Benvinguda al bloc sobre maternitat i criança on
si el/la petit/a té gana ... popa, si té son... popa, si té fred o calor... popa, si té por... popa, si està content/a... popa ...
Així què, pipa o popa?


dissabte, 27 de novembre de 2010

Reflexions d'Eduard Punset

Us deixo les reflexions que he trobat en el seu bloc de l'advocat, economista i comunicador científic Eduard Punset de l'article amb títol "A veces invertimos más en un coche que en un hijo".

Aquí el teniu:
Lo tengo claro. Hace muy poco tiempo nadie se ocupaba seriamente del impacto que tendrían en el feto del vientre de la madre los niveles de estrés de esta última o, con menor razón, del padre. Está claro que el dilema consistía luego en enviarlo o no a la guardería como única alternativa para que ella no tuviera que abandonar el trabajo; muy pocos tenían la conciencia o el conocimiento para preocuparse del tratamiento educativo que recibía allí el recién nacido. Nadie sabía nada de los efectos que sobre la adolescencia de una niña tenía la ausencia del padre tras una separación.

Si mis lectores me insisten en que les diga cuál es el descubrimiento social más trascendental de estos dos últimos siglos, no tendré más remedio que responder: el impacto insospechado en su vida de adulto de lo acontecido al bebé desde el vientre de la madre.

Vayamos por partes. Cuando la madre está angustiada o estresada, ¿repercute en la salud del niño? Parece difícil negarlo. Un padre puede tener, biológicamente, muchísimos hijos, mientras que una madre apenas unos pocos. El resultado de esta diferencia comporta que el valor otorgado inconscientemente por uno y otro es distinto. Para la madre se trata de uno de los poquísimos activos biológicos con los que podrá contar en toda su vida. No es extraño que el grado de preocupación por el impacto en la vida del feto, o más tarde del bebé, de su propio estrés o angustia sea mucho mayor en el caso de ella que del padre.

¿Alguien puede sugerirme por qué intentamos esconder los resultados negativos de la mayoría de las encuestas y los análisis efectuados sobre el aprendizaje en las guarderías infantiles? Los resultados tienden a demostrar que se produce un aumento de la agresividad y violencia en edades posteriores cuando el régimen de las guarderías empezó antes de los cinco años, prolongándose durante muchos años durante 30 o 40 horas por semana. Como me dijo en una ocasión un gran neurólogo británico especializado en la educación infantil: “A veces estamos más dispuestos a pagar por un buen parking que por guardar a nuestros hijos”.

En lo anterior subyace una de las grandes contradicciones de nuestra sociedad. Tenemos el gran mérito –comparados con el mundo islámico– de haber sabido asimilar a la mujer en los procesos de producción y de ahí que otras civilizaciones basadas en religiones excluyentes no podrán competir jamás con nosotros. Ahora bien, está por realizar el sacrificio o la aplicación del conocimiento necesario para que esa incorporación de la mujer al trabajo se pueda hacer en las mejores condiciones, velando por la calidad de los contenidos físicos y académicos de las guarderías necesarias.

Por último, ahora también sabemos de la comunicación intergeneracional de los niños. Resulta que, en promedio, una niña abocada a crecer sin la presencia del padre a raíz de una separación del matrimonio accede antes de la edad promedio a la pubertad; y no solo eso, suele tener mayores dificultades de integración que el promedio de las niñas de su edad. La adolescente no para de hacerse a sí misma preguntas sobre su propia situación, acumula información codificada sobre el grado de confianza que puede depositar en los adultos y, muy particularmente, en los hombres. De esas preguntas surge una actitud decidida sobre el entorno familiar.

Tenemos que cuidar muchísimo más de lo que hemos querido o sabido hacer el aprendizaje emocional de los niños y no solo, como ha ocurrido hasta ahora, el aprendizaje cognitivo o académico. Hasta los siete años, los niños son el mejor ejemplo de un departamento de I+D con gastos pagados, que no podemos abandonar a su suerte si queremos sobrevivir.

Font: Blog de Eduard Punset » A veces, invertimos más en un coche que en un hijo

divendres, 26 de novembre de 2010

Com cada 28 dies...

Aquest tema d'avui potser no interessarà gaire a aquelles que no esteu amb la lactància activa. Ho sé. Però, després de dies de pensar que ho volia compartir avui les casualitats m'han empés a fer-ho.

Sí, pel títol potser ja ho podeu intuir. Cada 28 dies... torna la menstruació (bé, cada 28 dies és el número estàndar però a cadascuna li fa el que vol, no?). A mi, em va tornar als 9 mesos d'haver parit, fins a cert punt era lògic: la petita ja menjava de tot, el pit estava més espaiat... però hi ha afortunades a qui amb 1 any que tenen els seus petits encara no els hi ha tornat a venir! Quina enveja (sana, és clar!).

El que més m'ha sorprés d'aquest retorn post-embaràs, post-part i post-nou mesos de petita, és la irregularitat i els símptomes pre-menstruals. Tinc entés, que mentre continuem donant el pit, el cos continua segregant hormones que faran que no s'acabi de regular al 100% el cos i per tant, la menstruació pot no ser com la que podíem tenir abans de l'embaràs. I aquest és el meu cas. Fins a la 5a menstruació que vaig tenir (ara fa un mes) després del retorn d'aquesta, podia afirmar que tenia la regla però era tan lleu que ni me n'adonava quasibé. Per tant, hagués pogut dir que fins als 14 mesos després de parir no vaig tenir la regla, però no! Els símptomes premenstruals sí que hi eren! I ben diferents dels anteriors!

Abans que em retornés, un dia em van començar a fer mal els mugrons cada cop que la petita s'agafava al pit per popar i, com que encara no tenia cap dent em vaig pensar que de cop i volta havia oblidat l'art de popar! Però no! Era un dolor premenstrual (fet que he pogut corroborar després de viure-ho mes rere mes... i ja us avanço que no fa gaire goig la veritat! A algú més li passa?).

Un altre símptoma (i aquest porta més cua...) és un dolor als angonals (algun cop quasi fins al punt d'impedir-me caminar!). Després de diverses visites al metge, la llevadora del CAP, l'osteòpata o la ginecòloga de l'entitat amb qui vaig parir estic començant a deduir que aquest dolor també forma part dels del grup prementrual. I deia que portava més cua perquè quan vaig anar a visitar-me a la llevadora del CAP l'única cosa que em va saber dir davant del meu problema (i de veure que físicament tot estava bé) va ser: " a veure, aquí el que passa i, ho sabem bé les dos, és que portes massa la teva filla al coll!" I deixant anar aquesta sentència va donar la visita per finalitzada. Tu creus? Jo vaig allà amb un problema i em deixa anar que no puc dur la meva filla a coll! I jo, amb el dolor que m'acompanyava, per mig dia em vaig pensar que podria tenir raó! Sort que només van ser unes hores! (debien ser uns altres símptomes premenstruals d'aquells que no fan mal però que et trastoquen fins al punt de fer bajanades com arribar-me a creure un supòsit tan absurd com el d'aquella "professional"!).

Abans de parir, la menstruació no em suposava cap dolor físic (afortunada de mi, ho sé!) però això no em farà defallir i li continuaré donant el pit igual a ma filla tot i els dolors o la continuaré portant igual al coll tot i que em faci pronunciar el dolor als angonals, només faltaria!

dijous, 25 de novembre de 2010

Prou Caterines!

Ja fa temps vaig sentir la cançó "Caterina de Lió" cantada per la coneguda Lídia Pujol i em va impressionar moltíssim. I avui m'ha semblat un bon dia per penjar-vos-la ja que com ja debeu saber avui és el dia mundial contra la violència de gènere.

Aquí us deixo la cançó i un vídeo que he trobat d'uns alumnes de 3er d'ESO on narren la història d'aquest romanç:



dimecres, 24 de novembre de 2010

Pots amb pots! El meu altre nou bloc

Sí, m'he decidit a fer un nou bloc per a posar-hi cosetes culinàries com ara com fer melmelades o compotes o bullir els llegums secs o com fer olives... No patiu, que no faré la competència als blocs plens de receptes, ja hi són ells! Jo només hi vull posar totes aquelles tècniques que he aprés i vaig aprenent per conservar aliments o coccions que ens fan l'alimentació més saludable.

El podreu trobar a l'enllaç Pots amb pots! Ja ho veieu m'agraden els noms dels blogs complicats que juguin amb les paraules!

Espero que us agradi la iniciativa i que us en feu seguidors i seguidores!

Salut i bons aliments!

Fem país!

Vivim en un país molt gran culturalment on la llengua té un paper molt important. Desgraciadament, cada dia hi ha més persones (i ho podem veure descaradament aquests dies aprofitant la campanya electoral) que fan polèmica sobre aquest tret identitari nostre volent menystenir una llengua que té moltíssims anys d'història i amb ella la història del nostre país. Però no serà gràcies a mi (i ningú de la meva família) que deixarem que ataquin i anulin aquesta gran riquesa de la nostra societat.

I perquè aquesta entrada? Si això no va de "mares i pares"? Doncs sí, per mi sí que va de criança perquè del que jo li pugui transmetre a la meva filla ara en depén el seu futur i jo vull un futur lliure per a ella. Lliure d'atacs al nostre país, a la nostra llengua, a la nostra cultura. Lliure de bajanades i falses polèmiques que creen alguns per malmetre un sentit de país que no apagaran així com així.

I com puc fer-ho per transmetre-li a la meva filla la nostra cultura? Doncs amb iniciatives tan interessants com la de la plana web que us enllaço Musiquetes.cat la qual pretén fer arribar la cultura catalana als nens i nenes (i grans també) de la Catalunya Nord a través de cançons populars i tradicionals de totes les contrades del nostre país.

Totes les cançons es poden escoltar i estan versionades per cantants coneguts. És xulo! A veure si us agrada a vosaltres també.

dimarts, 23 de novembre de 2010

Salta MIralta

Seguint amb el meu objectiu d'aprofitar el bloc per anar fent un recull de jocs de falda avui us en penjo un que actualment a casa nostra és un èxit!

Es tracta del que s'anomena Salta Miralta. Crec que és el joc de falda que conec que té més versions de lletres que no de moviments.

El funcionament del joc és amb l'infant de peu dret en un lloc una mica elevat (una cadira, un tamboret, al 2n graó de l'escala...) i agafat de la mà amb l'adult. Mentre es canta la cançó se li fa fer saltets fins que a l'última frase se'l fa saltar fins al terra tot fent-lo volar (amb una mica més de gràcia que al vídeo que us penjo, ok?).

Les lletres que conenc jo són:

Salta Miralta
trenca una galta,
si la galta cau
(nom de l'infant) adéu-siau!

Salta Miralta
trenca una galta,
Sant Pere i Sant Pau
feu-me fer un bon salt!

Salta Miralta
trenca una galta,
Nostre Senyor
et donarà un petó!

I aquesta que us posaré ara és la que fem a casa nostra que és la que m'ha traspassat la meva mare (padrina de la petita). A més a més, crec que és molt afortunada perquè la facilitat de l'última frase fa que la petita tot i que encara no sap parlar li sigui fàcil imitar-la:

Salta Miralta
trenca una galta,
Sant Canut
tut-tu-ru-rut!

Aquí teniu un vídeo que he trobat que us pot ajudar amb la tonada de la cançoneta:

dissabte, 20 de novembre de 2010

Aprendre a casa

Ja sabeu que de tant en tant m'agrada parlar d'aquest tema.

Us deixo un vídeo que he trobat i la sinòpsis que ells mateixos donaven.

"Programa emitido por TVE 2 el día 14 octubre 2007 sobre Educación en casa donde aparecen diversas familias que educan en casa explicando el porqué y como realizan esta tarea. Algunas intervenciones de la presidenta de ALE (Asociación para la Libre Educación) Sorina Oprean, Ana María Redondo procuradora y jurista, familias matriculadas en escuelas a distancia como Epysteme, Clonlara, familias que educan por libre, Peter Szil y Bippan Norberg pioneros en el movimiento homeschooling en España junto a su hijo. "


www.Tu.tv

divendres, 19 de novembre de 2010

Petits grans plaers...

Dedicar-se al 100% als teus fills vol dir dedicar-s'hi les 24h del dia. Per mi és un gran plaer però de tant en tant també agraeixes els petits grans plaers...

... quan et cau l'aigua per damunt del cap i et regalima per tot el cos d'aquella tan desitjada dutxa (o mitja dutxa!) sola al bany sense sentir res més que el soroll de l'aigua com cau... mmmm! quin relax!

... quan et menges aquell geladet o et prens aquell tè aprofitant que fa un sontet... mmmm! què saboròs!

... quan, aquell cap de setmana que ets de visita a cals padrins, agafen la petita per jugar quan la senten que ja comença a xerrar i riure a primera hora... mmmm! quins últims minuts de son!

... quan estàs ajasada a l'hamaca aprofitant que juga amb el pare... mmmm! quina pau!

Mmmm! Els petits grans plaers!

dijous, 18 de novembre de 2010

En la violència de gènere no hi ha una sola víctima

Us deixo l'espot que ha fet Save the Children en la seva nova campanya de sensibilització:



"En lo que va de año 4 niños han perdido la vida como consecuencia de la violencia de género y 40 han quedado huérfanos. Casi un 17% de la población cree que las mujeres perdonan a sus agresores "por sus hijos".

Con esta nueva campaña de sensibilización queremos gritar bien alto para que los niños y las niñas que sufren las consecuencias de la violencia de género dejen de ser invisibles y reciban la protección y la atención que necesitan"

18/11/2010. “Las emociones que tenía en esos momentos concretos eran de soledad sobre todo, tanto si estaba feliz como si estaba triste. Estuviera como estuviera anímicamente en ese momento, una gran parte de mí sabía que no tenía a nadie al lado en quién apoyarme para poder salir de esa situación (…)”

“Y la otra era miedo. Miedo hacia la persona que en esos momentos me dañaba a mí, o a mi madre, y también hacia la gente en general porque no tenía seguridad en ningún lado. Para mí la seguridad era mi habitación, cuando yo estaba sola”.

Este es el testimonio de Marta*, una chica de 18 años que sufrió la violencia de género en su casa cuando era una niña. Se estima que, como ella, 800.000 niños y niñas en toda España sufren las consecuencias de la violencia de género.

Aquí us deixo l'enllaç on hi ha la informació completa.

divendres, 12 de novembre de 2010

Escoles rurals

El passat mes de maig un dels meus informadors fidels (mon marit!) em va portar un article del diari La Vanguardia que tractava sobre les escoles rurals i per una cosa o per altra encara no l'havia penjat així que aquí us el deixo avui:

La escuela rural está de moda

La universidad busca las claves del creciente éxito de la enseñanza en el pueblo


A favor: el alumno siente la escuela como suya, es un lugar de socialización. En contra: el escolar puede sentirse solo al ser el único del curso o ciclo y por estudiar en un entorno escolar reducido. Son algunos de los aspectos que cuentan a favor y en contra de la escuela rural. Pero si se ponen todos esos factores en una balanza, pesan muchos más los puntos positivos que los negativos. Y es que la escuela rural –que forma al 2% de los escolares de Catalunya– está más de moda que nunca y goza de una salud envidiable. Tanta, que se ha hecho merecedora de estudios universitarios centrados en descubrir las claves del éxito.

La facultad de Ciencias de la Educación de la Universitat de Lleida (UdL) está inmersa en uno de esos trabajos. Es la continuación de un estudio realizado a partir de encuestas en dos centenares de escuelas rurales de Catalunya. Lluís Samper, uno de los autores, afirma que la escuela rural nunca había despertado tanta atención en la investigación pedagógica. Los escolares de los colegios de pueblo pueden considerarse afortunados, pues las conclusiones de esos trabajos pintan una escuela rural de calidad, tanto en lo que respecta al ambiente y los métodos de aprendizaje como por los medios puestos a disposición de los alumnos.

Lluís Samper enumera tres aspectos que resultan claves en lo que él define como un "revival" de la escuela rural. En los estudios realizados por la UdL –con la participación, entre otros, de Teresa Sala y Xavier Burrial– "se ha constatado el buen clima de aprendizaje en esos centros, donde la relación entre profesor y alumno gana en el aspecto socioafectivo", indica Samper. "El programa, en estos pequeños colegios, es mucho más flexible que en los centros grandes. A veces es más importante cómo se educa que lo que se enseña", añade este sociólogo. Y pone un ejemplo: "En una escuela rural es más fácil romper con la metodología y posponer, por ejemplo, una clase de Matemáticas para aprovechar una jornada soleada y salir al exterior para realizar una charla sobre botánica". Para este profesor, esa posibilidad de cambio de planes resulta muy beneficioso para los alumnos, "que en ocasiones parecen estar inmersos en una cadena de montaje, con horarios y programas muy estrictos". El último factor clave de este éxito se refiere "a la implicación de la comunidad con la escuela", añade Samper. En los centros grandes, esos dos mundos están muy separados, pero en el ambiente rural los estudios realizados han demostrado que el alumno percibe su escuela "como un centro más socializador del pueblo". Ocurre porque ese colegio, además de ser un centro de enseñanza, suele acoger otras actividades extraescolares a las que acuden los padres de los niños.

El salto dado por la escuela rural –a punto de desaparecer en los últimos años del franquismo– asegura la supervivencia de este modelo educativo, pese a seguir siendo muy minoritario. Si años atrás las escuelas de pueblo eran como pequeñas islas desconectadas entre sí, ahora gozan de medios –tanto materiales como humanos– muy similares a los de los grandes centros. La figura del profesor itinerante y la creación de las zonas escolares rurales (ZER) han resultado claves en esta conquista de calidad educativa. Pero hay otros factores, fuera del ámbito educativo, que han actuado también en favor de la escuela de pueblo. Son, como indica Lluís Samper, los propios del entorno rural. "Todo lo natural, ecológico y rural está ahora más de moda que nunca, y eso ha beneficiado también la imagen de esa pequeña escuela, que ha dejado de ser la cenicienta del mundo escolar".

Este equipo de la UdL está ahora inmerso en un nuevo estudio que busca descubrir las claves del éxito de la escuela rural. En la primera investigación se realizaron encuestas en más de doscientos colegios de toda Catalunya y se montaron diferentes grupos de trabajo. En ese estudio se entrevistaron a decenas de padres y profesores, y de sus respuestas se traduce que pesan más los aspectos positivos que los negativos en el actual modelo de escuela rural. Sólo a título de ejemplo cabe destacar que casi un sesenta por ciento de los maestros encuestados calificaron como "muy positiva" la calidad en la enseñanza de pueblo gracias a las ZER.

Un laboratorio educativo para los maestros

Muchos docentes se licencian sin saber qué es un centro rural

"Cuando aterrizaban en una escuela rural, enseguida se percataban de que aquello que habían aprendido durante la formación inicial apenas les servía de nada porque no era aplicable en este tipo de centro". La reflexión está recogida en un artículo de Jordi Feu, sociólogo y pedagogo de la Universitat de Girona, estudioso de la escuela rural. Esos maestros recién licenciados y enviados a una escuela de pueblo no tenían respuesta a la primera pregunta que se planteaban sólo pisar sus nuevos destinos: "¿Cómo se enseña en una escuela rural?".

Este sociólogo escribe que algunos de esos maestros le han confesado años después que la única manera de superar la prueba –al no haberles enseñado en la universidad cómohay que trabajar en una escuela rural– era "experimentar". Y así es como muchos docentes han descubierto las claves para enseñar en la escuela de pueblo. "Después de crear e innovar para salir delante, crecíamos como profesionales al comprobar que aquello funcionaba y descubríamos cosas que jamás habíamos pensado", le contó ese mismo profesor a Feu. De ahí que este pedagogo hable ahora de la escuela rural como "un laboratorio educativo permanente".

La buena salud de la que gozan estas escuelas de pueblo queda reflejada en los programas universitarios de formación de maestros. Vic y Girona ya tienen clases y talleres específicos, y ahora es la UdL la que incluirá el próximo curso una asignatura de formación del maestro rural, anuncia Lluís Samper. Eso ayudará, sin duda, a todos los maestros que una vez licenciados sean enviados a escuelas pequeñas.

Con esta formación específica y la consolidación de las zonas rurales escolares (ZER), la escuela rural puede seguir ganando puntos, según consideran estos expertos. El intercambio de profesores, que recorren diferentes centros para impartir una misma materia, se ha demostrado muy eficaz a la hora de ganar en calidad educativa. Y en contra de lo que algunos podrían pensar, el hecho de que alumnos de diferentes cursos o ciclos estén totalmente mezclados en una misma aula favorece el aprendizaje entre esos escolares de diferentes edades, como ha quedado constatado en el estudio de la UdL.

dijous, 11 de novembre de 2010

Llibertat o coacció

Ara fa uns quants dies em va arribar a les mans un article del diari El Mundo que no podia no penjar i comentar en aquest bloc (tot i que es mereixerien que no hi perdessim el temps, francament).

L'article es titula "La era de las madres vaca" i tracta de la lactància materna des d'un punt de vista força pejoratiu sinó només cal veure el principi de l'article o si més no amb una forta tendència en contra de l'alletament natural. En resum, l'article vé a dir que moltes dones se senten presionades a alletar degut a la "defensa amb incontestable insistència" de milions de metges, l'OMS o l'UNICEF amb la conseqüent experiència traumàtica que els hi causa aquest fet o que les campanyes proalletament matern tenen el propòsit d'allunyar la dona del món laboral (dit des d'una dona feminista!).

Només el títol de l'article ja em fa gràcia. Ens comparen a les mares que alletem de forma natural amb vaques. A mi personalment no m'importa, m'honora saber que estic fent una de les funcions per la qual he estat creada (ja m'enteneu) igual que tots els animals mamífers. La pena és que avui en dia ni les vaques poden alletar els seus vedells! O es que us penseu que les vedelles que ens mengem han popat de sa mare? No pas! Les separen recent nascudes i a prendre llet artificial i la de la pobra vaca ens la fotem nosaltres! Ai... quina vida... plena de contradiccions... vaques que produeixen llet per persones, persones que prenen medicaments per no alletar els seus fills, fills de persones que s'alimenten amb llet de vaca, vedelles que s'alimenten amb vés a saber què... amb lo senzill que és fer allò que és natural...

L'article comença amb l'experiència d'una mare que es va sentir presionada a donar el pit i que ho va passar malament. Sento pena per aquesta mare i m'amoïna que hi pugui haver dones que se sentin així (tot i que dubto que el percentatge de casos en aquesta situació siguin gaires). Donar el pit s'ha de fer amb llibertat i sense cap tipus de coacció. Donar el pit no és només una qüestió d'alimentació i salut, no ens enganyem. Donar el pit és donar vida i donar amor o més ben dit és vida i amor. No ens podem deixar coaccionar, només nosaltres, ni la OMS ni cap metge ni cap familiar ni amic ens pot dir si fer-ho o no. Donar el pit coaccionades no té cap sentit! Ni per la mare ni pel fill. Sisplau! Una mica de personalitat! Si no ho vols fer no ho fas i si ho vols fer ho fas! I sempre seràs la millor mare del món!

Per altra banda, les afirmacions que fa la periodista i advocada Lidia Falcón (suposada feminista) no tenen desperdici i fins i tot, algunes em fan sentir vergonya aliena. Segons aquesta senyora les campanyes prolactància són una "artimanya" per anular les dones tan socialment com laboralment. En relació això tinc poc a dir, només el meu senzill exemple: dono el pit asseguda al sofà, dono el pit enmig d'una reunió de Junta directiva, dono el pit tot comprant a la carnisseria, dono el pit en una taula d'un restaurant dinant amb amics o familiars, dono el pit al mig de la muntanya mentre busquem bolets, dono el pit tumbada a la tumbona del jardí... dono el pit on em (ens) dona la gana i quan em (ens) dona la gana i no m'ha afectat gens socialment! Només faltaria que fer-ho m'hagués condicionat la vida en negatiu! Quina falta de personalitat!
I laboralment... aquesta senyora que es fa dir feminista s'hauria de plantejar coses molt més progressistes i alliberadores com augmentar les baixes maternals alhora que fer-les compartides de debò amb els pares! Això sí que seria feminista de debò.

Bé, llegiu-vos vosaltres mateixes/os l'article i feu-vos-en la vostra idea. Aquí us en deixo l'enllaç clicant a la imatge (aneu directament a la pàgina 36 que és on comença):


dimarts, 9 de novembre de 2010

Bones idees... per aprendre!

Fa temps que tenia al cap unes idees i no hi pensava mai a compartir-les així que aquí les teniu:

1. Una família de conte. Es tracta de fer-los-hi un àlbum de fotos als nostres petits amb imatges de la família. És una idea que va tenir una amiga meva per a la seva filla i em va semblar genial. Mitjançant aquests webs amb què es pot fer àlbums amb les fotografies digitals fas un àlbum en què a cada pàgina hi ha un membre de la família (avis, padrins, tiets, cosins, pares). És molt senzill de fer i queda molt "resultón" alhora que molt resistent.

2. Pintant. Aquesta és una idea de ma cunyada i la trobo força interessant ara que els nostres petits aviat voldran començar a experimentar amb les pintures. El que hem de fer és guardar (o aconseguir) els pots de desodorant buits del tipus roll-on, rentar-los bé i deprés obrir-los i posar-los-hi pintura. I finalment... via lliure per pintar!

3. Llums de colors. Als nens els crida molt l'atenció les coses de colors. El que us proposo és fer tints de colors amb aigua i posar-los en pots o ampolles de plastic ben tapades. Després en una habitació fosca es posen els pots en fila i se'ls-hi projecta llum amb una llanterna i veureu com els petits al·lucinen. Es pot acompanyar amb música o amb un conte... Per fer el tint de color es pot fer sucant-hi paper pinotxo de colors o bé (i a mi m'agrada més perquè així recicles) posant-hi rotuladors secs que en contacte amb l'aigua perden el color que queda a l'espuma que porten. Tingueu la precaució de tancar bé les ampolles!

A veure si us agraden aquestes idees que com veieu són totes molt senzilles de fer i tenen molt bon resultat.

dimecres, 3 de novembre de 2010

Xup, xup, xup!

Xup, xup, xup... mama la petita.
Xup, xup, xup... mama amb gran delit.

No para quieta,
dempeus, panxa en terra,
del dret i del revés.

Xup, xup, xup... mama la petita.
Xup, xup, xup... mama amb gran delit.

Mans i peus tot va bellugant.
Peus en bicicleta,
mans sintonitzant!

Xup, xup, xup... mama la petita.
Xup, xup, xup... mama amb gran delit.

De cop tot para,
"l'anestèsia" ha fet efecte,
ja res es mou...

Xup, xup, xup... mama la petita.
Xup, xup, xup... mama amb gran delit.
Xup, xup, xup... la belluguet ja s'ha adormit!

Shhhhh! Bona nit!

dimarts, 2 de novembre de 2010

A la tardor... ni fred ni calor!

Ja sé que ja ha passat un dia de la festa de la Castanyada però ja fa dies que volia penjar-vos la cançó i el conte de la Castanyera i a l'estar malaltones no ho havia pogut fer. Així que aquí les teniu:

La cançó la teniu en aquest vídeo:



El conte el teniu en aquest enllaç: La castanyera

La feina o la vida

Avui us deixo un article que m'ha arribat escrit per la periodista Eva Piqué sobre el llibre que acaba d'editar "La Feina o la Vida".

Algunes coses de les que es diuen a l'article són interessants, altres matitzables... serà qüestió de llegir-nos el llibre, no?

Aquí el teniu (gràcies com sempre a les informadores que em fan arribar notícies fresques per poder-les penjar!):

Conciliació laboral i familiar? Una llegenda urbana

La periodista Eva Piquer publica 'La feina o la vida' (Columna) on reflexiona sobre aspectes de la maternitat, els fills i la dificultat de conjugar vida familiar i vida laboral

La periodista cultural Eva Piquer manté el bloc 'La feina o la vida' on parla de la dificultat d'una dona d'avui de conciliar la vida familiar amb la vida laboral: 'El problema de tenir fills, diu Piquer, és que, a partir d'aleshores, els tens. Vull dir que els tens també quan es posen malalts, quan et falla la cangur, quan la feina t'impedeix anar a recollir-los a l'escola i quan pagaries el triple del teu sou per poder dormir vuit hores seguides.' D'aquests aspectes de la vida contemporània tracta el llibre del mateix nom, que acaba de publicar a Columna.

Eva Piquer té quatre fills. Va ser mare als 26 anys, als 28, als 33 i als 39. Diu que 'amb cada nou fill, el dilema entre la feina i la vida m'ha tornat a esclatar a la cara. Cada cop més viu, cada cop amb més força. Fins que he entès que no podia continuar ignorant-lo. D'aquí neix aquest llibre.'

D'experiència en té en l'afer de la conciliació laboral i familiar, i a més hi ha reflexionat. Una de les constatacions que fa és que tal com està organitzada la societat, la dona es veu obligada a triar i, en consqüència, a fer renúncies: 'Avui en dia molts de nosaltres ens veiem obligats a triar entre una cosa i l'altra. I triar implica renunciar. Combinar-ho tot sense renúncies és impossible. Les dones renunciem a tenir fills, o a tenir-ne més, o a veure'ls tant com voldríem, o a tenir la feina que mereixeríem. I els homes ho tenen més fàcil per combinar els fills i la feina, però sovint renuncien a una cosa molt maca que és viure de prop la criança dels fills.'

Escriu Piquer en el segon capítol de 'La feina o la vida': 'L’autora nord-americana Isabel Fonseca va explicar el setembre del 2009 a Barcelona que, per a una dona novel·lista, cada fill representa dues novel·les menys. El seu marit, el novel·lista britànic Martin Amis, va donar fe del càlcul i va admetre que, a ell, cada fill només li impedeix escriure un conte. La sinceritat s’agraeix però desanima'.

Continua Piquer: 'Com que no volem ser només professionals o només mestresses de casa, les dones d'avui intentem combinar com podem la feina i la vida. I anem tot el dia amb un coet al cul, amb la llengua als peus i amb la culpabilitat per bufanda. No em queixo ni ho denuncio: ho constato. Amb certa sorpresa, perquè jo estava convençuda que podria arribar a tot arreu.'

I constata: 'La conciliació dels nassos és una paraulota fantasma: se’n parla molt però no se l’ha vista mai enlloc. Com a màxim, algú coneix algú que coneix algú que coneix algú que diu que té una amiga que es veu que s'ho munta com vol per conciliar sense renúncies la vida laboral i la vida familiar. Això no és una realitat: és una llegenda urbana.'

'Les dones amb professions qualificades només tenen dues opcions: o renuncien a la maternitat, o tenen fills però ho dissimulen. No estaria ben vist que pleguessin a l’hora en punt per anar a recollir els nens a l’escola, ni que s’escapessin de la feina quan se’ls posa un nen malalt, ni que fessin cara de pomes agres quan les convoquen a una reunió a les vuit del vespre. La tercera opció passa per conformar-se amb una feina de menys qualificació. Si fas feines poc valorades socialment, té lògica que els fills siguin la teva prioritat. Però si aspires a més, et tocarà demostrar que ser mare no t’inhabilita per exercir una professió respectable. '

'El mite de la superdona no és un mite: és l'estafa del segle. Algun desaprensiu disfressat de feminista va fer córrer el rumor que les dones ambicioses podíem combinar els canviadors de bolquers i les mitges d'executiva, i ens el vam creure. Santa innocència. No vull menysprear les conquestes de la revolució femenina, sort en tenim, però aquesta revolució s’ha traduït en milions de dones insatisfetes que tenen un peu a cada món i que es perden el millor dels dos mons.'

I després d'exposar aquesta realitat extrema, on la dona fins i tot s'hi juga la salut, Eva Piquer s'encamina cap a algunes vies que podrien millorar el problema: 'La solució passa per un canvi de mentalitat. Més i millors baixes de maternitat i de paternitat, autèntiques mesures de conciliació laboral i familiar, i una major implicació real dels homes en les tasques domèstiques i de criança dels fills. Perquè la dona ha sortit de casa però l'home encara no ha acabat d'entrar-hi.'

'L'objectiu és no haver de triar. Que la conjunció acabi sent copulativa: hem de poder tenir feina i vida.'