Benvinguda al bloc sobre maternitat i criança on
si el/la petit/a té gana ... popa, si té son... popa, si té fred o calor... popa, si té por... popa, si està content/a... popa ...
Així què, pipa o popa?


diumenge, 16 de gener de 2011

La maruja que ells creuen

Què fàcil és dir paraules i què fàcil és ofendre. I que difícil i sorprenent és la poca capacitat que tenen algunes persones per adonar-se que, encara que no busquessin el resultat obtingut, podríen tenir més cura amb el vocabulari que utilitzen per dirigir-se als altres. En resum, que segons com, allò que diuen: "Calladet estàs més guapo!".

I perquè ho dic això? Com sempre i, basant-me en la meva experiència personal, l'altre dia una amiga (dada important però fet, alhora, que em farà no tenir-li en compte) xerrant de la vida, de les inquietuds com a mares i com a professionals; davant del meu posicionament de voler fer una criança activa i per tant, temporalment allunyada de la meva professió em va deixar anar quelcom semblant a "que era com una maruja". No hi vaig donar importància. Que digui el que vulgui (ella i tothom).

Sé que en el fons no va pensar el que deia. Però això és el que em preocupa de les persones, que no parem a pensar i ens limitem a parlar.

Segons la Real Academia Española, Maruja és:
1. f. despect. coloq. Ama de casa de bajo nivel cultural.

Segons el web Diccionarios.com:
2. coloquial. Mujer que se dedica exclusivamente a las tareas domésticas y al cuidado de la familia; es un apelativo despectivo que se asocia a ciertos tópicos, como tener poca formación cultural, chismorrear, ver telenovelas, leer revistas del corazón, hablar de las tareas domésticas, etc.


Segons el diccionari de El Mundo (no m'ho tingueu en compte, però es que aporta dades noves):
f. col. Mujer dedicada exclusivamente al trabajo del hogar, sin inquietudes culturales, sociales ni de otro tipo.

No em considero per res del món una maruja, ans al contrari. Si m'hagués d'assemblar en alguna cosa a una persona amb aquestes característiques només coincidiríem en què sóc mestressa de casa. Però sort! Si no ho sóc jo qui ho serà? La veïna?

Em sorprén, doncs, el llenguatge que ens permetem utilitzar. En el fons res més que un reflex de la nostra societat, en aquest cas, un clar exemple de la gran ignorància que tenim al voltant d'una cosa tan seriosa com l'opció de viure l'educació integral dels fills des de la pròpia família. Opció, des del meu punt de vista, molt més progressista del que molts es pensen.

1 comentari:

  1. Maruja sona molt malament!
    Estar al càrrec dels fills tot el dia requereix molt més que simplement estar a casa i anar passant l'estona entre rentar els plats del dinar i començar a preparar el sopar.
    No sé si és una opció progressista, el que sí està clar és que és a contracorrent. I hi ha, segons el meu parer, més dificultats per portar-la a terme. Quedar-se a casa i aparcar la feina un temps no és "lo fàcil". No tothom aposta per fer-ho, jo crec que requerix molt valor i convenciment.

    ResponElimina