Qui sóc jo? Sóc qui era?
Algú, veient aquestes preguntes podria dir que estic davant d'una crisi existencial però no vaig pas per aquí. Ans al contrari.
Des de fa un temps el meu cos i la meva ment estan plens de noves sensacions. Sento que faci el que faci, faci amb qui ho faci, faci on ho faci... jo ja no sóc jo sola. Darrera meu (o amb mi) sempre hi ha una altra persona.
Conduir per l'autopista plovent a bots i a barrals ja no és tan fàcil, per exemple, ja que la por que pugui passar quelcom s'apodera de mi. Mai abans havia tingut aquesta sensació. No pateixo pas per mi sinó pel que implicaria per la meva filla la meva absència.
I això ja m'ha passat amb altres coses. El meu sentit de la vida ha canviat, ja no faig el camí sola. I no és una qüestió racional (ja ho sabem que la vida canvia) sinó una experiència emotiva (el sentit de la vida) molt difícil d'explicar però que segurament moltes i molts (els pares també, és clar) la podeu entendre perquè també la viviu, oi?
dilluns, 4 d’octubre del 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Em sento molt identificada amb lo que dius!
ResponEliminaFins i tot escoltant les notícies, les interpreto pensant sempre amb la meva filla i em fa molt vèrtig pensar en el que li pot arribar a passar; o el que em pot passar a mi.
Jo crec que ja se'ns ha acabat allò d'anar per la vida com si res, tan tranquiles!
Jo ja era molt patidora de mena, i ara a sobre a patir per dos!!