Asseguda al sofà, amb la petita popant, sembla que li agafa son... Tanca els ulls i continua popant... sembla que s'adorm... Me la miro... és un moment tan dolç i únic... Finalment s'ha adormit. Sí, s'ha adormit al pit. Ella és feliç i jo encara més. És un moment màgic, tendre i senzill. És la maternitat. És l'essència de la maternitat.
Ella està a gust i jo també. Perquè hauríem de condicionar la nostra felicitat a les múltiples pressions a que ens tenen acostumades? Perquè hauríem de pensar que aquest moment de immensa tendresa és un problema? Estem perdent la confiança en els nostres fills? L'estem perdent en nosaltres?
Asseguda al sofà, amb la petita dormint després d'haver popat, em sento tranquil·la i confiada. Els petits saben el que volen i el que necessiten i t'ho fan saber amb senzillesa: una mirada, una rialla, un plor... una senzillesa que ens uneix i ens fa còmplices d'un mateix camí.
Estic tranquil·la amb el que faig perquè sóc feliç i ella també ho és. I amb aquesta felicitat creixerem per sempre.
dimarts, 9 de març del 2010
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada