Autèntic calvari

Sí! Ja torno a ser aquí! Després d'uns dies que han estat un autèntic calvari ja puc tornar a escriure!

No sabia com titular aquest article: "Incompatibilitats", "Flors i violes", "Xarxa"... però finalment ha guanyat "Autèntic calvari". Sí, aquest és el títol que li vull donar a un article on vull expressar com i què he sentit després d'estar (i encara dura!) una setmaneta malalta.

Doncs, sí, he estat malalta amb el que en diuen vertigen o vèrtig. És a dir, m'he estat els últims dies sense quasi no poder ni moure'm i amb prou feines parlar perquè si ho feia era talment com estar dins una rentadora en plena centrifugació i evidentment els conseqüents vòmits estaven garantits, us ho imagineu, oi? Doncs això sol ja era un calvari. Però si el volem fer autèntic li faltaven uns quants ingredients més com han estat (i els vincularé amb els altres títols que m'havia plantejat):

- "Xarxa". Ens llevem un dia com cada matí, la petita i jo. El pare ja ha marxat a la feina. Jo estic marejada, molt marejada! i quasi no puc ni moure'm. Però ho he de fer, la menuda té 15 mesos i se l'ha d'atendre. El pare just avui ha marxat lluny i tardaria a tornar unes hores. Truquem a l'àvia que viu al poble del costat però just avui no hi és i tardaria unes hores en poder arribar. Ja no em queda ningú més, només esperar. Mentrestant, continuo com en una centrifugadora, ensenyant-li contes a ma filla que no puc ni mirar, vomitant tot veient a la petita desconcertada sense saber si riure o plorar... i jo desesperada! Finalment, faig un un sobresforç i derrotada com estic m'apropo a casa una veïna que amb prou feines coneixem (és jove, amable, educadora i mare de dos infants la petita dels quals té la mateixa edat que la nostra) i li demano si es pot quedar amb la nostra menuda. I sort! (encara queda bona gent al món) se la queda fins que no arribi el seu pare per cuidar-nos. Quin descans que em queda, almenys la petitona estarà bé.

Quan vius en un poble nou, que no coneixes gaire gent, que no hi tens família... cal cuidar els veïns i treballar per un bon veïnatge. Potser un dia ens podran ajudar més que per un simple grapat de sal!

- "Flors i violes". Amb els 15 mesos que fa que sóc mare mai abans fins aquests dies havia volgut no donar el pit. Sí, em sap greu haver-li trobat un inconvenient a la lactància materna però ha passat, l'he trobat: està malalta i haver de donar el pit dista bastant de ser flors i violes! La pobra petitona, mig conscient que allà passava alguna cosa (tot el dia la mare al llit o al sofà, el pare o l'àvia sempre a casa, sense poder fer res amb la mare...), quasi ni em demanava el pit però hi ha hores claus com és la nit que no ens les podíem saltar. Quina tortura! Donar el pit i haver de parar a vomitar de marejada com estava... totalment indesitjable per ningú! Us ho asseguro. Però com ho fas sinó? La llet l'havia de prendre igual i una mica de mare també la necessitava pobreta, no?

- "Incompatibilitats". I finalment, aquest últim títol. Per tal de trobar-me millor va venir a casa el senyor metge i em va receptar un antivòmits i un antivertiginós. El primer que vaig fer va ser comentar-li que donava el pit a una nena de 15 mesos. La seva resposta va ser la típica d'un metge que no domina el món de la lactància materna, francament. Em va dir que cap dels dos medicaments era fiable però com que la nena ja era gran i ja no feia tan pit que no hauria de passar res. Bé, era el que hi havia. O em prenia allò o no me'n sortia. Per acabar de tenir-ho clar vam voler consultar la web que teniu enllaçada al bloc des de fa temps del servei de pediatria de l'Hospital de Dènia, per saber quin era el risc exacte del consum d'aquests medicaments per a la nostra filla.
Com sabeu, als prospectes dels medicaments posen al mateix calaix embaràs i lactància quan no tenen res a veure i per això sovint et diuen que no són compatibles amb la LM. En aquesta plana web hi vam veure que el medicament pels vòmits tenia risc 0 però l'antivertiginós era de risc 1 sobre 3 podent provocar-li vòmits i diarrea. Però ens vam arriscar, el risc era de caràcter molt lleu segons deia.
Però va passar, al cap de 3 dies van començar els vòmits i la diarrea. Ella estava com sempre, enèrgica, divertida... però sense voler menjar res més que el pit i amb diarrea... Que havia de fer si només volia el que probablement (també podria ser una passa gastrointestinal convencional) li causava el "mal"? Doncs vaig haver de deixar el medicament, no deixaré pas el pit quan més el necessita! Ni pensar-ho!
Així que una bona llevadora que domina la LM em va aconsellar visitar-me per un homeòpata per poder fer compatibles la meva curació i la LM. I amb això estem... de moment una mica millor...

I res, aquestes són les meves emocions d'aquests últims dies... com titulava: un autèntic calvari!