Benvinguda al bloc sobre maternitat i criança on
si el/la petit/a té gana ... popa, si té son... popa, si té fred o calor... popa, si té por... popa, si està content/a... popa ...
Així què, pipa o popa?


dilluns, 21 de juny de 2010

Això ens queda lluny...

"Ui, li falta molt per fer això al meu petit" o "Això? El veig lluny de fer-ho" o "Crec que encara tardarà a fer això la meva petita"... Frases com aquestes, us prometo que a partir d'avui les deixaré de fer i recomano a tots els pares i mares d'aquest món (vinga, ho deixaríem amb els de Catalunya) que també ho facin. Crec que, tot i ser una mare molt respectuosa amb l'evolució dels petits i saber i conèixer que cada nen té el seu procés, els he subestimat!!!

Aquest dissabte passat vam anar a una fira (a passejar una estona) i entre moltes altres coses (jo, ho reconec) vaig acabar parlant amb una mare que no coneixia de res (no sé que ens passa quan ens convertim en mares que la nostra sociabilitat es multiplica i tenim ganes de parlar amb tot ésser vivent que porta descendència amb ell com si el fet que també tinguin un fillet ens donés carta blanca per acabar "tafanejant" sobre la seva vida! Crec que deu ser l'únic cas en què deu estar socialment ben vist, almenys a la nostra cultura, posar-te a preguntar sobre aquelles persones desconegudes sense ser tatxat de maleducats!). Bé, com deia, vaig acabar parlant amb una altra mare que portava una petitona que va resultar ser de la mateixa edat que la nostra i amb el mateix nom! (Sens dubte, aquestes són les dues primeres preguntes claus: com es diu i quan temps té. Concepte per la seva banda que he hagut d'introduir al meu món gramatical ja que mai es pregunta quants anys té!).

Acte seguit, ens vam posar a parlar dels bolquers de tela (tots dues petites en duien... tema que ja parlaré un altre dia), o del que feien o deixaven de fer... I aquella noia ens va dir:
- La meva sempre puja i baixa graons.
- Ui, què dius! Ja? La nostra em sembla que està lluny de fer-ho! Si ni tan sols es posa dreta! - vaig dir jo.
- Ah, doncs sí la meva no para i té una tècnica molt treballada... - em va respondre.
- Déu n'hi do!
- Sí, mira, jo li vaig dir que tenia molta feina i que ella s'havia d'espavilar i (...)

Res que ens en vam anar a casa tot dient-nos "Caram aquesta nena! Ja puja i baixa graons! Caram! A la nostra encara li falta per fer això!"

Doncs, res! Que aquella mateixa tarda (unes 3 o 4 hores més tard d'aquella conversa) mentre el seu pare i jo petàvem la xerrada ens girem i veiem a la nostra petiteta agafada a una tumbona de la terrassa dempeus! Sí, dreta, agafada allà i aguantant estoicament el seu cosset petitó. I així ho va fer un parell de vegades! (que potser ens va sentir quan parlàvem i deiem que a ella encara li faltava molt?). Però aquí no s'acaba la cosa. L'endemà diumenge (és a dir, ahir) es va passar el dia posant una cama a dalt dels graons però sense fer res més i avui (1 dia i mig més tard d'aquella conversa) la nostra petita ens ha ajudat a despertar amb el seu magnífic espectacle "Pujo i baixo graons amb tanta facilitat que no caic de cul jo, no! sinó els meus pares!" .

IMPRESSIONANT! Fa poc més d'un dia em semblava que pujar i baixar graons era una fita encara relativament llunyana i resulta que avui ja ho sap fer com si ho hagués fet tota la vida! Com us deia al principi... l'havia subestimat!

Conclusió: Els ritmes evolutius dels infants són més ràpids que la llum! i En qüestió de criatures val més no parlar gaire (jejeje)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada