Des que la nostra filla va complir els 21 mesos les nits han canviat molt. Des que va nèixer a casa nostra practiquem el llit familiar o el collit, o el que és el mateix, dormim tots junts cadascú amb el seu llit però (un de petit annexe al gran).
La qüestió és que de cop i volta la petita de la família ha decidit que vol dormir al llit que hi ha a l'habitació que vam muntar per ella. Aquella habitació que totes les mares (no en conec cap a qui no li hagi passat) vam haver de tenir muntada i preparada abans de parir (perquè sinó no sé pas que hagués passat!). Aquella mateixa habitació que només utilitzes durant molts mesos per fer-la servir de canviador o més endavant com a espai per jugar.
Doncs sí, sorprenentment un dia la menuda ens va dir que volia dormir "al llit de l'Andreu", el seu cosí de 5 anys que és qui el fa servir quan ve a passar uns dies de visita a casa nostra. Ostres! - Vaig exclamar jo! Segur? El pare i la mare dormirem allà, a l'altra habitació. I tu aquí. Nosaltres no hi serem (...)
Sí, volia dormir allà. Li feia il·lusió. Era el llit del seu cosí i hi volia dormir. I encara hi dorm. Cada nit des de fa un parell o tres de setmanes, i cada migdiada! Ja és el seu llit. Ara en té dos. Li encanta!
El problema el tinc jo. Cada nit encara li pregunto: On vols dormir avui? o li faig comentaris del tipus: El pare i la mare dormirem a l'altra habitació, eh!?, Ja saps que som allà, eh!?... I a ella li és igual, li agrada el nou llit. Té clar que hi vol dormir. I, per més sorpresa meva, ja ho sap que som allà. No necessita que li ho digui. Ho sap perquè sempre hi hem estat i li és igual on dormir, l'important és que se sap tranquil·la perquè ara també hi serem, encara que no ens pugui tocar.
És curiós, la situació amb que m'he trobat jo. No m'ho esperava i no teníem previst canviar-la d'habitació. Ja ens anava bé dormir plegats. Suposo que en el fons, els missatges que t'arriben sobre el món del son, encara que no t'afectin calen al teu subconscient. Sabíem que aniria a la "seva" habitació (la nostra també és seva, només faltaria!) quan ella ho volgués, però no m'esperava que fos tan petita. Es fa gran i li agrada descobrir noves coses i noves experiències. I això no ho canvia ningú.
El que hem queda clar de tot plegat (una vegada més) és que si els nens se senten feliços i segurs el seu desenvolupament avança amb total naturalitat i tranquil·litat. No calen manuals per aprendre a dormir per als nens. Potser el que ens cal són manuals per aprendre a dormir nosaltres. Ells ja saben el que es fan.
dissabte, 14 de maig del 2011
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Que bo! Per a que desprès diguin que si fas collit no te'ls treuras del llit fins als 18 anys!!!!
ResponEliminaNo hi ha res més sensat que actuar amb sentit comú per a que les coses vagin al seu ritme!
Petons!
A nosaltres el Walid no ens ha dit amb paraules que no vol més collit però amb patades i unes quantes nits terribles... al seu llit hi dorm més ample... tot i que si en tingués un de 90 estaria encara millor!
ResponEliminaSi que saben el que es fan, si.
ResponEliminaAra no se si es farà difícil per vosaltres. Nosaltres també dormim amb ell, i de vegades penso en aquell moment en que tot sol ens dirà que vol anar al seu llit i em fa pena...
Ostres sí, Onavis, en manca tant de sentit comú però...
ResponEliminaI Angelina, ma mare (la padrina de la criatura) té la teoria que se n'ha anat del nostre llit perquè no tenia espai. Mira, no ho crec pas, perquè en el nostre cas tenia un llitet només per ella, però el d'ara és amb matalàs de latex... potser sí que hi té res a veure...
I Carol, he de reconèixer que a mi no se'm fa difícil però se'm fa estrany. Un dels primers dies cap allà a les 4 de la matinada em va cridar 3 cops i es va tornar a adormir. No hi vaig anar però em vaig desvetllar i m'hi vaig tirar una hora! Rumiant i rumiant sobre que no li havia calgut jo per a res. S'havia adormit ella sola... és curiosa la ment humana...