Qui hi ha?

Sentim un motor. Les gosses borden. Qui hi ha? Qui hi ha? Els ulls se'ns il·luminen, els llavis comencen a fer un somriure... Qui hi ha? Qui hi ha? Sentim el xoc d'unes quantes claus entre elles. Comença l'eufòria. Qui hi ha? Qui hi ha? El grinyolar de la porta ja se sent. Rialles. Qui hi ha? Qui hi ha? Ja ha arribat el pare!

Aquest, sens dubte, és el millor moment del dia! Tan petita i tan conscient del que està a punt de passar. Petons, abraçades, paraules, rialles... què faríem sense el pare?

Segurament ho podríem fer tot (com tantes mares que ho fan per opció o per més remei), però amb ell tot és molt millor.

Amb aquella panxa, aquella enorme panxa, el seu suport ja era vital. Quan em sentia pesada, quan no em treia de sobre els vòmits, quan el neguit de tenir el niu acabat em perseguia... Aquell ja va ser un procés fantàstic! Quan ens preparàvem per ser pares, quan descobríem i escoltàvem la nostra petita...

Durant el part, allò va ser cosa de dos. De dins meu potser en va sortir la petita, però si no hagués estat per l'equip que vam formar segurament tot hagués estat diferent! Les abraçades, la tranquil·litat, les rialles... un record inoblidable!

I ara, quan juga amb la petita, quan ens mira quan popem, quan riem amb les anècdotes del metge, quan prepara el menjar, quan sopem tots tres a taula... la seva felicitat ens omple!

Qui hi ha? Qui hi ha? El pare ja és aquí!

No calen agraïments. Ho fa per amor. Però jo li ho vull agrair. Gràcies! Ets el millor pare i company del món!