Llibertat o coacció

Ara fa uns quants dies em va arribar a les mans un article del diari El Mundo que no podia no penjar i comentar en aquest bloc (tot i que es mereixerien que no hi perdessim el temps, francament).

L'article es titula "La era de las madres vaca" i tracta de la lactància materna des d'un punt de vista força pejoratiu sinó només cal veure el principi de l'article o si més no amb una forta tendència en contra de l'alletament natural. En resum, l'article vé a dir que moltes dones se senten presionades a alletar degut a la "defensa amb incontestable insistència" de milions de metges, l'OMS o l'UNICEF amb la conseqüent experiència traumàtica que els hi causa aquest fet o que les campanyes proalletament matern tenen el propòsit d'allunyar la dona del món laboral (dit des d'una dona feminista!).

Només el títol de l'article ja em fa gràcia. Ens comparen a les mares que alletem de forma natural amb vaques. A mi personalment no m'importa, m'honora saber que estic fent una de les funcions per la qual he estat creada (ja m'enteneu) igual que tots els animals mamífers. La pena és que avui en dia ni les vaques poden alletar els seus vedells! O es que us penseu que les vedelles que ens mengem han popat de sa mare? No pas! Les separen recent nascudes i a prendre llet artificial i la de la pobra vaca ens la fotem nosaltres! Ai... quina vida... plena de contradiccions... vaques que produeixen llet per persones, persones que prenen medicaments per no alletar els seus fills, fills de persones que s'alimenten amb llet de vaca, vedelles que s'alimenten amb vés a saber què... amb lo senzill que és fer allò que és natural...

L'article comença amb l'experiència d'una mare que es va sentir presionada a donar el pit i que ho va passar malament. Sento pena per aquesta mare i m'amoïna que hi pugui haver dones que se sentin així (tot i que dubto que el percentatge de casos en aquesta situació siguin gaires). Donar el pit s'ha de fer amb llibertat i sense cap tipus de coacció. Donar el pit no és només una qüestió d'alimentació i salut, no ens enganyem. Donar el pit és donar vida i donar amor o més ben dit és vida i amor. No ens podem deixar coaccionar, només nosaltres, ni la OMS ni cap metge ni cap familiar ni amic ens pot dir si fer-ho o no. Donar el pit coaccionades no té cap sentit! Ni per la mare ni pel fill. Sisplau! Una mica de personalitat! Si no ho vols fer no ho fas i si ho vols fer ho fas! I sempre seràs la millor mare del món!

Per altra banda, les afirmacions que fa la periodista i advocada Lidia Falcón (suposada feminista) no tenen desperdici i fins i tot, algunes em fan sentir vergonya aliena. Segons aquesta senyora les campanyes prolactància són una "artimanya" per anular les dones tan socialment com laboralment. En relació això tinc poc a dir, només el meu senzill exemple: dono el pit asseguda al sofà, dono el pit enmig d'una reunió de Junta directiva, dono el pit tot comprant a la carnisseria, dono el pit en una taula d'un restaurant dinant amb amics o familiars, dono el pit al mig de la muntanya mentre busquem bolets, dono el pit tumbada a la tumbona del jardí... dono el pit on em (ens) dona la gana i quan em (ens) dona la gana i no m'ha afectat gens socialment! Només faltaria que fer-ho m'hagués condicionat la vida en negatiu! Quina falta de personalitat!
I laboralment... aquesta senyora que es fa dir feminista s'hauria de plantejar coses molt més progressistes i alliberadores com augmentar les baixes maternals alhora que fer-les compartides de debò amb els pares! Això sí que seria feminista de debò.

Bé, llegiu-vos vosaltres mateixes/os l'article i feu-vos-en la vostra idea. Aquí us en deixo l'enllaç clicant a la imatge (aneu directament a la pàgina 36 que és on comença):

Bones idees... per aprendre!

Fa temps que tenia al cap unes idees i no hi pensava mai a compartir-les així que aquí les teniu:

1. Una família de conte. Es tracta de fer-los-hi un àlbum de fotos als nostres petits amb imatges de la família. És una idea que va tenir una amiga meva per a la seva filla i em va semblar genial. Mitjançant aquests webs amb què es pot fer àlbums amb les fotografies digitals fas un àlbum en què a cada pàgina hi ha un membre de la família (avis, padrins, tiets, cosins, pares). És molt senzill de fer i queda molt "resultón" alhora que molt resistent.

2. Pintant. Aquesta és una idea de ma cunyada i la trobo força interessant ara que els nostres petits aviat voldran començar a experimentar amb les pintures. El que hem de fer és guardar (o aconseguir) els pots de desodorant buits del tipus roll-on, rentar-los bé i deprés obrir-los i posar-los-hi pintura. I finalment... via lliure per pintar!

3. Llums de colors. Als nens els crida molt l'atenció les coses de colors. El que us proposo és fer tints de colors amb aigua i posar-los en pots o ampolles de plastic ben tapades. Després en una habitació fosca es posen els pots en fila i se'ls-hi projecta llum amb una llanterna i veureu com els petits al·lucinen. Es pot acompanyar amb música o amb un conte... Per fer el tint de color es pot fer sucant-hi paper pinotxo de colors o bé (i a mi m'agrada més perquè així recicles) posant-hi rotuladors secs que en contacte amb l'aigua perden el color que queda a l'espuma que porten. Tingueu la precaució de tancar bé les ampolles!

A veure si us agraden aquestes idees que com veieu són totes molt senzilles de fer i tenen molt bon resultat.

Xup, xup, xup!

Xup, xup, xup... mama la petita.
Xup, xup, xup... mama amb gran delit.

No para quieta,
dempeus, panxa en terra,
del dret i del revés.

Xup, xup, xup... mama la petita.
Xup, xup, xup... mama amb gran delit.

Mans i peus tot va bellugant.
Peus en bicicleta,
mans sintonitzant!

Xup, xup, xup... mama la petita.
Xup, xup, xup... mama amb gran delit.

De cop tot para,
"l'anestèsia" ha fet efecte,
ja res es mou...

Xup, xup, xup... mama la petita.
Xup, xup, xup... mama amb gran delit.
Xup, xup, xup... la belluguet ja s'ha adormit!

Shhhhh! Bona nit!

A la tardor... ni fred ni calor!

Ja sé que ja ha passat un dia de la festa de la Castanyada però ja fa dies que volia penjar-vos la cançó i el conte de la Castanyera i a l'estar malaltones no ho havia pogut fer. Així que aquí les teniu:

La cançó la teniu en aquest vídeo:



El conte el teniu en aquest enllaç: La castanyera

La feina o la vida

Avui us deixo un article que m'ha arribat escrit per la periodista Eva Piqué sobre el llibre que acaba d'editar "La Feina o la Vida".

Algunes coses de les que es diuen a l'article són interessants, altres matitzables... serà qüestió de llegir-nos el llibre, no?

Aquí el teniu (gràcies com sempre a les informadores que em fan arribar notícies fresques per poder-les penjar!):

Conciliació laboral i familiar? Una llegenda urbana

La periodista Eva Piquer publica 'La feina o la vida' (Columna) on reflexiona sobre aspectes de la maternitat, els fills i la dificultat de conjugar vida familiar i vida laboral

La periodista cultural Eva Piquer manté el bloc 'La feina o la vida' on parla de la dificultat d'una dona d'avui de conciliar la vida familiar amb la vida laboral: 'El problema de tenir fills, diu Piquer, és que, a partir d'aleshores, els tens. Vull dir que els tens també quan es posen malalts, quan et falla la cangur, quan la feina t'impedeix anar a recollir-los a l'escola i quan pagaries el triple del teu sou per poder dormir vuit hores seguides.' D'aquests aspectes de la vida contemporània tracta el llibre del mateix nom, que acaba de publicar a Columna.

Eva Piquer té quatre fills. Va ser mare als 26 anys, als 28, als 33 i als 39. Diu que 'amb cada nou fill, el dilema entre la feina i la vida m'ha tornat a esclatar a la cara. Cada cop més viu, cada cop amb més força. Fins que he entès que no podia continuar ignorant-lo. D'aquí neix aquest llibre.'

D'experiència en té en l'afer de la conciliació laboral i familiar, i a més hi ha reflexionat. Una de les constatacions que fa és que tal com està organitzada la societat, la dona es veu obligada a triar i, en consqüència, a fer renúncies: 'Avui en dia molts de nosaltres ens veiem obligats a triar entre una cosa i l'altra. I triar implica renunciar. Combinar-ho tot sense renúncies és impossible. Les dones renunciem a tenir fills, o a tenir-ne més, o a veure'ls tant com voldríem, o a tenir la feina que mereixeríem. I els homes ho tenen més fàcil per combinar els fills i la feina, però sovint renuncien a una cosa molt maca que és viure de prop la criança dels fills.'

Escriu Piquer en el segon capítol de 'La feina o la vida': 'L’autora nord-americana Isabel Fonseca va explicar el setembre del 2009 a Barcelona que, per a una dona novel·lista, cada fill representa dues novel·les menys. El seu marit, el novel·lista britànic Martin Amis, va donar fe del càlcul i va admetre que, a ell, cada fill només li impedeix escriure un conte. La sinceritat s’agraeix però desanima'.

Continua Piquer: 'Com que no volem ser només professionals o només mestresses de casa, les dones d'avui intentem combinar com podem la feina i la vida. I anem tot el dia amb un coet al cul, amb la llengua als peus i amb la culpabilitat per bufanda. No em queixo ni ho denuncio: ho constato. Amb certa sorpresa, perquè jo estava convençuda que podria arribar a tot arreu.'

I constata: 'La conciliació dels nassos és una paraulota fantasma: se’n parla molt però no se l’ha vista mai enlloc. Com a màxim, algú coneix algú que coneix algú que coneix algú que diu que té una amiga que es veu que s'ho munta com vol per conciliar sense renúncies la vida laboral i la vida familiar. Això no és una realitat: és una llegenda urbana.'

'Les dones amb professions qualificades només tenen dues opcions: o renuncien a la maternitat, o tenen fills però ho dissimulen. No estaria ben vist que pleguessin a l’hora en punt per anar a recollir els nens a l’escola, ni que s’escapessin de la feina quan se’ls posa un nen malalt, ni que fessin cara de pomes agres quan les convoquen a una reunió a les vuit del vespre. La tercera opció passa per conformar-se amb una feina de menys qualificació. Si fas feines poc valorades socialment, té lògica que els fills siguin la teva prioritat. Però si aspires a més, et tocarà demostrar que ser mare no t’inhabilita per exercir una professió respectable. '

'El mite de la superdona no és un mite: és l'estafa del segle. Algun desaprensiu disfressat de feminista va fer córrer el rumor que les dones ambicioses podíem combinar els canviadors de bolquers i les mitges d'executiva, i ens el vam creure. Santa innocència. No vull menysprear les conquestes de la revolució femenina, sort en tenim, però aquesta revolució s’ha traduït en milions de dones insatisfetes que tenen un peu a cada món i que es perden el millor dels dos mons.'

I després d'exposar aquesta realitat extrema, on la dona fins i tot s'hi juga la salut, Eva Piquer s'encamina cap a algunes vies que podrien millorar el problema: 'La solució passa per un canvi de mentalitat. Més i millors baixes de maternitat i de paternitat, autèntiques mesures de conciliació laboral i familiar, i una major implicació real dels homes en les tasques domèstiques i de criança dels fills. Perquè la dona ha sortit de casa però l'home encara no ha acabat d'entrar-hi.'

'L'objectiu és no haver de triar. Que la conjunció acabi sent copulativa: hem de poder tenir feina i vida.'