la nostra petita complementa la lleteta bona (és a dir, de pit) amb altres aliments sòlids.

Com ja vaig comentar, des del principi ho hem fet amb els aliments aixafats o a trossets i ha anat la mar de bé, és tant, que menjar amb cullera no li agrada ni la meitat. Diuen que gato con guantes no caza ratones, doncs la nostra filla igual! Con cuchara... res de res!

Però menjar a trossets i amb els propis ditets pinceta té "un risc" (bé, més d'un! Com ara acabar amb arròs amb tomata fins a les orelles o amb la taula plena de verdureta...). El que deia, té "un risc" que és acabar amb la falda i el terra enfarinats de pasta maravilla o trossets de pastanaga...! (ja us avanço que de peix, carn i quelcom que dugui tomata no en cau gaire, jejeje!). Fins aquí cap problema perquè després agafes l'escombra i la pala i llestos! Però és que l'altre dia vaig descobrir un gran invent! I encara no sé com no l'havia comprat abans! Com hem pogut passar 5 mesos sense ell???

Es tracta del nou pitet de ma filla. Un pitet de cautxú flexible acabat amb una mena de bosseta per baix que fa de recollidor. És fantàstic! No sabeu la de trossets de prèssec o patata o meló que hem pogut salvar gràcies a aquest meravellós invent que recomano a tothom! A sobre, al ser de plàstic és rentable igual que un plat i al ser flexible s'adapta molt bé als moviments de la petita (n'hi ha que no són flexibles).

Us l'aconsello. Hi guanyareu amb l'estalvi d'escombra i pala i de pantalons bruts.

Salut i bons aliments!

dijous, 1 de juliol de 2010

Jocusixo! (2a part)

Heus aquí una nova creació. Aquest cop li he fet una camisola - vestidet a ma filla. No n'havia fet mai cap així que trobo que m'ha quedat prou bé.

És molt senzilla de fer, és simplement un rectangle amb dos talls als laterals de la part superior per posar-hi els braços i llestos! La resta ja és posar-hi imaginació. Està inspirat en una idea que es diu el vestit-coixinera en què precisament d'això, una coixinera del llit en fan un vestit de nena. Com que la meva encara és massa xica li he fet el mateix però adaptant-ne les mides.

Les floretes de decoració són fetes de ganxet i les he comprades a la merceria ja fetes. Més fàcil impossible, no?

Bé, aquí us en deixo una foto que li he fet a la nina Josefina que amablement ens ha fet de maniquí. Li he posat unes malles de la nostra petita que crec que hi queden bastant a joc, no?



La camisola és lila amb la bora de baix taronja viu i la de dalt fucsia i amb les bores dels braços una verda i l'altra turquesa. Les floretes són verda i taronja. És 100% cotó.
Al ser curtet és ideal per gatejar així no se l'enganxa amb els genolls i al ser de tirantets és fresc i ideal també per jugar per casa o pel jardí (quan em quedin millor ja els durà pel carrer).

Bé, doncs, ja veig que la qualitat de la imatge és pèssima però mira així no es veuen els defectes! jejeje

A veure si us animeu fer-lo que és molt senzillet!