Benvinguda al bloc sobre maternitat i criança on
si el/la petit/a té gana ... popa, si té son... popa, si té fred o calor... popa, si té por... popa, si està content/a... popa ...
Així què, pipa o popa?


dimarts, 6 de març del 2012

2 anys, 7 mesos i 4 dies

2 anys, 7 mesos i 4 dies és el temps que ha estat la meva filla popant. Sí, ja està. Després de tot aquest temps finalment ha deixat de popar. I com sempre i en tots els processos de la nostra petita, ho ha fet d'un dia per l'altre, lliurement i conscient.

No han calgut plors, ni xantatges, ni premis, ni res de res. La nostra petita ha decidit que ja era el moment de deixar el pit i ho ha fet. I està la mar de feliç, senzillament ja no ho ha demanat més.

I jo? Doncs molt feliç, perquè es demostra una vegada més que els nens són molt intel·ligents i saben autogestionar-se. No els cal que els dirigim les coses indirigibles. Ells ja saben el que es fan. Ja ens ho va demostrar amb el canvi dels bolquers al vàter o el dia en què va decidir anar a la seva habitació. I aquesta vegada no ha estat pas diferent! De nou un gran èxit!

Ara ja només popava just per anar a dormir, ja que des de feia 5 o 6 dies vam deixar de prendre pit durant la nit. I abans d'ahir quan va ser l'hora d'anar a dormir es va estirar al llit i, res! No ho va demanar. Ni una paraula. Li vam explicar "El Patufet" i, tot i que jo encara pensava que s'aixecaria i en demanaria... res, es va fer el silenci i ja estava dormint. Era la primera vegada en molt temps que no li donava el pit en 24h! La meva emoció va ser immensa!!! I així ha anat seguint els propers dies. Fantàstic!

I, en cap moment m'he sentit amb una pèrdua, com he sentit algun cop que passa, ans al contrari! La nostra filla es fa gran i sap que té el seu pare i la seva mare de moltes altres maneres que ja no passen per prendre el pit; i saber això és magnífic!

Ha estat una experiència fantàstica, totalment aconsellable i plena de joia. Donar el pit és del millor que una mare pot fer per als seus fills i lamento profundament que n'hi hagi tantes que volent-ho no ho puguin fer, per desinformació, per mal acompanyament o per, senzillament ésser mal assessorades per mals professionals.

Espero que arribi el dia que totes les mares de la nostra societat que vulguin donar el pit ho puguin fer lliurement i sense impediments. Caldrà encara, però, avançar molt tant socialment com políticament com laboralment. Però res és impossible!

Així acaba la meva primera experiència d'alletament. Ara toca esperar-ne les properes (tot arribarà...).

Salut i bons aliments! (i, com sempre, si són de la mare millor!)

3 comentaris:

  1. M'ha agradat molt el relat! la petita es fa gran!
    el meu fill de 17 mesos i jo encara gaudim de la popa! esperem que duri un temps més...és tant dolç...

    ResponElimina
  2. Moltes felicitats per aquesta lactància tan fantàstica.

    ResponElimina
  3. Gràcies noies! La veritat és que estic encantada! Ho he volgut explicar perquè sens dubte és un moment crucial de la vida de la nostra filla i ha estat molt fàcil. Sempre, pel que havia anat llegint o m'havien explicat amigues, semblava que havia de ser complicat o que acabaria havent de fer tàndem amb un proper fill (no en tenia cap ganes francament), però no ha estat així.
    L'únic que de nou l'ha encertada ha estat el que tants ídols i tants detractors té, en Carlos González que com ell diu, tard o d'hora els nens deixen el pit i així ha estat.

    ResponElimina