Benvinguda al bloc sobre maternitat i criança on
si el/la petit/a té gana ... popa, si té son... popa, si té fred o calor... popa, si té por... popa, si està content/a... popa ...
Així què, pipa o popa?


dijous, 27 de maig de 2010

Frustrant!

Resulta que ahir, poc després d'escriure l'article, vaig anar a trobar-me amb un Grup de Mares i Nadons. La casualitat va fer que hi vingués una psicòloga i que les inquietuds de les altres mares fos justament el son dels seus infants (ja és casualitat!). Fins aquí res d'estrany ja que sovint aquest tema és un gran tema d'angoixa per moltes famílies, sinó a què vindrien tants llibres sobre el son infantil (Mètode Estivill - Mètode Rosa Jové...).

Un parell de mares van explicar que els seus petits des de feia uns mesos dormien al llit amb elles i son marit ja que ja no volien dormir tots sols a la seva habitació com ho havien fet fins feia poc. Els petits ploraven si no estaven amb els pares i, aquests no podien-savien dormir amb el petit al llit. En resum, que dormien amb el petit al llit "obligats" perquè no hi havia més remei. O això o plors i més plors (al menys no els deixaven plorar...). La qüestió és que jo en presentar-me vaig dir que ho sentia però no tenia res a preguntar-li i que la nostra filla dormia amb nosaltres per opció i no per obligació i que tots dormíem molt bé.

La psicòloga, després de quedar-se un moment parada va comentar que era una opció tan respectable com les altres (no calia pas que ho emfatitzés per ja saber-ho, però es veu que calia remarcar-ho). Vam estar parlant una estona de com podíem "ajudar" a aquestes mares amb els seus petits. La psicòloga va aportar coses tan interessants com que intentessin fer adormir el petit sempre al mateix lloc (mateixos objectes, rituals...), que li donessin un ninotet... (no sé pas a què em sona això!). Jo vaig anar per una altra banda (i després d'una bona estona de compartir opinions) i els hi vaig proposar que potser per un temps es posessin un llitet adjunt al seu llit (si semblava que no els molestava dormir amb el fill al llit potser aquesta solució els podia anar bé. Ni a la seva habitació tot sol ni al llit gran. A l'habitació dels pares però amb el seu llitet enganxat al dels pares. La psicòloga sembla que hi va estar d'acord.)

Les mares explicaven també que els petits no s'adormien sols i que quan es despertaven ho feien sobresaltats i plorant amb molta angoixa tan a les nits com a les migdiades. La història va venir quan la psicòloga em va preguntar com adormia a la petita i on feia les migdiades. La resposta era fàcil, la meva filla l'adormo al pit i quan ja està adormida la deixo al seu llitet. La pregunta següent va ser: i quan es desperta? Doncs, quan la sento hi vaig i ja està. No plora. Fa alguns gemecs. Potser algun dia algun plor tranquil. La següent pregunta: i quan no hi pots anar? I jo: es que sempre hi puc anar.

Heus aquí la part interessant de la història. Després d'aquesta última resposta (i d'una aparent tolerància que no parava de remarcar) la frase va ser: és que als nens els va bé una mica de frustració perquè sinó quan són més grans... (no cal continuar). Evidentment li ho vaig rebatre dient que no creia que això li pogués suposar un problema a la meva filla (ja en té molts de moments de frustració com quan no aconsegueix agafar un objecte o acabar-se de girar... cal, doncs, que essent allà i podent-ho fer no l'atengui?), ni molt menys! En veurem ofesa es va excusar (no era mala dona, que quedi clar!)

En resum, resulta que jo no tenia res a preguntar, no tenia problemes de son ni de plors, estava tranquila i confiada amb la meva criança... i vaig acabar rebent jo! I a sobre al final resulta que ma filla tindrà un problema de gran perquè no la deixo plorar i li atenc massa ràpid els seus "desitjos"... Com s'entén??? Això sí que és frustrant!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada