són fills de la vida
desitjosa de si mateixa.
No venen de tu, sinó a través teu
i, encara que estan amb tu,
no et pertanyen.
Pots donar-los-hi el teu amor
però no els teus pensaments,
doncs tenen els seus propis pensaments.
Pots abrigar els seus cossos,
però no les seves ànimes, perquè ells
viuen a la casa del demà
que no pots visitar,
ni tan sols en somnis.
Pots esforçar-te en ser com ells
però no procuris fer-los semblants a tu.
Perquè la vida no s'endarrereix
ni s'atura en l'ahir.
Tu ets l'arc del qual els teus fills,
com fletxes vives, són llançats.
Deixa que la inclinació,
a la teva mà d'arquer,
sigui per la felicitat.
KHALIL GIBRAN
(Del seu llibre "El profeta")
M'ha encantat el poema!!Per tenir-lo present sempre! (aprofito per felicitar-te pel blog i la teva manera de ser mama). Petonets!
ResponEliminaGràcies Conxi! Celebro que t'agradi el bloc.
ResponElimina