Benvinguda al bloc sobre maternitat i criança on
si el/la petit/a té gana ... popa, si té son... popa, si té fred o calor... popa, si té por... popa, si està content/a... popa ...
Així què, pipa o popa?


dimarts, 21 de desembre de 2010

No! Compte! Quiet!

Per molts pares (massa pares) una de les grans precupacions que tenen és si els seus fills acceptaran el (seu) "No", si sabran respondre com ells volen a la (seva) autoritat fins al punt de viure pendents (fins a l'absurd) d'aquest factor.

Un dia, explicant a un grup de mares (no em pregunteu d'on veníem) que a casa nostra vivíem la criança de la nostra filla des de la base de la comprensió i la llibertat i per tant, si la petita no volia que l'ageguéssim per canviar-li el bolquer, per exemple, li ho feiem drets i punt; la primera pregunta que em va fer una d'aquelles mares va ser: "home... però quan li dius que "No", què passa?". Ho vaig tenir clar i fàcil: "a casa nostra no ens cal dir No", però veient la cara d'escepticisme de la meva interlocutora vaig continuar "i si mai cal, doncs no passa res, ho entén i llestos". Crec que les meves paraules no van acabar de quallar en les altres mares, les seves cares, sobretot de la interrogadora, ho deien tot. Com sempre, no hi vam donar més voltes.

Però el cap de la qüestió és: per què sempre hem de pensar en el "No"? O per què a molts nens sempre els acompanya un "Compte" o un "Quiet"?

Si és sabut que els nens aprenen i creixen per imitació, que es relacionen amb el món a través dels seus sentits, que necessiten moure's per dotar-se d'autonomia i autoconeixement... per què tants pares es capfiquen en pretendre que els seus fills es comportin com un adult? Que no plorin quan marxa la mare, que estiguin quiets tot un dinar familiar (d'aquests tan llargs que ara ens arriben), que no siguin capriciosos, que no demanin, que no plorin, que no s'enfadin, que no toquin...?

No és més fàcil viure deixant que el petit convisqui amb les emocions sense haver-les de reprimir (en referència, per exemple, al fet de no deixar-los plorar quan marxa la mare)? O deixant que pugui tocar, manipular, experimentar (per exemple, amb tots aquells objectes que hi ha per casa, o dins els calaixos o als armaris)? O, és que no volem que els nostres fills tinguin el seu propi criteri i siguin capaços de decidir el que més els hi convé (per exemple, quan en comptes de canviar-li el bolquer ajagut ho fem drets)? Què hi guanyem quan li diem al petitó que no plori? O que no toqui algun objecte? O que tan sí com no li canviem el bolquer ajagut al canviador? Sí, haurà entés qui té l'autoritat. Però és aquesta l'autoritat que volem que aprenguin?

Crec que no. Al menys a casa nostra.

6 comentaris:

  1. Bon dia! Així com a principi em sembla fantàstic. Una molt bona manera de donar autonomia als nens! No estar sempre amb el no a la boca i no pretendre que es comportin com adults des de ben petits...ara, també he de reconèixer que, veient com en sóc de patidora, em temo que el "Compte!" em serà difícil de desterrar del meu vocabulari...ara encara és petita, però ja ho veig venir!! ;)

    ResponElimina
  2. Jo també penso que és difícil que aquest principi imperi sempre. Hauria de ser així moltes vegades, però en d'altres crec que el "no", o el "vigila" són inevitables.
    Ara, sobre el fet de deixar-los explorar i moure's lliurement sí que estic totalment d'acord amb tu! No entenc com hi ha gent que preten que un nen d'un any s'estigui tot un dinar (de dos hores o més) quiet i sense molestar! La famosa frasse de "on la vols posar?" em fica dels nervis! Doncs a tot arreu! Amb dos hores un nen té moltes necessitats: voldrà menjar una mica, popar, jugar, explorar l'entorn, estar als braços del pare, de la mare, dels avis, s'enfadarà, plorarà, riurà... Bé, tot un món, com sempre!

    ResponElimina
  3. Evidentment que els mots "no" i "compte" calen, com ens calen a tots els éssers humans. Jo no parlo de permissivitat ni del tot es pot fer, parlo de viure acceptant que els nens han de poder experimentar i si això implica que es trenca un plat doncs no passa res, o que tinguin opció a descobrir que un radiador pot cremar i això no vol dir que tu un dia no li expliquis que els radiadors cremen que és molt diferent a estar sempre al seu radere quan veus que s'hi acosta per dir-li "compte! que crema!".
    Com també és molt diferent no deixar que es desenvolupi lliurement perquè constantment li estem dient "això no!". Sinó com volem que aprengui a utilitzar una forquilla si no li deixem utilitzar? O que amb les tisores s'ha de vigilar si ni els hi deixem mirar? o...?
    La meva idea va per aquí, i encara que sembli òbvia, lamentablement per molts pares no ho és!

    ResponElimina
  4. Nosaltres també intentem educar des de al vessant positiva, intentem que no ens surti el "no"... però amb el temps hem vist que inevitablement som fills de la nostra cultura repressiva, i alguna vegad es colen els "no"... però crec que val molt la pena fer un esforç per evitar-los, i adonar-nos que ha sortit un "no" innecessari, ens fa més persones...

    ResponElimina
  5. Molt bona aquesta entrada!

    Nosaltres també intentem no utilitzar el no, però no us sentiu dir la típica frase: "es que li deixes fer tot". Quina ràbia! Jo procuro no deixar res al seu abast que sigui perillós. Però el problema que hi ha, és quan estàs a casa d'una altra persona. Com us ho feu? La meva sogra no vol amagar res, i esclar el nen va a tocar-ho tot. I has d'estar sempre darrere seu...

    ResponElimina